La Fada del Llac

(La fada que va desaparèixer... aqui estava!)

Love is Real

Una vegada vaig veure una pel.lícula, tot un clàssic en blanc i negre, d'aquelles en les quals els diàlegs són genials i et fan pensar... Ni recorde el director ni els actors, només recorde una mica l'argument i una frase que se'm va quedar gravada. Tracta d'un matrimoni que viu a una casa gran amb una dona que fa de mestressa. Aquesta dona, es passa la pel.lícula tractant de "seduïr" al marit mitjançant enganys i malifetes que intenten fer creure a tothom que la seva muller està boja perduda. Però en realitat no ho està! Aquesta només fa que veure fantasmes i coses fora de lloc i ningú la creu. Bé, el cas és que (si algú sap a quina m'estic referint, que em digui el títol per favor!) finalment la dona i el seu home se'n adonen de la jugada i descobreixen que la mestressa o majordoma ha estat enamorada de tota la vida d'aquest home i estava intentant desfer-se de la muller per quedar-se'l per a ella soleta... I ahi va, hi ha un moment en què el marit i la muller (no recorde ni els noms dels personatges, he comentat alguna vegada que tinc mala memòria?) estan reflexionant sobre tot el què els ha passat i es pregunten que quin tipus d'amor és aquest que fa mal altres, que utilitza als altres per aconseguir allò què vol, que manipula, que fereix. "Nosaltres sempre hem estat en contra d'aquest tipus d'amor" es diu la parella, aquest amor no és sà i l'amor que nosaltres volem no busca ferir a la persona sinó desitjar-li que siga feliç. 

Així és com entenc aquest concepte, com diu la cançó de Lennon, l'amor és lliure, és estar junts, compartir, però també -si no és correspost- és desitjar sort i deixar en pau...

Cançó azteca

"Vivim aquí en aquesta terra,

tots som fruits d'aquesta terra,

la terra ens alimenta:

en ella creixem, tija i flor,

i quan morim

ens marcim en la terra.

Tots som fruits de la terra:

Mengem de la terra 

i després

la terra ens menja."

(Cançó azteca)

Aquesta cançó - poema, explica la visió de reciprocitat que tenien entre els humans - la natura - els deus. La Terra per ells no només era un jardí que els alimentava, sino també una boca amb fam,  expressant així la gana còsmica dels deus, que exigien ser alimentats amb humans. Sovint recordem d'altres cultures, només aquelles coses que ens semblen més inexplicables, i així ens perdem altres visions, altres colors, altres mons...

Allò que és millor no dir

Diuen, que una persona li va preguntar a un savi:
- Saps el què m'ha dit el teu amic de tu?
-Espera, - va interrompre el savi- passa primer allò que m'has de dir per tres filtres.
- Tres filtres?
- Si: avans de dir qualsevol cosa és necessari passar-ho per tres filtres. El primer és el filtre de la veritat. Estàs segur de que això és veritat?
- No, només ho vaig escoltar.
- És a dir, que no saps si és veritat o no. Passem el segon filtre; el filtre de la bondat. Em vols dir alguna cosa bona del meu amic?
- No, tot el contrari...
- Aleshores, - va continuar el savi- em vols dir alguna cosa dolenta que ni tan sols estàs segur de si és veritat o no. Provem el tercer filtre, el de la utilitat. És necessari per a mi escoltar allò que m'has de dir? -  Serà precís? -...
- No, la veritat és que no tens necessitat de fer-ho.
- Bo, - va concloure el savi- si en allò que em vols contar no hi ha veritat, ni bondat, ni utilitat... Per a què dir-ho, doncs?

La festa de Cap d'Any

El vaig conèixer en una festa de Cap d'Any, a un pis destarotat d'uns amics d'uns amics que tenia al facebook i a la que no tenia moltes ganes d'acudir i menys encara d'ennuegar-me amb el raïm, com em passa sempre. La situació afavoria l'apropament si, només al moment oportú. Aquest era, sens dubte, després de les dotze però no molt més tard de les dotze i cinc minuts.
El pla el vaig tindre preparat al instant:
De la campanada 1 a la 3, havia d'anar apropant-se al subjecte més atraient de la festa, poc a poc, sempre dissimulant.
De la 4 a la 6, era precís establir un primer contacte visual i prendre el control de la situació.
(Aquest pas era decissiu, perquè si el contacte visual no feia l'efecte esperat s'havia d'avortar l'operació ràpidament)
7 i 8, mirar cap a qualsevol altre lloc, pot ser la Tv, per treure-li importància al primer contacte visual i no mostrar signes de desesperació.
9, ràpid!!!- Tornada al contacte visual!!! No fer veure que s'ha perdut interés...
10, somriure murri amb mirada de promeses de passar una bona estona.
11, ja havia d'estar pegada al seu costat i, si s'escau, espentar a possibles rivals dels voltants. I...
12, era el bes.
Fins al punt 12 em va sortir perfecte, però després d'una estona vaig notar com el seu interès va disminuir o digam que es va... diversificar, i a la fi vam quedar en un poc fiable "et busque pel facebook i parlem"...
En sèrio? Parlarem?

La Fada que va desaparèixer

Theodor Kitelssen, 1900

La vaig veure aquí mateix. Segur. Estava dins de l'aigua i va sortir amb els cabells mullats, d'un color violeta intens, que mai havia vist. Anava nua i tenia els ulls verds, com les fulles dels pins. La vaig veure aquí, em va veure, ens vam mirar durant una estona sense dir res, i després va desaparèixer.

Mai havia vist una noia com aquella, era jove i prima, lleugera i de moviments harmònics. Crec que estava cantant, però no estic segur, s'escoltava un so estrany, molt suau semblant al moviment de  fulles al vent... 

Però era aquí, segur! Torne tots els matins al llac, des de fa setmanes, per veure si apareix, però encara no l'he tornat a veure... No sé, potser era tot imaginació, potser no hi era... Era un matí d'hivern amb molta boira, ... i si va ser una il.lusió? i si va ser només un animal? De vegades veiem coses que realment no existeixen.

Si, la boira seria, segurament... o això o estic boig. Millor la boira, deu ser la boira i el fred. Millor torne a casa, al foc de la llar, i no vindré més per aquí. Ni un dia més.

Seguretat

Fa temps que tenia aquest conte guardat i volia fer una traducció, però crec que no cal, i pense que de vegades es perd alguna cosa, així que la vaig a deixar com està. Si teniu paciència i ganes de llegir-la, tracta de la seguretat i de com construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixa, que sovint depèn del què pensen els altres. A veure si us agrada!

Sabia parábola acerca de la seguridad en sí mismo.

Un día un sabio maestro recibió la visita de un joven que se dirigió a él para pedirle consejo:

— Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto. ¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?

El maestro sin mirarlo, le dijo:

— Cuánto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después... y haciendo una pausa agregó: — si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este problema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.
— E... encantado, maestro— titubeó el joven, pero sintió que otra vez era desvalorizado y sus necesidades postergadas.

—Bien— asintió el maestro. Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño y al dárselo al muchacho, agregó:

— Toma el caballo que está allá afuera y cabalga hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda. Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Ve y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas. El joven tomó el anillo y partió. Apenas llegó, empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes, quienes lo miraban con algún interés.

Pero les bastaba el escuchar el precio del anillo; cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y solo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo. Alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro y rechazó la oferta.

¡Cuánto hubiera deseado el joven tener esa moneda de oro! Podría entonces habérsela entregado él mismo al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda. Triste, subió a su caballo y volvió a donde el maestro se encontraba:

— Maestro -dijo- lo siento, no se puede conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera obtener dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.
— Qué importante lo que has dicho, joven amigo —contestó sonriente el maestro—. Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregúntale cuanto te da por él. Pero no importa lo que ofrezca, no se lo vendas. Vuelve aquí con mi anillo. El joven volvió a cabalgar.
El joyero examinó el anillo a la luz del candil con su lupa, lo pesó y luego le dijo:

— Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.
— ¡58 MONEDAS! — exclamó el joven.
— Sí, -replicó el joyero— yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé... si la venta es urgente...

El joven corrió emocionado a la casa del maestro a contarle lo sucedido.
— Siéntate —dijo el maestro después de escucharlo— Tú eres como este anillo: Una joya, valiosa y única. Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto. ¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?

Chi mi frena in tal momento?...

La situació és aquesta:

Lucia di Lammermoor acaba de signar, pressionada pel seu germà, el contracte matrimonial amb Arturo, amic d'aquest  i aliat de tota la vida. Ella no volia, però per raons polítiques i per no decebre al germà, al final accedeix. I quina casualitat, que en aquest precís moment, quan acaben de signar els papers, apareix Edgardo, amb qui Lucia s'havia promés en secret i a qui realment estima de tota la vida. També és el gran enemic mortal d'Enrico, el germà de Lucia. Tot un moment carregat d'emocions on els personatges canten els seus pensaments, tan diversos, i que es van juntant poc a poc, creant una harmonia contrastadament preciosa. Em fascina aquesta part, perquè parlen tots a l'hora, criden, canten! i tanmateix sona preciós. Un passatge que et fa comprendre l'intensitat del moment de la millor manera possible, amb música...

EDGARDO

Chi mi frena in tal momento? (Qui em frena en aquest moment?)

Chi troncò dell'ire il corso? (Qui va canviar el rumb de les ires?)

il suo duolo, il suo spavento (el seu dolor, el seu espant)

son la prova d'un rimorso! (són la prova d'un remordiment)

Ma, qual rosa inaridita, (però, com rosa marcida,)

ella sta fra morte e vita! (es troba entre mort i vida)

io son vinto... son commosso... (estic vençut, commogut...)

t'amo, ingrata, t'amo ancor! (t'ame, ingrata, t'ame encara!)

ENRICO

Chi trattiene il mio furore,  (Qui detén el meu furor,)

e la man che al brano corse?  (i la mà que corre cap l'espasa?)

Della misera in favore   (en favor de la miserable...)

Nel mio petto un grido sorse!  (al meu pit sona un crit)

È il mio sangue! io l'ho tradita!  (És la meva sang i l'he traït!)

Ella sta fra morte e vita!...

Ah! che spegnere non posso  (Ah! que no puc esborrar...)

un rimorso nel mio cor!  (els remordiments del meu cor!)

LUCIA

Io sperai che a me la vita  (Esperava que la vida)

tronca avesse il mio spavento...  (hagués estat trencada pel meu terror)

ma la morte non m'aita... (Però la mort no m'ajuda,)

vivo ancor per mio tormento! (encara visc, pel meu turment!)

Da'miei lumi cadde il velo... (cau el vel dels meus ulls)

Mi tradì la terra e il cielo!...  (m'han traït la terra i el cel)

Vorrei pianger, ma non posso... (voldria plorar i no puc,)

ah, mi manca il pianto ancor! (fins i tot el plor m'abandona!)

RAIMONDO

Qual terribile momento!...  (Quin moment més terrible!)

Più formar non so parole!...  (ni tan sols puc dir paraula!)

Densa nube di spavento  (un dens núvol de temor...)

Par che copra i rai del sole!  (sembla que cobreix els raigs de sol)

Come rosa inaridita  (com rosa marcida,)

ella sta fra morte e vita!... (es troba entre mort i vida)

Chi per lei non è commosso  (qui no es compadeix d'ella)

ha di tigre in petto il cor.  (és que té al pit un cor de tigre.)

Viatge al futur

Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.

Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.

El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.

Recordem els petons

Sovint passem per davant de coses belles que se'ns escapen... i ni tan sols parem la mirada un moment per observar-les... o de vegades potser si?