Panderoles

Pensareu que és un tòpic, però els tinc moltíssima por a aquests bitxets... En realitat no sabria dir exactament si el sentiment que em provoquen és de por, de fàstic o d'impuls assassí, però que no és positiu ho tinc clar.

En estiu hi ha com una plaga de panderoles per tot arreu, fins i tot al lloc de treball... i creieu-me que no et deixen treballar, són més descarades... i llestes, molt llestes! Que fins i tot saben volar! I quan creus que has acabat amb elles, es fan les mortes, i resulta que estan més vives que tu!

I em sap greu, perquè tots aquests sentiments contradiuen el meu instint inicial de "tota criatura té dret a viure i blablabla..." i sempre intente recordar l'escena d'una peli (que no recorde el nom) on estaven a un monestir de monjos budistes i li ensenyen a una aprenent a estimar als bitxets... Si, si, molt bonica la peli però jo no puc tocar-los!!

I també diuen (la gent parla molt, i ho dic per mi també) que si tens una fòbia has de perdre la por enfrontan-te a ella i tot això... (en serio? de veritat és necessari "patir" quan es pot "no patir"?)...doncs he estat buscant imatges de panderoles per google, i només de veure la pàgina 1 que surt, se m'han posat els pels i la cua de punta!

Val, doncs, després d'això, he buscat informació sobre elles i resulta que fa 300 milions d'anys que existeixen!! És curiós... Clar, potser per això són més llestes que nosaltres (que jo almenys). A part de la coneguda llegenda urbana que diu que són les úniques que sobreviurien a un atac nuclear, també he descovert que poden viure fins a 3 anys... i aixó és moltíssim si tenim en compte que una mosca només viu 4 dies... Cadascuna pot posar fins a 40 ous... (estic llegint i copiant, si) I també tenen una espècie de verí bacterià que passa del seu "cos" fins a les potes (que ténen pels i tot, ho sé perquè m'he trobat una desquartitzada a la fotocopiadora) i que deixen a tot allò que toquen... Així és que bones per la salut no són. Però clar, d'ahí a creure's amb el dret a exterminar-les... bufff quin dilema! No us heu dedicat mai de petits a matar formigues, només pel fet que hi havien moltes, i després heu pensat: "Però 10 meu! què he fet! sóc una assassina en sèrie!!" ?? Doncs a mi si m'ha passat, i després no se'm va ocorrer altra cosa que deixar-les menjar i regalets per a la casa... és el que té ser contradictòria, que al final ja no saps què fas...

Relativitat

Per què solem opinar que la nostra forma de pensar és la correcta i/o que tots pensen igual que nosaltres? D'aquesta manera, quan trobem a algú amb una idea diferent, o inclús contrària a la nostra, ens sorprenem i ens preguntem com és possible... Doncs també és bonic acceptar aquestes diferències sense intentar canviar-les i acceptar que allò que és perfecte per a uns pot resultar fatídic per altres. I que de vegades és correcta una afirmació i la contrària...

Independance, cha cha

... I perquè estic farta d'escoltar parlar de futbol, de festivals, de banderes, d'escuts i de colors vermells... Ací us deixe un "Cha cha cha" que m'he trobat a un museu i no he pogut resistir la temptació de cantar i ballar... (al meu estil). Diu així:

"Independance, cha cha tozui e

o kimpwanza cha cha tubakidi

o Table Ronde cha cha ba gagner o

o Dipanda cha cha tozuie.

Assoreco na abako baykani moto moko

Na Conakat na Cartez balinyani na front commun

Bolikanyo, Kasavubu

Mpe Lumumba na Kalonji

Bolya, Tshombe, Kamitaiu

O Essandja, Mbuta Kanxa

Na MNC na Ujeko abazi na PNP

Na African Jazz na Table Ronde

Mpe ba gagner."

Mel Torme

Des que el vaig escoltar la primera vegada em va enamorar la seva veu, i quan vull moments de tranquil.litat i pau, escolte l'únic disc que tinc d'ell, i que està ja quasi ratllat...

Diuen que abans de cantant va ser ballarí, i que ho feia prou bé, no sé si serà cert o no, però crec que va prendre el millor camí en decidir-se finalment per cantar...

Llum

Ella és bruna i atractiva. De mirada intensa, fosca, profunda i amb molta força... Et parla i et fa mirar-li fixament els ulls, que t'hipnotitzen i no et deixen apartar la mirada... T'atrapen.

La seva energia no li cap al cos, la desborda, no sap com canalitzar-la i moltes vegades no la utilitza amb saviesa, i es desequilibra. És jove, viva, més viva que cap altra persona que pugues conèixer, i molt intel.ligent, tant que de vegades no se'n adona de les seves possibilitats i dubta (com els savis), i no es creu a ella mateixa, que té tanta llum de vida.

Tot just ara comença a fer-se dona, a comprovar que la vida és dura, i és injusta, però no l'entèn, ella és rebel i té foc a la sang,  a les paraules, als gestos...

Vol moltes coses, però en el fons no sap què és allò que vol, a part de viure i ser lliure.
Té l'ànima forta, però encara no ho sap, i té por.

M'estima, m'estima moltíssim, i jo a ella més encara, perquè és part de mi, i no estic parlant de la sang; aquesta unió és més forta que l'ànima, és de pur sentiment, és indestructible i no coneix ni la distància de l'espai ni del temps, ni la més dura, la dels sentiments, perquè des que va nèixer, em vaig sentir unida a ella per sempre... Ella, tan petita, tan innocent, tan pura, tan bonica... Saps què?      
El teu nom et defineix.

Carme: A la teva ciutat...

A la teva ciutat

el cel és diferent.

Els núvols, vermells

suren en un cel violeta

que lluita per deixar-se pas.

Necessita més lloc,

més res,

més espai,

més a prop...

A la teva ciutat

les ombres

 pinten el reflex

del meu cel blau.

Comptar

Company,

tu saps

que pots comptar amb mi,

no fins a 2

o fins a 10

sino comptar amb mi.

Si alguna vegada veus

que et mire als ulls

i un raig de llum

apareix als meus,

no t'espantes

ni penses que delire,

malgrat la vida

o pot ser perquè existeixes

tu saps

que pots comptar amb mi.

Si altres vegades

em trobes estranya

sense motiu

no penses que és penediment

igualment

pots comptar amb mi.

Però fem un pacte,

jo vullguera comptar amb tu.

És tan bonic

saber que existeixes,

una se sent viva;

i quan dic això

vull dir comptar,

encara que siga fins a 2

encara que siga fins a 5

no ja per a que vingues a ajudar-me,

sinó per a saber amb certesa,

que tu saps

que pots comptar amb mi.

(M. Benedetti)

Canviar de veu

M'encantaria. Una veu profunda, forta, intensa, greu, de dona sexy, voluptuosa, dels anys 50... Una com la de Gianna Nanini, amb caràcter, una mica rasposa, però sobre tot amb sentiment. En canvi la meva veu sembla la d'una adolescent... però he estat fent càlculs, i si continue fumant-me dues cigarretes al dia, de tant en tant un "carajillo" o si menys no, alguna coseta que porte alcohol i que no siga aigua de València, que està molt bona, però senta fatal, i sobre tot de nit... Si continue sortint alguna nit i parlant fins les tantes del matí en garitos amb fum i molta calor... durant els matins puc aconseguir aquesta veu!!!

I és que, no em direu que no és preciosa aquesta cançó... Els italians són genials per a trobar la paraula justa, sobre tot quan es tracta d'amor: ells diuen un "colpo di fulmine" quan és amor a primera vista, com un raig que t'atrapa... o també "occhi di sole, bruciano in mezzo al cuore", et cremen el cor... Paraules que en la traducció de qualsevol atre idioma perden valor... Però això és un altre possible tema per un altre post. Avui només pretenia fer-vos escoltar aquesta preciosa cançó que només podria interpretar una veu com la seua, o un violoncel.

Psicofonies

Era una vesprada qualsevol, una d'aquelles d'estiu en les que no hi havia res a fer i les hores se'ns passaven lentament mentre féiem passetjades pels voltants. Portàvem temps maquinant una aventura de les nostres, una d'aquelles que només es poden realitzar si tens la sort de comptar amb un grup de gent que et segueix i que creu en les teves bogeries. Aleshores vam decidir que aquell seria el moment perfecte pel nostre pla. Un amic del grup vivia a una casa molt antiga, i la gent deia que allà havien viscut dues senyores que havien mort de velles, mentre es gronxaven a una "mecedora"... Després havia llogat la casa la família del nostre amic. Així que vam decidir portar un ràdio-cassette amb gravadora per comprovar si hi havia alguna mena de psicofonies per la casa. Una part del grup vam possar el "rec" a l'aparell i férem temps esperant a un bar que hi havia en front de la casa. Però de sobte, una que va arribar tard es va dirigir a la casa pensant-se que estàvem allí encara i va fer sonar el timbre. Nosaltres vam sortir corrents del bar amb el pensament de que se'ns havia espatllat l'experiment. Però quina va ser la nostra sorpresa quan vam escoltar la gravació... El timbre de la casa ni tan sols es va sentir! Escoltarem gemecs de dues dones majors, plorant, que dèien: "Ahhh, ahhh..." i sospiraven dolorosament, mentre el so d'una cadira que es mou i es balanceja les acompanyava. Una semblant a aquesta:

Dia del blogaire amb crisi

M'apunte a la solidaritat amb aquells blogs que es troben en moments de crisi creativa... (i qui no??) penjant aquesta imatge, iniciativa que ve des de bloguejat i que proposa el dia 31 de maig com al dia del blogaire amb crisi. El fet d'afegir-me és per la gràcia que m'ha fet la proposta, i també perquè no trobe temps per pensar i escriure, així es que espere no gafar-me a mi mateixa!!