Barcelona

Some Of These Days

Ei baby,
un dia d'aquests te'n adonaràs:
et sentiràs trist i sol,
et mancarà algú que t'escolte.
Enyoraràs els meus braços,
els meus besos...
Em trobaràs a faltar
quan ja no estiga.

Et preguntaràs
per què em vas deixar,
però  saps què?
ja vas tindre la teva!

I quan em deixes
serà massa tard
Però malgrat tot tu trobaràs a faltar
la teua ma-mammama...
...

Oh si! m'encanta aquesta cançó, no ho puc evitar, em trastoca! A més l'Ella era genial, poc a poc va animant-se i el que semblava un lament perquè algú se suposa que t'ha deixat, acaba siguent una festa! I és que hi han cançons que existeixen només per a animar-te i ténen aquest poder d'alegrar-te la vida... Com a traductora d'anglés no tinc molt de futur, ho sé, però jo faig la meva pròpia interpretació de la cançó, que pot ser qualsevol cosa... Aquesta per mi és la cançó d'aquells amors fallits, d'aquelles històries que acaben mal o que ni tan sols han començat, de l'alegria d'haver fracassat sense que passe res, i de treure de tot allò, almenys, una bona cançó.

Palabres de ñeve

Aquest dibuix és per un amic asturià, Remis, qui lluita per la seva llengua, i que em recorda sempre a tots els que lluitem, també, per la nostra. Aquí deixe el poema original:

"Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

y nada semen nella, alpenes son

un falagu húmedu nos sos llabios secos,

un falagu namás y desfainse, bórrense.

Escribimos con palabres de ñeve,

falamos na so llingua blanca a una tierra

que ya nun la entiende, alpenes siente

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa.

Escribimos nel llibru de la ñeve,

páxines en blanco que falen de la tierra

de niundes y de la casa de naide, alpenes

memoria d’un día ensin nueche nin albancia,

memoria d’un nome que s’olvidó callando.

Escribimos con palabres de ñeve,

na llingua blanca de les xelaes y los muertos,

escamplamos fogueres na povisa frío, alpenes

solombres enfotaes nun llume escondíu,

solombres que prenden y estínguense soles.

Escribimos na llingua de la ñeve,

palabres blanques que caen na tierra

como estrelles ensin lluz o ecos roncos, alpenes

el murmuriu suave d’una voz estraña,

el murmuriu d’un vientu suave que sopla y pasa."

Pablo Antón Marín Estrada (Sama de Llangréu, 1966)

(Font: poesia asturiana)

Pont

Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.

A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.

Quina és la pregunta?

De vegades per a descobrir un enigma només cal fer la pregunta justa i d'aquesta manera es rep la resposta que porta la solució. Però què és més important, saber respondre o fer bé la pregunta?

Bé, avui ens poden sortir molts interrogants i sincerament, no crec que ningú estigui disposat a contestar-los... Encara així, ací els tenim. 

Fer-se preguntes, de tota la vida s'ha dit que és de savis, tanmateix són incòmodes i molta gent no està disposada a intentar respondre... només cal escoltar als polítics, que saben molt bé com evitar-les. (Per cert, per què Ciudadanos s'ha aliat amb el PP si va dir que no volia que governara Rajoy?).

Qui fa preguntes sovint es troba a sí mateix estúpid i amb por de que altres pensen que ets estúpid. 

El "que sais-je?" que dèia Michel de Montaigne, "qué sé jo?" per a parlar dels filòsofs escèptics serveix com a pregunta i resposta al mateix temps.

Si Darwin estigués llegint el meu blog diria que fer-se preguntes i imaginar-se respostes és un instrument de supervivència, que ens serviria per a aprendre coses sobre el món i per estar més preparats davant els seus perills. Curiosament he trobat que la imaginació es desenvolupa amb la pràctica però no mitjançant els èxits, que són finals i, per tant, carrerons sense sortida, sinó pels fracassos que demanen nous intents i que, si tot va bé, ens portaran a nous fracassos. "Fracassa. Intenta-ho de nou. Fracassa millor"(Beckett) 

(Imatge d'internet)

Així, la gran pregunta de la imaginació podríem dir que seria "Per què?", malgrat que a la societat actual la pregunta guanyadora és més bé "Quant costa?", o "Quant es triga?" en lloc de "per què?". Quan preguntes "per què?" tothom et mira com diguent: "en sèrio no ho saps?", quan en realitat és el "per què?" com a pregunta que ens fa oblidar prejudicis i situa el nostre objectiu més enllà de l'horitzó. 

El primer interrogant que va aparèixer (segle IX a un text de Ciceró) tenia forma com d'escala que puja cap a la part superior dreta fent una línia de serp: preguntar ens eleva!

Per l'any 2010, The Guardian va convidar a uns cièntifics i filòsofs a formular un llistat de deu preguntes que la ciència deuria respondre. Les preguntes guanyadores van ser:

"Què és la consciència?", "Què va passar abans del Big Bang?", "La ciència i la inteligència ens tornaran la nostra individualitat?", "Com podem afrontar el creixement de la població mundial?", "Hi ha un patró als nombres primers?", "podem crear una manera científica de pensar que s'aplique a tots els àmbits?", "Com podem assegurar-nos de que la humanitat sobrevisca i prospere?", "És possible explicar adequadament el significat de l'espai infinit?", "podré gravar al meu cervell com si fos un programa de televisió?", "podrà la humanitat arribar als estels?".

Si ens deixem portar pel determinisme romàntic, ens quedaríem amb aquella que es fa a una flor: "m'estima? no m'estima?"

O també aquella famosa de la pel.lícula del laberint, on havies de fer la pregunta justa per descobrir la porta de la salvació:

Aquest post, m'estic adonant que podria ser interminable, però no puc finalitzar-lo sense preguntar-te  quina és la teva pregunta, aquella que més curiositat et provoca? i quina és la pregunta que més escoltes? i... quina és la que et fa més gràcia?

Jove decadent

Jove decadent. Ramon Casas, 1899

"- Tu vas posar potes en l'aire el meu món!"- Aqui he de posar els ulls en blanc i amb expressió de dolor - "el meu món era ordenat, calmat i controlat, i de sobte tu vas arribar a la meva vida amb els teus comentaris intel.ligents, la teva innocència, la teva bellesa i la teva tranquil.la temeritat i tot el què hi havia abans de tu va començar a semblar avorrit, buit, mediocre... ja no era res... i em vaig enamorar."
Ah... i aleshores suspire, em deixe caure i ... però serà possible?! qui m'haurà manat a mi posar-me en aquest embolic! Amb les coses que tinc per fer! I tot per voler fer-me la interessant davant del Tomeu, que només tenia ullets per la Paula que fa un paper secundari. Havia pensat que si aconseguia fer d' Elizabeth Bennet potser ell es fixaria un poquet amb mi. Jo faria una interpretació memorable, i així captaria la intensitat dels meus sentiments a l'escenari... però no! La funció de l'insti l'interessa menys que parlar del temps!
Demà tinc un exàmen i no he estudiat res per estar assajant, i les meves amigues de festa tot el dia, i jo sense poder sortir... quin rotllo! Ara que ja em sé de memòria la lletra completa del Joey Montana... i el moviment del picky picky... 

8 de Març, dia de la Dona!

Com és ben sabut, a l'obra d'Aristòfanes anomenada "Lisístrata", una dona atenesa cansada de tantes guerres, organitza una vaga sexual per a aconseguir la Pau. D'aquesta manera, uneix a les dones de les dues parts implicades, per a aconseguir aturar els enfrontaments.

Vertadera o no, bonica és la història, i bonic seria que encara avui ens poguérem unir front a aquesta lluita que encara no ha acabat.

Mentre es continuen escoltant comentaris ofensius que inclús nosatres llencem contra les pròpies dones, mentre no alcem la veu protestant contra micromasclismes que encara sonen, i mentre continuem entrant al joc de la competitivitat superficial... la cosa no funciona!

Aquest curtmetratge em va agradar molt, el pose ací per a recordar-lo i perquè pense que mostra com ens sentim les dones en moltes ocasions.

El bes del congrés

Un bell gest que escandalitza a alguns... Aquest ha segut un dels moments més interessants del debat d'investidura de Pedro Sánchez que no ha anat a cap lloc, com era d'esperar... Què pretenien amb un pacte que no convenç a ningú? No entenc quina "por" hi ha als partits d'esquerra... Almenys són els únics que són sincers, que diuen el que volen i que actuen amb congruència. Quina por hi ha a canviar tot allò que queda obsolet i que no s'ajusta a l'opinió general de la societat? I a fer un referèndum per la independència? què pot passar? que la gent opine sobre què vol ser?? 

Hi ha moltes coses que no entenc, i potser el color del meu cristall amb que mire les coses, un color d'esquerra, m'impedeix entendre algunes coses... 

Ah, però aquest moment sí l'he entès i m'ha encantat!

La Fada del Llac

(La fada que va desaparèixer... aqui estava!)

Love is Real

Una vegada vaig veure una pel.lícula, tot un clàssic en blanc i negre, d'aquelles en les quals els diàlegs són genials i et fan pensar... Ni recorde el director ni els actors, només recorde una mica l'argument i una frase que se'm va quedar gravada. Tracta d'un matrimoni que viu a una casa gran amb una dona que fa de mestressa. Aquesta dona, es passa la pel.lícula tractant de "seduïr" al marit mitjançant enganys i malifetes que intenten fer creure a tothom que la seva muller està boja perduda. Però en realitat no ho està! Aquesta només fa que veure fantasmes i coses fora de lloc i ningú la creu. Bé, el cas és que (si algú sap a quina m'estic referint, que em digui el títol per favor!) finalment la dona i el seu home se'n adonen de la jugada i descobreixen que la mestressa o majordoma ha estat enamorada de tota la vida d'aquest home i estava intentant desfer-se de la muller per quedar-se'l per a ella soleta... I ahi va, hi ha un moment en què el marit i la muller (no recorde ni els noms dels personatges, he comentat alguna vegada que tinc mala memòria?) estan reflexionant sobre tot el què els ha passat i es pregunten que quin tipus d'amor és aquest que fa mal altres, que utilitza als altres per aconseguir allò què vol, que manipula, que fereix. "Nosaltres sempre hem estat en contra d'aquest tipus d'amor" es diu la parella, aquest amor no és sà i l'amor que nosaltres volem no busca ferir a la persona sinó desitjar-li que siga feliç. 

Així és com entenc aquest concepte, com diu la cançó de Lennon, l'amor és lliure, és estar junts, compartir, però també -si no és correspost- és desitjar sort i deixar en pau...