La remor del parlar de les filadores m'adorm mentre prepare el fil. Parlen de les dames que observen el tapis del fons, aquell que vaig fer quan el meu estimat va marxar per primera vegada a un dels seus viatges d'aventures. Mai no sabran el temps que vaig dedicar a perfeccionar els dibuixos, els colors... és per això que és el més polit de totes les filadores i atreu a la vista.
Ara torne a estar filant, estire primer el fil i el deixe preparat per a que rode suau, i poc a poc es va desfent per crear un nou tapís. Treballe mecànicament i, sense aturar-me, vaig pensant el meu pla per a que no torne a marxar. Sé com fer que es quede al meu costat i no torne a fugir. Sense adonar-se'n es veurà atrapat en els meus braços. Ho tinc tot calculat com calcule els fils de colors. Serà com el nou tapís, serà hipnòtic, com una teranyina, que l'atreurà inevitablement cap a mi, i quan se n'adone haurà quedat ja atrapat.
Lucia di Lammermoor acaba de signar, pressionada pel seu germà, el contracte matrimonial amb Arturo, amic d'aquest i aliat de tota la vida. Ella no volia, però per raons polítiques i per no decebre al germà, al final accedeix. I quina casualitat, que en aquest precís moment, quan acaben de signar els papers, apareix Edgardo, amb qui Lucia s'havia promés en secret i a qui realment estima de tota la vida. També és el gran enemic mortal d'Enrico, el germà de Lucia. Tot un moment carregat d'emocions on els personatges canten els seus pensaments, tan diversos, i que es van juntant poc a poc, creant una harmonia contrastadament preciosa. Em fascina aquesta part, perquè parlen tots a l'hora, criden, canten! i tanmateix sona preciós. Un passatge que et fa comprendre l'intensitat del moment de la millor manera possible, amb música...
EDGARDO
Chi mi frena in tal momento? (Qui em frena en aquest moment?)
Chi troncò dell'ire il corso? (Qui va canviar el rumb de les ires?)
il suo duolo, il suo spavento (el seu dolor, el seu espant)
son la prova d'un rimorso! (són la prova d'un remordiment)
Ma, qual rosa inaridita, (però, com rosa marcida,)
ella sta fra morte e vita! (es troba entre mort i vida)
io son vinto... son commosso... (estic vençut, commogut...)
La primera vegada que vaig escoltar aquests sons, va ser a la part final de "El Padrino III", i recorde que em va emocionar molt, em va encantar. Després ja vaig saber que pertanyia a l'òpera Cavalleria Rusticana, de Mascagni, concretament a l'Intermezzo. El disabte passat vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-la en directe i vaig poder comprovar que quan sona, tot es paralitza deixant pas a la música que ho ocupa tot. És en aquests moments quan deixes de pensar i la ment es concentra només en melodia. Si el cel existeix, ha de ser molt semblant.
Aquesta és una melodia que fa temps se m'ha quedat clavada al cap. Una d'aquelles que en moments de soletat em torna a sonar, però allà dins, dins de tot, i en silenci.
Ô, doux printemps d'autre fois, vertes saisons, Vous avez fui pour toujours! Je ne vois plus le ciel bleu; Je n'entends plus les chants joyeux des oiseaux! En emportant mon bonheur, mon bonheur... Ô bien-amé, tu t'en es allé! Et c'est en vain que [le printemps revient!] Oui, sans retour, avec toi, le gai soleil, Les jours riants sont partis! Comme en mon coeur tout est sombre et glacé! Tout est flétri pour toujours!
Marian Anderson (1897-1993) va ser tot un símbol de la lluita racial americana mitjançant la resistència pacífica. En 1939 li van impedir fer un recital al "Constitution Hall" de Washington, reservat només per a artistes "blancs", però en canvi es fa organitzar un macro-concert històric a la plaça del monument a Lincoln. El seu debut en 1955 al Metropolitan Opera va ser la primera representació d'una cantant afroamericana al Metropolitan Opera House. També va ser nomenada en 1958 delegada dels Estats Units a Nacions Unides, i en 1972 va rebre el Premi per la Pau.
Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:
Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!
No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.
Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?
Ho sent, no puc evitar-ho, quan passe un temps sense escoltar alguna òpera em ve el mono de seguida. Vaig alternant, escolte o veig alguna que tinc encara sense encetar i que no conec, o torne a repassar una de les meves preferides. Si és un dia trist i ple de núvols més encara. I s'ha de posar el volum ben alt, per a que arribe abans, fins que tremolen les cordes que tenim a dintre del cos, fins que la música et fa vibrar. Floria Tosca és un personatge que m'encanta: coqueta com ella sola, com a cantant que és, possessiva i gelosa, però amb gràcia, i enamorada de la vida i del seu pintor particular Mario Cavaradossi. Ací veiem a Mario pintant un retaule d'una església, on transcorre part de la història. I ell, com a pintor realista que és, s'inspira en una bella dama que ha vist. Encara que ell està enamorat de Tosca, pinta els ulls de la verge del retaule del mateix color que els de la misteriosa dama: blaus.
Recondita armoniadi bellezze diverse!...E' bruna Floria,l'ardente amante mia,e te, beltate ignota,cinta di chiome bionde!Tu azzurro hai l'occhio,Tosca ha l'occhio nero!L'arte nel suo misterole diverse bellezze insiem confonde:Ma nel ritrar costeiIl mio solo pensiero,il mio sol pensier sei tu,Tosca, sei tu!
Com podeu observar, ell deixa ben clar qui és la dama que realment estima, malgrat les recriminacions del sacristà que està fent-li a cada moment que vol dir més o menys "pinta i calla"!
Ah però com que la vida està plena de complicacions i més en la òpera, un greu incident farà que la nostra Tosca perda la seva felicitat. Intentant ajudar a un pres polític (que crec que era germà de la misteriosa dama del quadre), Cavaradossi és fet presoner pel malvat Scarpia.
Aquest personatge, intentarà mitjançant un xantatge a Tosca, prendre-la per la força i casar-se amb ella.
En aquest moment ella lamenta la seva sort així:
Vissi d’arte, vissi d’amore, non feci mai male ad anima viva! Con man furtiva quante miserie conobbi aiutai. Sempre con fè sincera la mia preghiera ai santi tabernacoli salì. Sempre con fè sincera diedi fiori agl’altar. Nell’ora del dolore perchè, perchè, Signore, perchè me ne rimuneri così? Diedi gioielli della Madonna al manto, e diedi il canto agli astri, al ciel, che ne ridean più belli. Nell’ora del dolor perchè, perchè, Signor, ah, perchè me ne rimuneri così?
Scarpia li promet que, a canvi del seu matrimoni amb ella, l'afussellament del seu amant serà només una farsa, les armes dels guardies faran només soroll però no feriran a Mario. I el millor moment per a mi de l'òpera és aquest: el pobre Cavaradossi està a punt de ser afussellat, es troba al Castell de Sant Angelo, i és en aquest moment quan més s'estima la vida, així crida i diu:
E lucevan le stelle… ed olezzava La terra… stridea l’uscio Dell'orto… e un passo sfiorava la arena.. Entrava ella, fragrante, Mi cadea fra le braccia ... Oh dolci baci, o languide carezze, Mentr’io fremente La belle forme discioglea dai veli! Svani per sempre il sogno mio d'amore ... L’ora e fuggita ... E muoio disperato! E non ho amato mai tanto la vita!
Durant aquest estiu, he tingut la sort de poder participar en un curset per a mestres, el PALE, el qual consisteix, en línies generals, en l'aprofondiment de l'aprenentatge d'una llengua.
Com no podia ser altra, l'italià per a mi esdevé una de les llengües més belles del món, i a més a més, el seu estudi a la ciutat de l'amor per excel.lència resulta, com no, d'allò més interessant.
A més hem tingut l'oportunitat de conéixer molta gent d'altres països, que sempre t'aporten, a més de noves amistats, noves visions del món. Baci per te, Kyong Mee!!! Mi manchi!!! jajaja. Espere que tingues sort, encara que no entengues el que pose, i que tingues molt d'èxit, segur que arribes a ser molt bona cantant!! (Hai una voce bellissima!!!)
Hem aprofitat també, per a assistir a molts events musicals, sobre tot operes, de les quals destaque personalment Madama Butterfly. La intensitat de les melodies que Puccini va pensar per a aquesta òpera, em commouen d'una manera molt especial.
I la pàgina 34, la que ens agrada a nosaltres, Bea ;-)
Acabe d'escoltar, en aquest precís moment, l'òpera "Pagliacci". Ufff, sospir, encara no he reaccionat i em trobe en aquest estat d'ensomni que s'apodera dels teus pensaments quan alguna cosa t'ha emocionat. Qué bonica! Excés de sensibilitat no pot ser sà... però val la pena sentir-lo.
Quan pense en Giuseppe di Stefano com cantava, amb tant de sentiment i una meravellosa tècnica vocal, i recorde fets de la seva vida, com que va estar enamorat de Maria Callas i aquesta no li corresponia... Imagine com seria cantant sentint vertaderament el que està passant a escena, és el verisme, el teatre dintre del teatre, com només ell ha sabut transmetre. És, en definitiva, el teatre de la vida.
Per posar-vos en situació, Canio és il pagliacci, el "payaso" d'una companyia de teatre de la Commedia dell'Arte, i acaba de descobrir que la seva dona l'enganya amb altre, tal i com representen a escena. Però the show must go on, i ha de començar la representació en la qual ell fa el paper còmic...
Vesti la giubba e la faccia infarina. La gente paga e rider vuole qua, e se Arlecchin t'invola Colombina, ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà! Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto; in una smorfia il singhiozzo e il dolore... Ridi, Pagliaccio, sul taro amore infranto! Ridi del duol che t'avvelena il cor!
Vistes la casaca y te enharinas la cara. La gente paga y quiere reírse aquí y, si Arlequín te levanta a Colombina, ¡ríe, Payaso, y todos aplaudirán! Cambias en chanzas el dolor y llanto; en burlas los sollozos... ¡Ríe, Payaso, de tu amor destrozado! ¡Ríe del dolor que envenena tu corazón !
Sovint esoltem una melodia que ens resulta familiar, però no sabem d'on vindrà, segurament la coneixem per haver-la vist a algun anunci de televisió que ens ha cridat l'atenció i, com que apareix moltes vegades, acabem entenent la cançó i ens "enganxem" a ella. És el que passa quan diguem que "se m'ha pegat aquesta cançó i no puc deixar de cantar-la". Clar, és que per a "entendre" i "enganxar-nos" a una cançó o una melodia l'hem d'escoltar primer, varies vegades, llavors sabrem si ens ha agradat o no. Pense que això passa amb aquesta Dansa de les hores, quan l'escoltem pensem "Ah si! jo la conec aquesta melodia, molt bonica!", però no reparem en que pertany a una òpera, aquella gran desconeguda (o aquella senyora grossa que crida molt, segons els xiquets).
Aquesta dansa, representada per un ballet, és de la Giocconda, de Ponchielli, estrenada a la Scala de Milán allà per l'any 1876 (és a dir, avans d'ahir). Complicat argument que mostra els sentiments des del seu impuls fins a l'autocontrol i l'amor en estat pur, La Giocconda esdevè l'heroïna que a tots i a totes ens agradaria ser, que, enamorada com està d'Enzo Grimaldi, aconsegueix enganyar al malvat (també hi ha un malo malísimo) per salvar-lo al preu que siga... I no conte més!
En aquest fragment del ballet podem apreciar com volen per l'escenari Ángel Corella i Letizia Guiliani:
Però... la veritat és que l'hipòtam tampoc ho feia malament...
No es pot dir que molta gent coneix l'òpera però sí que tothom ha sentit parlar d'ell. Posseidor d'una gran veu, es mire per on es mire i malgrat totes les crítiques, ha estat anomenat "el rei del do agut" i sens dubte esdevé el tenor més conegut de la segona meitat del segle XX. Ens va deixar el dia 6 de setembre de 2007 però amb nosaltres es queda el resó de la seva veu.
Nessun dorma! Nessun dorma! Tu pure, o principessa, nella tua fredda stanza guardi le stelle che tremano d'amore e di speranza! Ma il mio mistero è chiuso in me, il mio nome nessun saprà! No, no, sulla tua bocca lo dirò, quando la luce splenderà! Ed il mio bacio scioglerà il silenzio che ti fa mia! ... Dilegua, o notte! Tramontane, stelle! Tramontane, stelle! All'alba vincerò! Vincerò! Vincerò!
Ens trobem amb els Bohemis de l'òpera de Puccini, on viuen quatre amics a un modest apartament: un filòsof, un pintor, un violinista i un poeta que viuen pobre però alegrement el dia a dia. La "romàntica presentació" esdevé enamorament a primera vista. Tot comença quan Rodolfo, el poeta, es queda sol a l'estança i truca a la porta la seva veïna. Aquesta demana una cosa tan comú com foc per a encendre una vela que se li havia apagat (no, no fumava); i quan està a punt d'anar-se'n deixant a Rodolfo bocabadat pel seu encant, se n'adona que li ha caigut la clau i l'ha perduda per l'apartament de Rodolfo. Aquest, content per la sort que el destí li ha ofert, apaga també el seu ciri i aprofita la foscor de la nit per agafar-li la ma... Més tard, recordant com es van conéixer, aquest li dirà "ajudava al destí", ja que, intencionadament fa com si no trobara la clau de Mimí. I si voleu saber més, heu de vore la Bohème de Puccini!
I açò és el que diuen:
MIMÌ (sorpresa) Ah! RODOLFO (tenendo la mano di Mimì, con voce piena di emozione) Che gelida manina! Se la lasci riscaldar. Cercar che giova? Al buio non si trova. Ma per fortuna è una notte di luna, e qui la luna l'abbiamo vicina.
(Mimì vorrebbe ritirame la mano)
Aspetti, signorina, le dirò con due parole chi son, che faccio e come vivo. Vuole?
(Mimì tace: Rodolfo lascia la mano di Mimì, la quale indietreggiando trova una sedia sulla quale si lascia quasi cadere affranta dall'emozione.)
Chi son? Sono un poeta. Che cosa faccio? Scrivo. E come vivo? Vivo. In povertà mia lieta scialo da gran signore rime ed inni d'amore. Per sogni, per chimere e per castelli in aria l'anima ho milionaria. Talor dal mio forziere ruban tutti i gioielli due ladri: gli occhi belli. V'entrar con voi pur ora ed i miei sogni usati e i bei sogni miei tosto son dileguar! Ma il furto non m'accora, poiché vi ha preso stanza la dolce speranza! Or che mi conoscete, parlate voi. Deh, parlate. Chi siete? Via piaccia dir?
MIMÍ (Sorprendida) ¡Ah! RODOLFO (Sujetando la mano de Mimí y con la voz henchida de emoción) ¡Qué manita tan fría! Déjeme que se la caldee. Buscar, ¿qué importa? En la oscuridad nada se encuentra. Aunque, por fortuna, es una noche de luna, y, aquí, la luna la tenemos cerca.
(Mimí intenta liberar su mano)
Espere, señorita, le diré en dos palabras quién soy, qué hago, cómo vivo. ¿Quiere?
(Mimí calla. Rodolfo suelta la mano de Mimí, Quien, yendo hacia atrás, encuentra una silla sobre la que se deja caer ,abatida por la emoción)
¿Quién soy?...Soy un poeta. ¿A qué me dedico?...Escribo. Y, ¿cómo vivo?...Vivo. Aun en mi pobreza despilfarro, como un gran señor, rimas e himnos de amor. En sueños y en quimeras y en castillos en el aire tengo el alma millonaria. Y ahora, del cofre de mis tesoros me roban todas las joyas dos ladrones: Esos bellos ojos que han entrado con usted, y, mis sueños de siempre, mis bellos sueños, veo evaporarse! Pero no importa que me los roben pues han hecho renacer en mí una dulce esperanza. Ahora que me conoce, hable usted; vamos, hable. ¿Quién es? ¿Le apetece decírmelo?
I ara ella li contesta:
MIMÌ (È un po' titubante, poi si decide a parlare; sempre seduta.) Sì. Mi chiamano Mimì, ma il mio nome è Lucia. La storia mia è breve. A tela o a seta ricamo in casa e fuori... Son tranquilla e lieta ed è mio svago far gigli e rose. Mi piaccion quelle cose che han sì dolce malìa, che parlano d'amor, di primavere, che parlano di sogni e di chimere, quelle cose che han nome poesia... Lei m'intende?
RODOLFO (commosso) Sì.
MIMÌ Mi chiamano Mimì, il perché non so. Sola, mi fo il pranzo da me stessa. Non vado sempre a messa, ma prego assai il Signore. Vivo sola, soletta là in una bianca cameretta: guardo sui tetti e in cielo; ma quando vien lo sgelo il primo sole è mio il primo bacio dell'aprile è mio! Germoglia in un vaso una rosa... Foglia a foglia l'aspiro: Cosi gentile il profumo d'un fiore! Ma i fior ch'io faccio, ahimè, il fior ch'io faccio ahimè! non hanno odore. Altro di me non le saprei narrare. Sono la sua vicina che la vien fuori d'ora a importunare.
MIMÍ (Titubea, pero se decide a hablar. Sigue sentada) Sí. Me llaman Mimí, aunque me llamo Lucia. La historia mía es breve. En tela o en seda bordo, en casa y fuera. Soy tranquila y alegre, y me distraigo haciendo lirios y rosas. Me gustan las cosas que tienen ese dulce hechizo, que hablan de amor, de primaveras; que hablan de sueños, y de quimeras, esas cosas que llaman poesía... ¿Me entiende?
RODOLFO (Conmovido) Sí.
MIMÍ Me llaman Mimí. El por qué ... no lo sé. Sola me hago la comida, para mi sola. No voy siempre a misa, pero le rezo bastante al Señor. Vivo sola, solita; ahí, en una pequeña habitación blanca, miro a los tejados y al cielo. Y, cuando comienza el deshielo, el primer sol es mío, ¡el primer beso de abril es mío! Germina, plantada, una rosa, hoja a hoja, la aspiro; es tan delicado el perfume de una flor... Pero las flores que yo hago, ¡ay de mi! las flores que yo hago... ¡ay! no tienen olor... De mi, nada más sabría contarle. Soy su vecina que le viene, a deshora, a importunar.
El Conde d’Almaviva està enamorat de Rosina, pupil.la d’un metge que es diu Bartolo, però es fa pasar per un estudiant sense diners per comprovar que l’amor que sent la seva estimada per ell és vertader.
De sobte apareix en escena Fígaro, barber de de professió, perruquer, cirurgià, farmacèutic, botiguer… i a la fi, moltes coses més. Aquest és amic d’Almaviva, i li ajudarà en les seves aventures i desventures amb Rosina per a Enganyar a Bartolo i poder estar amb ella.
“La ran la lera, la ran la la. La ran la lera, la ran la la… Largo al factorum della città, largo! La ran la la, la ran la, la ran la, la! Presto a bottega che l’alba è già, presto! La ran la, la ran la, la ran la, la. Ah che bel vivere, che bel piacere, per un Barbieri di qualità, di qualità! Ah, bravo, Figaro, bravo, bravissimo; bravo! La ran la, la ran la, la ran la, la. Fortunatissimo per verità! La ran la, la ran la, la ran la, la. Pronto a far tutto, la notte, il giorno sempre d’intorno in firo sta. Miglior cuccagna per un barbiere, vita più nobile, no, non si dà. La, la ran la, la ran la, la ran la. Rasori e pettini, lancette e forbici, al mio comando tutto qui sta. V’è la risorsa por del mestiere colla donetta, col cavaliere. Ah che bel vivere, che bel piacere, che bel piacere, per un barbiere di qualità, di qualità.
Tutti mi chiedono, tutti mi vogliono, donne, ragazzi, vecchi, fanciulle. Qua la parruca…. Presto la barba… Qua la sanguina, presto il biglietto! Figaro, Figaro, Figaro, Figaro! Ahimè!, ahimè! Che furia! Ahimé! Che folla! Uno alla volta, pèr carità! Figaro! Son qua Ehi Figaro! Son qua. Figaro qua, Figaro là, Figaro qua, Figaro là, Figaro su, Figaro giù, Figaro su, Figaro giù! Pronto prontissimo son come il fulmine, Sono il factorum della città, della città! Ah, bravo Figaro, bravo, bravissimo! A te fortuna, a te fortuna non mancherà. La, la ran la, la ran la, la ran. A te fortuna, a te fortuna, a te fortuna non mancherà! Sono il factorum della città!”
