Al primer raig de sol de la matinada vam acompanyar al gran Padshah Ghazi, gran senyor de les nostres terres, al lloc acordat. Els nostres enemics no podien haver escollit escenari millor per una treva. Enmig d'un clar al bosc, podia escoltar-se el so de l'aigua d'un rierol que, estret com era, passava entre dos arbres. Engal·lanats amb les nostres vestimentes més suntuoses i carregats d'ofrenes i regals, esperavem amb temor l'aparició dels nostres adversaris. Tot estava preparat, segons el meu amo Zahir-ud-Din Mohammed Babur, l'emperador amb cor de tigre, tal i com indicava el seu nom; No hi havia cap perill, el plà era senzill: "Compraríem la Pau", va sentenciar mentre cercavem una solució a les contínues invasions que patíem feia mesos de part del temeròs Muhammad Shajbani, jan i els seus seguidors. Potser si oferiem poder i riqueses, objectes de gran valor, com el joc d'escacs de cristall daurat, fabricat amb les pròpies mans de l'alama de Samarcanda, del qual es diu que otorga sort a qui el poseeix, potser així oblidaria aquesta obsessió seva per posseir els nostres territoris que no és altra cosa més que afany de conquesta. Per tothom era coneguda la gran ambició que cegava a aquest cap de lladres i bandolers de falsa fé. La seva crueltat amb els seus i, més encara, amb els presoners de guerra, era la seva carta de presentació allà on anava.
Els lladrucs d'un gos escanyolit que s'acostava ens va alertar a tots. Ja havien arribat. Col·locats a les nostres posicions i alerta, Babur es va acomodar a una catifa a sobre d'una gran roca que descansava al rierol. Anava armat amb el seu sable de l'honor, heretat del seu avantpassat Tamerlán.
- Salam Alaykum- Va saludar amb veu règia a l'home que va aparéixer darrera del gos.
- Alykum salam, excel·lència. - Aquest era Muhammad Shajbani, vestit amb túnica vermella i un estrany somriure als llavis, celats per una espesa barba negra que cobria part del seu rostre.
Nosaltres observavem l'escena ajupits des de l'altra vorera, amb les mans posades a l'empunyadura de les nostres armes i la sospita de que aquestes converses no tindrien un bon acabament.
En un moment donat de la conversa, Muhammad va fer un gest imperceptible amb la mà, i una mirada cap a un punt al darrera nostre em va fer comprendre. Amagat com estava darrere d'un arbre proper al meu senyor, li vaig fer un senyal a Humayun que, muntat a sobre del seu cavall gris va reaccionar de seguida. Amb unes paraules envià en un soptat vol el seu falcó cap al Palau reial, demanant ajuda front a la trampa en què havíem estat presos. Però va ser massa tard. No havíem vist als homes de Muhammad, que aparegueren al darrera nostre armats i amb crits de lluita. Només jo em vaig poder salvar d'aquella barbàrie que es va produir; Com un rèptil em vaig amagar sota la terra, amb l'ànima plena d'humiliació i impotència mentre assassinaven a aquell que tenia cor de tigre. Com tornar a casa després del que vaig fer abandonant als meus? He sobreviscut com un covard quan deuria haver mort com un virtuós. I així, amb la meva angoixa, vagaré pel món, com un miserable, sense consol ni rumb, amb el darrer desig de venjar qui va tindre per a un bandit paraules de pau.
.jpg)
