Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimarts, 31 de març del 2020

Cinc afirmacions

Seguint la proposta de Xexu d'un joc de twitter, vaig a fer cinc afirmacions sobre coses de mi mateixa, però d'aquestes cinc, una no serà veritat... Heu d'endevinar quina és la falsa: 

1. Em vaig quedar tancada al Liceu amb la meva germana, ens vam fumar un cigarret al vàter i quasi passem allí la nit. 

2. La meva germana i jo ens vam perdre a una ruta per Tremp, per culpa d'un escalador que ens va assenyalar mal el camí. I vam ser perseguides per un porc senglar!

3. Una vegada em va tocar una bici a un sorteig per passar per un laberint d'espills.

4. Mai faig trampes als jocs de taula. Em sembla una actitud irrespectuosa i infantil.

5. No m'agraden les panderoles. Sobretot les marronetes que volen.


divendres, 27 de març del 2020

Pollice Verso

Jean-León Gérôme, 1872, Pollice Verso
- Això no és art!
- Clar, tu no ho pots apreciar perquè no has estudiat les normes, els rituals, la indumentària i tot allò que envolta a aquesta celebració. Però hi ha tot un món, amb llenguatge propi i significats que moltes persones consideren art...
- Per a mi, una representació  on l'entreteniment del públic consisteix en el patiment de la víctima, no pot ser considerada art. És més, es deuria de suprimir.
- Però no pots llevar de cop tot una tradició que ve més enllà de l'any 509 a.C. i que afecta a molts oficis, personatges, que porta tant de consum i que atreu a molta gent... 
- Ja, val, doncs, tornem als circs romans, als espectacles de gladiadors i als jocs feréstecs!
- Mira, no hem vingut al Phoenix Art a discutir sobre els jocs als circs romans!
- Circs romans? Què dius dels circs romans? Jo estava parlant de bous...




Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts

dijous, 19 de març del 2020

Succesos misteriosos durant el confinament


Dia 4 de confinament a casa per l'Estat d'Alarma decretat pel President del Govern a causa de l'epidèmia del COVID-19. Mai havia viscut una situació com aquesta. No podia imaginar com seria la meva vida sense les rutines a les què he estat acostumada fins ara: treball - casa - treball... 
Després de passar uns dies fent sessions intensives de neteja i ordre al pur estil Marie Kondo, la idea d'haver d'estar tancada a casa esdevenia un somni: per fi trobava temps per llegir, enganxar-me a sèries, escriure al blog, re-ubicar tots els mobles del pis... Malgrat tot, no estava resultant ser tot tan meravellós com m'esperava i la vista dels buits carrers des de la finestra del menjador em començava a torbar l'ànim.
Davant de la finca on visc hi ha un passeig prou ample. Em van dir que mai edificarien enfront a grans altures, que sempre veuria un ditet de platja des de la finestra... fins que van començar a construir un gran bloc de pisos a l'altra part del passeig que em va deixar definitivament sense mar.
De matí es poden veure a alguns treballadors en petits grups però, quan arriba la nit, esdevé una finca fantasma, silenta i tètrica. Només deixen una llum suau en allò que en un futur serà l'escala.
Aquesta nit un so molt fort m'ha despertat fent-me botar del llit. Semblava que alguna cosa s'hagués trencat de la finca fantasma. Corrent he anat a mirar per la finestra del menjador, però no hi havia res estrany. Allà seguia la llum de les encara-no-escales... però, durant solament un segon vaig poder veure com alguna cosa es movia ràpidament a una finestra de l'edifici. 
Podria ser una figura humana? M'ha semblat veure algú que portava casc?
Aquests dies sense sortir començaven a fer-me perdre el seny...
Més tard he tornat al llit i m'he dormit profundament.

Dia 5 de confinament. Altre cop aquell soroll durant la nit m'ha despertat. He mirat el rellotge i eren les tres. No m'ho puc creue, tan de bo siga només un malson. Tot i això no puc evitar anar al menjador i guaitar per la finestra la finca fantasma. Aquesta vegada tinc preparats uns prismàtics. Primer només es distingia la foscor de l'interior, de finestra a finestra, fins que s'ha aguaitat una figura humana, amb casc. Semblava que mirés cap a la meva direcció!

Dia 6. Aquesta vegada l'esclat m'ha trobat desperta i preparada a la finestra. Amb roba fosca i els llums totalment apagats, telèfon a la mà i una provisió important de xocolata... L'explosió sona en una mena de subsòl que sembla el futur garatge. Torne a veure la figura a una finestra! Definitivament és un home, i carrega un embalum enorme que deu de pesar prou. On anirà? El segueixo amb els prismàtics fins que puja un parell de pisos. Llavors he pensat que podria ser un vigilant que porta material de l'obra... però, a les tres de la matinada? Mentre intentava enllaçar els meus pensaments, s'ha girat cap a mi. M'he amagat de seguida, crec que no m'ha vist... Prenc la decisió de deixar aquesta història pel dia següent, i la idea de cridar a la policia se'm fa innecessària. Donat el cas, segur que tenen assumptes més importants que atendre la paranoia d'una dona solitària.

Dia7. Les tres. L'esclat. Veig llums a l'escala de la finca fantasma i la figura de l'home amb casc carregat amb quisapquè. Ara s'atura a una finestra i esguarda els carrers d'enfront. És a dir, el meu carrer. Jo mire també ambdós costats i me'n adone que aquesta nit veig menys llums que de costum. Pot ser que no hi hagi tants sorolls durant el dia? On estava avui aquell veí que toca la guitarra? I els nens hiperactius del pis de baix? Cada vegada tinc la sensació que la gent està més ensopida per aquesta circumstància. La por els consumeix i han niat al sofà veient Netflix sense pausa. És per això que hi ha més silenci durant aquests últims dies. Avui encara quedava paper de vàter als supermercats...

Dia 8. Durant el dia no deixe de pensar que la meva pròpia finca s'està convertint en una finca fantasma. Ja no escolte els veïns cridar, ni tan sols parlar! No se sent el soroll de les canonades de l'aigua que baixa i molt menys la música. Arriben les tres del matí i no necessite el despertador per estar preparada. Allí està: l'home del casc. Allò que carrega definitivament és un sac gegantí, potser siga de ciment i per això li pesa tant. De sobte el deixa caure a terra i torna a mirar per la finestra. Aquest cop s'apropa i mira directament cap el meu menjador. Crida alguna cosa: "Tu seràs la següent!"
Ara sí que truque a la policia i demane ajuda amb tota la integritat que sóc capaç de mostrar. 
Com m'esperava, al cap d'uns intents de connexió m'atenen fredament i em diuen que el meu cas no és una emergència, que no he de tenir por si tanque en clau la porta de casa. Horror! És en aquest moment quan entre en pànic, em posseeix la histèria i em veig incapaç d'actuar. Definitivament m'he tornat boja. Decideixo asseure, respirar i comptar fins a deu. Torne a mirar per la finestra i sembla la finca de sempre. Cap llum diferent a l'habitual i no hi ha ni rastre de l'home del casc. Hauran estat imaginacions meves? Me'n vaig al llit. Aquests dies he descansat menys que quan tot era "normal" i podíem sortir de casa. Potser que fins i tot trobe a faltar el meu treball i tot açò m'estiga passant factura.

Dia 9. He decidit afrontar les meves pors i desfer-me d'aquesta incertesa que em desperta cada nit a les tres. Avui a les dotze del migdia em vestiré amb alguna cosa diferent a l'uniforme de roba d'anar per casa, i em colaré a la finca fantasma. És l'única manera de descobrir si l'home que he vist durant aquests dies és real o no. I m'enfrontaré a ell. Cara per cara. I, si no escric un nou dia en aquest diari... Potser el meu cos quede soterrat a un futur garatge? Tant és! Seguiré pujant diàriament les meves experiències a aquest humil blog personal. Gràcies pels vostres comentaris!
Truquen a la porta.

dilluns, 16 de març del 2020

Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?
I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.
El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?