Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats Conjunts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats Conjunts. Mostrar tots els missatges

divendres, 27 de març del 2020

Pollice Verso

Jean-León Gérôme, 1872, Pollice Verso
- Això no és art!
- Clar, tu no ho pots apreciar perquè no has estudiat les normes, els rituals, la indumentària i tot allò que envolta a aquesta celebració. Però hi ha tot un món, amb llenguatge propi i significats que moltes persones consideren art...
- Per a mi, una representació  on l'entreteniment del públic consisteix en el patiment de la víctima, no pot ser considerada art. És més, es deuria de suprimir.
- Però no pots llevar de cop tot una tradició que ve més enllà de l'any 509 a.C. i que afecta a molts oficis, personatges, que porta tant de consum i que atreu a molta gent... 
- Ja, val, doncs, tornem als circs romans, als espectacles de gladiadors i als jocs feréstecs!
- Mira, no hem vingut al Phoenix Art a discutir sobre els jocs als circs romans!
- Circs romans? Què dius dels circs romans? Jo estava parlant de bous...




Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Les filadores

Diego Velázquez, 1658, la fábula de Aracne
La remor del parlar de les filadores m'adorm mentre prepare el fil. Parlen de les dames que observen el tapis del fons, aquell que vaig fer quan el meu estimat va marxar per primera vegada a un dels seus viatges d'aventures. Mai no sabran el temps que vaig dedicar a perfeccionar els dibuixos, els colors... és per això que és el més polit de totes les filadores i atreu a la vista.
Ara torne a estar filant, estire primer el fil i el deixe preparat per a que rode suau, i  poc a poc es va desfent per crear un nou tapís. Treballe mecànicament i, sense aturar-me, vaig pensant el meu pla per a que no torne a marxar. Sé com fer que es quede al meu costat i no torne a fugir. Sense adonar-se'n es veurà atrapat en els meus braços. Ho tinc tot calculat com calcule els fils de colors. Serà com el nou tapís, serà hipnòtic, com una teranyina, que l'atreurà inevitablement cap a mi, i quan se n'adone haurà quedat ja atrapat.



(Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts)

dilluns, 17 d’abril del 2017

Pont



Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.
A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Jove decadent

Jove decadent. Ramon Casas, 1899
"- Tu vas posar potes en l'aire el meu món!"- Aqui he de posar els ulls en blanc i amb expressió de dolor - "el meu món era ordenat, calmat i controlat, i de sobte tu vas arribar a la meva vida amb els teus comentaris intel.ligents, la teva innocència, la teva bellesa i la teva tranquil.la temeritat i tot el què hi havia abans de tu va començar a semblar avorrit, buit, mediocre... ja no era res... i em vaig enamorar."
Ah... i aleshores suspire, em deixe caure i ... però serà possible?! qui m'haurà manat a mi posar-me en aquest embolic! Amb les coses que tinc per fer! I tot per voler fer-me la interessant davant del Tomeu, que només tenia ullets per la Paula que fa un paper secundari. Havia pensat que si aconseguia fer d' Elizabeth Bennet potser ell es fixaria un poquet amb mi. Jo faria una interpretació memorable, i així captaria la intensitat dels meus sentiments a l'escenari... però no! La funció de l'insti l'interessa menys que parlar del temps!
Demà tinc un exàmen i no he estudiat res per estar assajant, i les meves amigues de festa tot el dia, i jo sense poder sortir... quin rotllo! Ara que ja em sé de memòria la lletra completa del Joey Montana... i el moviment del picky picky... 

dijous, 31 de desembre del 2015

La Fada que va desaparèixer

Theodor Kitelssen, 1900

La vaig veure aquí mateix. Segur. Estava dins de l'aigua i va sortir amb els cabells mullats, d'un color violeta intens, que mai havia vist. Anava nua i tenia els ulls verds, com les fulles dels pins. La vaig veure aquí, em va veure, ens vam mirar durant una estona sense dir res, i després va desaparèixer.
Mai havia vist una noia com aquella, era jove i prima, lleugera i de moviments harmònics. Crec que estava cantant, però no estic segur, s'escoltava un so estrany, molt suau semblant al moviment de  fulles al vent... 
Però era aquí, segur! Torne tots els matins al llac, des de fa setmanes, per veure si apareix, però encara no l'he tornat a veure... No sé, potser era tot imaginació, potser no hi era... Era un matí d'hivern amb molta boira, ... i si va ser una il.lusió? i si va ser només un animal? De vegades veiem coses que realment no existeixen.
Si, la boira seria, segurament... o això o estic boig. Millor la boira, deu ser la boira i el fred. Millor torne a casa, al foc de la llar, i no vindré més per aquí. Ni un dia més.




diumenge, 26 d’abril del 2015

Jeroglífics

Temple de Kom Ombo, dinastia ptolemàica, segle II a. c.

Diari de Camp del dia 26 d'Abril de l'any 1983

Després de mesos de treball en Pa-Sobek, a la casa d'aquest Deu amb cap de cocodril, creador del Nil, de la fertilitat i de la vida, semblava que no anàvem a trobar res més que mort, set i desolació. Estàvem a punt d'abandonar, ja no teníem forces, no quedava esperança. Els fons se'ns acabaven i els promotors estaven cansats d'apostar pel nostre equip, liderat per Jacques de Morgan, que encara no havia presentat cap indici que aportés valor al museu pendent d'inaguració.
Estava començant a oblidar quina era la meva feina en aquella regió desèrtica perquè abans de poder començar amb la interpretació d'un jeroglífic, havia d'esperar a que l'equip posara a punt les troballes i restaurara totes les pedres que havien estat erosionades. Aquest procés podia trigar mesos. I fins ara, només havíem trobat un fragment de mur amb inscripcions tan erosionades que es feien indescifrables.
Al final de la vesprada va arribar la gran sorpresa... Per fi! Després de mesos d'espera, em va arribar a les mans aquest fragment de jeroglífic on podia començar a buscar significats, històries o algun descobriment sobre la cultura egipcia.
Vaig passar tota la nit sense dormir, tancada a la meva tenda, revisant els meus apunts i ordenant les peces d'aquest galimaties que semblava formar part d'un joc de mots encreuats. 
En primer lloc, havia de descobrir quin era el sentit de la inscripció, perquè segons les meves anotacions, havia de començar a "llegir" en el sentit cap on miraven els dibuixos. Pel que semblava a simple vista, d'esquerra a dreta. Però no només havia de llegir, aquestes línies verticals em senyalaven que em trobava davant d'un enigma que havia de resoldre si volia conèixer el seu missatge.
Una altra evidència era la representació dels dos Deus, Sobek i el seu germà Horus, amb forma de falcó. Aquesta troballa suposava per sí mateixa una gran novetat: aquest podría ser l'únic temple doble trobat a l'Antic Egipte! Totes les excavacions deixaven entreveure que tot en aquest lloc era doble: dos pilons, dues entrades, dos patis, dues sales hipòstiles, dos santuaris... dos Deus! Aquesta era la raó de tot plegat, a un lloc adoraven al Deu Horus, i a l'altre a Sobek. Enmig havíem trobat nombroses parets buides per dintre, que podrien haver-se utilitzat com a amagatalls dels sacerdots que es feien passar per veus dels Deus...

http://egipto.com/museo/alphabet/name.html


dimarts, 24 de març del 2015

La petita obrera

Joan Planella i Rodríguez, 1885, la petita obrera.



Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... tinc ganes de menjar els bunyols i la xocolata de la iaia, espere que quan torne a casa els tinga preparats per a mi, tinc gana... ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... El pare m'ha ensenyat com fer servir els tel.lars per fer una gran estora... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... M'agradaria posar altres colors, però no em deixen, ai quin rotllo... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Semble Penèlope, teixint un telar que mai s'acaba... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... El iaio diu que Ulisses va tornar a casa al cap de vint anys, i durant aquest temps ella teixia durant el dia i desfeia la tela per les nits... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Quina paciència! ...Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Jo crec que no la tindria, fer i desfer? quina pèrdua de temps!... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Faig una més i me'n vaig... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava...

dijous, 26 de febrer del 2015

Burj Khalifa

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada, 
Skidmore, Owings and Merrill, 2010

"
... i construiré un edifici que arribarà al cel,
que demostre de qui és el poder,
i que estiga envoltat de luxe i diners.
Constuiré el més alt de tot el país,
ningú podrà veure el seu final.
I serà platejat i
el seu reflex serà insuportable a la vista,
serà com mirar al sol directament.
I no m'importarà quanta gent treballe
ni en quines condicions,
ni miraré al voltant on hi ha misèria...
Perquè jo estaré sempre mirant més amunt...
i serà més alt encara!
I només serà per a MI.
Perquè JO ho vull.
Perquè JO puc.
(i acabarà en punta)."

dissabte, 24 de gener del 2015

Hip hip, hurra!

Peder Severin Kroyer, 1888, hip, hip, hurra!

Estic a l'extrem més allunyat de la taula, des d'on observe aquest instant en el qual tothom sembla feliç. L'alegria borbotolla dins les copes de cava que el sol crema fent colors de llum. Somric. Faig l'ullet a la meva neboda mentre pense que aquest món no està fet per nosaltres. Vestida com una princeseta, somriu i disfruta del glop d'una copa que només avui, per ser un dia especial, li deixen provar. Realment només ells tenen motius per celebrar qualsevol cosa. Nosaltres, les dones, no hi tenim res a dir. Ni ens conten. "Són temes de política, tu no entens". Estic acostumada a aquests comentaris. Jo no entenc res, per això sempre em toca la part més dura, el sacrifici. 
Mire des de l'altre extrem al meu futur marit i pense que mai estarem tan a prop com avui en aquesta taula. No el conec. No em coneix ni em vol conèixer. El seu esguard seriòs i sense cap signe de complicitat em dóna una pista de com serà la meva vida a partir d'ara. 
Avui fa un dia preciós, la llum que es filtra entre els arbres espitlla reflexos daurats.  La bellesa del moment no es correspon amb la realitat.

diumenge, 16 de febrer del 2014

I want to believe


Aquesta nit he contat els estels. Fins un parell de centenes he vist, potser més, encara que molts d'ells a hores d'ara ja no existeixen. Moren i la seva llum encara ens arriba. Quin engany pels sentits. Diuen que hi ha cinc exoplanetes en els quals podríem viure.- cinc que se sàpiga!-. I, si a la nostra galaxia hi han de 200.000 fins a 400.000 milions d'estels... Com podem estar segurs de que no hi ha algun tipus de vida? Semblant a la nostra sería difícil de dir, però d'alguna mena potser.
Diuen els científics que per contar estels es fa com si es contara granets d'arena. El mètode és el mateix. (Fixeu-vos que és el mateix per contar coses molt petites que de molt grans). Es conta el nombre d'estreles d'un petit volumen, com és la Via Làctea, i el multipliquen en funció de les dimensions i profunditat de l'espai. S'obté així una xifra de 10.000.000.000.000.000.000.000.000 d'estels. Però clar, això només és una estimació... I d'aquests 100.000 a 300.000 trilions d'estels que s'estima que hi ha, la probabilitat d'algun tipus de vida és alta, segur!

dilluns, 13 de setembre del 2010

Relats Conjunts: Moai

Sóc l’ariki actual del poblat nui-kap dels rapanui, ascendent directe de Make-Make, Deu que va crear el món des dels primers temps de la vida. Aquesta terra pertany als deus antics, així com la nostra sort, que depèn de les gràcies dels nostres avantpassats. He tingut un somni revelador aquesta nit. Un au se m’ha aparegut en somnis, era el Tangata Manu, i m’ha parlat amb les veus dels antics. Necessiten mostres, senyals de devoció per part nostra, perquè ens amenaça un gran perill. Aquest perill té forma humana i arribarà per mar, sobre uns monstres màgics i gegants que s’acostaran a les platges que tant estimem. Els nostres avantpassats estan disposats a oferir-nos la seva protecció a canvi d’aquesta ofrena. Germans, hem de començar a treballar, construirem les seves imatges amb rostres gegants, tan grans que es veuran des de lluny de la mar, i miraran cap a nosaltres, cap a les terres on tenim els poblats, així ens protegiran... Podem utilitzar les pedres de l’interior del Rano Kau, la muntanya de foc, i seran tallades pels millors artesans de cada tribu. Aquestes representacions de pedra posseiran el manà que pertany ara a aquesta terra, a aquest mar. Aquells que gosen ignorar el seu manà, seran maleïts eternament i posseïts pel sentiment odiós de la cobdícia i la destrucció.

divendres, 21 de maig del 2010

Relats Conjunts: "Les tres veles", Sorolla



Aquest matí de 1903 que ha sortit el sol, he decidit portar el meu cavallet a la mar per pintar, com molts altres matins. Allí puc treballar amb tota llibertat i no em faltarà la llum. Tinc tots els colors a la paleta, però predomina el blanc. És el que més utilitze per reflectir l'enlluernament que produiex el sol dins la mar. L'escuma és blanca, i em permet dibuixar les ones del moviment que trontollen tres vaixells de vela. De sobte passen tres dones que em trenquen l'horitzó. Una porta un nadó al braç i tenen tres cistelles; tres dones i tres veles de vaixell... Crec que dec plasmar-ho al meu quadre. Li faltava alguna cosa, ja tinc moltes pintures de la mar, però aquest estava buit. Per fi trobe quin serà el seu sentit, l'ànima de la meva obra: el tres. Precisament ahir algú em va dir que es necessiten tres punts de recolzament per mantindre's en equilibri... i ara trobe el meu en veure-les passar. De què parlen? riuen? La dona que porta el nadó m'ha vist observant-les i em somriu amb timidesa. Potser sap que la vaig a pintar. La més jove es distrau amb els seus pensaments, segurament al voltant dels seus amors i somnis innocents, irreals... I el tres el completa la senyora de negre, vella, tota saviesa i silenci, sense por, sense pressa...

dimarts, 20 d’abril del 2010

Relats conjunts pel Parc Güell

No és un drac. És una iguana verda. La tinc al saló, a la seva casa dins la meva casa. Me la vaig portar després d'un viatge a Sud-Amèrica i ja no m'he pogut separar d'ella. M'agrada sentir la seva mirada no-humana, que recela sempre dels qui ho som, i giravolta entorn seu esperant trobar algun perill. Quan aìxò passa la trobe inquieta i tremolosa. Aleshores passege els dits per les escates espinals que té a l'esquena, suaument, i es relaxa. Sovint la solte per l'hivernacle que hi ha al jardí, perquè li agrada estar als arbres i a prop de l'aigua. I sol, sobretot li plau la llum del sol. Això és precisament l'únic que tinc a la meva vida, perquè no puc suportar la presència de cap persona. No m'agrada parlar, ni rebre companyia, i envoltada de gent em sent com ella: intranquil·la i desconfiada.
Aquest matí, que he sortit, he vist una al Parc Güell i m'he vist reflectida en ella. Vigilant, quiescent, sotjant els dies que passen i els vianants que se'n van, però indiferent. De sobte algú m'ha donat un toc a l'esquena i, en girar-me, m'he encegat mirant el sol. Només he sentit una veu dolça i greu que deia:
- T'ha agradat aquest drac, veritat? fa molt que l'observes.
- No és un drac. És una iguana verda.

diumenge, 14 de març del 2010

Zahir-ud-Din Mohammad Babur (1483-1530)

Al primer raig de sol de la matinada vam acompanyar al gran Padshah Ghazi, gran senyor de les nostres terres, al lloc acordat. Els nostres enemics no podien haver escollit escenari millor per una treva. Enmig d'un clar al bosc, podia escoltar-se el so de l'aigua d'un rierol que, estret com era, passava entre dos arbres. Engal·lanats amb les nostres vestimentes més suntuoses i carregats d'ofrenes i regals, esperavem amb temor l'aparició dels nostres adversaris. Tot estava preparat, segons el meu amo Zahir-ud-Din Mohammed Babur, l'emperador amb cor de tigre, tal i com indicava el seu nom; No hi havia cap perill, el plà era senzill: "Compraríem la Pau", va sentenciar mentre cercavem una solució a les contínues invasions que patíem feia mesos de part del temeròs Muhammad Shajbani, jan i els seus seguidors. Potser si oferiem poder i riqueses, objectes de gran valor, com el joc d'escacs de cristall daurat, fabricat amb les pròpies mans de l'alama de Samarcanda, del qual es diu que otorga sort a qui el poseeix, potser així oblidaria aquesta obsessió seva per posseir els nostres territoris que no és altra cosa més que afany de conquesta. Per tothom era coneguda la gran ambició que cegava a aquest cap de lladres i bandolers de falsa fé. La seva crueltat amb els seus i, més encara, amb els presoners de guerra, era la seva carta de presentació allà on anava.
Els lladrucs d'un gos escanyolit que s'acostava ens va alertar a tots. Ja havien arribat. Col·locats a les nostres posicions i alerta, Babur es va acomodar a una catifa a sobre d'una gran roca que descansava al rierol. Anava armat amb el seu sable de l'honor, heretat del seu avantpassat Tamerlán.
- Salam Alaykum- Va saludar amb veu règia a l'home que va aparéixer darrera del gos.
- Alykum salam, excel·lència. - Aquest era Muhammad Shajbani, vestit amb túnica vermella i un estrany somriure als llavis, celats per una espesa barba negra que cobria part del seu rostre.
Nosaltres observavem l'escena ajupits des de l'altra vorera, amb les mans posades a l'empunyadura de les nostres armes i la sospita de que aquestes converses no tindrien un bon acabament.
En un moment donat de la conversa, Muhammad va fer un gest imperceptible amb la mà, i una mirada cap a un punt al darrera nostre em va fer comprendre. Amagat com estava darrere d'un arbre proper al meu senyor, li vaig fer un senyal a Humayun que, muntat a sobre del seu cavall gris va reaccionar de seguida. Amb unes paraules envià en un soptat vol el seu falcó cap al Palau reial, demanant ajuda front a la trampa en què havíem estat presos. Però va ser massa tard. No havíem vist als homes de Muhammad, que aparegueren al darrera nostre armats i amb crits de lluita. Només jo em vaig poder salvar d'aquella barbàrie que es va produir; Com un rèptil em vaig amagar sota la terra, amb l'ànima plena d'humiliació i impotència mentre assassinaven a aquell que tenia cor de tigre. Com tornar a casa després del que vaig fer abandonant als meus? He sobreviscut com un covard quan deuria haver mort com un virtuós. I així, amb la meva angoixa, vagaré pel món, com un miserable, sense consol ni rumb, amb el darrer desig de venjar qui va tindre per a un bandit paraules de pau.

divendres, 19 de febrer del 2010

Relats Conjunts. La nit estelada.


Sempre havia pensat que el destí ens tornava allò que mereixem, però l’experiència m’ha mostrat que no és així. El destí és atzar, o no és res. Pensem que hem aterrat en aquest món per alguna raó especial, que tots tenim un propòsit a la vida i que, a més a més, hi ha algú rodant per enlloc esperant a trobar-nos. Aquest algú esdevé la part que li manca a la nostra ànima, algú que està creat especialment per a tu i tu ets el que completa l’essència d’aquest algú. No penseu que seria massa coincidència? I si fos així... quina probabilitat hi hauria només de creuar-nos alguna vegada durant tota la nostra existència amb el nostre“algú”?

Hi ha una part, i és gran aquesta part, que depèn de nosaltres: dels nostres ànims, de la nostra actitud, treball, esforç, de les ganes que tenim de viure. Però hi ha una altra part, que també és gran, amb la qual no podem contar perquè ni tan sols tenim una mínima idea de com pot afectar-nos. Aquesta part és l’atzar, la casualitat, l’oportunitat que passa tan ràpida com un tren després de l’avís de partida. O l’agafes ara, o les portes es tanquen. Quantes vegades deixem passar tranquil•lament el tren sense parar-nos a pensar on podríem haver arribat si haguérem entrat?
I l’èxit a la vida, a una professió... de què depèn? Per què hi ha artistes que moren sense adonar-se’n del poder del seu talent? Què fa que una novel•la tinga èxit? Moltes vegades la fama comporta fama, el poder atreu poder, diners criden diners.

Només trobe una cosa que no és atzar, es guanya amb el temps i es pot mantenir durant tota la vida. Ja pots fer o desfer, crear o trencar, no has de mesurar les teves paraules ni el teu gest, no cal parlar ni quasi pensar. És l’amistat. Complicitat. És un clic d’ull d’un amic el que ens pot donar el sentit de compartir un món. I un moment.

… Tots aquests pensaments omplin el meu cap com estels la nit en aquest moment. Mire el rellotge i són les tres. No hi ha cap soroll. Asseguda al terrat de la casa puc observar, d’amagades, aquest paisatge com si hagués estat pintat per mi: traç i traç de cel i llums sense trellat que formen un conjunt. Fa fred i un gat silent passa pel meu costat. Ja és hora de tornar al llit. La nit ja ha estat pintada.
Proposta per a Relats Conjunts.