"
... i construiré un edifici que arribarà al cel,
que demostre de qui és el poder,
i que estiga envoltat de luxe i diners.
Constuiré el més alt de tot el país,
ningú podrà veure el seu final.
I serà platejat i
el seu reflex serà insuportable a la vista,
serà com mirar al sol directament.
I no m'importarà quanta gent treballe
ni en quines condicions,
ni miraré al voltant on hi ha misèria...
Perquè jo estaré sempre mirant més amunt...
i serà més alt encara!
I només serà per a MI.
Perquè JO ho vull.
Perquè JO puc.
(i acabarà en punta)."
És tot un honor per mi, que feia temps que havia deixat oblidat el blog, i ara que he tornat, veure que encara hi ha gent que es recorda de mi i més, que em passen premis!!! Estic viva de nou!! Moltíssimes gràcies en primer lloc al creador del premi, (al qual si se'm permet li faré un poc la pilota), que ha tingut una molt bona idea per a reactivar l'activitat en aquest món virtual que no existeix realment, però sí existeix... És a dir, moltes gràcies al senyor Pons's Blog per tindre la meravellosa idea!
Moltes gràcies també al senyor McAbeu per crear el format del premi!
I al mateix temps, el premi va rodant i recau en dos blogs més que he escollit. Atenció no us lieu, els blogs afortunats que després hauràn de seguir la cadena són:
A Joan fer, perquè m'agraden les seves reflexions i l'energia positiva que desprenen les seves paraules.
I a joan gasull, pel seu humor i el to divertit dels deus posts.
Estic a l'extrem més allunyat de la taula, des d'on observe aquest instant en el qual tothom sembla feliç. L'alegria borbotolla dins les copes de cava que el sol crema fent colors de llum. Somric. Faig l'ullet a la meva neboda mentre pense que aquest món no està fet per nosaltres. Vestida com una princeseta, somriu i disfruta del glop d'una copa que només avui, per ser un dia especial, li deixen provar. Realment només ells tenen motius per celebrar qualsevol cosa. Nosaltres, les dones, no hi tenim res a dir. Ni ens conten. "Són temes de política, tu no entens". Estic acostumada a aquests comentaris. Jo no entenc res, per això sempre em toca la part més dura, el sacrifici.
Mire des de l'altre extrem al meu futur marit i pense que mai estarem tan a prop com avui en aquesta taula. No el conec. No em coneix ni em vol conèixer. El seu esguard seriòs i sense cap signe de complicitat em dóna una pista de com serà la meva vida a partir d'ara.
Avui fa un dia preciós, la llum que es filtra entre els arbres espitlla reflexos daurats. La bellesa del moment no es correspon amb la realitat.
Què preferim les persones? Tindre una vida tranquil.la, amb horaris clars, ordenada i potser monòtona? o trobar a algú que et faja perdre la son? Que intensifique el teu dia a dia sorprenen-te? Que et done problemes! A quin tipus de persones estimem més?
No res, només eren reflexions que ens anem trobant, camí del dia a dia o del treball, i també de la monotonia...
diumenge, 4 de gener del 2015
Demane disculpes a tots aquells puristes que prefereixen llegir només en català, però de vegades quan tradueixes un text, no sé què passa que es perd alguna cosa... Per això pose el text de la mateixa manera com el vaig trobar, per casualitat, i així és com em va impactar.
"Nunca he sido capaz de averiguar exactamente en qué consiste el feminismo: sólo sé que la gente me llama feminista siempre que expreso sentimientos que me diferencian de un felpudo."
A alguns els semblaran fortes aquestes paraules, però jo tinc la sensació de que em passa constantment. Encara hem d'estar atentes i atents a coses que passen, coses que es diuen, i que no hem de deixar passar com si no tinguéren importància. Jo pense estar alerta i saltar davant qualsevol injustícia i xorrada masclista que em trobe. I no m'importa que em diguen feminista, no crec que siga cap insult. I vosaltres, què penseu? Encara hem d'estar atents o exagere? No veieu coses? o potser tot és fruit del meu histerisme hormonal i de veure que tinc trenta i iiiii i encara no sóc mare i "se'm va a passar l'arrós"... Atenció, detall: no necessite ser mare per sentir-me realitzada. Estic bé així, i no sóc la única! Potser el problema és que molts que ho tenen tot (segons la societat considera que és el "tot") realment no són feliços perquè no s'aclaren en les seues vides. Jo al menys ho tinc tot clar, i això és un bon començament...
Una costum que poc a poc es va perdent i que és una llàstima, perquè de vegades fa més il.lusió rebre una felicitació escrita d'algú que ha pensat en tu que cap regal trobat sota un arbre de plàstic... Bé, això també està molt bé, no vaig a mentir per quedar bé!!
Però el que no m'agraden gens són les felicitacions per sms o whatsApp, i menys encara les imatges xorres que s'envien pels grups! Ho sent però aquests Nadals no he contestat a cap missatge perquè ho veig una bobada i em cansen. A part, si et passes la nit de Nadal o de cap d'any responent a aquests missatges, no disfrutes el teu moment!! Em sembla de molt mal gust estar amb la teva gent, que és amb qui passes aquests dies, i pendent del mòbil a cada segon.
Ah però aquesta felicitació que em va arribar em va fer molta alegría, i la pose ací per tindre-la sempre, Gràcies Carme!!!
Això era i no era, dos monjos que estaven llavant unes tasses al riu quan van veure que hi havia un escorpí ofegant-se a l'aigua. Un dels dos monjos el va treure inmediatament i el va posar delicadament a la riba del riu. Just abans de deixar-lo a terra, l'escorpí va moure ràpidament la cua per a picar al monge.
- Ai! quin mal! M'ha picat al dit! - va cridar l'home tot adolorit. Quan el dolor va anar marxant, amb el dit unflat, el monge va tornar a la riba per acabar de llavar la seva tassa. Mentre estava enfeinat, va veure que l'escorpí s'havia tornat a caure a l'aigua. De seguida, va posar la seva ferida mà al riu per tornar a treure l'animal. En deixar l'escorpí a terra, aquest li va tornar a picar. L'altre monjo doncs, li va preguntar:
- Amic, per què continues salvant a l'escorpí quan saps que la seva natura és picar?
- perquè- va respondre el monge- salvar-lo és la meva natura.
Així és com m'han ensenyat a fer la paella, a l'estil familiar i, després de provar unes quantes vegades, he pogut comprovar que... està boníssima! No vull oblidar aquesta recepta ni tampoc els bons moments que he passat fent-la i el que he compartit mentre la fèiem amb amics i familia... Sens dubte, ha estat una de les millors coses de l'estiu!
Ingredients:
- Arròs (1 tassa per persona mes mitja més per la paella)
- Bajoqueta i garrofó
- Carxofa
- Pollastre, conill, costelles.
- 1 tomaca natural ratllada
- pimentó roig (pimentó roget en pols)
- safrà
- sal
- oli d'oliva
Preparació:
Es posa la sal al voltant de la paella de forma equilibrada. (Una vegada està el foc fet ja al paeller, clar). Després es posa l'oli, també de manera equilibrada pel fons de la paella (sobre tot per a que es comprove bé que la paella està recta i que el fons es quede tot igual) i es cobreix fins on queda la sal.
Al principi ha de tindre poc de foc, però per tot el cul de la paella... (Això és fàcil d'aconseguir posant molta llenya o coses a cremar... "más madera"!)
L'oli ha d'estar ben equilibrat, que es quede al centre de la paella, molt important.
Quan està ben calent, es posa la carn, a tope, tota la carn que hi haja.
Es posa més sal per damunt la carn (és a dir, se sala) i s'ha de dorar la carn.
Quan ja està ben sofregida la carn, es tira la tomaca al centre i es dóna una volteta.
De seguida, s'afegeix el pebre roig i es mou tot.
Ara la verdura (que havia d'estar ja preparada, tallada i rentada!).
Es posa aigua (la mesura és fins on es veuen els dos "tornillos" (cargols), o un poquet més) i es fa el foc més fort per a que bullisca tot. A tope de foc, s'acaba el món!!
Fumar un cigarret. Però no deixar mai sola la paella!! No s'ha de deixar de vigilar per si cau algun bitxet o fardatxo, que no seria la primera vegada que a algú li passa!
Quan està quasi evaporant-se l'aigua, s'afegeix més aigua (fins a dalt dels tornillos). Si , si , en serio, més aigua! (Hi ha pobles en els què no ho fan aquest pas i no els queda tan bona la paella, almenys per a mi!)
Ara es posa el safrà, un o dos sobres. Millor dos.
Quan baixa l'aigua fins als claus (la segona vegada que hem posat aigua), es tira l'arròs. Es posa l'arròs en forma de cavalló, nosaltres ho diguem així, fent una muntanyeta que ocuparia tot el diàmetre de la paella. A continuació es reparteix l'arròs per tota la paella i es prova de sal.
Es posa més sal.
En vint minuts ja se suposa que estarà fet l'arròs, però aquest temps pot variar segons la intensitat del foc i de com ha estat repartit... Més o menys se sap quan està fet perquè ja no queda aigua i es veu amb bona pinta. Quan ja està quasi feta, s'ha d'anar apartant la llenya amb el pal.
Una vegada està fet, es deixa que repose uns cinc minuts, amb el foc apagat o fora del foc. Si hi han brases es pot deixar un o dos minuts la paella sobre aquestes per a que es faja més "socarraet".
Olora...
Finalment, es posa romer al centre, que queda molt bé i fa bon gust!
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València. Temies el moment. Confessa-t'ho: temies. Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia. Lentament el miraves créixer com un crepuscle. Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)
.jpg)
