Quan la vida que coneixíem es va veure paralitzada per la crisi provocada pel virus COVID-19, ningú es podia imaginar que allò que anava a ser un confinament d'un parell de setmanes, com a molt un mes, es prolongaria durant anys.
Després d'aquesta pandèmia sorgiren altres com la del SIFCON-32, el VATOM-6 i, més endavant, el mortal KUPOFF-46, que van provocar un augment de la por al contagi en la població.
L'establiment de l'Estat d'Alarma indefinit va ser la primera de les dures mesures que es van imposar. Més tard, la presència de militars als carrers es va normalitzar. Estava totalment prohibit sortir a l'exterior sense cap motiu imprescindible com assistir a aquells treballs necessaris, consultes mèdiques d'urgència o treure a passejar de manera restringida els animals.
Els bars es van tancar o es van haver d'adaptar les seves instal·lacions per a que el contacte físic es fes pràcticament impossible. Una paret de vidre desinfectada separava ambdues parts d'una taula que només permetia el contacte visual entre les parelles. Estaven prohibides les reunions de més de dues persones. Les cites on line van crèixer un 89% i les relacions mitjançant la tecnologia es van convertir en el principal mètode de comunicació social.
Tot allò va portar conseqüències: un descens notable de la natalitat, un increment de la mortalitat de gent major de 50 anys i, sobre tot, es van multiplicar les separacions entre parelles i els suïcidis de persones solitàries i amb depressió.
La gent ha canviat. El fet d'estar tant de temps tancats a les seves cases ha provocat que cadascú es cree el seu propi món virtual. El consum de videojocs i apostes on line s'ha disparat. Els adolescents han deixat de ser aquells estrepitosos rebels per transformar-se en autòmats pegats a una cadira ergonòmica.
El món de la moda ha caigut al forat negre de l'oblit perquè a ningú l'importa com vestir per estar per casa. La preocupació per l'aspecte exterior i la higiene corporal ha perdut importància.
Així mateix hi ha sempre una desconfiança extrema cap als altres. Ningú sap qui pot estar infectat o qui no, encara que a les portes de tot arreu s'ha instal·lat una alarma detectora d'infeccions. Els símptomes poden aparèixer quinze dies després del contagi. Tanmateix, poques són les persones que deixen passar a algú a les seves cases. Esdevé tan complicat iniciar una relació que gran part de la gent decideix quedar-se sola o tenir parelles en la ficció amb qualsevol dispositiu electrònic.
Ens hem tornat solitaris i egocèntrics. Acostumats tant a no tenir contacte físic amb ningú que ni tan sols ho trobem a faltar. Sembla que vivim a un món on només existeix la teva persona. I no necessitem a ningú més. Fins que arribes a la maduresa i te'n adones de que no has conegut mai a ningú en realitat. No saps el què és sentir. Tot és mentida.
8 comentaris:
Impressionant, Ada!
Per a mi, no valdria gaire la pena viure aixi. Esperem que no arribi a ser tan greu!
Esperem que això sigui només un futur imaginat però, per desgràcia, sembla tan possible que fa por.
Quin futur que ens espera, tu. I tot i això, em sembla que algunes de les coses que exposes no aniran tan desencaminades. Ja ho veurem, de moment, si no l'has mirada ja, et recomano la mini-sèrie que ja he comentat al blog: Years and Years.
El "Tot es mentida" del final, m'inquieta... hehhee que negre que ho presentes ! :)
En altres temps ens hauria semblat un relat de ficció, futurista, apocalíptic... ara el veiem amb altres ulls, no gaire allunyat de la realitat. Esperem que és que els paral·lelismes es quedin on son ara i prou.
Mare meva quin futur tan negre pels que encara siguin "vius"...Potser si que és ciència ficció, però de moment em sembla que tindrem uns quants dies més de estado de alarma!!!
Bon vespre, Ada.
Et vaig enviar un comentari i veig que no ha sortit...
Espero que després d'aquesta pandèmia, no n'hi hagi d'altres o que passin un centenar d'anys, que nosaltres ja hem complert...És possible que algunes coses no siguin tant de ficció!
Petonets, Ada.
Disculpa Roser, pensava que l'havia publicat i se m'havia passat... Besets i moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada