Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris imatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris imatges. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 d’abril del 2017

Pont



Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.
A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.

diumenge, 11 de gener del 2015

cura'm la monotonia


Què preferim les persones? Tindre una vida tranquil.la, amb horaris clars, ordenada i potser monòtona?  o trobar a algú que et faja perdre la son? Que intensifique el teu  dia a dia sorprenen-te? Que et done problemes! A quin tipus de persones estimem més? 
No res, només eren reflexions que ens anem trobant, camí del dia a dia o del treball, i també de la monotonia...

dissabte, 20 de juny del 2009

Ens prenem un "café" ?


Sovint és més convincent la companyia amb qui ens trobem en un moment donat, que el lloc o allò que ens prenem: Café, cervessa, suc, o "altres" poden acompanyar l'instant.
Però he trobat molts raconets on no m'importaria prendre el què i amb qui, simplement pel fet d'asseure's i disfrutar de l'ambient, l'aire, els colors i la tranquil.litat de saber-se aïllat de tot allò que implica feina, obligacions, preocupacions, pensar.


He trobat varietat de colors, cadires i taules. En vermell:

Baix un finestró... Aquest no sembla molt còmode, però pot servir per a fer una parada ràpida.
- A veure el plànol? per on estem? cap on anem? Prenem alguna cosa mentre ho decidim?


En blanc, ens juntem quatre o cinc:



Sense preses, fins i tot podem recolzar-nos als coixins i descansar mentre observem el paisatge o la gent que passa pel carrer:



Un cigarret també estaria bé...
-Tens foc? (s'inicia una conversa)


Podem observar mentrestant l'obra d'un artista desconegut i feliç:




En verd: esperant a algú




Violeta: serenitat



Per a recordar bons moments amb un grup d'amics:



Més verd:



Blau cel i blau mar:


Al final, sempre igual, sempre al mar:

Ens prenem un café?

divendres, 8 d’agost del 2008

PALE italià




Durant aquest estiu, he tingut la sort de poder participar en un curset per a mestres, el PALE, el qual consisteix, en línies generals, en l'aprofondiment de l'aprenentatge d'una llengua.

Com no podia ser altra, l'italià per a mi esdevé una de les llengües més belles del món, i a més a més, el seu estudi a la ciutat de l'amor per excel.lència resulta, com no, d'allò més interessant.

A més hem tingut l'oportunitat de conéixer molta gent d'altres països, que sempre t'aporten, a més de noves amistats, noves visions del món. Baci per te, Kyong Mee!!! Mi manchi!!! jajaja. Espere que tingues sort, encara que no entengues el que pose, i que tingues molt d'èxit, segur que arribes a ser molt bona cantant!! (Hai una voce bellissima!!!)

Hem aprofitat també, per a assistir a molts events musicals, sobre tot operes, de les quals destaque personalment Madama Butterfly. La intensitat de les melodies que Puccini va pensar per a aquesta òpera, em commouen d'una manera molt especial.



I la pàgina 34, la que ens agrada a nosaltres, Bea ;-)

dissabte, 9 de febrer del 2008

diumenge, 3 de febrer del 2008

El Coliseu

El contrabaix trencat