Escrit a mà

Once

Una bona recepta per passar una bona estona a casa, tranquil·lament, amb companyia o sense, i si fa fred, millor.
No penseu que és un pastelón més del tipus: "xic coneix a xica-xic perd a xica- xic recupera a xica." No nonono no , qué va. Aquesta és una història que podria haver passar perfectament, de fet, crec que a mi m'ha passat alguna vegada! (o dues).

Bé, el cas és que ens trobem a un músic de carrer, que interpreta les seves pròpies cançons, fins que una noia se li acosta cercant conversa. M'encanten les imatges i l'escenari de cada moment, sobre tot quan van pel carrer: ell amb la guitarra de forats, ella amb l'aspiradora trencada.
Ell li demana que l'acompanye al piano amb algunes cançons que ha compost, i així formen un grup que sona molt bé.

Aquesta és una pel.lícula que recomane per molts motius. Conté una sutil.lesa inesperada, té música, sentiments, realitat i tendresa. El director és l'irlandès John Carney, i els intèrprets són cantants al mateix temps i ténen unes veus precioses: Glen Hansard i Markéta Irglová.

M'encanta ella, el seu personatge: una dona realista, responsable, conscient del seu paper al món, de les seves obligacions, amb els peus a terra... però que amaga grans sentiments que ningú sap, només s'intueixen. una pianista sense piano.

Ell: sommiador, melancòlic, que viu al passat i es lamenta de la seva sort. Un artista de carrer amb molt de talent.

La peli: Va ser guanyadora d'un òscar a la millor cançó, encara que no és coneguda i va passar completament desapercebuda per a la gran crítica. Es va donar a conèixer en el festival de "Sundance" al 2007.

Un paisatge: quan ell es recorda tocant en un camp ple de margarides groges silvestres.

Objecte: la guitarra de forats.

Moment: quan ell li pregunta com es diu en txec "¿Le quieres?" i després ella li respon: ''miluhu tebe''.

Òpera al mercat

Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:

Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!

No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.

Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?

L'encenedor de paper

Vaig caminant pel carrer, un carrer molt transitat i amb una gran vorera, ampla i plena de gent que va carregada de bosses, totes iguals, del mateix color que les bosses que fan publicitat d’un conegut magatzem.

De sobte, un olor a cafè acabat de fer m’atura i em fa tancar els ulls. No pot ser que siga el mateix olor que setmanes abans sentia mentre Didier em deia que era bonica. Estàvem a una cafeteria de potser tres metres quadrats, allargada i asfixiant, sense finestres ni sortides d’aire, però amb olor a cafè i a cigarreta mal apagada.

Quasi no me’n adone que estic fent embossament de peatons, fins que algú m’espenta i diu “perdone”. Deuria de continuar caminant, doncs sé que estic a punt d’arribar tard a la meva cita, però a l’últim moment canvie d’opinió. “Són només cinc minuts”, pense. Demane un cafè sol al cambrer, sense sucre. Aquest em mira amb ulls negres i misteriosos i em somriu amablement.

De sobte veig que sobre la barra hi ha uns paperets cridaners amb imatges d’un concert de jazz. Els agafe, semblen útils com a senyals de lectura. “Aquesta és la programació que tenim de música en directe dels dijous per a aquest mes i el següent”, m’informa “Ulls-negres”. He de tornar a aquest bar, precís, pense mentre amague amb cura les senyals de lectura al bolso. Només una pregunta em dóna voltes al cap: “Com s’ho faràn per fer entrar tota una big band en tres metres quadrats?!”. Però als dos segons aparte els dubtes, segur que ténen alguna porta camuflada a una paret, amagada darrere de qualsevol pòster que fa que aparega tot un escenari invisible i ple de llums violetes.


Una camioneta amb una inscripció en color fosforescent s’atura al semàfor que hi ha enfront de la porta del bar. Més bosses del mateix color passen ràpidament i desapareixen.
Apure el cafè i observe el “poso” que queda intentant revelar el meu futur... Crec que és ben clar: “arribaràs tard!”. Val, si vaig a arribar tard, almenys deuria portar-li un regal a mode de disculpa. Això és! Què gran idea! Pague i marxe ràpidament, sense acomiadar-me d’Ulls-negres. Quina bona sort he tingut al trobar-me just al costat d’un gran magatzem molt prestigiós. De segur que ací trobe un regal que em disculpe i aconsegueixc robar-li un somriure a la meva cita, sempre tan puntual...
Entre, “uff quanta gent! He de ser ràpida!”.

Una mica marejada per la multitud de gent, colors i llums, passe directament a la secció de llibres. Si, aquest és, el que està a l’estant més visible, aquest de segur que li agrada. Compre. Marxe. Aquesta vegada no hi havia cap Ulls-amables, només uns Ulls amb aquest dibuix: “$”.

Ràpidament esquive a la gent que passa pel voltant, la vorera sembla un camp de batalla per veure qui adelanta més, però jo sóc ràpida i no deixe que ningú em passe.
Metro. Parada. Surto a l’exterior i... La cara llarga de la meva cita m’espera impacient, i sense rastre de somriure. Abans de deixar-me explicar em diu “Se pot saber on cony estaves?!”. De sobte me’n adone, mire al meu voltant i comprove que continuen passant les bosses i les persones, totes són del mateix color, mire avall, jo també en porte una del mateix color! Al mateix temps passa una camioneta amb una inscripció fosforescent que diu: “Compra el millor regal: L’encenedor de paper”, just el mateix llibre que jo he comprat i que ara li done a la meva cita. “Per què em compres aquest llibre? Ja l’he llegit fa setmanes! Per què arribes tard? Porte tres quarts d’hora esperant!”. “Ha estat la suggestió”, conteste, “Vols que anem a un concert de jazz dijous per la nit?”

Els Papalagi

Sovint, davant la observació d’altres cultures completament diferents a la nostra, de la seva forma de vida, d’ésser, de pensar, ... ens sorprenem. I resulta curiós com immersos al nostre etnocentrisme, sempre pensem que allò nostre és el millor, el més còmode, el més lògic. D’aquesta manera, resulta senzill dir que la globalització és el procés inevitable que permetrà a totes les cultures que no són com la nostra, gaudir de totes aquelles comoditats que tenim i elles no. Els obrirem els ulls al nostre saber, perquè pensem que són com xiquets, i és deure nostre, com a civilització “superior” i “avançada” que som,ensenyar-los a viure, a pensar.

Si alguna vegada has pensat d’aquesta manera, potser davant aquest llibre, i després d’haver-lo llegit, és clar, et planteges algunes coses.
El senyor Erich Scheuermann, es va dedicar a reunir uns discursos que ell havia escoltat dir a un cap d’una tribu de la Samoa, anomenat Tuiavii de Tiavea, on explica amb les seves paraules, després d’haver fet un viatge per l’Europa dels anys 1930, com són els homes blancs que ell anomena Papalagi.

Al llibre podem trobar molts arguments que ens descriuen amb molta saviesa i, sobre tot, crítica. Així, primer parla del nostre mode de vestir, i es sorprèn de la quantitat de “tapalls” que portem a sobre; i explica que nosaltres, els Papalagi, tenim la fixació de cobrir tot el cos i de portar quantitat de coses a sobre. No entén perquè les dones, que tenen un cos tan bell, han d’anar sempre tapades (bé, situem-nos als anys 30-50), i es cobreixen tant, diu, que els homes es passen tot el dia pensant en el cos de la dona, fins arribar al punt de la obsessió. Per ell tot és més senzill, perquè des de petit ha observat el cos de les dones de la seva tribu i no té necessitat de pensar com serà.

Després fa una reflexió sobre els diners, allò que més s’estimen els Papalagi, sempre pensant en els diners. Es sorprèn del fet que no pot trobar res que siga gratis, tot es paga. Bé, ell diu que només ha trobat una cosa que sí que ho és: l’aire per respirar, encara que no està segur de si algun dia es pagarà per ell. Tuiavii diu que és trist comprovar com un home que és ric no sap mai si els seus amics l’estimen de veritat o només pels diners. Segons ell quasi sempre és per aquesta segona raó. I aquest fet també turmenta els Papalagi. Segons ell, no és molt honorable portar moltes cordes amb closques i conquilles, perquè no ens deixen respirar ni fer els moviments naturals que el cos necessita fer. Ell diu que segons els Papalagi, qui no té diners és pobre i infeliç, però no pot evitar comparar els seus germans que tenen la pell brillant i els ulls plens de lluminositat, amb els homes que ell ha vist, pàl•lids, tristos, però “rics.” De veritat són pobres ells? No ho creu.

Després també explica altres formes de pensar, curioses, com per exemple els possessius “meu” i “teu”, perquè ells no tenen dues paraules diferents per a dir meu o teu, solament en necessiten una, que té el mateix significat. Aquesta diferència de vocabulari en particular, em sembla preciosa, per què l’hem de destruir?

Per últim, reproduiré un fragment que també pot servir de reflexió:
“La vida del Papalagi es muy parecida al viaje en bote de alguien a Savii (de viatge), alguien que desde el momento de zarpar está pensando: ¿Cuánto tiempo me tomará llegar a Savii? Él piensa y no se da cuenta del amistoso panorama por el que está viajando. Por el lado izquierdo, percibe una cordillera. Tan pronto como la han visto sus ojos ya la ha encerrado en su mente. ¿Qué habrá detrás de esa montaña? Quizás un desfiladero estrecho y profundo. Con todos esos pensamientos no puede unirse al cantar de los jóvenes remeros. Tampoco se da cuenta del parloteo feliz de las doncellas. Inmediatamente después de pasar la bahía con sus cordilleras, un nuevo pensamiento empieza a importunarle. ¿Se levantará una tormenta, antes de la caída de la noche? Sus ojos escrutan los claros cielos en busca de nubes. Todo el tiempo pensando en la tormenta que podrá venir. La tormenta no llega y al caer la noche llegan a Savii. Pero él tiene la sensación de que no ha hecho este viaje en bote, pues sus pensamientos han permanecido lejos de su cuerpo y lejos del bote. Podría perfectamente haberse quedado en su choza de Upolu. “

One for my baby

Són quasi les tres de la nit.
Ens acabem de conèixer fa una estona a un lloc miserable i amb poca llum.
M'has convidat a una copa i ara jo et convide al meu apartament.
Hem parlat de la vida superficialment, simulant personalitats que no són les nostres.
No calen explicacions, sabem per on anem tots dos.
Pot ser una aventura. O pot ser que no passe res.
Ara ens mirem sense saber per on començar.
Millor prenem una altra.
Copa amb gel.
- Engegue la música?
- No, no cal. Algú està tocant el piano al pis del costat. Sona bé, és tranquil...
Les notes ens acaronen.
Formen una melodia seductora.
Ens mirem.
Passen uns minuts estàtics.
Estem a punt de trencar la màgia.
I la trenquem conversant.
Tontegem, fem bromes i em dius que sóc atractiva.
Encenc una cigarreta i mire el fum.
Faig cercles voladors.
Fem bromes i riguem. Però de què?
No sabem.
Ara arriba el moment,
puc sentir-ho a l'estòmac,
a la pell.
Apague el foc.
I t'apropes...

Manual del "Perfecte" Turista

A continuació exposaré uns quants consells, molt senzills de seguir, per a convertir-se en un/a prototip de turista genial, és a dir, tot aquell que qualsevol país, ciutat o poble estaria encantat de rebre.

1. La regla número ú es pot enunciar amb la famosa sentència "donde fueres, COMPRA". Si vas a algun lloc has de comprar almenys un souvenir qualsevol, i si no serveix per a res amb més motiu. Si no ho fas, seria com si no haguessis estat mai allí, pensa que la teva compra és la prova que demostra el teu pas per un lloc. Sovint, és la compra i no el viatge mateix, l'objectiu del desplaçament. Compra.

2. Lloga tot el que tinguen per llogar, siga una bici, un patinet o un tàndem. Fes.-ho! I agafa el vehicle més gran i extravagant que trobes, ja siga un patinet aquàtic en forma d'ànec o un carro amb ombrel·la groga. Lloga. (M'estic enrecordant de "under my omberela-ela-ela-ela...").

3. Abans de preocupar-te per si un museu té una gran col·lecció, confirma una cosa més important: que aquest dispose d'una gran tenda, perquè si és petita de segur que el museu no valdrà res. Els meus favorits són aquells en els quals és necessari passar per la tenda-museu per a eixir, per a que no et perdes, on podràs trobar llibretetes precioses, senyals de lectura i altres objectes superflus i bonics. Compra. Si dubtes compra sempre perquè no saps mai quan podràs comprar, ai, volia dir tornar.


4. Fes “La Foto” sempre al lloc on més gent hi ha, encara que no comprengues què hi ha. És igual. No importa. Tu fes la foto. Mira per on tothom mira. I toca, toca-ho tot perquè mai se sap quines propietats màgiques pot tindre una estàtua o una pedra envellida pel pas del temps. Ah, si veus un cartell que diga “No pasar”, tu passa. Segur que allí tenen amagades les coses més meravelloses i secretes de tota la ciutat, i del país! Si veus un altre que diga “No tocar”, toca! Tu toca, perquè aquest cartell va dirigit només a aquelles persones irrespetuoses que van pel món fent el salvatge i que ho trenquen tot. I si veus un altre on es pregue guardar silenci per respectar l’estança, tu no fages cas! Parla, parla fort com en ta casa, o més si pots! Si no ho fas així potser ningú s’entere de que has passat per allí. Parla.

5. Provaràs tot allò que se’t dóne per menjar, encara que siguen coses que mai hauries pensat que podries tragar... (açò ha sonat molt malament!) Pensava en un pastís estrany, licors amb insectes o jarops intragables que estàn més roïns que el limoncelo que fabrica el meu pare. La màxima és: “Menjaràs tot allò que pugues fins a rebentar, especialment tot allò que és gratis”. Menja.

6. Acostat a tot allò que siga del tipus “clin-clin-caixa”, pot ser un concert de música típica de la zona al què mai assistiries de veure’l anunciat a la teva ciutat, però tranquil, a aquest sí, el fan especialment pensat per a tu, t’encantarà.

7. Realitza combinacions de roba impossibles, juga amb els colors i les sandàlies, tot pega amb tot, treu de l’armari tot aquell vestuari que no et posaries ni per anar a baixar el fem, i reutilitza-ho! Ara pots!

8. I per últim: Treu al cafre que portes dins, tots tenim un pallasso esperant a ésser alliberat a la mínima oportunitat i aquesta és la teva! Dóna la nota, parla més fort que de costum, crida inclús, xiula, saluda sempre a tothom amb crits i gesticula, sobre tot gesticula molt. Gesticula.

I tot plegat, perquè la vida pot ser meravellosa i allà on vages pots trobar llocs per a pensar i conèixer a gent encantadora... viatja! Viatja molt! I sobre tot, sigues feliç!

Tarta Philadelphia

No sóc bona cuinera, però hi ha una cosa que sí que sé fer i és aquesta tarta Philadelphia, molt fàcil sempre que no siguis tan torpe com jo i no confongues els ingredients... Fent-la he aprés que si poses rent en comptes de cuallada no faràs una tarta, sinó un tipus de pudding molt desagradable...

Ingredients:

- Mig got de llet

- Mig got de sucre

- Una tarrina sencera de formatge Philadelphia (pot ser light, encara que la tarta engrossarà el mateix. Bo, la tarta no engrossa, ho faràs tu!)

- Un sobre de CUALLADA en pols (Royal)
- Nata líquida, mig litre.
- Un poquet de canella en pols... Eiii, que he dit poquet, que és afrodisíaca!

Elaboració:

Primer has de preparar el motle, montant el fons d'aquest amb caramel líquid. També pots utilitzar melmelada del sabor que més t'agrade.

Després ho deixes a un costadet, tapat amb un drap per a que no entren mosques.

Es posen tots els ingredients esmentats anteriorment dins d'un perol qualsevol (que no siga massa petit perquè si no...) i es mou amb la batedora, en fred.

Després, quan està tot ben desfet, es posa al foc i es remena sense parar (ni un segon) amb una cullera (i sempre en el mateix sentit, que ha de ser el de les agulles del rellotge... Val! Això últim m'ho he inventat!!). Es remena fins a que espessa, però sense deixar que bullisca. Només comença a bullir, es treu del foc sense deixar de menejar ni un sol milisegon (aquesta part és difícil eh! es necessiten tres mans).

A continuació es posa tot dins del motle que havíem preparat i es deixa gelar fora de la nevera unes... dues hores més o menys, i quan ja està fred es posa dins de la nevera.

Una mica abans de provar-la, es treu del motle i es posa en un plat. (Ha de tindre forma de tarta, si no és així és que en comptes de cuallada hem posat rent en pols).

I ja podeu disfrutar d'aquesta empalagosa, però boníssima tarta!!

Segon dia d'Octubre de 1869

Estic amb tu,

avui et recorde

i crec amb tu.

Un dia com avui va néixer Mahatma Gandhi, persona amb qui comparteixo pensament, ideals i per què no, utopies. Admire tot allò que va fer en vida, la seva forma de protestar, sense fer soroll, la seva capacitat de sacrifici i de renúncia, les seves paraules i el seu somriure.

Mai t'ho havia dit

Mai t'ho havia dit, però...

l'esclat de la teva mirada

és llum de sol:

Si et mire als ulls

veig muntanyes d'esmaragda i pins;

Si em mires quan no et veig

puc sentir com la gelor del meu pit es fon,

i em despulles d'engany i traïció.

Mai t'ho havia dit, però...

hi ha silencis teus que sé interpretar.

No cal que m'expliques,

sé que te'n vols anar;

No per necessitat,

no per mi.

"El meu destí és volar"- dius,

i així pretens explicar allò que no té explicació,

que és perquè si!!

Mai t'ho havia dit, ni t'ho diré, però...

Jo sé que no és cert,

tu fas el teu camí

i el vols ben lluny de mi.

Pots anar tranquil,

no et seguiré,

doncs no és això el que vull:

era només tot,

de tu.

Mai t'ho havia dit, però...

- no ets sincer,

- no tens imaginació,

- no ets especial,

- no saps besar.

Mai t'ho havia dit, però...

(sempre t'he estimat).

He visto la luz

Bertha em passa un premi del qual dubte que tinga dret a guanyar-lo, (Moltes gràcies Bertha, després et convide a una misteleta, jeje!) però ací està... Ah si, li he de passar el premi a algú: Acuéstese, t'ha tocat!

I com és alguna cosa de la llum, he buscat algunes cites sobre el tema, a veure què us semblen:

La soledad, si bien puede ser silenciosa como la luz, es, al igual que la luz, uno de los más poderosos agentes, pues la soledad es esencial al hombre. Todos los hombres vienen a este mundo solos y solos lo abandonan.
Thomas De Quincey (1785-1859)

(A qui no li fa por aquesta frase???)

Aquesta m'ha recordat a tu, Eli:

La sonrisa cuesta menos que la electricidad y da más luz.
Proverbi escocés

Aquesta per als pesimistes:

La sombra no existe; lo que tu llamas sombra es la luz que no ves.
Henri Barbusse (1873-1935)

Què curiós, en aquest moment se'n acaba d'anar la llum! (bé, no exactament, fa una estona vull dir), hi ha tormenta, i de sobte s'ha quedat la casa a fosques... He encés les veles del rastrillo Zen que feia anys que tenia sense encetar encara, l'encens amb olor a vainilla, i m'he vist envoltada d'una pau i tranquil.litat que feia temps no tenia. Acostumats com estem a seure al sofà i veure el que ens posen, a no pensar, i a no-ser; a la fi ens adonem de que no tenim temps per a nosaltres, el perdem inútilment.

A veces de noche, enciendo la luz para no ver mi propia oscuridad.
Antonio Porchia (1886-1968)

Avui toca Tosca

Ho sent, no puc evitar-ho, quan passe un temps sense escoltar alguna òpera em ve el mono de seguida. Vaig alternant, escolte o veig alguna que tinc encara sense encetar i que no conec, o torne a repassar una de les meves preferides. Si és un dia trist i ple de núvols més encara. I s'ha de posar el volum ben alt, per a que arribe abans, fins que tremolen les cordes que tenim a dintre del cos, fins que la música et fa vibrar.
Floria Tosca és un personatge que m'encanta: coqueta com ella sola, com a cantant que és, possessiva i gelosa, però amb gràcia, i enamorada de la vida i del seu pintor particular Mario Cavaradossi.
Ací veiem a Mario pintant un retaule d'una església, on transcorre part de la història. I ell, com a pintor realista que és, s'inspira en una bella dama que ha vist. Encara que ell està enamorat de Tosca, pinta els ulls de la verge del retaule del mateix color que els de la misteriosa dama: blaus.

Recondita armoniadi bellezze diverse!...E' bruna Floria,l'ardente amante mia,e te, beltate ignota,cinta di chiome bionde!Tu azzurro hai l'occhio,Tosca ha l'occhio nero!L'arte nel suo misterole diverse bellezze insiem confonde:Ma nel ritrar costeiIl mio solo pensiero,il mio sol pensier sei tu,Tosca, sei tu!

Com podeu observar, ell deixa ben clar qui és la dama que realment estima, malgrat les recriminacions del sacristà que està fent-li a cada moment que vol dir més o menys "pinta i calla"!

Ah però com que la vida està plena de complicacions i més en la òpera, un greu incident farà que la nostra Tosca perda la seva felicitat. Intentant ajudar a un pres polític (que crec que era germà de la misteriosa dama del quadre), Cavaradossi és fet presoner pel malvat Scarpia.

Aquest personatge, intentarà mitjançant un xantatge a Tosca, prendre-la per la força i casar-se amb ella.

En aquest moment ella lamenta la seva sort així:

Vissi d’arte, vissi d’amore,
non feci mai male ad anima viva!
Con man furtiva
quante miserie conobbi aiutai.
Sempre con fè sincera
la mia preghiera
ai santi tabernacoli salì.
Sempre con fè sincera
diedi fiori agl’altar.
Nell’ora del dolore
perchè, perchè, Signore,
perchè me ne rimuneri così?
Diedi gioielli della Madonna al manto,
e diedi il canto agli astri, al ciel,
che ne ridean più belli.
Nell’ora del dolor
perchè, perchè, Signor,
ah, perchè me ne rimuneri così?

Scarpia li promet que, a canvi del seu matrimoni amb ella, l'afussellament del seu amant serà només una farsa, les armes dels guardies faran només soroll però no feriran a Mario. I el millor moment per a mi de l'òpera és aquest: el pobre Cavaradossi està a punt de ser afussellat, es troba al Castell de Sant Angelo, i és en aquest moment quan més s'estima la vida, així crida i diu:

E lucevan le stelle… ed olezzava La terra… stridea l’uscio Dell'orto… e un passo sfiorava la arena.. Entrava ella, fragrante, Mi cadea fra le braccia ... Oh dolci baci, o languide carezze, Mentr’io fremente La belle forme discioglea dai veli! Svani per sempre il sogno mio d'amore ... L’ora e fuggita ... E muoio disperato! E non ho amato mai tanto la vita!

Nit de peli a casa: "Báilame el agua"

Ara, després de veure aquest film, no entenc com no em motivaba abans el seu títol. Ja té molts anys aquesta obra de Josecho San Mateo (és de l'any 2000, però el meu temps personal segueix unes lleis de moviment pròpies, crec que va una mica més lent) i no l'havia vista fins anit i he de confessar que m'ha deixat un cert regust amarg i gris.

Més enllà de l'estètica "xunga" del món del carrer, les drogues i la prostitució, es troba l'esclat dels protagonistes representats per Unax Ugalde i Pilar López de Ayala, embeguts de sentiments d'amistat, d'amor, de vida...

És la seva pròpia forma de vida, inconcebible per a la societat actual, incerta i caòtica, però que és seva, i per això lliure.

Durant l'estona que he passat mirant-la, m'he fet moltes preguntes (sobre tot "per què?"), he rigut, he comprés, m'he confós, he jutjat, he patit, he plorat... M'ha agradat.

BÁILAME EL AGUA
Báilame el agua.
Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.
Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor.
Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir.
Aviva las ascuas.
Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma.
Llámame tonto.
Sacrifica tu aureola.
Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres.
No me asustes.
Vete lejos.
Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí.
Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse.
Échalo fuera.
Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido.
Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos.
Toca mis ojos abiertos.
Nota la textura del calor.
Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás.
¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos.
Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos.
Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.
Te invito a un café.
Caliente claro.
Y sin azucar. Sin aliento.

Diferències i traduccions

Tenia guardat des de fa temps un email que vaig rebre del tipus "FWW", d'aquell tipus que ens omplin el correu i que fan molta mandra d'obrir... Doncs aquest em va agradar molt, espere que l'autor/a que el va escriure i no el va signar no es senta ofés si el cite ací perquè em sembla molt graciós. Diu així:

"Vaig a mostrar-vos en què es diferencia el castellà del valencià, perquè les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:
Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.
La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”. Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.
Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?
Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.
A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perquè “fem por”.

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.
Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!” .
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.
Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?
I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan ens masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.
Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…Passa-li este mail a tots aquells que estimen la terreta."

Balls moderns

... Això sí que era ballar i no el que fem ara!!

I és que... els passos d'avui en dia, ho sent molt, però no són gens sensuals!! Clar que la música no motiva per a fer molt més, no hi ha molts Freds Astairs per ací... i quan surts per ahí tampoc et trobes amb ballarins de hip-hop professionals, sino imitadors de... no se sap qué. El pas del "mascaxapisme" tipo "pèndul rovellat" fa por, però també, el de "cuidado con mi mano que corta" més encara! I no us penseu que hi ha molta més varietat, almenys pel que fa al que es veu per ací. Xumb-xumb-xumb-xumb. Moviment de cap. Xumb-xumb-niiiiiiiiii (subidón!)xumb-xumb- xumb. El millor són les cares que posen (es creuran atractius?), (segur que si). I tots iguals, vestits iguals, els cabells iguals, cares iguals. Qué trist! hi ha vegades que m'entren ganes de plorar enmig de tanta gent igual!

I penseu que així es pot lligar?? (Jo passe!) Ho sent molt, cadascú té el seu gust i s'ha de respectar, només pense així: digue'm antiga, digue'm clàssica però açò no és romàntic! Jo vull ballar amb un Gene Kelly i un vestit rosa!!!

Joc de frases

Bertha m'envia un joc en cadena per a seguir i... He de confessar que he fet una mica de trampa, perquè consisteix en agafar el primer llibre que tens al costat i buscar la pàgina 161, copiar la 5a frase i passar el joc a altres cinc blogs; Però... el primer llibre que he agafat tenia la pàgina 161 en blanc, mala sort. El segon amb que he provat era un problema prou avorrit de probabilitat, així és que he anat a agafar el llibre que m'estic llegint i diu així:

"A una hora tan temprana, el calor no era asfixiante; flotaba un débil y denso estremecimiento en el aire, y lánguidos perfumes de alboronía y de rosas, y la celeste quietud exclusiva de las latitudes tropicales y subtropicales. ¡Oh, Dios, estar vivo, estar realmente vivo! ¡Abrazar la noche, y vivir, y ser libre!"

Ara els cinc blogs (o són blocs?¿):

1. Llum
2. Susana
3. Sube a mi nube
4. Eli
5. Ara mateix


I les instruccions que heu de seguir són: (Instrucciones del juego:)

1. Agafa el llibre que tingues més a prop./ Coge el libro que tengas más cerca
2. Obre per la pàgina 161. /abrir página 161
3. Copia la cinquena frase, completa./copia en tu blog la quinta frase completa
4. Cita la frase al blog./Pásalo a otros cinco.
5. Passa-lo a altres cinc blogs. (?¿ ein? me sobra una! jajaj)

Au cacau, que ho passeu bé!

DONA LLUNYANA

La tenebra de la tarda

s'ha fet l'ama dels meus jorns

- Dona del meu cos llunyana!-

la llumenaria que tinc

són llamps de ràbia d'absència.

El meu cos, niu d'oroneta

com desitja ta calor.

Els moments nostres junts

es fan llunyans i de somnis.

Tinc fam d'eixos somnis

on tu i jo ens feiem un.

(Sovint em trobe a mi

repetint el teu nom en lletania;

potser siga aquest remei

l'únic que sèsia els meus somnis).

Tinc fam de mirades silencioses i nostres

trencades per sons de besos.

Tinc passió de tu, i no et trobe,

-i com la fam-

ens engrosa cada instant.

Silenci d'absència teva

em crema els ulls i la llengua,

i així vaig mut i cego

sense el calor del teu cos.

L'absència dels teus besos

gela el meu cos,

i el que és desig

es fa passió i fam-de-tu.

Dos coses greus m'has fet,

m'has obert la fam de cos

i m'has viciat al teu només.

Com records de xiquet,

pense en aquells moments quan buscavem soletat,

quan apreniem l'amor

enganyant-nos quasi sempre.

La nit els embruta d'oblit,

on montons d'estels desitjosos

llampegen la teva anyorança.

TRISTOR DE CRITS OFEGARS

PER MANCA DE CARÍCIES TEVES!

* Aquest poema el va escriure el meu pare, fa molts anys. El vaig trobar de xicoteta, entre unes cartes que li havia escrit a la meva mare i volia compartir-lo, perquè pense que és preciós, directe i sincer.

Ens prenem un "café" ?

Sovint és més convincent la companyia amb qui ens trobem en un moment donat, que el lloc o allò que ens prenem: Café, cervessa, suc, o "altres" poden acompanyar l'instant.

Però he trobat molts raconets on no m'importaria prendre el què i amb qui, simplement pel fet d'asseure's i disfrutar de l'ambient, l'aire, els colors i la tranquil.litat de saber-se aïllat de tot allò que implica feina, obligacions, preocupacions, pensar.

He trobat varietat de colors, cadires i taules. En vermell:

Baix un finestró... Aquest no sembla molt còmode, però pot servir per a fer una parada ràpida.

- A veure el plànol? per on estem? cap on anem? Prenem alguna cosa mentre ho decidim?

En blanc, ens juntem quatre o cinc:

Sense preses, fins i tot podem recolzar-nos als coixins i descansar mentre observem el paisatge o la gent que passa pel carrer:

Un cigarret també estaria bé...

-Tens foc? (s'inicia una conversa)

Podem observar mentrestant l'obra d'un artista desconegut i feliç:

En verd: esperant a algú

Violeta: serenitat

Per a recordar bons moments amb un grup d'amics:

Més verd:

Blau cel i blau mar:

Al final, sempre igual, sempre al mar:

Ens prenem un café?

Viena

Sel.lecció de fotos de la nostra estada a Viena, durant l'estiu de 2008:

Sopar romàntic a un baixell sobre el Danubi, mentre canvia la llum de la tarda...

Les llums de la ciutat

Els seus palaus...

Des d'on està feta la foto? De sobte, caminant pel centre, un senyor dibuixaba el paisatge...

i el que estava dibuixant era aquest creuament on es troba el monument a la peste:

Si et fixes, asomada al balcó està encara Sissí, desitjant haver tingur una vida diferent i anyorant llibertat..

Aquest museu era de les joies imperials, però no em va agradar molt, si ho arribe a saber no pague els 10 euros que val l'entrada.

Parada carismàtica del metro

Straus

Algunes originals senyalitzacions...

Pel canal del Danubi, una xica menja un gelat i pensa... "Quan em cridarà? m'enviarà un missatge? Estarà pensant en mi ara?" ... Qui sap!

Vistes des de la torre de la Catedral

Al Museu d'Història de l'Art vam poder disfrutar de moltes obres interessants, com aquestes:

Na Violant (pense que és)

De tant lleig que és aquest quadre, m'encanta:

El Palau de Schönbrunn des del punt de vista de l'artista, que és pràcticament com la realitat.

No estic segura de si aquest és un quadre de molts quadres o molts quadres que formen un... (ein?¿)

La Torre de Babel

La Lluna ens acompanya allà on estem:

El palau Belvedere...

Passejant pels carrers del centre

Mozart: Caminant pels seus parcs pots trobar-te qualsevol cosa:

(On estem? no era Grècia?)

Una de les coses que més ens va agradar va ser el Prater, el parc d'atraccions: