La festa de Cap d'Any

El vaig conèixer en una festa de Cap d'Any, a un pis destarotat d'uns amics d'uns amics que tenia al facebook i a la que no tenia moltes ganes d'acudir i menys encara d'ennuegar-me amb el raïm, com em passa sempre. La situació afavoria l'apropament si, només al moment oportú. Aquest era, sens dubte, després de les dotze però no molt més tard de les dotze i cinc minuts.
El pla el vaig tindre preparat al instant:
De la campanada 1 a la 3, havia d'anar apropant-se al subjecte més atraient de la festa, poc a poc, sempre dissimulant.
De la 4 a la 6, era precís establir un primer contacte visual i prendre el control de la situació.
(Aquest pas era decissiu, perquè si el contacte visual no feia l'efecte esperat s'havia d'avortar l'operació ràpidament)
7 i 8, mirar cap a qualsevol altre lloc, pot ser la Tv, per treure-li importància al primer contacte visual i no mostrar signes de desesperació.
9, ràpid!!!- Tornada al contacte visual!!! No fer veure que s'ha perdut interés...
10, somriure murri amb mirada de promeses de passar una bona estona.
11, ja havia d'estar pegada al seu costat i, si s'escau, espentar a possibles rivals dels voltants. I...
12, era el bes.
Fins al punt 12 em va sortir perfecte, però després d'una estona vaig notar com el seu interès va disminuir o digam que es va... diversificar, i a la fi vam quedar en un poc fiable "et busque pel facebook i parlem"...
En sèrio? Parlarem?

Deixa el mòbil, estigues amb mi

Una parella a un restaurant, un entorn acollidor i música tranquil.la de fons... Tot sembla perfecte excepte que ells no estan allí. Cadascú té a les mans un mòbil i els seus dits es mouen frenèticament sobre una pantalla tàctil que intueix la paraula escollida, de vegades. No es miren als ulls, tenen els caps ajupits i l'esquena encollida. Alguna cosa falla.

(imatge d'internet)

Un grup de jóvens a una cafeteria, alguns riuen i bromegen de forma escandalosa, es toquen i s'empenten amb aquesta confiança que només ells saben donar. Però hi ha una persona que no participa, la mateixa postura ajupida, les mans ocupades, dits frenètics, aliena al que està passant. De sobte aixeca el cap i vol saber quina era la broma, de qui estaven parlant. "Què? de qui?"... No s'entera.

Un xic a una parada de bus espera. Però no espera! Està sempre ocupat, escrivint, enviant. No perd ni un segon del seu temps en observar el paisatge, saludar, mirar, pensar.                                                                    

Una amiga contant un problema greu i personal a una altra. Feia temps que no es veien.

De sobte postura ajupida, dits movent-se... i l'amiga es pregunta, "m'estarà escotant? he de callar? Per a què hem quedat?"...

Cada vegada ens trobem més situacions com aquestes. És una llàstima, no ens adonem de que estem perdent part de vida, que el mòbil ha de ser un instrument útil, no un substitutiu de les relacions. Estar és més que enviar un missatge. Mirar és més que respondre un ok. Escoltar no és possible si no estàs atent... i parlar, no val la pena si no t'escolten. Abaixar el cap al mòbil mentre t'estan parlant, no és educat i molesta, perquè sembla que no t'atenen, que no interesse el que dius i se't lleven les ganes de seguir parlant. Si només deixes el mòbil quan parles tu, és que només t' interessa el que tu dius! Si envies una foto de cada segon que consideres interessant de la teva vida, no estàs disfrutant completament perquè perds uns moments valuosos, i trenques el moment.

Estar és la millor prova de demostrar que t'importa algú.

Viu el moment, no t'alienes.

Deixa el mòbil, estigues amb mi.