Zorba

No sé exactament de què va aquest film però porte veient aquests minuts durant anys i sempre he pensat que amb un final així ha de ser interessant. Quan tinga oportunitat de veure-la ho faré encara que sembla molt antiga i difícil de trobar. També va sorgir d'una novel.la que es diu "Vida i Aventures d'Alexis Zorbas", de Nikos Kazantzakis que tinc a l'infinit llistat de llibres per llegir.
Els dos personatges principals, Zorba (Anthony Quinn) i Basil (Alan Bates), representen el conflicte humà entre la passió i la raó. Qui guanya a qui? Sembla que aquests dos han passat moltes desventures però, quan ja no hi ha solució i ja està tot fet, una bona opció és... ballar.

Recepta boja de coca de carabassa

Ara que està tothom cuinant a casa i que el rent i la farina s'esgoten dels supermercats, jo també vaig a cuinar!! ("Ueeeee" el públic del fons em fa una ona i tot!). Ma mare em va ensenyar aquesta recepta de coca de carabasseta que està boníssima (el gat no pot resistir-se i això és un bon indicatiu). 

Està pensada per a 4 o 6 persones, però si hi han només dues persones a casa amb molta fam, també arriba. I si no tens molts veïns, també per a tota la finca.

INGREDIENTS:
202 gr. de carabassa (però ha d'estar ja feta al forn, almenys durant 6 o 7 hores)
203 gr. de farina
204 gr. de sucre (o molt més)
153 gr. d'oli de gira-sol (mai posar d'oliva perquè si no la coca explotaria)
3 ous (no cal comentar-ho tot)
1 sobre i mig de rent en pols
1 poquet de sal (aquest últim ingredient és tan inexplicable com imprescindible)

*AVÍS IMPORTANT: Aquestes mesures no són aleatòries, han de ser respectades en la seva màxima exactitud perquè si no el continu espai-temporal es podria veure alterat i el resultat seria una seqüència temporal que donaria lloc a una realitat alternativa poc aconsellable.

PREPARACIÓ:

S'han de batre bé tots els ingredients. Però mai per separat. És a dir, en un bol o un test de qualsevol tipus es posa la carabassa, molt de sucre, els ous (millor sense closca) i l'oli. Aquest bol pot ser també un tupper dels de tota la vida, però després del seu ús no s'ha de llençar mai, mai. Encara que la tapa estiga perduda o el plàstic semble ranci i podrit. El tupper sempre s'ha de guardar al lloc on estan els altres mil cinc-cents companys seus. 

Es bat. 

Després s'afegeix la farina, el rent i la sal i es torna a batre fins a la extenuació. Quan la batedora esta ben recalentada s'aconsella desconnectar i rentar. Mai del revés. Mecaguen! El forn deuria estar encès i precalentat a 180º abans de tot el procés de preparació. (No passa res, tornar a l'inici de la recepta).

Es posa tot el resultat en un motle de la forma que siga. Mecaguen la figuereta! Aquest motle deuria d'haver estat prèviament engrassat amb mantega i amb un poquet de farina... Tornar a l'inici!

Per fi es posa el motle al forn i es deixa mitja hora mentre se fuma un cigarret. Millor light. I si vostè no fuma, millor. Però MAI de la vida es deu d'apartar la mirada del forn. (Encara que sí està permès parpellejar un poquet). A partir d'aquest moment no es podrà obrir el forn per cap motiu fins que no passen 30 minuts. És molt important aquesta frase. Torne a llegir-la per favor. Mecaguen l'hòstia! El motle deuria d'estar tapat amb paper de cuina per a que la superfície no es creme. Si no ho ha tapat... TAPE-HO! Però no si no han passat els 30 minuts. Si és així, ja pot llençar-ho al fem.

Quan ja jan passat aquests 30 minuts fatals, es punxa amb ganes mitjançant un escuradents o una forqueta per tal de comprovar que la massa està feta. (Però si ho punxa molt deixarà de ser una coca i es convertirà en un colador). En deu o quinze minuts més (o vint), estarà llesta per a servir.

* Hi ha una opció light que consisteix en posar farina integral i sucre morè, però llavors s'han de posar dos sobres de rent per a que la massa puge fins al cinquè pis.

* Hi ha una altra opció més light encara que consisteix en no fer res. Aquesta és també l'opció més sana i ecològica.

Com es pot comprovar, he perfeccionat la tècnica i he afegit pipetes de xocolata.

 Bon profit!

* Com a prova de realitat existencial, a Mar i Cel teniu el meravellós resultat d'aquest experiment. Qui més s'animarà a continuar la cadena de la carabassa?!

Cinc afirmacions

Seguint la proposta de Xexu d'un joc de twitter, vaig a fer cinc afirmacions sobre coses de mi mateixa, però d'aquestes cinc, una no serà veritat... Heu d'endevinar quina és la falsa: 

1. Em vaig quedar tancada al Liceu amb la meva germana, ens vam fumar un cigarret al vàter i quasi passem allí la nit. 

2. La meva germana i jo ens vam perdre a una ruta per Tremp, per culpa d'un escalador que ens va assenyalar mal el camí. I vam ser perseguides per un porc senglar!

3. Una vegada em va tocar una bici a un sorteig per passar per un laberint d'espills.

4. Mai faig trampes als jocs de taula. Em sembla una actitud irrespectuosa i infantil.

5. No m'agraden les panderoles. Sobretot les marronetes que volen.

Succesos misteriosos durant el confinament

Dia 4 de confinament a casa per l'Estat d'Alarma decretat pel President del Govern a causa de l'epidèmia del COVID-19. Mai havia viscut una situació com aquesta. No podia imaginar com seria la meva vida sense les rutines a les què he estat acostumada fins ara: treball - casa - treball... 

Després de passar uns dies fent sessions intensives de neteja i ordre al pur estil Marie Kondo, la idea d'haver d'estar tancada a casa esdevenia un somni: per fi trobava temps per llegir, enganxar-me a sèries, escriure al blog, re-ubicar tots els mobles del pis... Malgrat tot, no estava resultant ser tot tan meravellós com m'esperava i la vista dels buits carrers des de la finestra del menjador em començava a torbar l'ànim.

Davant de la finca on visc hi ha un passeig prou ample. Em van dir que mai edificarien enfront a grans altures, que sempre veuria un ditet de platja des de la finestra... fins que van començar a construir un gran bloc de pisos a l'altra part del passeig que em va deixar definitivament sense mar.

De matí es poden veure a alguns treballadors en petits grups però, quan arriba la nit, esdevé una finca fantasma, silenta i tètrica. Només deixen una llum suau en allò que en un futur serà l'escala.

Aquesta nit un so molt fort m'ha despertat fent-me botar del llit. Semblava que alguna cosa s'hagués trencat de la finca fantasma. Corrent he anat a mirar per la finestra del menjador, però no hi havia res estrany. Allà seguia la llum de les encara-no-escales... però, durant solament un segon vaig poder veure com alguna cosa es movia ràpidament a una finestra de l'edifici. 

Podria ser una figura humana? M'ha semblat veure algú que portava casc?
Aquests dies sense sortir començaven a fer-me perdre el seny...
Més tard he tornat al llit i m'he dormit profundament.

Dia 5 de confinament. Altre cop aquell soroll durant la nit m'ha despertat. He mirat el rellotge i eren les tres. No m'ho puc creue, tan de bo siga només un malson. Tot i això no puc evitar anar al menjador i guaitar per la finestra la finca fantasma. Aquesta vegada tinc preparats uns prismàtics. Primer només es distingia la foscor de l'interior, de finestra a finestra, fins que s'ha aguaitat una figura humana, amb casc. Semblava que mirés cap a la meva direcció!

Dia 6. Aquesta vegada l'esclat m'ha trobat desperta i preparada a la finestra. Amb roba fosca i els llums totalment apagats, telèfon a la mà i una provisió important de xocolata... L'explosió sona en una mena de subsòl que sembla el futur garatge. Torne a veure la figura a una finestra! Definitivament és un home, i carrega un embalum enorme que deu de pesar prou. On anirà? El segueixo amb els prismàtics fins que puja un parell de pisos. Llavors he pensat que podria ser un vigilant que porta material de l'obra... però, a les tres de la matinada? Mentre intentava enllaçar els meus pensaments, s'ha girat cap a mi. M'he amagat de seguida, crec que no m'ha vist... Prenc la decisió de deixar aquesta història pel dia següent, i la idea de cridar a la policia se'm fa innecessària. Donat el cas, segur que tenen assumptes més importants que atendre la paranoia d'una dona solitària.

Dia7. Les tres. L'esclat. Veig llums a l'escala de la finca fantasma i la figura de l'home amb casc carregat amb quisapquè. Ara s'atura a una finestra i esguarda els carrers d'enfront. És a dir, el meu carrer. Jo mire també ambdós costats i me'n adone que aquesta nit veig menys llums que de costum. Pot ser que no hi hagi tants sorolls durant el dia? On estava avui aquell veí que toca la guitarra? I els nens hiperactius del pis de baix? Cada vegada tinc la sensació que la gent està més ensopida per aquesta circumstància. La por els consumeix i han niat al sofà veient Netflix sense pausa. És per això que hi ha més silenci durant aquests últims dies. Avui encara quedava paper de vàter als supermercats...

Dia 8. Durant el dia no deixe de pensar que la meva pròpia finca s'està convertint en una finca fantasma. Ja no escolte els veïns cridar, ni tan sols parlar! No se sent el soroll de les canonades de l'aigua que baixa i molt menys la música. Arriben les tres del matí i no necessite el despertador per estar preparada. Allí està: l'home del casc. Allò que carrega definitivament és un sac gegantí, potser siga de ciment i per això li pesa tant. De sobte el deixa caure a terra i torna a mirar per la finestra. Aquest cop s'apropa i mira directament cap el meu menjador. Crida alguna cosa: "Tu seràs la següent!"

Ara sí que truque a la policia i demane ajuda amb tota la integritat que sóc capaç de mostrar. 

Com m'esperava, al cap d'uns intents de connexió m'atenen fredament i em diuen que el meu cas no és una emergència, que no he de tenir por si tanque en clau la porta de casa. Horror! És en aquest moment quan entre en pànic, em posseeix la histèria i em veig incapaç d'actuar. Definitivament m'he tornat boja. Decideixo asseure, respirar i comptar fins a deu. Torne a mirar per la finestra i sembla la finca de sempre. Cap llum diferent a l'habitual i no hi ha ni rastre de l'home del casc. Hauran estat imaginacions meves? Me'n vaig al llit. Aquests dies he descansat menys que quan tot era "normal" i podíem sortir de casa. Potser que fins i tot trobe a faltar el meu treball i tot açò m'estiga passant factura.

Dia 9. He decidit afrontar les meves pors i desfer-me d'aquesta incertesa que em desperta cada nit a les tres. Avui a les dotze del migdia em vestiré amb alguna cosa diferent a l'uniforme de roba d'anar per casa, i em colaré a la finca fantasma. És l'única manera de descobrir si l'home que he vist durant aquests dies és real o no. I m'enfrontaré a ell. Cara per cara. I, si no escric un nou dia en aquest diari... Potser el meu cos quede soterrat a un futur garatge? Tant és! Seguiré pujant diàriament les meves experiències a aquest humil blog personal. Gràcies pels vostres comentaris!

Truquen a la porta.

Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?

I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.

El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.

Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?

En memòria de la bici vella

 

La història d'aquesta bicicleta és una llarga història. Tot va començar quan, per primera vegada i última en la meva vida vaig tindre sort i em va tocar alguna cosa. El meu pare ens va portar al meu germà i a mi de petits a l'Expojove, i de totes les atraccions que hi havien, el què més ens va agradar va ser un laberint que hi havia amb espills i no recorde què més (perquè crec que no tenia res més, només anàvem nosaltres). Cada vegada que entraves et donaven una papereta per un sorteig d'alguna cosa que ni tan sols ens havíem molestat en saber què era. Com érem molt pesats, vam estar quasi tot el dia al laberint, sortíem i tornàvem a entrar corrents sense donar-li temps al meu pare a obligar-nos a canviar d'activitat. Les paperetes grogues anaven acumulant-se a la butxaca fins que el senyor de l'entrada ens va dir que anaven a tancar ja.

Quan va ser l'hora de marxar, es va sentir per l'altaveu d'aquell lloc com una veu pronunciava alguna cosa intel·ligible i el meu nom seguit. Els tres ens vam quedar estàtues per uns moments, fins que el meu pare es va girar cap a mi i em va dir que havia guanyat el soretig de la bici!

Crec que aquest va ser un dels moments més feliços de la meva infantesa, perquè mai m'havia tocat res i ara tenia una bici, i era una bici gegant! 

De fet, era tan gran que no ens venia bé ni a mi ni al meu germà, i el pare, parlant amb algun amic seu que tenia una tenda de bicis, la va canviar per una més "adequada" per a mi... Encara que no la vaig poder utilitzar fins a uns anys després, perquè continuava sent massa gran.

 Per fi, ja en la universitat i vivint a València, la vaig utilitzar molt. Amb ella anava i venia de classe, sortia per les nits a buscar el vent, i passava per tots els carrers que els cotxes no podien travessar. 

Anava com un llamp. Era lleugera, fàcil de portar i de pujar per les escales del cinquè pis sense ascensor on vivíem el meu germà i jo.

 Com es pot deduïr, aquest no era el seu color original. Era una Torrot d'un color entre el blanc perla i el verd difícil de concretar. Anys després la vaig deixar mig oblidada, fins que vaig decidir canviar-li algunes peces, netejar-la bé i pintar-la perquè estava rovellada i tot. 

 

 

 

Era molt feliç amb aquesta bici!

 

 

Malauradament, la sort no m'ha tornat a trobar (pel que fa a loteries i sorteigs), i un dia, van robar la bici de muntanya de la meva parella, i trencant la cadena, van doblegar el quadre de la Torrot, que ja no va tornar a anar recta mai més. Així que la pobreta va acabar a l'ecoparc...

DEP bici

Recorde haver-me queixat de la bici: que si no l'havia escollit jo, que m'havia tocat, que el color era lleig, que si no tenia marxes, que el meu pare havia decidit quina bici era per a mi, i que si mil tonteries més! El cas és que després em vaig comprar una bici de passeig, molt bonica però que pesa una tonellada, i que té tres marxes que no serveixen per a res, perquè has de fer molta força i no va ni cara al vent! 

En fi, de tota aquesta història he après què la loteria només et toca una vegada, si s'escau, i que d'allò que ens queixem tant, després ens adonem que no pot ser reemplaçat.

Persistència

Imatge d'aquest article

Encara no ha començat el nou "any" per a mi, però falta poquet... i és que cada setembre a la meva ment comença un altre cicle ple d'intencions i de ganes de fer, d'apuntar-se a noves experiències i il·lusions. No puc evitar ser perillosament optimista, va amb el meu caràcter de sèrie, i així com menge amb els ulls, també pense en fer moltes coses i després... després em tope amb la realitat en forma de mur i pense mentre accelere: "com no l'havia vist abans?".

Fa temps que em vaig decidir a reservar-me temps per mi, per pensar, per reflexionar i no anar tan agobiada amb les obligacions de la vida. Jo li dic: temps per l'ordre. I em va bé.

Però també tinc algunes tasques pendents, com la de reprendre aquest blog. Ahihhjrrrffg*. Sempre em fa por tornar al blog perquè és com si començara altra vegada. I començar el què? No ho tinc molt clar. Seria començar a escriure pensaments i xorrades meues que no interessen a ningú, només a mi? Segurament. Però també trobe a faltar a la gent que llegia d'altres blogs, el joc dels comentaris i de sentir els pensaments d'altres, d'intentar endevinar la personalitat de qui hi ha al darrera.

En realitat em fan por tots els començaments. Però escriure ací és ahihhjrrrffg* ... és intentar dir sense dir massa, ser tu sense posar massa intimitats, dir opinions sense voler ofendre... és difícil, però vaig a intentar reprendre-ho!!! (optimisme).

Definitivament els començaments em fan més por que els finals... però crec que el més difícil és la persistència, la continuitat en els teus objectius. No heu començat a escriure un llibre que mai passa del primer capítol? Jo sí, i és una llàstima perquè seria un best seller...

I a tu: Què et fa més por? un començament o un final?
Què et resulta més difícil de continuar?

Quan ja no res ens emocione

És molt important treure bones notes a l'escola, tothom ho sap. T'ho diuen des de ben petita: estudia, atén a classe, memoritza... Si l'assignatura de mates et va bé, tot t'anirà bé sempre. Què llesta que és aquesta nena, què bé calcula, i es sap les taules de multiplicar! Aneu bé, famílies, estigueu tranquil.les que estan aprenent moltes coses. Ara bé, què passa amb el misteri del número pi? i  la sèrie de fibonacci? Què sentim quan mirem la Gioconda? Sabem escoltar música? o més encara... podem trobar alguna cosa que ens emocione?

Què passarà quan deixem de sentir alguna cosa més que intentar ser millors que els altres?
Per què és més important saber de ciències que conéixer les arts? Qui ho diu?

Tanmateix, si pensem en com vivim, tot gira al voltant de la música: els nostres records, la banda sonora d'una pel.lícula, els anuncis, quan fem una festa... com faríem sense posar música?
Qué bonic és aquest quadre, però... estem disposats a pagar per l'art?

M'agrada molt tornar a escoltar aquesta conversa de la pel.lícula l'Indomable Will Hunting, parla un poquet de tot allò i més:

8 minuts

Emperadriu Suiko (Imatge d'internet)

Un eclipsi total de Sol existeix només per una extraordinària coincidència. (Si, ho diu la Viquipèdia)

La Lluna (durant la fase de lluna nova) passa entre el Sol i la Terra i cobreix total o parcialment el Sol en una posició concreta de la Terra. Aquest fet ocorre mínim dues vegades a l'any, però només els caçadors d'eclipsis tenen el privilegi de desplaçar-se cap al lloc en concret de la Terra des d'on es poden observar, dins la zona de l'ombra.

 D'aquesta manera, per uns determinats moments, el Sol i la Lluna, vistos des de la Terra, semblen quasi iguals: estant el Sol 400 vegades més lluny que la Lluna, és 400 vegades més gran! I només durant una facció de l'òrbita lunar, la Lluna té prou grandària per causar aquest efecte.

Em pregunte quantes coses a la vida ocorren d'aquesta manera, quantes vegades hem pensat que hi havia poques probabilitats de que passara alguna cosa i tanmateix ocorre, o no... quina mena de sizígia  fa que tots els estels s'alineen i dónen lloc a un fet? Així des del minut ú de la nostra vida, tot allò que ens passa - val, tot no, però gran part-  és producte de la casualitat. 

Per altra part, la paraula eclipsi ve del grec, del concepte "deixar d'existir", ésser absent, és un moment en què el Sol desapareix, la llum i la vida, deixa d'estar, és com aturar el temps o morir. És per això que antigament els eclipsis sempre es relacionaven amb catàstrofes o causes de mort de reis. Aquest fou el cas de l'Emperadriu Suiko, primera dona emperadriu del Japó, a l'any 628.

També he llegit que els eclipsis de sol són una brillant confirmació de la Teoria de la Relativitat (Einstein entre els anys 1905-1916) que diu, resumint, que les lleis de la física són les mateixes per a tots els observadors. Que, per tant, no hi ha observadors privilegiats, que no hi ha persones amb possessió de la raó absoluta, si no és fent cas a les lleis de la Ciència. No sóm ningú! Moltes idees i conceptes són relatius, el temps i l'espai... Em ve la imatge de Superman donant voltes a la Terra molt ràpid per viatjar al passat i així evitar la mort de la seva estimada... es podrà fer això?

Em plantege moltes coses a la vida, i pense molt en tot plegat, en la mort, les casualitats, (no m'estranya que em coste tant dormir!) i finalment arribe a la conclusió de que el millor que podem fer és ser caçadors d'eclipsis: aprofitar cada instant, moure's i canviar de punts de vista, descobrir allò bonic de la vida,  viure el moment, perquè que potser el millor només té una durada aproximada de 8 minuts.

Quina és la pregunta?

De vegades per a descobrir un enigma només cal fer la pregunta justa i d'aquesta manera es rep la resposta que porta la solució. Però què és més important, saber respondre o fer bé la pregunta?

Bé, avui ens poden sortir molts interrogants i sincerament, no crec que ningú estigui disposat a contestar-los... Encara així, ací els tenim. 

Fer-se preguntes, de tota la vida s'ha dit que és de savis, tanmateix són incòmodes i molta gent no està disposada a intentar respondre... només cal escoltar als polítics, que saben molt bé com evitar-les. (Per cert, per què Ciudadanos s'ha aliat amb el PP si va dir que no volia que governara Rajoy?).

Qui fa preguntes sovint es troba a sí mateix estúpid i amb por de que altres pensen que ets estúpid. 

El "que sais-je?" que dèia Michel de Montaigne, "qué sé jo?" per a parlar dels filòsofs escèptics serveix com a pregunta i resposta al mateix temps.

Si Darwin estigués llegint el meu blog diria que fer-se preguntes i imaginar-se respostes és un instrument de supervivència, que ens serviria per a aprendre coses sobre el món i per estar més preparats davant els seus perills. Curiosament he trobat que la imaginació es desenvolupa amb la pràctica però no mitjançant els èxits, que són finals i, per tant, carrerons sense sortida, sinó pels fracassos que demanen nous intents i que, si tot va bé, ens portaran a nous fracassos. "Fracassa. Intenta-ho de nou. Fracassa millor"(Beckett) 

(Imatge d'internet)

Així, la gran pregunta de la imaginació podríem dir que seria "Per què?", malgrat que a la societat actual la pregunta guanyadora és més bé "Quant costa?", o "Quant es triga?" en lloc de "per què?". Quan preguntes "per què?" tothom et mira com diguent: "en sèrio no ho saps?", quan en realitat és el "per què?" com a pregunta que ens fa oblidar prejudicis i situa el nostre objectiu més enllà de l'horitzó. 

El primer interrogant que va aparèixer (segle IX a un text de Ciceró) tenia forma com d'escala que puja cap a la part superior dreta fent una línia de serp: preguntar ens eleva!

Per l'any 2010, The Guardian va convidar a uns cièntifics i filòsofs a formular un llistat de deu preguntes que la ciència deuria respondre. Les preguntes guanyadores van ser:

"Què és la consciència?", "Què va passar abans del Big Bang?", "La ciència i la inteligència ens tornaran la nostra individualitat?", "Com podem afrontar el creixement de la població mundial?", "Hi ha un patró als nombres primers?", "podem crear una manera científica de pensar que s'aplique a tots els àmbits?", "Com podem assegurar-nos de que la humanitat sobrevisca i prospere?", "És possible explicar adequadament el significat de l'espai infinit?", "podré gravar al meu cervell com si fos un programa de televisió?", "podrà la humanitat arribar als estels?".

Si ens deixem portar pel determinisme romàntic, ens quedaríem amb aquella que es fa a una flor: "m'estima? no m'estima?"

O també aquella famosa de la pel.lícula del laberint, on havies de fer la pregunta justa per descobrir la porta de la salvació:

Aquest post, m'estic adonant que podria ser interminable, però no puc finalitzar-lo sense preguntar-te  quina és la teva pregunta, aquella que més curiositat et provoca? i quina és la pregunta que més escoltes? i... quina és la que et fa més gràcia?

El bes del congrés

Un bell gest que escandalitza a alguns... Aquest ha segut un dels moments més interessants del debat d'investidura de Pedro Sánchez que no ha anat a cap lloc, com era d'esperar... Què pretenien amb un pacte que no convenç a ningú? No entenc quina "por" hi ha als partits d'esquerra... Almenys són els únics que són sincers, que diuen el que volen i que actuen amb congruència. Quina por hi ha a canviar tot allò que queda obsolet i que no s'ajusta a l'opinió general de la societat? I a fer un referèndum per la independència? què pot passar? que la gent opine sobre què vol ser?? 

Hi ha moltes coses que no entenc, i potser el color del meu cristall amb que mire les coses, un color d'esquerra, m'impedeix entendre algunes coses... 

Ah, però aquest moment sí l'he entès i m'ha encantat!

La festa de Cap d'Any

El vaig conèixer en una festa de Cap d'Any, a un pis destarotat d'uns amics d'uns amics que tenia al facebook i a la que no tenia moltes ganes d'acudir i menys encara d'ennuegar-me amb el raïm, com em passa sempre. La situació afavoria l'apropament si, només al moment oportú. Aquest era, sens dubte, després de les dotze però no molt més tard de les dotze i cinc minuts.
El pla el vaig tindre preparat al instant:
De la campanada 1 a la 3, havia d'anar apropant-se al subjecte més atraient de la festa, poc a poc, sempre dissimulant.
De la 4 a la 6, era precís establir un primer contacte visual i prendre el control de la situació.
(Aquest pas era decissiu, perquè si el contacte visual no feia l'efecte esperat s'havia d'avortar l'operació ràpidament)
7 i 8, mirar cap a qualsevol altre lloc, pot ser la Tv, per treure-li importància al primer contacte visual i no mostrar signes de desesperació.
9, ràpid!!!- Tornada al contacte visual!!! No fer veure que s'ha perdut interés...
10, somriure murri amb mirada de promeses de passar una bona estona.
11, ja havia d'estar pegada al seu costat i, si s'escau, espentar a possibles rivals dels voltants. I...
12, era el bes.
Fins al punt 12 em va sortir perfecte, però després d'una estona vaig notar com el seu interès va disminuir o digam que es va... diversificar, i a la fi vam quedar en un poc fiable "et busque pel facebook i parlem"...
En sèrio? Parlarem?

Viatge al futur

Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.

Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.

El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.

Els nostres cotxes

Quan pensem en el què hem recorregut al llarg de la nostra vida, deixem sempre a part objectes que, per raons d'utilitat ens han acompanyat una temporada. I de vegades, ens ve el record.

Quan era petita teníem aquest Dyane 6, que pel meu germà i per mi era el millor cotxe del món, perquè era descapotable!! i quan fèia bon temps, anàvem a la platja amb la capota replegada, i ens deixaven treure els braços per dalt, i cridar al vent... 

Si, era com aquest, però no sé per què, estava més descolorit. Potser l'havia heretat mon pare del iaio, i ja era vellet en aquells temps, però el disseny trobe que és preciós!

Després, quan vaig començar a fer pràctiques de conduir, em van deixar que utilitzara el cotxe nou del iaio, que ja no estava i el vaig heretar jo. Era aquest:

Un Citroen Visa d'aquest color que no sé per què va sortir al mercat, perquè és un color horrorosament... entranyable. Era nou i ja semblava vell. El meu avi se l'estimava com si fora un Porche. Sempre el tenia molt nèt i no passava mai dels 40 km per hora. Només treure'm el carnet de conduir, vaig agafar la primera curva i vaig topar-me amb una furgona... Però després ja em van deixar que li donara tots els cops com foren necessaris per a aprendre a conduir sense ser un perill per a la humanitat. 

L'interior d'aquest cotxe  em semblava prou futurista.

Després de la universitat, comence a treballar i ja vaig poder comprar-me un cotxe més o menys nou, i supose que cada vegada necessitarem cotxes més grans, on càpiguen els instruments, els trastos... i qui sap! 

Però al meu cor, si és que existeix un cor d'estima als vehicles que hem utilitzat al llarg de la nostra vida, sempre estaran aquests dos per excel.lència. Aquests formen part dels primers records de la meva vida, i dels primers somriures que recorde.

I vosaltres? quin cotxe teníeu? Potser seria bonic també, però... De segur que no era descapotable!

Deixa el mòbil, estigues amb mi

Una parella a un restaurant, un entorn acollidor i música tranquil.la de fons... Tot sembla perfecte excepte que ells no estan allí. Cadascú té a les mans un mòbil i els seus dits es mouen frenèticament sobre una pantalla tàctil que intueix la paraula escollida, de vegades. No es miren als ulls, tenen els caps ajupits i l'esquena encollida. Alguna cosa falla.

(imatge d'internet)

Un grup de jóvens a una cafeteria, alguns riuen i bromegen de forma escandalosa, es toquen i s'empenten amb aquesta confiança que només ells saben donar. Però hi ha una persona que no participa, la mateixa postura ajupida, les mans ocupades, dits frenètics, aliena al que està passant. De sobte aixeca el cap i vol saber quina era la broma, de qui estaven parlant. "Què? de qui?"... No s'entera.

Un xic a una parada de bus espera. Però no espera! Està sempre ocupat, escrivint, enviant. No perd ni un segon del seu temps en observar el paisatge, saludar, mirar, pensar.                                                                    

Una amiga contant un problema greu i personal a una altra. Feia temps que no es veien.

De sobte postura ajupida, dits movent-se... i l'amiga es pregunta, "m'estarà escotant? he de callar? Per a què hem quedat?"...

Cada vegada ens trobem més situacions com aquestes. És una llàstima, no ens adonem de que estem perdent part de vida, que el mòbil ha de ser un instrument útil, no un substitutiu de les relacions. Estar és més que enviar un missatge. Mirar és més que respondre un ok. Escoltar no és possible si no estàs atent... i parlar, no val la pena si no t'escolten. Abaixar el cap al mòbil mentre t'estan parlant, no és educat i molesta, perquè sembla que no t'atenen, que no interesse el que dius i se't lleven les ganes de seguir parlant. Si només deixes el mòbil quan parles tu, és que només t' interessa el que tu dius! Si envies una foto de cada segon que consideres interessant de la teva vida, no estàs disfrutant completament perquè perds uns moments valuosos, i trenques el moment.

Estar és la millor prova de demostrar que t'importa algú.

Viu el moment, no t'alienes.

Deixa el mòbil, estigues amb mi.

El meu llac

Allà on el cel és reflex

i la terra aigua.

Els estels s'ofeguen

amb la neu fosa.

L'horitzó fuig 

rera la serralada

i l'agua esdevé fang,

llac de confusió.

No se sap on s'acaba

ans si on comença:

AQUÍ i ARA, 

és d'aquest moment.

De lluny s'entèn millor

i només ell et dóna Pau.

Llac de designi,

petit univers...

(El meu llac...

               ets tu.)

cura'm la monotonia

Què preferim les persones? Tindre una vida tranquil.la, amb horaris clars, ordenada i potser monòtona?  o trobar a algú que et faja perdre la son? Que intensifique el teu  dia a dia sorprenen-te? Que et done problemes! A quin tipus de persones estimem més? 

No res, només eren reflexions que ens anem trobant, camí del dia a dia o del treball, i també de la monotonia...

 

Demane disculpes a tots aquells puristes que prefereixen llegir només en català, però de vegades quan tradueixes un text, no sé què passa que es perd alguna cosa... Per això pose el text de la mateixa manera com el vaig trobar, per casualitat, i així és com em va impactar. 

"Nunca he sido capaz de averiguar exactamente en qué consiste el feminismo: sólo sé que la gente me llama feminista siempre que expreso sentimientos que me diferencian de un felpudo."

Rebecca West

A alguns els semblaran fortes aquestes paraules, però jo tinc la sensació de que em passa constantment. Encara hem d'estar atentes i atents a coses que passen, coses que es diuen, i que no hem de deixar passar com si no tinguéren importància. Jo pense estar alerta i saltar davant qualsevol injustícia i xorrada masclista que em trobe. I no m'importa que em diguen feminista, no crec que siga cap insult. I vosaltres, què penseu? Encara hem d'estar atents o exagere? No veieu coses? o potser tot és fruit del meu histerisme hormonal i de veure que tinc trenta i iiiii i encara no sóc mare i "se'm va a passar l'arrós"... Atenció, detall: no necessite ser mare per sentir-me realitzada. Estic bé així, i no sóc la única! Potser el problema és que molts que ho tenen tot (segons la societat considera que és el "tot") realment no són feliços perquè no s'aclaren en les seues vides. Jo al menys ho tinc tot clar, i això és un bon començament...

Ara que tots tenen tablet, ordinador, i escolten la música per mp3 o mòbil, o a l'spotify i ja gairebé ningú compra CDs... Ara estic jo començant a tindre discs de vinil, perquè aquest Nadal m'han portat un toca-discs!!! Dec d'haver-me portat molt bé! Em fa molta il.lusió, sobre tot perquè només tinc un disc, un de Rod Steward que vaig comprar al rastre per un euro fa molts anys!!! I m'encanta!
Així que he pensat que, qui vullga i li abellixca, pot ajudar-me donant-me idees per a omplir un llistat que estic fent de propers discs per comprar (quan puga), per tal d' anar recopilant discs que tinguen grans "temassos" o cançons i grups que ens porten bons records.

Per ara només puc escoltar els que m'han portat uns amics i els que he pogut agafar prestats!!

Però hi ha grups o cançons que sempre és bonic poder escoltar i el vinil, per a mi, té un so diferent...

Per tant, la pregunta és:

QUIN GRUP/CANÇO PENSEU QUE VALDRIA LA PENA TINDRE PERQUÈ T'AGRADA O PERQUÈ ET PORTA RECORDS ESPECIALS???

Per ara el meu llistat queda: 

- Queen (Bohemian Rhapsody)

- Metallica (Master of Puppets)

- Red Hot Chili Peppers

- Janis Joplin

- Rolling Stones 

- Beatles (Help)

- Green Day

- Elvis

- Guns & Roses

- AC/DC (higway to hell)

ALGUNA SUGGERÈNCIA...?

Fer trampes

La majoria de la gent, supose, tenim records emotius on les partides familiars, de jocs de cartes i altres, omplien les vesprades sense escola d’entreteniment compartit. També a la facultat, amb els amics, sovint les classes esdevenen vesprades perdudes (o aprofitades) al bar en qüestió, i els riures substitueixen als silencis i als pensaments que volen sense prestar atenció a les lliçons de vida que ens perdem... Sempre he fet trampes, ara ho puc dir. El meu avi també feia trampes fins i tot al parxís i, crec fermament, que hi ha jocs que exigeixen que algú faja trampes per a que es tornen entretinguts. Perquè si no la partida seria un complet avorriment. I dic “fer trampes” no amb la finalitat d’intentar guanyar, sinó per la simple diversió de fer-les, per l’aventura. Sovint les meves trampes són previsibles, els atacs de riure incontrolats em delaten, però fins i tot quan et pillen és un moment tan... divertit! No sé si els qui pateixen aquests comportaments que podríem dir infantils, meus, s’ho passaran tan bé... de fet, conec a molts que s’enfaden; però s’enfaden de veritat com si el fet de fer trampes fora motiu de pecat capital! Però... no veieu que els tramposos només estem per divertir? Ho fem per vosaltres, pel joc! Si no es poguera fer trampes no seria un joc, seria la vida mateixa, en estat pur. I als jocs, tot està permès.