Un joc de paraules

Esto es un juego para quien tenga tiempo y ganas: consiste en inventar el significado o la definición de una de las palabras de la lista que sigue a continuación. Se admite la participación de mentes imaginativas. Deja tu definición en un comentario!

Fa temps, vaig passar per un museu on hi havia una exposició temporal de dibuixos de Roy Lichtenstein i altres com Warhool sobre el pop art. Em vaig adonar de que hi havia moltes paraules, o més bé eren una espècie d’ onomatopeies, que els autors utilitzaven per a escenificar diferents sons o situcacions. Aquest és un recurs molt utilitzat al món del còmic, com tots sabeu, però vaig trobar una gran varietat. Així que, agafant el quadern i llàpis que sempre porte a mà, em vaig posar a fer un recull d’aquelles paraules que em semblaven curioses.

L’objectiu no estava clar, però ara he pensat en proposar un joc.
En acabar de llegir aquestes paraules, podeu escollir la que més us agrade, i acte seguit deixar un comentari amb el seu possible significat o bé descriure un context on podria haver aparegut aquesta paraula. Per suposat que pot ser inventat, s’admeteixen mentides. Després podriem fer un sorteig de la paraula amb aquell significat més original.

PD- Si no ho feu, tindreu 5 anys de mala sort!!!

(Que noooo, que és broma! ara enteneu la meva negativa a re-re-reenviar missatges plastes pel correu, veritat?).

Ací va el llistat de paraulades:

THWACK
THUNG
RATAT
VAROOM
PLING
BEEOW
BUDDA
POW
BWEE
VIIP
BRRRP
SPLANNG
WHAAAM
SRREE
THWING
KPOW
WHOOMP
WHUMP
BLAMBAM
TZING
VROOJH
POR POR

Als llenguatges perduts

Sempre he pensat que quan un llenguatge es perd, mor una cultura. Per altra part, quan creem un llenguatge amb una persona, per senzill i simple que siga, compartim alguna cosa més que petites confidències. No només esdevé una original forma de complicitat, sino que fa que ens uneixca alguna cosa més amb l'altre. El llenguatge que utilizem amb amics, amants o familiars, és un llenguatge secret, només compartit per un grup amb el qual tenim una confiança especial i singular. Moltes vegades aquest llenguatge es compon en la seva major part de gestos, mirades, senyes amb les mans, o "paraulades" que ningú coneix i que no s'entenen en un context de comunicació "normal". Per tant, el llenguatge particular, ens fa especials, i també lliures, perquè ens permet expressar els nostres sentiments més íntims sense gairebé utilitzar paraules. És un llenguatge resumit, intel.ligent, perquè sintetitza idees.

És una llàstima comprovar com hi ha molts tipus de llenguatges que s'estan perdent, ja no parle de llenguatges íntims i únics, sino d'aquells que s'utilitzaven tradicionalment i que ja quasi no coneix ningú.

Un d'aquests que em ve ara a la ment és el llenguatge dels ventalls. A hores d'ara no conec a cap persona que els faça servir amb la utilitat de comunicar a algú un missatge secret. Però pense, que en ocasions ens seria prou útil... i si no almenys divertit.

No sóc una experta en la matèria, ni molt menys, però llegint per ací i per allà he trobat algunes coses interesants i que ténen la seva part de lògica, respecte a aquest curiós llenguatge de gestos.

Així, per exemple, abanicar-se ràpidament significaba "t'estime amb intensitat", la qual cosa em sembla pou congruent, perquè quan estimem intensament és normal que tingam molta calor, per tant necessitem més aire, aire, aire!

Abanicar-se, per contra, d'una manera lenta i pausada, significa "sóc una senyora casada i passe de tu" (ho he traduït a un llenguatge més o menys actual, perquè originàriament s'utilitzaven paraules més sutils i diferents, però alhora més boniques, pense). També el mateix significat té si el ventall s'obri i es tanca lentament... Supose que, si a més a més, s'acompanya d'un gest amb les celles estil Vivien Leigh, la cosa queda ja ben clara...

Si s'obri i es tanca ràpidament (el ventall), l'assumpte resulta molt interessant, perquè literalment significa: "Compte! sóc una dona promesa", o millor dit: "Vigila! que tinc "churri" i és celós!". Però... podriem considerar-lo com a una negativa? no! Atenció amics, si alguna dona vos envia aquesta senyal, pot ser que estiga plantejar-se tindre alguna aventura.

Si la senyora en qüestió es dedica a tancar-lo ràpid i d'una manera irada, amics, sent dir-vos que no teniu res a fer, millor busqueu un altra. (La traducció literal a un llenguatge actual vindria a ser, resumidament "NO". S'entén prou el significat?)

Però, si la senyoreta objecte de les vostres atencions, deixa caure el seu ventall a terra, prop de vosaltres, i ho fa acompanyant-se d'un graciós moviment de pestanyes amunt-avall-amunt-avall mentre us mira... Això vol dir "os pertenezco", "sóc teua". Qué bonic, no? No obstant, també pot passar que la senyoreta siga un poquet de l'estil patós, com la que escriu, i realment la caiguda haja estat accidental, aleshores pot haver-hi molts malentesos... Especialment si l'aparell cau al dit d'algun incaut que portava sandàlies!

Un altre significat té si quan la dama està utilitzant el ventall, els seus cabells s'alcen i es mouen. En aquest cas, us diu: "pense en tu, no t'oblide". La qual cosa és molt bonica també però... dic jo, com es farà per fer-se aire sense que es moguen els cabells? difícil xiques, deuriem començar a practicar ja!

Quan una dona compta les varilles del seu ventall... prepareu-vos que vol parlar amb vosaltres, segurament per contar-vos les quaranta!

Un que em fa molta gràcia és que quan utilitzem el ventall per cobrir-nos del sol, exactament estem diguent: "no m'agrades, ets lleig!". Per tant, hem d'anar amb compte, si ens molesta el sol ens apanyem com pugam, no siga cosa que algú puga sentir-se aludit i s'ofenga.

Si el ventall es recolza en la galta dreta significa "SI", i si es fa sobre l'esquerra "NO", i si ho fa primer en una i després en l'altra... "la donna è mobile!", és indecisa o simplement vos està prenent el pel!

La veritat és que hi ha tot un codi d'allò més extens per dir moltíssimes coses, que seria interessant d'estudiar, si més no, curiós. Així que finalitzaré amb el gest que més m'agrada, que es reprodueix quan es cobreixen parcialment els ulls amb el ventall i et miren fixament. Si per casualitat et faig això, amic, t'estic diguent t'estime...

PALE italià

Durant aquest estiu, he tingut la sort de poder participar en un curset per a mestres, el PALE, el qual consisteix, en línies generals, en l'aprofondiment de l'aprenentatge d'una llengua.

Com no podia ser altra, l'italià per a mi esdevé una de les llengües més belles del món, i a més a més, el seu estudi a la ciutat de l'amor per excel.lència resulta, com no, d'allò més interessant.

A més hem tingut l'oportunitat de conéixer molta gent d'altres països, que sempre t'aporten, a més de noves amistats, noves visions del món. Baci per te, Kyong Mee!!! Mi manchi!!! jajaja. Espere que tingues sort, encara que no entengues el que pose, i que tingues molt d'èxit, segur que arribes a ser molt bona cantant!! (Hai una voce bellissima!!!)

Hem aprofitat també, per a assistir a molts events musicals, sobre tot operes, de les quals destaque personalment Madama Butterfly. La intensitat de les melodies que Puccini va pensar per a aquesta òpera, em commouen d'una manera molt especial.

I la pàgina 34, la que ens agrada a nosaltres, Bea ;-)

Viatge a Viena

"Todos tenemos una visión"

Llegint un llibre de psicologia, d'aquells que sempre he pensat que et calfen el cap i no serveixen per a res, he trobat un conte molt bonic que m'agradaria compartir, o simplement guardar en aquest raconet meu:

Un cargador de agua de la India tenía dos grandes vasijas que colgaba a los extremos de un palo y que llevaba encima de los hombros.

Una de las vasijas tenía varias grietas, mientras que la otra era perfecta y conservaba todo el agua al final del largo camino a pie, desde el arroyo hasta la casa de su patrón. Pero cuando llegaba, la vasija rota sólo tenía la mitad del agua.

Durante años esto fue así diariamente. Desde luego, la vasija perfecta estaba muy orgullosa de sus logros, pues se sabía perfecta para lo que fue creada.

Pero la vasija agrietada estaba muy avergonzada de su propia imperfección y se sentía miserable porque sólo podía hacer la mitad de todo lo que se suponía que era su obligación.

Después de dos años, la tinaja quebrada le habló al aguador, diciéndole así:

“Estoy avergonzada y me quiero disculpar contigo, porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga y sólo obtienes la mitad del valor que deberías recibir.”

El aguador dijo compasivamente: “Cuando regresemos a la casa quiero que te fijes en las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino.”

Así lo hizo la tinaja. Y, en efecto, vio muchísimas flores hermosas a lo largo del camino, pero de todos modos se sentía apenada porque al final sólo quedaba dentro de sí la mitad del agua que debía llevar.

El aguador le dijo entonces: “¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Sembré semillas de flores a lo largo del camino por donde vas, y todos los días las has regado y durante dos años yo he podido recoger esas flores para decorar el altar de Dios. Si no fueras exactamente como eres, con todo y tus defectos, no hubiera sido posible crear esta belleza.”

Israel II: més fotos

Aquestes són les últimes fotos que pose de la sel.lecció d'Israel, ja que en tenim unes 3000, jaja...
Meravelloses vistes de Jerusalem i de la cúpula daurada:

No van faltar els passetjos pel mercadillo...

I vam passar mooolta calor, però val la pena.

Una altra cosa que em va impactar molt va ser el museu de l'Holocaust a Jerusalem, on es guarda tot tipus de material sobre aquell horror causat pels nazis. Pense que deuria ser obligatòria l'assistència a aquest lloc per a tot el món, per tal d'evitar que alguna cosa semblant puga tornar a passar. Durant tot el dia, ininterrumpidament, hi ha càmeres per totes les sales on van apareixent relats de les vivències de víctimes que van sobreviure... i no s'acaben. Molt trist. Però per això mateix, no es pot obviar aquest fet. Tenim l'obligació moral de recordar.

El mur que pretén aillar a la població palestina de Jerusalem... Personalment, estic en contra, moltes persones han de passar per una espècie d'aduana almenys quatre vegades al dia per tal de poder acudir al seu treball. No obstant, veiem a molts (també xiquets), que saltaven pels costats del mur, per acurtar el trajecte.

I ací va un video que he trobat molt interessant, per si voleu saber més:

http://www.dalealplay.com/informaciondecontenido.php?con=38344

Pagliacci, de Leoncavallo

Acabe d'escoltar, en aquest precís moment, l'òpera "Pagliacci". Ufff, sospir, encara no he reaccionat i em trobe en aquest estat d'ensomni que s'apodera dels teus pensaments quan alguna cosa t'ha emocionat. Qué bonica! Excés de sensibilitat no pot ser sà... però val la pena sentir-lo.

Quan pense en Giuseppe di Stefano com cantava, amb tant de sentiment i una meravellosa tècnica vocal, i recorde fets de la seva vida, com que va estar enamorat de Maria Callas i aquesta no li corresponia... Imagine com seria cantant sentint vertaderament el que està passant a escena, és el verisme, el teatre dintre del teatre, com només ell ha sabut transmetre. És, en definitiva, el teatre de la vida.

Per posar-vos en situació, Canio és il pagliacci, el "payaso" d'una companyia de teatre de la Commedia dell'Arte, i acaba de descobrir que la seva dona l'enganya amb altre, tal i com representen a escena. Però the show must go on, i ha de començar la representació en la qual ell fa el paper còmic...

Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua,
e se Arlecchin t'invola Colombina,
ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e il dolore...
Ridi, Pagliaccio, sul taro amore infranto!
Ridi del duol
che t'avvelena il cor!

Vistes la casaca y te enharinas la cara.
La gente paga y quiere reírse aquí
y, si Arlequín te levanta a Colombina,
¡ríe, Payaso, y todos aplaudirán!
Cambias en chanzas el dolor y llanto;
en burlas los sollozos...
¡Ríe, Payaso, de tu amor destrozado!
¡Ríe del dolor
que envenena tu corazón !


Ufff! sospir

Viatge a Israel, any 2005

L'estiu de 2005 va ser molt especial per a mi, entre altres coses, per tindre l'oportunitat de visitar aquest país que inspira tants sentiments de respecte cap a les cultures. Tant si creus com si no, aquesta és una terra amb un aire místic que et fa dubtar de tots els pensaments existencials... una terra que es trepitja amb molta cura, per no molestar a cap dels seus habitants.

Una de les coses que més em va agradar d'Israel és passetjar per ciutats mixtes, on jueus, àrabs i cristians conviuen en pau i respecte.

Vistes de la platja de Tel Aviv

Cesárea: Ciutat romana a la vorera del Mediterrani, entre Haifa i Tel Aviv. Complexe d'edificacions romanes que han descovert les excavacions dels últims vint anys. Es pot passejar en mig de totes aquestes impressionants restes de la ciutat romana: piscina decorada amb pòrtic, palau, teatre amb vistes al mar, anfiteatre, hipòdrom, aqueducte i no-sé-quantes-coses-més!

Es poden visitar fortaleses templàries, en molt bon estat:

Memorial de San Pere a Galilea. Ací es trobava la casa de San Pere:

Una prova de l'existència del "Arca de la Alianza":

La Basílica de la Nativitat, a Betlem.

Acre o Akka (pronunciat a l'hebreu Akko), a la vora del Mar Mediterrani, és una de les ciutats més antigues del món, alguns diuen que des del 1500 a.C.

Vistes des de Massada:

Massada. En hebreu significa "fortalesa". Ciutat situada a 450m sobre el nivell del Mar Mort, al desert de Judea, i que poseeix una gran c0nstrucció hidràulica per tal de recollir i emmagatzemar fins a 4000m3 d'aigua, en un total de 12 cisternes, mitjançant una complexa xarxa d'aqueductes.

La història d'aquesta ciutat és impressionant. Allà per l'any 70 d.C. va arribar a Massada un grup de jueus expulsats de Jerusalem per Tito, cercant protecció. Dos anys més tard, Luci Flavio Silva, el governador romà de Judea, acudiria a la fortalesa amb un exércit de 15000 soldats. Fa construir una rampa gegant i set mesos després es fa evident la futura victòria dels romans. Davant aquest fet i, abans de ser presos com a prisioners o esclaus pels romans, els habitants de Massada decideixen donar-se mort. Però, com que el suicidi era prohibit per les lleis del Judaisme, s'organitzen de la següent manera: els homens mataren a les seves famílies i després nomenaren a deu d'ells per a assassinar a la resta de guerrers. Finalment, entre aquestos deu, escolleixen per sorteig a un nou, que va acabar amb la vida dels altres i després inciendià el poblat. Encara es conserven les plantilles de les pedres que van ser utilitzades com a papeletes per fer el sorteig, amb els noms dels deu guerrers.

Quan els romans arribaren a Massada, només van trobar amb vida a dues dones i cinc xiquets, que els van relatar tota la història.

El Mar Muerto, impossible nadar en ell perquè és deu vegades més salat que qualsevol altre mar, està situat a 416 m per baix del nivell del mar, és el lloc més baix de la terra!

Les vesprades a la platga de Tel Aviv, quan el sol cau.

Capítulo 1

Es una noche de octubre, una de esas noches en las que el recuerdo de una lluvia reciente se puede oler a través del asfalto en las calles. Una de esas, en las que la suela de tus pasos suena de forma diferente a la acostumbrada en un clima seco, y te hace pensar que, si quisieras, podrías improvisar una coreografía similar a las de Fred Astaire y Ginger Rogers. Una estrecha media luna, con forma de rodaja de sandía, acompaña su paseo nocturno de vuelta a casa después del trabajo. De pronto, se detiene bruscamente para recoger una moneda que brilla cerca de su ruta; la examina, y con un divertido gesto la lanza al aire. Cruz. Tendrá que ir otra vez, pensó, sólo una vez más.
Vera trabaja como camarera en un pequeño bar cerca de la estación del Norte de Valencia, un sitio agradable según ella, donde casi nunca se repiten las mismas caras y la gente pasa con prisas, sin entretenerse con charlas insulsas o preguntas curiosas que no tiene intención de responder. El lugar, a decir verdad, no está dotado de una original decoración modernista, como a ella le hubiera gustado; más bien es algo lúgubre y marrón, sin apenas ventanas que dejen entrar la luz en los días soleados. Ni siquiera se vislumbra una rendija de visión de las calles céntricas de la ciudad. No es un lugar propicio para los intercambios sociales. Aún así, mantiene conversaciones amistosas de vez en cuando con algunos asiduos al café, como el Señor Garcés. Lo conoció durante su primer día de trabajo y su sonrisa inicial, a modo de saludo le trajo el presentimiento de que esta vez, por fin, conseguiría que no la despidieran al día siguiente. Tal vez, por ese presentimiento, decidió en ese momento mantener una actitud amable con él y no mostrarse cortante, como es usual en ella. Era la barba blanca, motivo de bondad interior, la que le inspiraba confianza y seguridad. Ah Garcés, pensaba a menudo Vera, tú no lo sabes pero gracias a ti conservo mi trabajo en el mismo sitio desde hace dos años y gracias a él puedo permitirme el alquiler de mi viejo piso de la calle Numancia.
El Capitán, como se hace llamar, es un marinero retirado, antiguo estudiante de Ciencias del Mar, cuyas historias sobre sus innumerables viajes y mujeres son capaces de entretener a cualquier pasajero que tenga tiempo y ganas de escucharle. Sólo Vera sabe que tiene los días contados a causa de un cáncer de pulmón que le tortura desde hace años en sus horas de soledad.
Pero ahora tiene que centrarse en su suerte. Cruz, recuerda, le había tocado cruz, por lo tanto tendrá que volver a casa pasando por la Plaza de la Virgen, aunque para ello tenga que desviarse algo del camino más corto a casa. Muchos días acude al trabajo en bicicleta, el único medio de transporte en el que se siente libre, en el que puede coger aire y respirar profundamente sin marearse. Pero hoy no ha sido uno de esos días. Los días de lluvia sale a pie y sin paraguas. Bueno, no tengo prisa, ¿Quién me espera? Se pregunta, y además la luna le acompañará silenciosamente en su paseo nocturno por Valencia. Le encanta su ciudad, no se ve con fuerzas para alejarse demasiado de ella, no podría vivir sin su cielo despejado, sus calles viejas y sus edificios que imagina con secretas historias en su interior. Disfruta observando en cada ojeada los ventanales alargados de las fincas antiguas, los miradores decorados con mil y una fantasía arquitectónica, las ventanas que por descuido de sus ocupantes se dejan entreabiertas y permiten descubrir detalles de intimidad de los otros.
Una luz rojiza se transparenta a través de una fina cortina que ondea según el son de la brisa del momento. Unas notas suenan desde allí y contribuyen la decoración de las calles, un complemento perfecto para esa noche. Alguien ensaya al piano el Nocturno nº2 en Mi bemol Mayor de Chopin, Vera lo reconoce, a pesar de los errores que de vez en cuando comete el intérprete. Un recuerdo de su niñez aflora al instante, estaba bailando con su hermana mientras su padre tocaba la misma pieza, haciendo piruetas e imaginándose ambas grandes bailarinas… Oh, ¡Qué felices años! ¡Quien pudiera recuperar parte de esa felicidad que rememora ahora! Vera quiso en ese instante volver a ser niña para así no pensar… No pensar. El remedio era éste, elixir mágico que solucionaría todos sus problemas de insatisfacción.
Había tenido una infancia muy feliz, sobre todo si la comparaba con su vida de adulta. Nada que ver. Se sentía muy orgullosa de su familia y de la relación que siempre había mantenido con ella, hasta que su espíritu independiente le obligó a dejar la casa de sus padres. No compartían su modo de vida, pero la aceptaban tal y como era y respetaban el camino que había seguido en la vida. Más bien, aceptaban la actitud de quien aún no ha encontrado su camino. Aún así no podían evitar de vez en cuando el mismo interrogatorio:
-No sé por qué no terminaste tus estudios, deberías haber elegido otra carrera, en vez de estudiar bellas artes… ¿De qué te sirve ahora?
-¡Hice lo que vosotros me aconsejasteis, estudiar lo que más me gusta!
La discusión solía terminar en este punto, puesto que era cierto el hecho de que siempre se habían sentido orgullosos de permitir que Vera eligiera su propia vida; no como ellos, obligados a seguir en el negocio familiar de una zapatería a la que ya no acudía mucha gente. Calzados Salcedo había sido un buen medio de ganarse la vida, aunque se mantenía a flote gracias al trabajo intenso de su familia, y a los clientes que habían sido fieles compradores durante años y seguían siéndolo.
Vera sonríe para sí misma, pensando en sus padres, y se alegra de no haberles contado todo lo que hay de aterrador en ella. Sus miedos, sus manías, ella misma es su propia cárcel y su propio verdugo, lo sabe.
Con paso lento y regular rodea parte de la Catedral para adentrarse en la plaza de la Virgen, pasando por el centro, aunque corra el riesgo de ser atropellada por los patinadores que practican sus saltos en las escalinatas. Un patinete pasa rasante a sus pies, parece que viaja solo, sin conductor y sin rumbo. Alguien le grita perdón desde atrás, pero no se gira, no lo ha oído, se queda ensimismada mirando al suelo. Le gusta releer la inscripción que ya sabe de memoria:
Iunius Brutus cos. in Hispania is, qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit, quod vocatum est Valentia.
Es su costumbre leer dicha inscripción, para luego sentarse durante unos minutos en la fuente, escuchando el rumor de las aguas de Neptuno. Mentalmente dibuja un boceto que empezó hace nueve años de la puerta de la Catedral, pero esta vez se mantiene fiel a su propio estilo, tal y como le hubiera gustado hacerlo entonces. Siempre remoja una mano, como si buscara entre las aguas algo que se le ha perdido, puede que intente atrapar algún pez imaginario, como si fuera a caer en sus manos fácilmente. Mira a la gente pasar. Y en esos momentos se permite pensar en una noche, hace algunos años, en la que dejó pasar el tren de la oportunidad de ser feliz, ese tren que solo pasa una vez en la vida.
Es consciente de que lanzar la moneda es sólo una excusa para llegar allí, hasta Neptuno, donde afloran los recuerdos a su mente, como si estuviera viviéndolos ahora. Si cierra los ojos lo ve todo. Allí mismo, en esas aguas, tenía sumergida la mano cuando se despidió. No podía ser, se repite constantemente, es mejor así. Pero sabe que se miente a sí misma, igual que le mintió a él en su momento.
Una vez, en esa misma fuente, dejó que Alfredo pensara que no había significado nada para ella. Se despidió de él fríamente y con pocas palabras. Se engañó a sí misma pensando que le resultaría más fácil aceptar la derrota sin llegar a luchar.
- Querido, creo que es hora ya de despedirnos- dijo Vera.- Mañana no te acompañaré al aeropuerto. Tú volverás a Roma y yo a mi vida. Es mejor que no nos dejemos nuestras señas puesto que nos engañaríamos si nos dijéramos que vamos a llamarnos, o peor aún, escribirnos de vez en cuando.- Ella misma se sorprendió al escuchar su voz, demasiado grave para ser femenina, y sin un ápice de duda.
Algunas lágrimas brillaron en los oscuros ojos de Alfredo y resbalaron hasta su cuello mientras él giraba el rostro hacia la fuente. Podía sentir su decepción, como si telepáticamente preguntara a Neptuno por qué no se había dado cuenta antes. Solo había sido eso, una aventura de verano, como seguramente los dos habrían tenido otras. Vera aún seguía con la mano en el agua cuando Alfredo se levantó y le dio la espalda. Sin decir nada se alejó, a paso lento y derrotado hasta que desapareció de su campo visual. Algo brilló en el suelo tras sus pasos. Era una moneda. Cruz.