Palabres de ñeve

Aquest dibuix és per un amic asturià, Remis, qui lluita per la seva llengua, i que em recorda sempre a tots els que lluitem, també, per la nostra. Aquí deixe el poema original:

"Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

y nada semen nella, alpenes son

un falagu húmedu nos sos llabios secos,

un falagu namás y desfainse, bórrense.

Escribimos con palabres de ñeve,

falamos na so llingua blanca a una tierra

que ya nun la entiende, alpenes siente

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa.

Escribimos nel llibru de la ñeve,

páxines en blanco que falen de la tierra

de niundes y de la casa de naide, alpenes

memoria d’un día ensin nueche nin albancia,

memoria d’un nome que s’olvidó callando.

Escribimos con palabres de ñeve,

na llingua blanca de les xelaes y los muertos,

escamplamos fogueres na povisa frío, alpenes

solombres enfotaes nun llume escondíu,

solombres que prenden y estínguense soles.

Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

como estrelles ensin lluz o ecos roncos, alpenes

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa."

Pablo Antón Marín Estrada (Sama de Llangréu, 1966)

(Font: poesia asturiana)

Pont

Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.

A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.