Succesos misteriosos durant el confinament

Dia 4 de confinament a casa per l'Estat d'Alarma decretat pel President del Govern a causa de l'epidèmia del COVID-19. Mai havia viscut una situació com aquesta. No podia imaginar com seria la meva vida sense les rutines a les què he estat acostumada fins ara: treball - casa - treball... 

Després de passar uns dies fent sessions intensives de neteja i ordre al pur estil Marie Kondo, la idea d'haver d'estar tancada a casa esdevenia un somni: per fi trobava temps per llegir, enganxar-me a sèries, escriure al blog, re-ubicar tots els mobles del pis... Malgrat tot, no estava resultant ser tot tan meravellós com m'esperava i la vista dels buits carrers des de la finestra del menjador em començava a torbar l'ànim.

Davant de la finca on visc hi ha un passeig prou ample. Em van dir que mai edificarien enfront a grans altures, que sempre veuria un ditet de platja des de la finestra... fins que van començar a construir un gran bloc de pisos a l'altra part del passeig que em va deixar definitivament sense mar.

De matí es poden veure a alguns treballadors en petits grups però, quan arriba la nit, esdevé una finca fantasma, silenta i tètrica. Només deixen una llum suau en allò que en un futur serà l'escala.

Aquesta nit un so molt fort m'ha despertat fent-me botar del llit. Semblava que alguna cosa s'hagués trencat de la finca fantasma. Corrent he anat a mirar per la finestra del menjador, però no hi havia res estrany. Allà seguia la llum de les encara-no-escales... però, durant solament un segon vaig poder veure com alguna cosa es movia ràpidament a una finestra de l'edifici. 

Podria ser una figura humana? M'ha semblat veure algú que portava casc?
Aquests dies sense sortir començaven a fer-me perdre el seny...
Més tard he tornat al llit i m'he dormit profundament.

Dia 5 de confinament. Altre cop aquell soroll durant la nit m'ha despertat. He mirat el rellotge i eren les tres. No m'ho puc creue, tan de bo siga només un malson. Tot i això no puc evitar anar al menjador i guaitar per la finestra la finca fantasma. Aquesta vegada tinc preparats uns prismàtics. Primer només es distingia la foscor de l'interior, de finestra a finestra, fins que s'ha aguaitat una figura humana, amb casc. Semblava que mirés cap a la meva direcció!

Dia 6. Aquesta vegada l'esclat m'ha trobat desperta i preparada a la finestra. Amb roba fosca i els llums totalment apagats, telèfon a la mà i una provisió important de xocolata... L'explosió sona en una mena de subsòl que sembla el futur garatge. Torne a veure la figura a una finestra! Definitivament és un home, i carrega un embalum enorme que deu de pesar prou. On anirà? El segueixo amb els prismàtics fins que puja un parell de pisos. Llavors he pensat que podria ser un vigilant que porta material de l'obra... però, a les tres de la matinada? Mentre intentava enllaçar els meus pensaments, s'ha girat cap a mi. M'he amagat de seguida, crec que no m'ha vist... Prenc la decisió de deixar aquesta història pel dia següent, i la idea de cridar a la policia se'm fa innecessària. Donat el cas, segur que tenen assumptes més importants que atendre la paranoia d'una dona solitària.

Dia7. Les tres. L'esclat. Veig llums a l'escala de la finca fantasma i la figura de l'home amb casc carregat amb quisapquè. Ara s'atura a una finestra i esguarda els carrers d'enfront. És a dir, el meu carrer. Jo mire també ambdós costats i me'n adone que aquesta nit veig menys llums que de costum. Pot ser que no hi hagi tants sorolls durant el dia? On estava avui aquell veí que toca la guitarra? I els nens hiperactius del pis de baix? Cada vegada tinc la sensació que la gent està més ensopida per aquesta circumstància. La por els consumeix i han niat al sofà veient Netflix sense pausa. És per això que hi ha més silenci durant aquests últims dies. Avui encara quedava paper de vàter als supermercats...

Dia 8. Durant el dia no deixe de pensar que la meva pròpia finca s'està convertint en una finca fantasma. Ja no escolte els veïns cridar, ni tan sols parlar! No se sent el soroll de les canonades de l'aigua que baixa i molt menys la música. Arriben les tres del matí i no necessite el despertador per estar preparada. Allí està: l'home del casc. Allò que carrega definitivament és un sac gegantí, potser siga de ciment i per això li pesa tant. De sobte el deixa caure a terra i torna a mirar per la finestra. Aquest cop s'apropa i mira directament cap el meu menjador. Crida alguna cosa: "Tu seràs la següent!"

Ara sí que truque a la policia i demane ajuda amb tota la integritat que sóc capaç de mostrar. 

Com m'esperava, al cap d'uns intents de connexió m'atenen fredament i em diuen que el meu cas no és una emergència, que no he de tenir por si tanque en clau la porta de casa. Horror! És en aquest moment quan entre en pànic, em posseeix la histèria i em veig incapaç d'actuar. Definitivament m'he tornat boja. Decideixo asseure, respirar i comptar fins a deu. Torne a mirar per la finestra i sembla la finca de sempre. Cap llum diferent a l'habitual i no hi ha ni rastre de l'home del casc. Hauran estat imaginacions meves? Me'n vaig al llit. Aquests dies he descansat menys que quan tot era "normal" i podíem sortir de casa. Potser que fins i tot trobe a faltar el meu treball i tot açò m'estiga passant factura.

Dia 9. He decidit afrontar les meves pors i desfer-me d'aquesta incertesa que em desperta cada nit a les tres. Avui a les dotze del migdia em vestiré amb alguna cosa diferent a l'uniforme de roba d'anar per casa, i em colaré a la finca fantasma. És l'única manera de descobrir si l'home que he vist durant aquests dies és real o no. I m'enfrontaré a ell. Cara per cara. I, si no escric un nou dia en aquest diari... Potser el meu cos quede soterrat a un futur garatge? Tant és! Seguiré pujant diàriament les meves experiències a aquest humil blog personal. Gràcies pels vostres comentaris!

Truquen a la porta.

8 minuts

Emperadriu Suiko (Imatge d'internet)

Un eclipsi total de Sol existeix només per una extraordinària coincidència. (Si, ho diu la Viquipèdia)

La Lluna (durant la fase de lluna nova) passa entre el Sol i la Terra i cobreix total o parcialment el Sol en una posició concreta de la Terra. Aquest fet ocorre mínim dues vegades a l'any, però només els caçadors d'eclipsis tenen el privilegi de desplaçar-se cap al lloc en concret de la Terra des d'on es poden observar, dins la zona de l'ombra.

 D'aquesta manera, per uns determinats moments, el Sol i la Lluna, vistos des de la Terra, semblen quasi iguals: estant el Sol 400 vegades més lluny que la Lluna, és 400 vegades més gran! I només durant una facció de l'òrbita lunar, la Lluna té prou grandària per causar aquest efecte.

Em pregunte quantes coses a la vida ocorren d'aquesta manera, quantes vegades hem pensat que hi havia poques probabilitats de que passara alguna cosa i tanmateix ocorre, o no... quina mena de sizígia  fa que tots els estels s'alineen i dónen lloc a un fet? Així des del minut ú de la nostra vida, tot allò que ens passa - val, tot no, però gran part-  és producte de la casualitat. 

Per altra part, la paraula eclipsi ve del grec, del concepte "deixar d'existir", ésser absent, és un moment en què el Sol desapareix, la llum i la vida, deixa d'estar, és com aturar el temps o morir. És per això que antigament els eclipsis sempre es relacionaven amb catàstrofes o causes de mort de reis. Aquest fou el cas de l'Emperadriu Suiko, primera dona emperadriu del Japó, a l'any 628.

També he llegit que els eclipsis de sol són una brillant confirmació de la Teoria de la Relativitat (Einstein entre els anys 1905-1916) que diu, resumint, que les lleis de la física són les mateixes per a tots els observadors. Que, per tant, no hi ha observadors privilegiats, que no hi ha persones amb possessió de la raó absoluta, si no és fent cas a les lleis de la Ciència. No sóm ningú! Moltes idees i conceptes són relatius, el temps i l'espai... Em ve la imatge de Superman donant voltes a la Terra molt ràpid per viatjar al passat i així evitar la mort de la seva estimada... es podrà fer això?

Em plantege moltes coses a la vida, i pense molt en tot plegat, en la mort, les casualitats, (no m'estranya que em coste tant dormir!) i finalment arribe a la conclusió de que el millor que podem fer és ser caçadors d'eclipsis: aprofitar cada instant, moure's i canviar de punts de vista, descobrir allò bonic de la vida,  viure el moment, perquè que potser el millor només té una durada aproximada de 8 minuts.

Quina és la pregunta?

De vegades per a descobrir un enigma només cal fer la pregunta justa i d'aquesta manera es rep la resposta que porta la solució. Però què és més important, saber respondre o fer bé la pregunta?

Bé, avui ens poden sortir molts interrogants i sincerament, no crec que ningú estigui disposat a contestar-los... Encara així, ací els tenim. 

Fer-se preguntes, de tota la vida s'ha dit que és de savis, tanmateix són incòmodes i molta gent no està disposada a intentar respondre... només cal escoltar als polítics, que saben molt bé com evitar-les. (Per cert, per què Ciudadanos s'ha aliat amb el PP si va dir que no volia que governara Rajoy?).

Qui fa preguntes sovint es troba a sí mateix estúpid i amb por de que altres pensen que ets estúpid. 

El "que sais-je?" que dèia Michel de Montaigne, "qué sé jo?" per a parlar dels filòsofs escèptics serveix com a pregunta i resposta al mateix temps.

Si Darwin estigués llegint el meu blog diria que fer-se preguntes i imaginar-se respostes és un instrument de supervivència, que ens serviria per a aprendre coses sobre el món i per estar més preparats davant els seus perills. Curiosament he trobat que la imaginació es desenvolupa amb la pràctica però no mitjançant els èxits, que són finals i, per tant, carrerons sense sortida, sinó pels fracassos que demanen nous intents i que, si tot va bé, ens portaran a nous fracassos. "Fracassa. Intenta-ho de nou. Fracassa millor"(Beckett) 

(Imatge d'internet)

Així, la gran pregunta de la imaginació podríem dir que seria "Per què?", malgrat que a la societat actual la pregunta guanyadora és més bé "Quant costa?", o "Quant es triga?" en lloc de "per què?". Quan preguntes "per què?" tothom et mira com diguent: "en sèrio no ho saps?", quan en realitat és el "per què?" com a pregunta que ens fa oblidar prejudicis i situa el nostre objectiu més enllà de l'horitzó. 

El primer interrogant que va aparèixer (segle IX a un text de Ciceró) tenia forma com d'escala que puja cap a la part superior dreta fent una línia de serp: preguntar ens eleva!

Per l'any 2010, The Guardian va convidar a uns cièntifics i filòsofs a formular un llistat de deu preguntes que la ciència deuria respondre. Les preguntes guanyadores van ser:

"Què és la consciència?", "Què va passar abans del Big Bang?", "La ciència i la inteligència ens tornaran la nostra individualitat?", "Com podem afrontar el creixement de la població mundial?", "Hi ha un patró als nombres primers?", "podem crear una manera científica de pensar que s'aplique a tots els àmbits?", "Com podem assegurar-nos de que la humanitat sobrevisca i prospere?", "És possible explicar adequadament el significat de l'espai infinit?", "podré gravar al meu cervell com si fos un programa de televisió?", "podrà la humanitat arribar als estels?".

Si ens deixem portar pel determinisme romàntic, ens quedaríem amb aquella que es fa a una flor: "m'estima? no m'estima?"

O també aquella famosa de la pel.lícula del laberint, on havies de fer la pregunta justa per descobrir la porta de la salvació:

Aquest post, m'estic adonant que podria ser interminable, però no puc finalitzar-lo sense preguntar-te  quina és la teva pregunta, aquella que més curiositat et provoca? i quina és la pregunta que més escoltes? i... quina és la que et fa més gràcia?

Viatge al futur

Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.

Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.

El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.

Joc de Daus

Si busques "joc de daus" a la wikipedia, trobaràs que són jocs d'atzar en els quals s'utilitzen un o més daus, i que deriven dels jocs d'ossets. També llegiràs alguna cosa sobre l'antiguitat, curiositats com que, en un abans molt passat, es consideraven jocs controlats pels déus, sobre tot per la deessa Fortuna, filla de Júpiter; i que el fet de llençar daus era un mètode de predicció del futur. Ens trobem amb la famosa frase que s'atribueix a Juli Cèsar: alea iacta est, literalment "s'ha tirat el dau", moments que precedien a la batalla...

Però també et pots trobar, com m'ha passat a mi, amb un llibre d'un escriptor valencià molt conegut, Josep Piera, que destaca, segons el meu parer, per les descripcions dels paisatges, la natura, el menjar, les costums. És una mena de diari de sensacions i de sentiments que es troben identificats amb una terra, i que, segons ell, escrits marcats per l'atzar, una mena de joc o una partida, que es juga amb els mots.

També pots trobar, al llibre, reflexions sobre els valencians, que molts ens fem de segur. Ell diu que quan algú li pregunta si els valencians són catalans, li respon amb un somriure irònic, "i un punt d'amargor prudent en la veu: Si i no. Els valencians antics molts són d'origens catalans, però els hereus dels hereus dels seus descendents, per molt que els cognoms diguen Camps, Fabra, Barberà, Rus, Torró, Pons, Ripoll, es volen regionalment espanyols. Els valencians, per tant són uns catalans de barreja que fan el que poden -fins i tot el ridícul- per ser espanyols; amb excepcions, per descomptat. Però les excepcions confirmen la regla, ja se sap. per quins motius? Per conveniència i obediència, més que per convicció."

Però el què més m'atreu del seu llibre, com em passa amb tots els llibres, no és allò que es conta, no tant el què es diu, com ho és el com se diu. Què important és saber jugar amb les paraules i aconseguir un joc bonic, una partida que valga la pena seguir, unes frases que et provoquen la temptació de rellegir!

"Per somiar que no quede. I si per somiar entenem la imaginació d'un voler -que val més que un desig-, ens caldrà somiar molt, tot i que els somnis, somnis siguen, que deia el clàssic. Costa tan poc, de somiar!"

Paraules boniques també trobes en aquest poema seu, que canta Miguel Poveda...

I tu, com parles?

Sempre m'ha agradat escoltar diferents accents i per què no, imitar-los, és divertit. Comprovar paraules i expressions que són diferents en altres llocs, és una bona tasca de recopilació i ampliació de vocabulari. I a la nostra llengua hi tenim moltes varietats, fet que molts utilitzen per a recolzar les tesis anticatalanistes. Però pense que aquesta varietat i formes de dir les coses deu de ser entesa com a riquesa i hem d'estar orgullosos... Mireu quin test he trobat que, a partir d'unes preguntes, et diu de quina zona ets. A mi m'ho ha encenrtat completament!

Si teniu temps i ganes, feu un clic a aquest enllaç:

http://interactius.ara.cat/testdialectal/

La imatge de la dona

Fa poc vaig llegir un article que em va resultar molt interessant, sobre la imatge de la dona als mitjans de comunicació, que dèia com a titol: "la dona normal ha mort". Es referia a l'actual exaltació que hi ha sobre la bellesa i la joventut. I ho pense moltes vegades, hi ha una excessiva valoració d'aquestes virtuts al món actual. Excessiva des del meu punt de vista, clar. Però és cert que a la televisió, ens trobem sobre tot en prototips de dones que són despampanants. Estèticament queda molt bé, però, què estem venent?

Amb els homes també ocorre, però no tant, fixeu-vos en els humoristes o intel.lectuals que no cal que siguen atractius, alguns són prou lletjos, però són graciosos. Mentre que fins i tot les dones d'aquests programes, són dones estèticament atractives o que coincideixen amb els cànons de bellesa actuals. I van prou elegants sempre. Per què?

En aquest article hi ha un petit documental en italià (subtitolat) que està molt bé i és molt visual. Em sembla que no és positiu fomentar aquesta imatge, que perdem punts per dir-ho en certa manera, que no cal. Serà precís?!

Recorde que (no sé si té res a veure, però allà va) quan em vaig examinar del carnet de conduïr, ja fa molt de temps, i no vaig a dir quant, però és molt, el mestre d'autoescola ens va dir a totes les xiques el dia d'abans de l'exàmen, que ens posàrem faldeta curta i/o escot perquè així era més fàcil aprovar. Ja aleshores em vaig indignar de tal manera que vaig muntar un ciri discutint i diguent masclista a tothom, però a més a més vaig decidir que m'havien de matar abans d'ensenyar alguna part de carn ... i vaig anar tot el més tapada possible a la prova, sense pintar, i completament normal. Doncs bé, una companya em va dir. "jo si que me la pose que vull aprovar!" i efectivament! Ella va aprovar i jo no!! (Val, també em vaig saltar un parell de semàfors i quasi atropelle a un peató carregat de bosses de la compra...) però em vaig negar. I em sent orgullosa de mi per això (no per haver quasi-atropellat a algú, clar), encara que tots els companys em fèien la burla o em miraven com diguent: "qué exagerada"!

Però és que em va semblar indignant el fet de pensar que les dones que van en faldeta curta aproven amb més facilitat que les altres, em va semblar tan injust! I és que potser, no ho sé, en la vida real és així, i moltes acabem "posant-nos faldeta" per a aconseguir el que volem o perquè totes se la posen!!!

Doncs jo vull reivindicar la satisfacció que produeix l'acte de "no passar per ahí", de negar-se i desmarcar-se orgullosament del que està establert. Fer com l'actriu que es cita a l'article, Anna Magnani, que es va negar a que la maquillaren per tapar les arrugues, perquè li havien costat molts patiments i moltes alegríes aconseguir-les. I perquè no podem empenedir-se del nostre físic ni sentir-nos orgullosos, perquè això no depèn de nosaltres.

Després també pense que, de vegades, els homes són molt tontos. Perdoneu però si, i es deixen enganyar per una melena rossa o per un cul movent-se, o inclús per una mini-falda i no van més enllà. No dic tots, però si moltes vegades ho he vist. No compten amb els "miracles" que es poden fer amb la fotografia i el maquillatge. Mireu açò per favor. No està mal eh!

Un altre article que m'encanta tracta sobre el perill de deixar-se portar per allò que es reclama des de la societat, i avisa de que aquest, és un camí ple de trampes. Perquè s'exigeix que la dona siga jove i guapa, però quan aquesta posa els mitjans per a ser-ho, se la critica també! Com quedem?!

Fem el que fem, el pas del temps sempre acabarà guanyant, la veritat s'interposarà a allò que és superficial i passatger, i els valors que quedaran seran els que no es poden veure a simple vista, els que no es compren i els que portem molt més endins de nosaltres.

I want to believe

Aquesta nit he contat els estels. Fins un parell de centenes he vist, potser més, encara que molts d'ells a hores d'ara ja no existeixen. Moren i la seva llum encara ens arriba. Quin engany pels sentits. Diuen que hi ha cinc exoplanetes en els quals podríem viure.- cinc que se sàpiga!-. I, si a la nostra galaxia hi han de 200.000 fins a 400.000 milions d'estels... Com podem estar segurs de que no hi ha algun tipus de vida? Semblant a la nostra sería difícil de dir, però d'alguna mena potser.

Diuen els científics que per contar estels es fa com si es contara granets d'arena. El mètode és el mateix. (Fixeu-vos que és el mateix per contar coses molt petites que de molt grans). Es conta el nombre d'estreles d'un petit volumen, com és la Via Làctea, i el multipliquen en funció de les dimensions i profunditat de l'espai. S'obté així una xifra de 10.000.000.000.000.000.000.000.000 d'estels. Però clar, això només és una estimació... I d'aquests 100.000 a 300.000 trilions d'estels que s'estima que hi ha, la probabilitat d'algun tipus de vida és alta, segur!

Viure per res o morir per alguna cosa...

He après que ningú no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la vida és dura...
però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que quan sembres rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...
perquè demà potser me les hauré d'empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen viure al cim de la muntanya...
però totala felicitat esdevé mentre hi puges.
He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...
quan són demanats i quan en depèn la vida.
He après que com menys temps malgasto...
més coses faig.


*Aquest és un d'aquells correus "Fw:" que normalment esborre sense llegir, però que, per casualitat vaig veure i em va agradar. Per no oblidar-lo l'escric aquí. Espere que us agrade.

Òpera al mercat

Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:

Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!

No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.

Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?

Diferències i traduccions

Tenia guardat des de fa temps un email que vaig rebre del tipus "FWW", d'aquell tipus que ens omplin el correu i que fan molta mandra d'obrir... Doncs aquest em va agradar molt, espere que l'autor/a que el va escriure i no el va signar no es senta ofés si el cite ací perquè em sembla molt graciós. Diu així:

"Vaig a mostrar-vos en què es diferencia el castellà del valencià, perquè les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:
Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.
La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”. Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.
Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?
Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.
A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perquè “fem por”.

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.
Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!” .
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.
Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?
I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan ens masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.
Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…Passa-li este mail a tots aquells que estimen la terreta."

El dia que vas néixer

(imatge d'internet)

Si teniu temps i no sabeu què fer amb ell, podeu dedicar-lo a llegir aquesta pàgina que et diu el dia de la setmana del teu naixement, també quin és el teu horòscop, el xinés i el número de la sort... no ve mal saber-ho, està graciós: ací.

Després comenteu què vos diu, jeje...

El poder de la música

Per a tots aquells que pensen que la música té un poder més fort encara que el de les paraules, que uneix a la gent sense importar la diferència d'idees, d'opinions, del físic, del lloc o moment on es trobe... per a tots aquells que pensen que la diversitat enriqueix, espere que vos agraden aquests videos, que em serviran a mode de felicitació de Nadal perquè pense que inspiren energia positiva i espere que també a vosaltres us inspiren un somriure!

Playing For Change: Song Around the World Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

Aquest és tot un clàssic per internet, diuen que Matt un dia va decidir deixar el seu treball i fer un viatge per Asia, on un amic el va gravar ballant i internet l'ha fet famós... Ara una empresa de xicles li paga per viatjar pel món ballant... és com un conte de fades! on s'ha de signar per unir-se?