Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dilluns, 21 d’agost del 2017

8 minuts

Emperadriu Suiko (Imatge d'internet)

Un eclipsi total de Sol existeix només per una extraordinària coincidència. (Si, ho diu la Viquipèdia)
La Lluna (durant la fase de lluna nova) passa entre el Sol i la Terra i cobreix total o parcialment el Sol en una posició concreta de la Terra. Aquest fet ocorre mínim dues vegades a l'any, però només els caçadors d'eclipsis tenen el privilegi de desplaçar-se cap al lloc en concret de la Terra des d'on es poden observar, dins la zona de l'ombra.

 D'aquesta manera, per uns determinats moments, el Sol i la Lluna, vistos des de la Terra, semblen quasi iguals: estant el Sol 400 vegades més lluny que la Lluna, és 400 vegades més gran! I només durant una facció de l'òrbita lunar, la Lluna té prou grandària per causar aquest efecte.

Em pregunte quantes coses a la vida ocorren d'aquesta manera, quantes vegades hem pensat que hi havia poques probabilitats de que passara alguna cosa i tanmateix ocorre, o no... quina mena de sizígia  fa que tots els estels s'alineen i dónen lloc a un fet? Així des del minut ú de la nostra vida, tot allò que ens passa - val, tot no, però gran part-  és producte de la casualitat. 

Per altra part, la paraula eclipsi ve del grec, del concepte "deixar d'existir", ésser absent, és un moment en què el Sol desapareix, la llum i la vida, deixa d'estar, és com aturar el temps o morir. És per això que antigament els eclipsis sempre es relacionaven amb catàstrofes o causes de mort de reis. Aquest fou el cas de l'Emperadriu Suiko, primera dona emperadriu del Japó, a l'any 628.

També he llegit que els eclipsis de sol són una brillant confirmació de la Teoria de la Relativitat (Einstein entre els anys 1905-1916) que diu, resumint, que les lleis de la física són les mateixes per a tots els observadors. Que, per tant, no hi ha observadors privilegiats, que no hi ha persones amb possessió de la raó absoluta, si no és fent cas a les lleis de la Ciència. No sóm ningú! Moltes idees i conceptes són relatius, el temps i l'espai... Em ve la imatge de Superman donant voltes a la Terra molt ràpid per viatjar al passat i així evitar la mort de la seva estimada... es podrà fer això?

Em plantege moltes coses a la vida, i pense molt en tot plegat, en la mort, les casualitats, (no m'estranya que em coste tant dormir!) i finalment arribe a la conclusió de que el millor que podem fer és ser caçadors d'eclipsis: aprofitar cada instant, moure's i canviar de punts de vista, descobrir allò bonic de la vida,  viure el moment, perquè que potser el millor només té una durada aproximada de 8 minuts.

divendres, 18 d’agost del 2017

dimecres, 9 d’agost del 2017

Some Of These Days



Ei baby,
un dia d'aquests te'n adonaràs:
et sentiràs trist i sol,
et mancarà algú que t'escolte.
Enyoraràs els meus braços,
els meus besos...
Em trobaràs a faltar
quan ja no estiga.

Et preguntaràs
per què em vas deixar,
però  saps què?
ja vas tindre la teva!

I quan em deixes
serà massa tard
Però malgrat tot tu trobaràs a faltar
la teua ma-mammama...
...

Oh si! m'encanta aquesta cançó, no ho puc evitar, em trastoca! A més l'Ella era genial, poc a poc va animant-se i el que semblava un lament perquè algú se suposa que t'ha deixat, acaba siguent una festa! I és que hi han cançons que existeixen només per a animar-te i ténen aquest poder d'alegrar-te la vida... Com a traductora d'anglés no tinc molt de futur, ho sé, però jo faig la meva pròpia interpretació de la cançó, que pot ser qualsevol cosa... Aquesta per mi és la cançó d'aquells amors fallits, d'aquelles històries que acaben mal o que ni tan sols han començat, de l'alegria d'haver fracassat sense que passe res, i de treure de tot allò, almenys, una bona cançó.

dimecres, 26 d’abril del 2017

Palabres de ñeve


Aquest dibuix és per un amic asturià, Remis, qui lluita per la seva llengua, i que em recorda sempre a tots els que lluitem, també, per la nostra. Aquí deixe el poema original:

"Escribimos na llingua de la ñeve,
palabres blanques que caen na tierra
y nada semen nella, alpenes son
un falagu húmedu nos sos llabios secos,
un falagu namás y desfainse, bórrense.

Escribimos con palabres de ñeve,
falamos na so llingua blanca a una tierra
que ya nun la entiende, alpenes siente
el murmuriu suave d’una voz estraña,
el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa.

Escribimos nel llibru de la ñeve,
páxines en blanco que falen de la tierra
de niundes y de la casa de naide, alpenes
memoria d’un día ensin nueche nin albancia,
memoria d’un nome que s’olvidó callando.

Escribimos con palabres de ñeve,
na llingua blanca de les xelaes y los muertos,
escamplamos fogueres na povisa frío, alpenes
solombres enfotaes nun llume escondíu,
solombres que prenden y estínguense soles.

Escribimos na llingua de la ñeve,
palabres blanques que caen na tierra
como estrelles ensin lluz o ecos roncos, alpenes
el murmuriu suave d’una voz estraña,
el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa."


Pablo Antón Marín Estrada (Sama de Llangréu, 1966)

dilluns, 17 d’abril del 2017

Pont



Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.
A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.