La vaig veure aquí mateix. Segur. Estava dins de l'aigua i va sortir amb els cabells mullats, d'un color violeta intens, que mai havia vist. Anava nua i tenia els ulls verds, com les fulles dels pins. La vaig veure aquí, em va veure, ens vam mirar durant una estona sense dir res, i després va desaparèixer.
Mai havia vist una noia com aquella, era jove i prima, lleugera i de moviments harmònics. Crec que estava cantant, però no estic segur, s'escoltava un so estrany, molt suau semblant al moviment de fulles al vent...
Però era aquí, segur! Torne tots els matins al llac, des de fa setmanes, per veure si apareix, però encara no l'he tornat a veure... No sé, potser era tot imaginació, potser no hi era... Era un matí d'hivern amb molta boira, ... i si va ser una il.lusió? i si va ser només un animal? De vegades veiem coses que realment no existeixen.
Si, la boira seria, segurament... o això o estic boig. Millor la boira, deu ser la boira i el fred. Millor torne a casa, al foc de la llar, i no vindré més per aquí. Ni un dia més.
Fa temps que tenia aquest conte guardat i volia fer una traducció, però crec que no cal, i pense que de vegades es perd alguna cosa, així que la vaig a deixar com està. Si teniu paciència i ganes de llegir-la, tracta de la seguretat i de com construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixa, que sovint depèn del què pensen els altres. A veure si us agrada!
Sabia parábola acerca de la seguridad en sí mismo.
Un día un sabio maestro recibió la visita de un joven que se dirigió a él para pedirle consejo:
— Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto. ¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?
El maestro sin mirarlo, le dijo:
— Cuánto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después... y haciendo una pausa agregó: — si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este problema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.
— E... encantado, maestro— titubeó el joven, pero sintió que otra vez era desvalorizado y sus necesidades postergadas.
—Bien— asintió el maestro. Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño y al dárselo al muchacho, agregó:
— Toma el caballo que está allá afuera y cabalga hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda. Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Ve y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas. El joven tomó el anillo y partió. Apenas llegó, empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes, quienes lo miraban con algún interés.
Pero les bastaba el escuchar el precio del anillo; cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y solo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo. Alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro y rechazó la oferta.
¡Cuánto hubiera deseado el joven tener esa moneda de oro! Podría entonces habérsela entregado él mismo al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda. Triste, subió a su caballo y volvió a donde el maestro se encontraba:
— Maestro -dijo- lo siento, no se puede conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera obtener dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.
— Qué importante lo que has dicho, joven amigo —contestó sonriente el maestro—. Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregúntale cuanto te da por él. Pero no importa lo que ofrezca, no se lo vendas. Vuelve aquí con mi anillo. El joven volvió a cabalgar.
El joyero examinó el anillo a la luz del candil con su lupa, lo pesó y luego le dijo:
— Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.
— ¡58 MONEDAS! — exclamó el joven.
— Sí, -replicó el joyero— yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé... si la venta es urgente...
El joven corrió emocionado a la casa del maestro a contarle lo sucedido.
— Siéntate —dijo el maestro después de escucharlo— Tú eres como este anillo: Una joya, valiosa y única. Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto. ¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?
Lucia di Lammermoor acaba de signar, pressionada pel seu germà, el contracte matrimonial amb Arturo, amic d'aquest i aliat de tota la vida. Ella no volia, però per raons polítiques i per no decebre al germà, al final accedeix. I quina casualitat, que en aquest precís moment, quan acaben de signar els papers, apareix Edgardo, amb qui Lucia s'havia promés en secret i a qui realment estima de tota la vida. També és el gran enemic mortal d'Enrico, el germà de Lucia. Tot un moment carregat d'emocions on els personatges canten els seus pensaments, tan diversos, i que es van juntant poc a poc, creant una harmonia contrastadament preciosa. Em fascina aquesta part, perquè parlen tots a l'hora, criden, canten! i tanmateix sona preciós. Un passatge que et fa comprendre l'intensitat del moment de la millor manera possible, amb música...
EDGARDO
Chi mi frena in tal momento? (Qui em frena en aquest moment?)
Chi troncò dell'ire il corso? (Qui va canviar el rumb de les ires?)
il suo duolo, il suo spavento (el seu dolor, el seu espant)
son la prova d'un rimorso! (són la prova d'un remordiment)
Ma, qual rosa inaridita, (però, com rosa marcida,)
ella sta fra morte e vita! (es troba entre mort i vida)
io son vinto... son commosso... (estic vençut, commogut...)
Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.
Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.
El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.
Tot anava bé fins que arribarem a la caixa forta del Banc del Carrer Kamasutra. La contrasenya semblava més senzilla del què havíem calculat. Sabíem que el director del banc era aficionat a l’astrologia, de signe Cranc i contradictori. El codi estava apuntat al fons d’un llenç: 3 vegades 3 i un 9 voltat al davant. En d’obrir-la ens vam tobar una ampolla de whisky Vat 69.
Aquesta és la meva participació al concurs de 69s de garbi24.(L'imatge és d'internet)
Si haguessis nascut En una altra terra, Podries ser blanc, Podries ser negre... Un altre país Fora casa teva, I diries "sí" En un altra llengua. T'hauries criat D'una altra manera Més bona, potser Potser més dolenta. Tindries més sort O potser més pega... Tindries amics I jocs d'una altra mena; Duries vestits De sac o de seda, Sabates de pell O tosca espardenya, O aniries nu Perdut per la selva. Podries llegir Contes i poemes, O no tenir llibres Ni saber de lletra. Podries menjar Cases llamineres O només crostons Secs de pa negre. Podries ....podries... Per tot això pensa Que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra fugint del dolor i de la pobresa Si tu fossis nat A la seva terra La tristesa d'ell Podria ser teva. JOANA RASPALL
Després d'haver escoltat opinions de tot tipus, m'he trobat amb gent que estima aquest llibre i gent que l'odia fins al punt de deixar-lo a mitges... A mi em costa molt deixar un llibre a mitges, necessite saber què passa, si conta una història, i sempre pense que finalment millorarà, si no m'agrada el principi. Però amb aquest llibre, "El Manantial" com el vaig llegir jo, em va passar tot el contrari. Enganxada fins el final, sense poder parar de llegir, i assaborint cada paraula i reflexió que l'autora em regalava. Pots estar d'acord o no amb algunes idees generals, però el que sí és cert, és que em va fer pensar i el que més em va cridar l'atenció va ser l'originalitat dels personatges.
El protagonista, l'arquitecte Howard Roark, és una persona amb uns ideals i una coherència de vida que no deixa mai de defensar, passe el que passe. Va en contra de tot el món, però ell es manté fidel a la seva idea de crear i de ser diferent, malgrat no aconseguir cap contracte. M'encanta. Sincerament, a quantes persones coneixem així? Es troba a faltar aquesta integritat sobre tot als polítics!
Al temps d'haver-lo llegit, uns amics em van dir que també hi havia una pel.ícula, i vam fer una bona sessió de cinema que va estar genial i ens va donar peu a xarrades i reflexions sobre els personatges.
Així trobem el típic company de Roark que, sent prou mediocre, obté més èxit perquè s'adapta al que la societat li demana. Hi ha d'altres que no ténen cap problema en defensar coses en les que no creuen per tal d'aconseguir el poder. Ens trobem també amb bona gent que, malgrat el seu comportament bo, pateix i no obté cap recompensa... Alguns podran pensar que ella, Dominique, està una mica boja... Però també té les seves raons per actuar d'aquesta manera, i m'encanta perquè és original i viu amb passió. (L'escena de l'escultura que llença per la finestra perquè és massa bonica, no deixaria indiferent a ningú...)
En el seu moment va tindre moltes crítiques perquè les idees que l'escriptora i filòsofa tenia, eren pura dinamita en aquells dies...
No es pot negar, que l'alegat final de Roark quan està al judici, és digne de reflexió i, quan l'acabes de llegir per primera vegada, et quedes uns minuts en la ment pausada, assimilant tot el que ell vol expressar, en silenci, i penses que l'orgull, la valentia també és signe de respecte cap a tu mateixa.
Sense endinsar-se en la filosofia objectivista que diuen que seguia Ayn Rand, i sense profunditzar més enllà i voler trobar més significats que els que s'escauen de gaudir d'una obra literària; pense que aquest seria un bon llibre per portar a una illa deserta, i si no pregunteu-li a Sawyer, de Lost!
Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz.
Diuen... que primer tenies algun romanç
i que el teu cor es va cremar amb una flama
però va ser només un parpelleig
que prompte es va esvair.
Més tard, amb la desilusió
marcada al més profund dels teus ulls,
aprens que els ximples en l'amor
creixen prompte i es fan savis.
Els anys t'han canviat,
d'alguna manera,
i et puc veure ara:
fumant, bevent, mai pensant en el futur,
indiferent...
Diamants brillant, ballant i quedant amb desconeguts
El mes d'Agost és temps de festes a molts pobles i algunes de les activitats que es realitzen són realment curioses. Per causes explicables, no vaig poder assistir a una en concret que em va cridar l'atenció, però afortunadament, vaig enviar a un informant per a que m'expliqués com havia anat l'event i fotografiara alguna curiositat. Aquest és l'informe que em va enviar:
El diumenge 16 d'agost, a les 21:00, segons el programa de Festes d'agost 2015, estava anunciat l’acte festiu: Cagà del manso al cantó del forn Pa i dolços.
Vaig anar amb la càmera sobre les 21:30 pensant que seria massa tard. Però no hi havia ningú (ja sabeu, puntualitat festera). Me’n vaig tornar a casa pensant tornar més tard, no ho vaig fer.
Al dia següent vaig passar per allí i no quedava vestigi de res.
L’any anterior, davant de la llar dels jubilats si que estava la pintura en l’asfalt de les quadricules, però com han re-asfaltat,...
Al no poder enviar-vos un reportatge gràfic he tirat ma d’Internet i ací ho teniu:
En definitiva, "la cagà del manso" (que és com realment es diu), consisteix en dividir un recint acotat amb casselles, on s'espera a que aquest animalet cague. Els festers venen paperetes corresponents a cada cassella, a un preu aproximat de 5 euros. A qui li toque la cagada a la seva cassella guanya un premi, que sol ser econòmic o un regal tipus cistella de menjar. És una rifa on la sort és la pura sort natural! Podríem dir que hem trobat la millor explicació de l'atzar per l'atzar. On caiga, ha caigut.
Clar, la finalitat d'aquesta pràctica, que sobre tot es suposa que és la de divertir-se, queda un poc relegada a les ganes que tinga el manso o no. I la gent es queda observant i esperant, desitjant que la cagada, "la cagà", caiga en la seva cassella... Potser la cagà del manso és inmediata o potser s'ha d'esperar hores. Qui sap? Així és la vida, ningú sap on anirà a parar la següent cagà de manso...
