«Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i
la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat;
l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de
l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre
i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens
precipitàvem cap a la direcció contrària.»
Després d'haver escoltat opinions de tot tipus, m'he trobat amb gent que estima aquest llibre i gent que l'odia fins al punt de deixar-lo a mitges... A mi em costa molt deixar un llibre a mitges, necessite saber què passa, si conta una història, i sempre pense que finalment millorarà, si no m'agrada el principi. Però amb aquest llibre, "El Manantial" com el vaig llegir jo, em va passar tot el contrari. Enganxada fins el final, sense poder parar de llegir, i assaborint cada paraula i reflexió que l'autora em regalava. Pots estar d'acord o no amb algunes idees generals, però el que sí és cert, és que em va fer pensar i el que més em va cridar l'atenció va ser l'originalitat dels personatges.
El protagonista, l'arquitecte Howard Roark, és una persona amb uns ideals i una coherència de vida que no deixa mai de defensar, passe el que passe. Va en contra de tot el món, però ell es manté fidel a la seva idea de crear i de ser diferent, malgrat no aconseguir cap contracte. M'encanta. Sincerament, a quantes persones coneixem així? Es troba a faltar aquesta integritat sobre tot als polítics!
Al temps d'haver-lo llegit, uns amics em van dir que també hi havia una pel.ícula, i vam fer una bona sessió de cinema que va estar genial i ens va donar peu a xarrades i reflexions sobre els personatges.
Així trobem el típic company de Roark que, sent prou mediocre, obté més èxit perquè s'adapta al que la societat li demana. Hi ha d'altres que no ténen cap problema en defensar coses en les que no creuen per tal d'aconseguir el poder. Ens trobem també amb bona gent que, malgrat el seu comportament bo, pateix i no obté cap recompensa... Alguns podran pensar que ella, Dominique, està una mica boja... Però també té les seves raons per actuar d'aquesta manera, i m'encanta perquè és original i viu amb passió. (L'escena de l'escultura que llença per la finestra perquè és massa bonica, no deixaria indiferent a ningú...)
En el seu moment va tindre moltes crítiques perquè les idees que l'escriptora i filòsofa tenia, eren pura dinamita en aquells dies...
No es pot negar, que l'alegat final de Roark quan està al judici, és digne de reflexió i, quan l'acabes de llegir per primera vegada, et quedes uns minuts en la ment pausada, assimilant tot el que ell vol expressar, en silenci, i penses que l'orgull, la valentia també és signe de respecte cap a tu mateixa.
Sense endinsar-se en la filosofia objectivista que diuen que seguia Ayn Rand, i sense profunditzar més enllà i voler trobar més significats que els que s'escauen de gaudir d'una obra literària; pense que aquest seria un bon llibre per portar a una illa deserta, i si no pregunteu-li a Sawyer, de Lost!
