Cancionero de Petrarca I

Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ‘l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ‘l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ‘l frutto,
e ‘l pentersi, e ‘l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.



Vosotros que escuchaís en sueltas rimas
el quejumbroso son que me nutría
en aquel juvenil error primero
cuando en parte era otro del que soy,

del vario estilo en que razono y lloro
entre esperanzas vanas y dolores,
en quien sepa de amor por experiencia,
además de perdón, piedad espero.

Pero ahora bien sé que tiempo anduve
en boca de la gente, y a menudo
entre mí de mí mismo me avergüenzo;

De mi delirio la vergüenza es fruto,
y el que yo me arrepienta y claro vea
que cuanto agrada al mundo es breve sueño.

Nocions bàsiques

| View | Upload your own

Create Your Custom Message

La Dansa de les Hores

Sovint esoltem una melodia que ens resulta familiar, però no sabem d'on vindrà, segurament la coneixem per haver-la vist a algun anunci de televisió que ens ha cridat l'atenció i, com que apareix moltes vegades, acabem entenent la cançó i ens "enganxem" a ella. És el que passa quan diguem que "se m'ha pegat aquesta cançó i no puc deixar de cantar-la". Clar, és que per a "entendre" i "enganxar-nos" a una cançó o una melodia l'hem d'escoltar primer, varies vegades, llavors sabrem si ens ha agradat o no. Pense que això passa amb aquesta Dansa de les hores, quan l'escoltem pensem "Ah si! jo la conec aquesta melodia, molt bonica!", però no reparem en que pertany a una òpera, aquella gran desconeguda (o aquella senyora grossa que crida molt, segons els xiquets).

Aquesta dansa, representada per un ballet, és de la Giocconda, de Ponchielli, estrenada a la Scala de Milán allà per l'any 1876 (és a dir, avans d'ahir). Complicat argument que mostra els sentiments des del seu impuls fins a l'autocontrol i l'amor en estat pur, La Giocconda esdevè l'heroïna que a tots i a totes ens agradaria ser, que, enamorada com està d'Enzo Grimaldi, aconsegueix enganyar al malvat (també hi ha un malo malísimo) per salvar-lo al preu que siga... I no conte més!

En aquest fragment del ballet podem apreciar com volen per l'escenari Ángel Corella i Letizia Guiliani:

Però... la veritat és que l'hipòtam tampoc ho feia malament...

Abstenerse no romántic@s...

'



Come sei bella, piu bella stasera, Mariu!
Splende un sorriso di stella negli
Occhi tuoi blu!
Anche se avverso il destino domani sara
Oggi ti sono vicino, perche sospirar?
Non pensar!

Parlami d'amore, Mariu!
Tutta la mia vita sei tu!
Gli occhi tuoi belli brillano,
Fiamme di sogno scintillano!
Dimmi che illusione non e,
Dimmi che sei tutta per me!
Qui sul tuo cuor non soffro piu:
Parlami d'amore, Mariu!

Gli occhi tuoi belli brillano
Fiamme di sogno scintillano!
Dimmi che illusione non e,
Dimmi che sei tutta per me!
Qui sul tuo cuor non soffro piu:
Parlami d'amore, Mariu!

Carole Lombard (1908-1942)

Potser la seva vida és comparable a la trajectòria d’un cometa, va ser rápida i brillant. És una d’aquelles actrius que omplen la pantalla, només cal observar el registre d’expressions i la presencia que ténen per adonar-se de la seva originalitat i elegancia natural. Una d’aquelles amb un encant especial que no es podría definir, tal volta els personatges que la van fer famosa, com per exemple el d’Irene Bullock a la pel.lícula “Al servicio de las Damas” (1936), dirigida per Gregory La Cava i per la qual va ser nominada a l’Oscar. En aquest film, la Lombard és coprotagonista amb William Powell, per aquell temps exmarit seu, i amb qui aconsegueix interpretar a una sofisticada parella còmica. Trobe que és el carácter del personatge Irene Bullock, el que resalta la personalitat de l’actriu que pensé que s’asemblava a ella: entre còmica i glamourosa, una mica boja i sentimental, excéntrica però generosa, serpentària, psicótica, consentida, però, sobre tot, enamorada.
Jane Alice Peters, el seu vertader nom, va perdre el seu contracte de treball com a actriu a causa d’un accident automovilístic que li va deixar la part esquerra del rostre amb cicatrius, i pel qual va haver de ser sotmesa a una intervenció quirúrgica.
A la década dels 30 va arribar a ser una gran estrella on Carole Lombard es convertiría en la reina de les screwball comedies, especialment pel seu treball a “la comedia de la vida” (1934) dirigida per Howard Hawks.
Al 1939 trobaria el seu segon marit, ni més ni menys que Clark Gable, amb qui va compartir els millors anys, i també els últims de la seva vida. De cop i volta, als 33 anys, un tràgic accident d’avió es va emportar la seva vida, deixant a l’actor més galant d'aquell moment viude i totalment desolat. Es diu que ja mai més tornaria a ser el mateix.


Filmografia:
El seu debut cinematogràfic va ser amb un film d’Allan Dwan anomenat “A perfect crime”
“Marriage in transit” (1925) de Ron William Neil
“Gold and the Girl” (1925) de Edmund Mortimer
“Ladie’s man”1931, “Man of the world” 1931
“Ahora y siempre” (1934) de Henry Hataway
“Candidata a millonaria” (1935) de Mitchell Leisen
“La reina de Nueva York” (1937) de William Wellman
“Dos mujeres y un amor” (1939) de John Cromwell i coprotagonitzada per Cary Grant
“They knew what they wanted” (1941) de Garson Kanin
“Matrimonio original” (1941) de A. Hitchocock
“Ser o no ser” (1942) de Ernst Lubitsch

Homenatge a Pavarotti

No es pot dir que molta gent coneix l'òpera però sí que tothom ha sentit parlar d'ell. Posseidor d'una gran veu, es mire per on es mire i malgrat totes les crítiques, ha estat anomenat "el rei del do agut" i sens dubte esdevé el tenor més conegut de la segona meitat del segle XX.
Ens va deixar el dia 6 de setembre de 2007 però amb nosaltres es queda el resó de la seva veu.





Nessun dorma!
Nessun dorma!
Tu pure, o principessa,
nella tua fredda stanza
guardi le stelle che tremano
d'amore e di speranza!
Ma il mio mistero
è chiuso in me,
il mio nome nessun saprà!
No, no, sulla tua bocca lo dirò,
quando la luce splenderà!
Ed il mio bacio scioglerà
il silenzio che ti fa mia!
...
Dilegua, o notte!
Tramontane, stelle!
Tramontane, stelle!
All'alba vincerò!
Vincerò! Vincerò!

Una romàntica presentació...

Ens trobem amb els Bohemis de l'òpera de Puccini, on viuen quatre amics a un modest apartament: un filòsof, un pintor, un violinista i un poeta que viuen pobre però alegrement el dia a dia. La "romàntica presentació" esdevé enamorament a primera vista. Tot comença quan Rodolfo, el poeta, es queda sol a l'estança i truca a la porta la seva veïna. Aquesta demana una cosa tan comú com foc per a encendre una vela que se li havia apagat (no, no fumava); i quan està a punt d'anar-se'n deixant a Rodolfo bocabadat pel seu encant, se n'adona que li ha caigut la clau i l'ha perduda per l'apartament de Rodolfo. Aquest, content per la sort que el destí li ha ofert, apaga també el seu ciri i aprofita la foscor de la nit per agafar-li la ma...
Més tard, recordant com es van conéixer, aquest li dirà "ajudava al destí", ja que, intencionadament fa com si no trobara la clau de Mimí.
I si voleu saber més, heu de vore la Bohème de Puccini!



I açò és el que diuen:

MIMÌ
(sorpresa)
Ah!
RODOLFO
(tenendo la mano di Mimì, con
voce piena di emozione)
Che gelida manina!
Se la lasci riscaldar.
Cercar che giova?
Al buio non si trova.
Ma per fortuna
è una notte di luna,
e qui la luna l'abbiamo vicina.

(Mimì vorrebbe ritirame la mano)

Aspetti, signorina,
le dirò con due parole
chi son, che faccio e come vivo.
Vuole?

(Mimì tace: Rodolfo lascia la mano di
Mimì, la quale indietreggiando trova
una sedia sulla quale si lascia quasi
cadere affranta dall'emozione.)

Chi son? Sono un poeta.
Che cosa faccio? Scrivo.
E come vivo? Vivo.
In povertà mia lieta
scialo da gran signore
rime ed inni d'amore.
Per sogni, per chimere
e per castelli in aria
l'anima ho milionaria.
Talor dal mio forziere
ruban tutti i gioielli
due ladri: gli occhi belli.
V'entrar con voi pur ora
ed i miei sogni usati
e i bei sogni miei
tosto son dileguar!
Ma il furto non m'accora,
poiché vi ha preso stanza
la dolce speranza!
Or che mi conoscete,
parlate voi. Deh, parlate.
Chi siete?
Via piaccia dir?







MIMÍ
(Sorprendida)
¡Ah!
RODOLFO
(Sujetando la mano de Mimí y
con la voz henchida de emoción)
¡Qué manita tan fría!
Déjeme que se la caldee.
Buscar, ¿qué importa?
En la oscuridad nada se encuentra.
Aunque, por fortuna,
es una noche de luna,
y, aquí, la luna la tenemos cerca.

(Mimí intenta liberar su mano)

Espere, señorita,
le diré en dos palabras quién soy,
qué hago, cómo vivo.
¿Quiere?

(Mimí calla. Rodolfo suelta la mano
de Mimí, Quien, yendo hacia atrás,
encuentra una silla sobre la que se
deja caer ,abatida por la emoción)

¿Quién soy?...Soy un poeta.
¿A qué me dedico?...Escribo.
Y, ¿cómo vivo?...Vivo.
Aun en mi pobreza despilfarro,
como un gran señor,
rimas e himnos de amor.
En sueños y en quimeras
y en castillos en el aire
tengo el alma millonaria.
Y ahora, del cofre de mis tesoros
me roban todas las joyas
dos ladrones: Esos bellos ojos
que han entrado con usted,
y, mis sueños de siempre,
mis bellos sueños,
veo evaporarse!
Pero no importa que me los roben
pues han hecho renacer en mí
una dulce esperanza.
Ahora que me conoce,
hable usted; vamos, hable.
¿Quién es?
¿Le apetece decírmelo?


I ara ella li contesta:



MIMÌ
(È un po' titubante, poi si decide
a parlare; sempre seduta.)
Sì.
Mi chiamano Mimì,
ma il mio nome è Lucia.
La storia mia è breve.
A tela o a seta
ricamo in casa e fuori...
Son tranquilla e lieta
ed è mio svago
far gigli e rose.
Mi piaccion quelle cose
che han sì dolce malìa,
che parlano d'amor,
di primavere,
che parlano di sogni
e di chimere,
quelle cose che han nome poesia...
Lei m'intende?

RODOLFO
(commosso)
Sì.

MIMÌ
Mi chiamano Mimì,
il perché non so.
Sola, mi fo il pranzo
da me stessa.
Non vado sempre a messa,
ma prego assai il Signore.
Vivo sola, soletta
là in una bianca cameretta:
guardo sui tetti e in cielo;
ma quando vien lo sgelo
il primo sole è mio
il primo bacio dell'aprile è mio!
Germoglia in un vaso una rosa...
Foglia a foglia l'aspiro:
Cosi gentile
il profumo d'un fiore!
Ma i fior ch'io faccio,
ahimè,
il fior ch'io faccio
ahimè! non hanno odore.
Altro di me non le saprei narrare.
Sono la sua vicina
che la vien fuori d'ora a importunare.


MIMÍ
(Titubea, pero se decide a hablar.
Sigue sentada)
Sí.
Me llaman Mimí,
aunque me llamo Lucia.
La historia mía es breve.
En tela o en seda bordo,
en casa y fuera.
Soy tranquila y alegre,
y me distraigo
haciendo lirios y rosas.
Me gustan las cosas
que tienen ese dulce hechizo,
que hablan de amor,
de primaveras;
que hablan de sueños,
y de quimeras,
esas cosas que llaman poesía...
¿Me entiende?

RODOLFO
(Conmovido)
Sí.

MIMÍ
Me llaman Mimí.
El por qué ... no lo sé.
Sola me hago la comida,
para mi sola.
No voy siempre a misa,
pero le rezo bastante al Señor.
Vivo sola, solita; ahí,
en una pequeña habitación blanca,
miro a los tejados y al cielo.
Y, cuando comienza el deshielo,
el primer sol es mío,
¡el primer beso de abril es mío!
Germina, plantada, una rosa,
hoja a hoja, la aspiro;
es tan delicado
el perfume de una flor...
Pero las flores que yo hago,
¡ay de mi!
las flores que yo hago... ¡ay!
no tienen olor...
De mi, nada más sabría contarle.
Soy su vecina que le viene,
a deshora, a importunar.

Dedicat a la meva germana, que és la meva Llum, Llum de vida...