Tenia guardat des de fa temps un email que vaig rebre del tipus "FWW", d'aquell tipus que ens omplin el correu i que fan molta mandra d'obrir... Doncs aquest em va agradar molt, espere que l'autor/a que el va escriure i no el va signar no es senta ofés si el cite ací perquè em sembla molt graciós. Diu així:
"Vaig a mostrar-vos en què es diferencia el castellà del valencià, perquè les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:
Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.
La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”. Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.
Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?
Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.
A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perquè “fem por”.
Ells diuen “perro viejo” allà on nosaltres diem “gat vell”.
La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i nosaltres que siga “Mare de Déu”. Ells paguen “impuestos”, que ve d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”.
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents valencians només tenen “poca-vergonya”.
Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants?
Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” quan és molt més nou dir el “cap d’any”.
A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc, el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perquè “fem por”.
Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 i “dinem” a migdia.
Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!” .
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.
Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?
I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan ens masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.
Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…Passa-li este mail a tots aquells que estimen la terreta."
Allà diuen “¡oiga!” quan ací filem mes prim amb un “escolta!” .
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”, “el coño” quan els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”.
Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, no creus?
I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque a “fer la mà” podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un “fer la mà” i quan ens masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me s’infot” el que pensen.
Tota una concepció del món, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista…Passa-li este mail a tots aquells que estimen la terreta."
