Sempre he recordat aquestes festes amb molta alegria, i no em fa vergonya reconéixer-ho ni quedar com a una "horterada". Pense que els Nadals poden ser horteres si ens empenyem, però que no necessàriament suposen l'exaltació del consumisme desmesurat, dels tòpics missatges de Pau i felicitat... Recorde la meva infància amb un somriure, perquè he segut molt feliç, i no precissament per tindre massa recursos econòmics. No hi havia diners, ni molts regals, però si que hi havia màgia, música. Ens reuniem tots a casa i mon pare agafava la guitarra per cantar a dues veus (al nostre estil) i deixàvem volar la imaginació i la alegria ballant i cantant.
Això és per mi el Nadal.
Particularment hi havia una cançó que repetiem fins l'esgotament, era una nadala de protesta de la qual no sé el títol ni he pogut aconseguir cap gravació, però és preciosa.
Cal situar-la pels volts del 1938, quan el militarisme d'Ibáñez permet, a Xile, un govern de Front Popular, la divisa del mateix era: "Pa, sostre i camisa".
Només em queda la partitura escrita a màquina d'escriure antiga, per mon pare:
Diu així:
-Ay si, ay no, al niño lo quiero yo. (bis)
1- Despierta, niñito Dios,
a los ojos de este mundo.
Sufriras viendo violencia
y la injusticia del mundo.
- Ay si...
2- Despierta, niñito Dios,
muchos niños han nacido
toditos igual que tú:
sin techo, sin pan ni abrigo.
- Ay si...
3- Despierta, niñito Dios,
que la Pascua navideña
se la tomaron los ricos
pa comerciarla y venderla
-Ay si...
4- Despierta, niñito Dios,
yo nada te puedo dar:
solo te vengo a decir
de este mundo la verdad.
-Ay si, ay no...
5- Señora Doña María,
cogollito de romero,
defienda el pan de su niño
como las madres del pueblo!
- Ay si...
6- Y sepa señor José,
viejo obrero carpintero,
que la educación le niegan
para el hijo del obrero.
