Palabres de ñeve

Aquest dibuix és per un amic asturià, Remis, qui lluita per la seva llengua, i que em recorda sempre a tots els que lluitem, també, per la nostra. Aquí deixe el poema original:

"Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

y nada semen nella, alpenes son

un falagu húmedu nos sos llabios secos,

un falagu namás y desfainse, bórrense.

Escribimos con palabres de ñeve,

falamos na so llingua blanca a una tierra

que ya nun la entiende, alpenes siente

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa.

Escribimos nel llibru de la ñeve,

páxines en blanco que falen de la tierra

de niundes y de la casa de naide, alpenes

memoria d’un día ensin nueche nin albancia,

memoria d’un nome que s’olvidó callando.

Escribimos con palabres de ñeve,

na llingua blanca de les xelaes y los muertos,

escamplamos fogueres na povisa frío, alpenes

solombres enfotaes nun llume escondíu,

solombres que prenden y estínguense soles.

Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

como estrelles ensin lluz o ecos roncos, alpenes

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa."

Pablo Antón Marín Estrada (Sama de Llangréu, 1966)

(Font: poesia asturiana)

"Podries" llegir aquest poema

P

PODRIES

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
JOANA RASPALL

El meu llac

Allà on el cel és reflex

i la terra aigua.

Els estels s'ofeguen

amb la neu fosa.

L'horitzó fuig 

rera la serralada

i l'agua esdevé fang,

llac de confusió.

No se sap on s'acaba

ans si on comença:

AQUÍ i ARA, 

és d'aquest moment.

De lluny s'entèn millor

i només ell et dóna Pau.

Llac de designi,

petit univers...

(El meu llac...

               ets tu.)

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)

 La vida és un matí de cada dia

 quan et passava a recollir

 una caputxa negra, texans amples

 un mural descolorit.

 La vida és una classe a Filologia

 on agitàvem el demà,

 un sol roig colant-se a l'assemblea

 apunts bruts, cabells daurats.

 La vida és un dijous que acabaria

 al teu pis d'estudiants,

 quatre espelmes grogues a la cuina

 ombres nues, plats trencats.

 La vida és un cel blau cap al migdia

 quan pujàvem al terrat

 una cançó d'Extremo, roba estesa

 València entre llençols blancs.

 La vida és tancar els ulls, tornar a riure

 cridar al vent, sentir-nos lliures

 la vida és desitjar tornar a nàixer

 córrer tot sol, sentir-te créixer

 la vida és el fred tallant les cares

 i una llàgrima incendiant les galtes

 la vida és entendre que he d'aprendre

 aprendre a viure

 la vida sense tu

 La vida és mossegar la fruita dolça

 a les escales de Mercat Central

 pujar per Cavallers fins la Valldigna

 fumar oblits, cantar a crits

 La vida és una casa enderrocada

 creuant les Torres de Serrans

 'Amor, humor, respecte' a la façana

 foc i metralla a les nostres mans

 La vida és agafar el primer tramvia

 del Pont de Fusta al Cabanyal

 una ciutat taronja a les finestres

 un món en guerra als ulls cansats

 La vida és una barca abandonada

 que vam trobar davant del mar

 sentir-nos com dos nàufrags a la platja

 l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

                                         Cant de Vicent. Vicent Andrés Estellés

Para querer

           (...)
Los días y los besos
andan equivocados:
no acaban donde dicen.
Pero para querer
hay que embarcarse en todos
los proyectos que pasan,
sin preguntarles nada,
llenos, llenos de fe
en la equivocación
de ayer, de hoy, de mañana,
que no puede faltar.
De alegría purísima
de no atinar, de hallarnos
en umbrales, en bordes
trémulos de victoria,
sin ganas de ganar.
Con el júbilo único
de ir viviendo una vida
inocente entre errores,
y que no quiere más
que ser, querer, quererse
en la gran altitud
de un amor que va ya
queriéndose
tan desprendidamente
de aquello que no es él,
que va ya por encima
de triunfos o derrotas,
embriagado en la pura
gloria de su acertar.*



* Maravilloso acertar éste que se logra no atinando, entre errores.
(Pedro Salinas)

Comptar

Company,

tu saps

que pots comptar amb mi,

no fins a 2

o fins a 10

sino comptar amb mi.

Si alguna vegada veus

que et mire als ulls

i un raig de llum

apareix als meus,

no t'espantes

ni penses que delire,

malgrat la vida

o pot ser perquè existeixes

tu saps

que pots comptar amb mi.

Si altres vegades

em trobes estranya

sense motiu

no penses que és penediment

igualment

pots comptar amb mi.

Però fem un pacte,

jo vullguera comptar amb tu.

És tan bonic

saber que existeixes,

una se sent viva;

i quan dic això

vull dir comptar,

encara que siga fins a 2

encara que siga fins a 5

no ja per a que vingues a ajudar-me,

sinó per a saber amb certesa,

que tu saps

que pots comptar amb mi.

(M. Benedetti)

Nit de peli a casa: "Báilame el agua"

Ara, després de veure aquest film, no entenc com no em motivaba abans el seu títol. Ja té molts anys aquesta obra de Josecho San Mateo (és de l'any 2000, però el meu temps personal segueix unes lleis de moviment pròpies, crec que va una mica més lent) i no l'havia vista fins anit i he de confessar que m'ha deixat un cert regust amarg i gris.

Més enllà de l'estètica "xunga" del món del carrer, les drogues i la prostitució, es troba l'esclat dels protagonistes representats per Unax Ugalde i Pilar López de Ayala, embeguts de sentiments d'amistat, d'amor, de vida...

És la seva pròpia forma de vida, inconcebible per a la societat actual, incerta i caòtica, però que és seva, i per això lliure.

Durant l'estona que he passat mirant-la, m'he fet moltes preguntes (sobre tot "per què?"), he rigut, he comprés, m'he confós, he jutjat, he patit, he plorat... M'ha agradat.

BÁILAME EL AGUA
Báilame el agua.
Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.
Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor.
Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir.
Aviva las ascuas.
Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma.
Llámame tonto.
Sacrifica tu aureola.
Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres.
No me asustes.
Vete lejos.
Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí.
Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse.
Échalo fuera.
Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido.
Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos.
Toca mis ojos abiertos.
Nota la textura del calor.
Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás.
¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos.
Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos.
Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.
Te invito a un café.
Caliente claro.
Y sin azucar. Sin aliento.

DONA LLUNYANA

La tenebra de la tarda

s'ha fet l'ama dels meus jorns

- Dona del meu cos llunyana!-

la llumenaria que tinc

són llamps de ràbia d'absència.

El meu cos, niu d'oroneta

com desitja ta calor.

Els moments nostres junts

es fan llunyans i de somnis.

Tinc fam d'eixos somnis

on tu i jo ens feiem un.

(Sovint em trobe a mi

repetint el teu nom en lletania;

potser siga aquest remei

l'únic que sèsia els meus somnis).

Tinc fam de mirades silencioses i nostres

trencades per sons de besos.

Tinc passió de tu, i no et trobe,

-i com la fam-

ens engrosa cada instant.

Silenci d'absència teva

em crema els ulls i la llengua,

i així vaig mut i cego

sense el calor del teu cos.

L'absència dels teus besos

gela el meu cos,

i el que és desig

es fa passió i fam-de-tu.

Dos coses greus m'has fet,

m'has obert la fam de cos

i m'has viciat al teu només.

Com records de xiquet,

pense en aquells moments quan buscavem soletat,

quan apreniem l'amor

enganyant-nos quasi sempre.

La nit els embruta d'oblit,

on montons d'estels desitjosos

llampegen la teva anyorança.

TRISTOR DE CRITS OFEGARS

PER MANCA DE CARÍCIES TEVES!

* Aquest poema el va escriure el meu pare, fa molts anys. El vaig trobar de xicoteta, entre unes cartes que li havia escrit a la meva mare i volia compartir-lo, perquè pense que és preciós, directe i sincer.

unes formigues

"... camí de sol

per les rutes amigues

unes formigues..."

Joan Salvat- Papasseit potser expressa en aquesta poesia quin és el sentit de la vida: ell dibuixa una flor i un camí de formigues, abaix de tot una estela de mar. Com el riu que neix a les muntanyes, a la terra, i mor a la mar; així és la vida, senzilla i bonica, com el camí que formen unes formigues.

Joan Salvat-Papasseit, "i el seu esguard"

(Del Poema de la Rosa als Llavis)

I EL SEU ESGUARD

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner

que la vull presonera:

aquest matí que una flor m'ha posat

li deia així

baix baixet

a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau:

ELIZABETH Y ROBERT

Érase una vez una poetisa que vivía retirada como una princesa en una torre. Sólo la poesía era su lazo con el exterior. Su salud era muy delicada y pensaba que moriría pronto. Pero un día recibió una carta que decía así: " Amo su poesía con toda mi alma, y la amo a usted también". Estas palabras eran de un hombre que también era poeta. Comenzaron una correspondencia que continuó hasta que los dos, enamorados ya el uno del otro, se casaron en secreto y se fueron a Italia donde vivieron juntos hasta la muerte de la poetisa.

Ella era Elizabeth Barret y él Robert Browning. Elizabeth escribió Sonnets from the Portuguese, Sonetos de la dama portuguesa, como una declaración de su amor a Robert. En ellos expresa todos sus sentimientos, dudas, temores... En ellos agradece a Robert que la haya arrancado de los brazos de la Muerte gracias al Amor.

Repíteme, repite de nuevo que me amas,

pese a que la insistencia pudiera parecerse

a la canción del cuco, como tú mismo dices;

mas recuerda que nunca llegó la primavera

galana con sus verdes a llanura o colina,

a los bosques y valles, sin la canción del cuco.Amado,

yo encerrada en tinieblas, escucho

a un espíritu ignoto i grito en la ardua duda:

"¡Di otra vez que me quieres!" Pues ¿quién ha de temer

demasiadas estrellas girando en los cielos,

ni demasiadas flores coronando el verano?

¡Di que me quieres, dilo, que me quieres, y ofrece

repetición de plata! Mas no olvides tampoco

el quererme en silencio, desde lo hondo del alma.

Si debes, pues, amarme, que no sea por nada

más que por puro amor. No debes decir nunca:

"La amo por su sonrisa, por su aspecto, su modo

tan donoso de hablar; o por esa agudeza

que tan bien concordó con la mía y me trajo

tan placentero agrado cierto día".

Pues, solas, estas cosas pueden, amado mío,

cambiar en tu concepto y, con el cambio, cambie

amor que así nació. No me quieras tampoco

por tu tierna piedad que seca mis mejillas:

¡Quien gustó tus ternuras puede perder sus lágrimas

y con ellas, acaso, pierda también tu amor!

Ámame por amor tan sólo del amor

y tenga así tu amor de amor la eternidad.

Elizabeth Barret Browning (1806-1861).

(Per cortesia de Tamara)

Cancionero de Petrarca I

Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ‘l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ‘l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ‘l frutto,
e ‘l pentersi, e ‘l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.



Vosotros que escuchaís en sueltas rimas
el quejumbroso son que me nutría
en aquel juvenil error primero
cuando en parte era otro del que soy,

del vario estilo en que razono y lloro
entre esperanzas vanas y dolores,
en quien sepa de amor por experiencia,
además de perdón, piedad espero.

Pero ahora bien sé que tiempo anduve
en boca de la gente, y a menudo
entre mí de mí mismo me avergüenzo;

De mi delirio la vergüenza es fruto,
y el que yo me arrepienta y claro vea
que cuanto agrada al mundo es breve sueño.

"Hagamos un trato"

HAGAMOS UN TRATO

Si una vez adviertes que te miro a los ojos,
y una veta de amor reconoces en los míos,
no pienses que deliro,
piensa simplemente que puedes contar conmigo.
Si otras veces me encuentras huraña sin motivo,
no pienses que es flojera;
igual puedes contar conmigo.
Pero hagamos un trato:
yo quisiera contar contigo,
es tan lindo saber que existes,
uno se siente vivo y cuando digo esto,
no es para que vengas corriendo en mi auxilio,
sino para que sepas tú siempre puedes contar conmigo

Mario Benedetti