Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de gener del 2016

Allò que és millor no dir

Diuen, que una persona li va preguntar a un savi:
- Saps el què m'ha dit el teu amic de tu?
-Espera, - va interrompre el savi- passa primer allò que m'has de dir per tres filtres.
- Tres filtres?
- Si: avans de dir qualsevol cosa és necessari passar-ho per tres filtres. El primer és el filtre de la veritat. Estàs segur de que això és veritat?
- No, només ho vaig escoltar.
- És a dir, que no saps si és veritat o no. Passem el segon filtre; el filtre de la bondat. Em vols dir alguna cosa bona del meu amic?
- No, tot el contrari...
- Aleshores, - va continuar el savi- em vols dir alguna cosa dolenta que ni tan sols estàs segur de si és veritat o no. Provem el tercer filtre, el de la utilitat. És necessari per a mi escoltar allò que m'has de dir? -  Serà precís? -...
- No, la veritat és que no tens necessitat de fer-ho.
- Bo, - va concloure el savi- si en allò que em vols contar no hi ha veritat, ni bondat, ni utilitat... Per a què dir-ho, doncs?


dilluns, 16 de novembre del 2015

Seguretat

Fa temps que tenia aquest conte guardat i volia fer una traducció, però crec que no cal, i pense que de vegades es perd alguna cosa, així que la vaig a deixar com està. Si teniu paciència i ganes de llegir-la, tracta de la seguretat i de com construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixa, que sovint depèn del què pensen els altres. A veure si us agrada!



Sabia parábola acerca de la seguridad en sí mismo.

Un día un sabio maestro recibió la visita de un joven que se dirigió a él para pedirle consejo:
— Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto. ¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?
El maestro sin mirarlo, le dijo:
— Cuánto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después... y haciendo una pausa agregó: — si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este problema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.
— E... encantado, maestro— titubeó el joven, pero sintió que otra vez era desvalorizado y sus necesidades postergadas.
—Bien— asintió el maestro. Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño y al dárselo al muchacho, agregó:
— Toma el caballo que está allá afuera y cabalga hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda. Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Ve y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas. El joven tomó el anillo y partió. Apenas llegó, empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes, quienes lo miraban con algún interés.
Pero les bastaba el escuchar el precio del anillo; cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y solo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo. Alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro y rechazó la oferta.
¡Cuánto hubiera deseado el joven tener esa moneda de oro! Podría entonces habérsela entregado él mismo al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda. Triste, subió a su caballo y volvió a donde el maestro se encontraba:
— Maestro -dijo- lo siento, no se puede conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera obtener dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.
— Qué importante lo que has dicho, joven amigo —contestó sonriente el maestro—. Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregúntale cuanto te da por él. Pero no importa lo que ofrezca, no se lo vendas. Vuelve aquí con mi anillo. El joven volvió a cabalgar.
El joyero examinó el anillo a la luz del candil con su lupa, lo pesó y luego le dijo:
— Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.
— ¡58 MONEDAS! — exclamó el joven.
— Sí, -replicó el joyero— yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé... si la venta es urgente...
El joven corrió emocionado a la casa del maestro a contarle lo sucedido.
— Siéntate —dijo el maestro después de escucharlo— Tú eres como este anillo: Una joya, valiosa y única. Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto. ¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?

dimecres, 10 de setembre del 2014

Escorpí

Això era i no era, dos monjos que estaven llavant unes tasses al riu quan van veure que hi havia un escorpí ofegant-se a l'aigua. Un dels dos monjos el va treure inmediatament i el va posar delicadament a la riba del riu. Just abans de deixar-lo a terra, l'escorpí va moure ràpidament la cua per a picar al monge.
- Ai! quin mal! M'ha picat al dit! - va cridar l'home tot adolorit. Quan el dolor va anar marxant, amb el dit unflat, el monge va tornar a la riba per acabar de llavar la seva tassa. Mentre estava enfeinat, va veure que l'escorpí s'havia tornat a caure a l'aigua. De seguida, va posar la seva ferida mà al riu per tornar a treure l'animal. En deixar l'escorpí a terra, aquest li va tornar a picar. L'altre monjo doncs, li va preguntar:
- Amic, per què continues salvant a l'escorpí quan saps que la seva natura és picar?
- perquè- va respondre el monge- salvar-lo és la meva natura.

dilluns, 21 de juliol del 2014

"Relats de la Carme"

Anàvem de pas però se'ns va fer de nit, com qui es troba a un lloc per casualitat i voldria no deixar-lo mai. La llum del vespre ens acariciava els cavells i la pell del rostre quan vam decidir entrar en aquella casona abandonada. Al jardí vam improvisar un racó chill out col.locant els fullars que portàvem i les tovalloles de platja. Vam acordar sense dir-ho passar  dels mòbils. Algú va treure el vi i tres copes. Al principi la conversa era molt ximple, d'aquell tipus de conversa que només interessa a qui parla. Les altres fan com que escolten però probablement estan cansades del tema. A la segona copa, una amiga va començar a contar un problema que li preocupava, més bé íntim, d'aquells que no contaries per no fer sentir incòmodes a les altres. Un secret. A la tercera copa ja no importava, ja ho havia dit tot, amb detalls, i les altres escoltaven atentament. Durant la quarta van començar a pujar el to per fer saber les diferents opinions sobre el problema, consells que, tammateix no serveixen, perquè una té dret a equivocar-se. I és més, quan una vol equivocar-se, no hi ha consell que l'ature...

Per a Carme, en Col.lecció de moments.