En memòria de la bici vella

 

La història d'aquesta bicicleta és una llarga història. Tot va començar quan, per primera vegada i última en la meva vida vaig tindre sort i em va tocar alguna cosa. El meu pare ens va portar al meu germà i a mi de petits a l'Expojove, i de totes les atraccions que hi havien, el què més ens va agradar va ser un laberint que hi havia amb espills i no recorde què més (perquè crec que no tenia res més, només anàvem nosaltres). Cada vegada que entraves et donaven una papereta per un sorteig d'alguna cosa que ni tan sols ens havíem molestat en saber què era. Com érem molt pesats, vam estar quasi tot el dia al laberint, sortíem i tornàvem a entrar corrents sense donar-li temps al meu pare a obligar-nos a canviar d'activitat. Les paperetes grogues anaven acumulant-se a la butxaca fins que el senyor de l'entrada ens va dir que anaven a tancar ja.

Quan va ser l'hora de marxar, es va sentir per l'altaveu d'aquell lloc com una veu pronunciava alguna cosa intel·ligible i el meu nom seguit. Els tres ens vam quedar estàtues per uns moments, fins que el meu pare es va girar cap a mi i em va dir que havia guanyat el soretig de la bici!

Crec que aquest va ser un dels moments més feliços de la meva infantesa, perquè mai m'havia tocat res i ara tenia una bici, i era una bici gegant! 

De fet, era tan gran que no ens venia bé ni a mi ni al meu germà, i el pare, parlant amb algun amic seu que tenia una tenda de bicis, la va canviar per una més "adequada" per a mi... Encara que no la vaig poder utilitzar fins a uns anys després, perquè continuava sent massa gran.

 Per fi, ja en la universitat i vivint a València, la vaig utilitzar molt. Amb ella anava i venia de classe, sortia per les nits a buscar el vent, i passava per tots els carrers que els cotxes no podien travessar. 

Anava com un llamp. Era lleugera, fàcil de portar i de pujar per les escales del cinquè pis sense ascensor on vivíem el meu germà i jo.

 Com es pot deduïr, aquest no era el seu color original. Era una Torrot d'un color entre el blanc perla i el verd difícil de concretar. Anys després la vaig deixar mig oblidada, fins que vaig decidir canviar-li algunes peces, netejar-la bé i pintar-la perquè estava rovellada i tot. 

 

 

 

Era molt feliç amb aquesta bici!

 

 

Malauradament, la sort no m'ha tornat a trobar (pel que fa a loteries i sorteigs), i un dia, van robar la bici de muntanya de la meva parella, i trencant la cadena, van doblegar el quadre de la Torrot, que ja no va tornar a anar recta mai més. Així que la pobreta va acabar a l'ecoparc...

DEP bici

Recorde haver-me queixat de la bici: que si no l'havia escollit jo, que m'havia tocat, que el color era lleig, que si no tenia marxes, que el meu pare havia decidit quina bici era per a mi, i que si mil tonteries més! El cas és que després em vaig comprar una bici de passeig, molt bonica però que pesa una tonellada, i que té tres marxes que no serveixen per a res, perquè has de fer molta força i no va ni cara al vent! 

En fi, de tota aquesta història he après què la loteria només et toca una vegada, si s'escau, i que d'allò que ens queixem tant, després ens adonem que no pot ser reemplaçat.

Quan ja no res ens emocione

És molt important treure bones notes a l'escola, tothom ho sap. T'ho diuen des de ben petita: estudia, atén a classe, memoritza... Si l'assignatura de mates et va bé, tot t'anirà bé sempre. Què llesta que és aquesta nena, què bé calcula, i es sap les taules de multiplicar! Aneu bé, famílies, estigueu tranquil.les que estan aprenent moltes coses. Ara bé, què passa amb el misteri del número pi? i  la sèrie de fibonacci? Què sentim quan mirem la Gioconda? Sabem escoltar música? o més encara... podem trobar alguna cosa que ens emocione?

Què passarà quan deixem de sentir alguna cosa més que intentar ser millors que els altres?
Per què és més important saber de ciències que conéixer les arts? Qui ho diu?

Tanmateix, si pensem en com vivim, tot gira al voltant de la música: els nostres records, la banda sonora d'una pel.lícula, els anuncis, quan fem una festa... com faríem sense posar música?
Qué bonic és aquest quadre, però... estem disposats a pagar per l'art?

M'agrada molt tornar a escoltar aquesta conversa de la pel.lícula l'Indomable Will Hunting, parla un poquet de tot allò i més:

La imatge de la dona

Fa poc vaig llegir un article que em va resultar molt interessant, sobre la imatge de la dona als mitjans de comunicació, que dèia com a titol: "la dona normal ha mort". Es referia a l'actual exaltació que hi ha sobre la bellesa i la joventut. I ho pense moltes vegades, hi ha una excessiva valoració d'aquestes virtuts al món actual. Excessiva des del meu punt de vista, clar. Però és cert que a la televisió, ens trobem sobre tot en prototips de dones que són despampanants. Estèticament queda molt bé, però, què estem venent?

Amb els homes també ocorre, però no tant, fixeu-vos en els humoristes o intel.lectuals que no cal que siguen atractius, alguns són prou lletjos, però són graciosos. Mentre que fins i tot les dones d'aquests programes, són dones estèticament atractives o que coincideixen amb els cànons de bellesa actuals. I van prou elegants sempre. Per què?

En aquest article hi ha un petit documental en italià (subtitolat) que està molt bé i és molt visual. Em sembla que no és positiu fomentar aquesta imatge, que perdem punts per dir-ho en certa manera, que no cal. Serà precís?!

Recorde que (no sé si té res a veure, però allà va) quan em vaig examinar del carnet de conduïr, ja fa molt de temps, i no vaig a dir quant, però és molt, el mestre d'autoescola ens va dir a totes les xiques el dia d'abans de l'exàmen, que ens posàrem faldeta curta i/o escot perquè així era més fàcil aprovar. Ja aleshores em vaig indignar de tal manera que vaig muntar un ciri discutint i diguent masclista a tothom, però a més a més vaig decidir que m'havien de matar abans d'ensenyar alguna part de carn ... i vaig anar tot el més tapada possible a la prova, sense pintar, i completament normal. Doncs bé, una companya em va dir. "jo si que me la pose que vull aprovar!" i efectivament! Ella va aprovar i jo no!! (Val, també em vaig saltar un parell de semàfors i quasi atropelle a un peató carregat de bosses de la compra...) però em vaig negar. I em sent orgullosa de mi per això (no per haver quasi-atropellat a algú, clar), encara que tots els companys em fèien la burla o em miraven com diguent: "qué exagerada"!

Però és que em va semblar indignant el fet de pensar que les dones que van en faldeta curta aproven amb més facilitat que les altres, em va semblar tan injust! I és que potser, no ho sé, en la vida real és així, i moltes acabem "posant-nos faldeta" per a aconseguir el que volem o perquè totes se la posen!!!

Doncs jo vull reivindicar la satisfacció que produeix l'acte de "no passar per ahí", de negar-se i desmarcar-se orgullosament del que està establert. Fer com l'actriu que es cita a l'article, Anna Magnani, que es va negar a que la maquillaren per tapar les arrugues, perquè li havien costat molts patiments i moltes alegríes aconseguir-les. I perquè no podem empenedir-se del nostre físic ni sentir-nos orgullosos, perquè això no depèn de nosaltres.

Després també pense que, de vegades, els homes són molt tontos. Perdoneu però si, i es deixen enganyar per una melena rossa o per un cul movent-se, o inclús per una mini-falda i no van més enllà. No dic tots, però si moltes vegades ho he vist. No compten amb els "miracles" que es poden fer amb la fotografia i el maquillatge. Mireu açò per favor. No està mal eh!

Un altre article que m'encanta tracta sobre el perill de deixar-se portar per allò que es reclama des de la societat, i avisa de que aquest, és un camí ple de trampes. Perquè s'exigeix que la dona siga jove i guapa, però quan aquesta posa els mitjans per a ser-ho, se la critica també! Com quedem?!

Fem el que fem, el pas del temps sempre acabarà guanyant, la veritat s'interposarà a allò que és superficial i passatger, i els valors que quedaran seran els que no es poden veure a simple vista, els que no es compren i els que portem molt més endins de nosaltres.

Estic indignada amb tot el què està passant... ja ho estava però és que és molt fort que estiguen portant endavant una llei de bojos masclistes que trenca llibertats i drets. El dret a decidir sobre el teu propi cos! Qui ve a dir-nos el què podem o no podem fer? qui són? A ells qué els importa? No deuria de decidir cada dona en el seu cas particular el què vol fer? Ningú obliga a ningú a abortar si no vol, però i a ser mare? et poden obligar? quin tipus de bona mare seràs si t'han obligat? ... Puffff no sé com encara hem de lluitar sobre temes tan clars com aquests!
I la Real Acadèmia de la Llengua Valenciana, que va ser creada per a estudiar i demostrar que el valencià i el català són el mateix! i que una vegada arriben a la conclusió de que la terra és rodona, que no és plana, ara al PP no li agrada, clar, perquè no volen que siga rodona, com és evident i no cal ni explicar amb raons històriques, que també n'hi han, però que encara que ells vullguen que siga plana, el que és és! I podrien acabar ja amb les confusions que es creen en aquests temes, ja fa temps que podrien haver-ho fet però no els interessa perquè són uns hipòcrites, perquè no volen perdre els vots de la gent que s'ho creu.
I després la infantina que va tan panxa amb el seu somriure a declarar per haver furtat!!!! eooo hola?? hi ha vida en aquest planeta??!! Estem bojos o què?!! pfff quina estafa. Doncs si no tenia motius ja si, que almenys s'enteren que puc cridar que sóc republicana, si, i catalanista també! Collons!