La tenebra de la tarda
s'ha fet l'ama dels meus jorns
- Dona del meu cos llunyana!-
la llumenaria que tinc
són llamps de ràbia d'absència.
El meu cos, niu d'oroneta
com desitja ta calor.
Els moments nostres junts
es fan llunyans i de somnis.
Tinc fam d'eixos somnis
on tu i jo ens feiem un.
(Sovint em trobe a mi
repetint el teu nom en lletania;
potser siga aquest remei
l'únic que sèsia els meus somnis).
Tinc fam de mirades silencioses i nostres
trencades per sons de besos.
Tinc passió de tu, i no et trobe,
-i com la fam-
ens engrosa cada instant.
Silenci d'absència teva
em crema els ulls i la llengua,
i així vaig mut i cego
sense el calor del teu cos.
L'absència dels teus besos
gela el meu cos,
i el que és desig
es fa passió i fam-de-tu.
Dos coses greus m'has fet,
m'has obert la fam de cos
i m'has viciat al teu només.
Com records de xiquet,
pense en aquells moments quan buscavem soletat,
quan apreniem l'amor
enganyant-nos quasi sempre.
La nit els embruta d'oblit,
on montons d'estels desitjosos
llampegen la teva anyorança.
TRISTOR DE CRITS OFEGARS
PER MANCA DE CARÍCIES TEVES!
* Aquest poema el va escriure el meu pare, fa molts anys. El vaig trobar de xicoteta, entre unes cartes que li havia escrit a la meva mare i volia compartir-lo, perquè pense que és preciós, directe i sincer.