 |
| Imatge d'aquest article |
Encara no ha començat el nou "any" per a mi, però falta poquet... i és que cada setembre a la meva ment comença un altre cicle ple d'intencions i de ganes de fer, d'apuntar-se a noves experiències i il·lusions. No puc evitar ser perillosament optimista, va amb el meu caràcter de sèrie, i així com menge amb els ulls, també pense en fer moltes coses i després... després em tope amb la realitat en forma de mur i pense mentre accelere: "com no l'havia vist abans?".
Fa temps que em vaig decidir a reservar-me temps per mi, per pensar, per reflexionar i no anar tan agobiada amb les obligacions de la vida. Jo li dic: temps per l'ordre. I em va bé.
Però també tinc algunes tasques pendents, com la de reprendre aquest blog. Ahihhjrrrffg*. Sempre em fa por tornar al blog perquè és com si començara altra vegada. I començar el què? No ho tinc molt clar. Seria començar a escriure pensaments i xorrades meues que no interessen a ningú, només a mi? Segurament. Però també trobe a faltar a la gent que llegia d'altres blogs, el joc dels comentaris i de sentir els pensaments d'altres, d'intentar endevinar la personalitat de qui hi ha al darrera.
En realitat em fan por tots els començaments. Però escriure ací és ahihhjrrrffg* ... és intentar dir sense dir massa, ser tu sense posar massa intimitats, dir opinions sense voler ofendre... és difícil, però vaig a intentar reprendre-ho!!! (optimisme).
Definitivament els començaments em fan més por que els finals... però crec que el més difícil és la persistència, la continuitat en els teus objectius. No heu començat a escriure un llibre que mai passa del primer capítol? Jo sí, i és una llàstima perquè seria un best seller...
I a tu: Què et fa més por? un començament o un final?
Què et resulta més difícil de continuar?
11 comentaris:
Un plaer llegir-te de nou ! Per mi també comença un nou any...acabo de complir-ne un de més ! ;) . A mi m'agraden més els principis, ser optimista i pensar que tot anirà bé, però que mai saps com serà...el finals, pels contrari, no solen ser tant oberts, moltes vegades els veus venir de lluny i no sempre son tant bonics com havíem imaginat, però s'ha de intentar,no? i amb el temps que faci falta i les pauses que necessitem, com a la cuina...fent xup-xup !. M'agradarà seguir-te de nou en aquest reiniciat camí !
Bon dijous ;)
Penso que està molt bé això de ser perillosament optimista...Si ens donem alguna patacada, sempre que no sigui molt forta, per això tenim el Betadine i les tiretes i alguna mà amiga que sempre ens ajuda a tirar endavant i tornar a començar.
A mi tampoc m'agrada posar intimitats, però si compartir il·lusions i records!
Peso que això de les pors , tot depèn, perquè un bon començament implica que el què segueix també ha de fer patxoca i un final , si has gaudit del procés, sempre sap greu que s'acabi...
Bon vespre, Ada.
Per mi sempre són més difícils els finals. Potser si no fossin tan difícils, ja no estaria escrivint el blog, que definitivament ja va a un altre ritme una mica més pausat, per manca d'idees. Però m'aferro aquest món pel que va ser i pel que va significar. Em costa pensar que algun dia no hi serà. Però tot acaba tard o d'hora. Mentrestant segui, així que sempre que passis per aquí et vindrem a saludar. Una abraçada i a veure si és veritat que t'hi veiem més sovint.
no creguis algú u altre et llegim i et llegirem ...jo enguany he estat , per a mi massa temps sense escriure ni un mot i ara torno...o almenys és la intenció ...mai se sap amb els blogs és el que te ser o tractar de ser lliures escriure quan vols i fer-ho quan vols
El que més por fa és el fet de començar un mal final.
Ens agraden les històries personals, les paranoiques, les crítiques, l'humor i l'amor per fer el que un li doni la gana.
artur, moltes felicitats!
M. Roser qué bé llegir-te per ací, m'alegre molt de trobar-te!
XeXu, no em crec que hi hagi manca d'idees al teu blog... impossible!
Elfreelang a veure si ens animem mutuament a escriure més i a mantindre contacte -)
Garbi24, començar un mal final? no ho havia pensat mai! No té pinta de ser bona idea, no? Personals no sé, sempre es deixen entreveure d'alguna forma, però paranoiques... d'aquestes en tinc moltes!
Moltíssimes gràcies en general per comentar i per dedicar-me uns moments!!
Abraçades
bé, ni començament ni final, potser....
jo hi vaig fent, una mica com el guadiana, o com la vida, que a vegades batega rabiosament i d’altres vegades sobreviu més pausada.... en tot cas, el bloc sempre és el meu recer, molt meu, un lloc on tornar sempre... ;)
Jo sóc més d'imatges que d'escriure...I els començaments... bé, segons del que es tracti m'entusiasmen o, no és que em facin por; em costa arrencar.
Eps! Vinga! Torna a posar-t'hi amb la novel·la :o)
hypatia, el mateix em passa a mi, m'agrada guardar les coses que m'interessen al meu espai i si, sempre acabem tornant a casa!
fra miquel, ja ho estic intentant, però no sé ben bé com seguir, he de fer-me més esquemes i investigar més per poder continuar, gràcies pels ànims!
La persistència, a vegades em resulta fàcil, a vegades molt difícil. Vull dir que persistir en el meu blog no em costa cap esforç, crec que ho trobaria molt a faltar si plegués. Sí ja trobo a faltar, tot i sense haver plegat, molts companys i comoanyes blocaires i l'ambientillo que hi havia fa uns anys!!!
En canvi amb el tema del llibre o de la novel·la, no hi ha manera, no puc comptar les vegades que he començat. La persistència no m'hi acompanya.
Un plaer tornar-te a llegir. No sé si secm'ha perdut l'enlaç del teu blog a la meva barra lateral, perquè t'he trobat a través d'un altre blog. Ara ho miraré i el recuperaré.
Gràcies Carme per les teves paraules, em conforta no ser l'única amb problemes de persistència!
i gràcies també per recuperar-me!
Publica un comentari a l'entrada