Recordem els petons

Sovint passem per davant de coses belles que se'ns escapen... i ni tan sols parem la mirada un moment per observar-les... o de vegades potser si? 

69

69

Tot anava bé fins que arribarem a la caixa forta del Banc del Carrer Kamasutra. La contrasenya semblava més senzilla del què havíem calculat. Sabíem que el director del banc era aficionat a l’astrologia, de signe Cranc i contradictori. El codi estava apuntat al fons d’un llenç: 3 vegades 3 i un 9 voltat al davant. En d’obrir-la ens vam tobar una ampolla de whisky Vat 69.

Aquesta és la meva participació al concurs de 69s de garbi24.(L'imatge és d'internet)

"Podries" llegir aquest poema

P

PODRIES

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
JOANA RASPALL

The Fountainhead, Ayn Rand

Després d'haver escoltat opinions de tot tipus, m'he trobat amb gent que estima aquest llibre i gent que l'odia fins al punt de deixar-lo a mitges... A mi em costa molt deixar un llibre a mitges, necessite saber què passa, si conta una història, i sempre pense que finalment millorarà, si no m'agrada el principi. Però amb aquest llibre, "El Manantial" com el vaig llegir jo, em va passar tot el contrari. Enganxada fins el final, sense poder parar de llegir, i assaborint cada paraula i reflexió que l'autora em regalava. Pots estar d'acord o no amb algunes idees generals, però el que sí és cert, és que em va fer pensar i el que més em va cridar l'atenció va ser l'originalitat dels personatges. 

El protagonista, l'arquitecte Howard Roark, és una persona amb uns ideals i una coherència de vida que no deixa mai de defensar, passe el que passe. Va en contra de tot el món, però ell es manté fidel a la seva idea de crear i de ser diferent, malgrat no aconseguir cap contracte. M'encanta. Sincerament, a quantes persones coneixem així? Es troba a faltar aquesta integritat sobre tot als polítics!

Al temps d'haver-lo llegit, uns amics em van dir que també hi havia una pel.ícula, i vam fer una bona sessió de cinema que va estar genial i ens va donar peu a xarrades i reflexions sobre els personatges.

Així trobem el típic company de Roark que, sent prou mediocre, obté més èxit perquè s'adapta al que la societat li demana. Hi ha d'altres que no ténen cap problema en defensar coses en les que no creuen per tal d'aconseguir el poder. Ens trobem també amb bona gent que, malgrat el seu comportament bo, pateix i no obté cap recompensa... Alguns podran pensar que ella, Dominique, està una mica boja... Però també té les seves raons per actuar d'aquesta manera, i m'encanta perquè és original i viu amb passió. (L'escena de l'escultura que llença per la finestra perquè és massa bonica, no deixaria indiferent a ningú...)

En el seu moment va tindre moltes crítiques perquè les idees que l'escriptora i filòsofa tenia, eren pura dinamita en aquells dies... 

No es pot negar, que l'alegat final de Roark quan està al judici, és digne de reflexió i, quan l'acabes de llegir per primera vegada, et quedes uns minuts en la ment pausada, assimilant tot el que ell vol expressar, en silenci, i penses que l'orgull, la valentia també és signe de respecte cap a tu mateixa.

Sense endinsar-se en la filosofia objectivista que diuen que seguia Ayn Rand, i sense profunditzar més enllà i voler trobar més significats que els que s'escauen de gaudir d'una obra literària; pense que aquest seria un bon llibre per portar a una illa deserta, i si no pregunteu-li a Sawyer, de Lost!

(imatges d'internet)

Sophisticated Lady

Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz. 

Diuen...   que primer tenies  algun romanç

i que el teu cor es va cremar amb una flama

però va  ser només un  parpelleig

que prompte es va esvair.

Més tard, amb la desilusió 

marcada al més profund dels teus ulls,

aprens que els ximples en l'amor

 creixen prompte i es fan savis.

Els anys t'han canviat,

d'alguna manera,

i et puc veure ara:

fumant, bevent, mai pensant en el  futur,

indiferent...

Diamants brillant,  ballant  i quedant amb desconeguts 

a un restaurant.

Realment era això tot el que volies?

No, Sophisticated Lady,

ho sé:

Tu trobes a faltar 

l'amor que vas perdre fa temps;

i de nit, 

quan ningú et veu,

plores.

La cagada del manso

El mes d'Agost és temps de festes a molts pobles i algunes de les activitats que es realitzen són realment curioses. Per causes explicables, no vaig poder assistir a una en concret que em va cridar l'atenció, però afortunadament, vaig enviar a un informant per a que m'expliqués com havia anat l'event i fotografiara alguna curiositat. Aquest és l'informe que em va enviar:

El diumenge 16 d'agost, a les 21:00, segons el programa de Festes d'agost 2015, estava anunciat l’acte festiu: Cagà del manso al cantó del forn Pa i dolços.

Vaig anar amb la càmera sobre les 21:30 pensant que seria massa tard. Però no hi havia ningú (ja sabeu, puntualitat festera). Me’n vaig tornar a casa pensant tornar més tard, no ho vaig fer.

Al dia següent vaig passar per allí i no quedava vestigi de res.

L’any anterior, davant de la llar dels jubilats si que estava la pintura en l’asfalt de les quadricules, però com han re-asfaltat,...

Al no poder enviar-vos un reportatge gràfic he tirat ma d’Internet i ací ho teniu:

En definitiva, "la cagà del manso" (que és com realment es diu), consisteix en dividir un recint acotat amb casselles, on s'espera a que aquest animalet cague. Els festers venen paperetes corresponents a cada cassella, a un preu aproximat de 5 euros. A qui li toque la cagada a la seva cassella guanya un premi, que sol ser econòmic o un regal tipus cistella de menjar. És una rifa on la sort és la pura sort natural! Podríem dir que hem trobat la millor explicació de l'atzar per l'atzar. On caiga, ha caigut.

Clar, la finalitat d'aquesta pràctica, que sobre tot es suposa que és la de divertir-se, queda un poc relegada a les ganes que tinga el manso o no. I la gent es queda observant i esperant, desitjant que la cagada, "la cagà", caiga en la seva cassella... Potser la cagà del manso és inmediata o potser s'ha d'esperar hores. Qui sap? Així és la vida, ningú sap on anirà a parar la següent cagà de manso...

Així es respon!

Olé! He dit només llegir aquest article. Em sembla genial que hi haja persones que contesten així i que reaccionen correctament diguent les paraules justes. Problablement perquè moltes vegades al moment mateix una es paralitza i no li surten les respostes bones, directament et quedes sense paraules, i després et ve tota la ràbia... i això no deu de ser bo per la salut.

Estic parlant de la tennista bielorrusa Victoria Azarenka que, després d'un partit espectacular amb Serena Williams, a una roda de premsa li van preguntar alguna cosa sobre els seus crits al joc i ella va respondre així:

"Estic tan cansada de que em fagen aquestes preguntes sempre... És realment molest perquè els homes també criden. Vaig estar entrenant l'altre dia amb Rafa Nadal i cridava molt més que jo! Però ningú no se'n va adonar. Per què? No entenc per què és un problema quan dues dones criden mentre ho donen tot a la pista. Passa el mateix a tots els esports, així que crec que aquest és el moment de deixar aquest tema perquè això no és el més important quan hi ha dues jugadores a la pista. Podríeu fixar-vos amb detalls com que Serena va fer 24 serveis directes. Fa alguns dels homes coses així? Mireu les coses positives i deixeu de fixar-vos en coses ridícules. Deixeu d'analitzar com vestim o quins sorolls fem i analitzeu el joc."

Té tota la raó, quan juguen dones sempre es fixen més en si són guapes, ténen bon tipet o no, si criden  i si aquest crit té connotacions sexuals o no. Però no veus que estàn jugant a tennis, com va a tenir connotacions sexuals? les té per als que miren buscant-les! 

Són detalls i molts pensaran que no ténen importància, però per a mi sí la ténen, perquè m'ofenen. Per a mi és una forma de menyspreu cap a la feina que fan elles, el fet de nofixar-se en la feina sinó en els detalls. És com no admetre que també nosaltres podem fer un joc de qualitat i fer espectacle (fóra de la connotació sexual). Mireu si no aquest joc i digueu-me que no és impressionant:

Els nostres cotxes

Quan pensem en el què hem recorregut al llarg de la nostra vida, deixem sempre a part objectes que, per raons d'utilitat ens han acompanyat una temporada. I de vegades, ens ve el record.

Quan era petita teníem aquest Dyane 6, que pel meu germà i per mi era el millor cotxe del món, perquè era descapotable!! i quan fèia bon temps, anàvem a la platja amb la capota replegada, i ens deixaven treure els braços per dalt, i cridar al vent... 

Si, era com aquest, però no sé per què, estava més descolorit. Potser l'havia heretat mon pare del iaio, i ja era vellet en aquells temps, però el disseny trobe que és preciós!

Després, quan vaig començar a fer pràctiques de conduir, em van deixar que utilitzara el cotxe nou del iaio, que ja no estava i el vaig heretar jo. Era aquest:

Un Citroen Visa d'aquest color que no sé per què va sortir al mercat, perquè és un color horrorosament... entranyable. Era nou i ja semblava vell. El meu avi se l'estimava com si fora un Porche. Sempre el tenia molt nèt i no passava mai dels 40 km per hora. Només treure'm el carnet de conduir, vaig agafar la primera curva i vaig topar-me amb una furgona... Però després ja em van deixar que li donara tots els cops com foren necessaris per a aprendre a conduir sense ser un perill per a la humanitat. 

L'interior d'aquest cotxe  em semblava prou futurista.

Després de la universitat, comence a treballar i ja vaig poder comprar-me un cotxe més o menys nou, i supose que cada vegada necessitarem cotxes més grans, on càpiguen els instruments, els trastos... i qui sap! 

Però al meu cor, si és que existeix un cor d'estima als vehicles que hem utilitzat al llarg de la nostra vida, sempre estaran aquests dos per excel.lència. Aquests formen part dels primers records de la meva vida, i dels primers somriures que recorde.

I vosaltres? quin cotxe teníeu? Potser seria bonic també, però... De segur que no era descapotable!

Jeroglífics

Temple de Kom Ombo, dinastia ptolemàica, segle II a. c.

Diari de Camp del dia 26 d'Abril de l'any 1983

Després de mesos de treball en Pa-Sobek, a la casa d'aquest Deu amb cap de cocodril, creador del Nil, de la fertilitat i de la vida, semblava que no anàvem a trobar res més que mort, set i desolació. Estàvem a punt d'abandonar, ja no teníem forces, no quedava esperança. Els fons se'ns acabaven i els promotors estaven cansats d'apostar pel nostre equip, liderat per Jacques de Morgan, que encara no havia presentat cap indici que aportés valor al museu pendent d'inaguració.

Estava començant a oblidar quina era la meva feina en aquella regió desèrtica perquè abans de poder començar amb la interpretació d'un jeroglífic, havia d'esperar a que l'equip posara a punt les troballes i restaurara totes les pedres que havien estat erosionades. Aquest procés podia trigar mesos. I fins ara, només havíem trobat un fragment de mur amb inscripcions tan erosionades que es feien indescifrables.

Al final de la vesprada va arribar la gran sorpresa... Per fi! Després de mesos d'espera, em va arribar a les mans aquest fragment de jeroglífic on podia començar a buscar significats, històries o algun descobriment sobre la cultura egipcia.

Vaig passar tota la nit sense dormir, tancada a la meva tenda, revisant els meus apunts i ordenant les peces d'aquest galimaties que semblava formar part d'un joc de mots encreuats. 

En primer lloc, havia de descobrir quin era el sentit de la inscripció, perquè segons les meves anotacions, havia de començar a "llegir" en el sentit cap on miraven els dibuixos. Pel que semblava a simple vista, d'esquerra a dreta. Però no només havia de llegir, aquestes línies verticals em senyalaven que em trobava davant d'un enigma que havia de resoldre si volia conèixer el seu missatge.

Una altra evidència era la representació dels dos Deus, Sobek i el seu germà Horus, amb forma de falcó. Aquesta troballa suposava per sí mateixa una gran novetat: aquest podría ser l'únic temple doble trobat a l'Antic Egipte! Totes les excavacions deixaven entreveure que tot en aquest lloc era doble: dos pilons, dues entrades, dos patis, dues sales hipòstiles, dos santuaris... dos Deus! Aquesta era la raó de tot plegat, a un lloc adoraven al Deu Horus, i a l'altre a Sobek. Enmig havíem trobat nombroses parets buides per dintre, que podrien haver-se utilitzat com a amagatalls dels sacerdots que es feien passar per veus dels Deus...

Homo Antecessor

Diuen que les ciències són exactes, però constantment trobem teories que, segons les proves que es van afegint, canvien. Així, al llarg de la història de la humanitat, sovint hem canviat d'opinió d'una teoria que semblava certa a altra que en aquell moment ens ha semblat més vertadera. Com sabem si ens quedarem així o seguirem canviant d'opinió? Aleshores no podem afirmar que siguen tan exactes...

Classificació actual dels nostres avantpassats

El què si està considerat com a veritat (per ara), és que fa d'uns 2'5 a 4 milions d'anys (la diferència és gran però es parla d'aquest marge, no s'especifica més, però és que són molts anys!), vivia a l'Àfrica un antepassat nostre que es deia Australopitec, i això ho sabem perquè es van trobar els restes de Lucy, així la van anomenar. - És un dels avantatges que tenen els descobridors, que poden posar el nom de cada troballa al seu gust, bé siga una cançó, un cantant o el nom de la seva mascota... - . Després d'aparèixer algunes espècies més, fa 1'8 milions d'anys ens trobem amb l'Homo ergaster (com podeu veure, estic resumint de milions a milions com si passaren ràpid) que ja és considerada la primera espècie del gènere Homo, és a dir que poden elaborar ferramentes de pedra, però aquest es va trobar per l'Àfrica, mentre que l'Homo erectus (que va viure fa entre 1'7 milions d'anys i 300.000 anys) es troba a l'est d'Asia. Resumint més, poden haver passat vàries coses: o bé l'homo ergaster va viatjar a Asia i allí va anar evolucionant cap a l'erectus, o bé són dues espècies diferents amb un avantpassat comú. I a partir d'aquí tot són teories confrontades i diverses opinions que poden ser vertaderes o no. Finalment, hi ha una mena d'acord generalitzat que diu que H. ergaster és l'avantpassat de l'home actual via Homo Antecessor, l'home d'Atapuerca, que és a qui he anat a visitar aquestes pasqües, el "Miguelón", i que va ser descobert l'any 1994, fa quatre dies! Aquest seria l'avantpassat comú de l'Home de Neanderthal (que no sé si sabeu que en la nostra genètica portem entre un 1 i un 4% d'home de Neanderthal) i l'home actual (Homo Sapiens), que no sé si sabeu que comparteix un 96% dels gens del ximpanzé! 

Em fascina veure com van canviant les teories segons les noves troballes, com teníem primer una idea simplista de la evolució que després hem anat desenvolupant i com cada vegada que apareix una espècie nova, es torna a canviar l'esquema... 

Abans el nostre peu s'assemblava molt a la nostra mà.