Hip hip, hurra!

Peder Severin Kroyer, 1888, hip, hip, hurra!

Estic a l'extrem més allunyat de la taula, des d'on observe aquest instant en el qual tothom sembla feliç. L'alegria borbotolla dins les copes de cava que el sol crema fent colors de llum. Somric. Faig l'ullet a la meva neboda mentre pense que aquest món no està fet per nosaltres. Vestida com una princeseta, somriu i disfruta del glop d'una copa que només avui, per ser un dia especial, li deixen provar. Realment només ells tenen motius per celebrar qualsevol cosa. Nosaltres, les dones, no hi tenim res a dir. Ni ens conten. "Són temes de política, tu no entens". Estic acostumada a aquests comentaris. Jo no entenc res, per això sempre em toca la part més dura, el sacrifici. 

Mire des de l'altre extrem al meu futur marit i pense que mai estarem tan a prop com avui en aquesta taula. No el conec. No em coneix ni em vol conèixer. El seu esguard seriòs i sense cap signe de complicitat em dóna una pista de com serà la meva vida a partir d'ara. 

Avui fa un dia preciós, la llum que es filtra entre els arbres espitlla reflexos daurats.  La bellesa del moment no es correspon amb la realitat.

cura'm la monotonia

Què preferim les persones? Tindre una vida tranquil.la, amb horaris clars, ordenada i potser monòtona?  o trobar a algú que et faja perdre la son? Que intensifique el teu  dia a dia sorprenen-te? Que et done problemes! A quin tipus de persones estimem més? 

No res, només eren reflexions que ens anem trobant, camí del dia a dia o del treball, i també de la monotonia...

 

Demane disculpes a tots aquells puristes que prefereixen llegir només en català, però de vegades quan tradueixes un text, no sé què passa que es perd alguna cosa... Per això pose el text de la mateixa manera com el vaig trobar, per casualitat, i així és com em va impactar. 

"Nunca he sido capaz de averiguar exactamente en qué consiste el feminismo: sólo sé que la gente me llama feminista siempre que expreso sentimientos que me diferencian de un felpudo."

Rebecca West

A alguns els semblaran fortes aquestes paraules, però jo tinc la sensació de que em passa constantment. Encara hem d'estar atentes i atents a coses que passen, coses que es diuen, i que no hem de deixar passar com si no tinguéren importància. Jo pense estar alerta i saltar davant qualsevol injustícia i xorrada masclista que em trobe. I no m'importa que em diguen feminista, no crec que siga cap insult. I vosaltres, què penseu? Encara hem d'estar atents o exagere? No veieu coses? o potser tot és fruit del meu histerisme hormonal i de veure que tinc trenta i iiiii i encara no sóc mare i "se'm va a passar l'arrós"... Atenció, detall: no necessite ser mare per sentir-me realitzada. Estic bé així, i no sóc la única! Potser el problema és que molts que ho tenen tot (segons la societat considera que és el "tot") realment no són feliços perquè no s'aclaren en les seues vides. Jo al menys ho tinc tot clar, i això és un bon començament...

Felicitació de Nadal

Una costum que poc a poc es va perdent i que és una llàstima, perquè de vegades fa més il.lusió rebre una felicitació escrita d'algú que ha pensat en tu que cap regal trobat sota un arbre de plàstic... Bé, això també està molt bé, no vaig a mentir per quedar bé!!

Però el que no m'agraden gens són les felicitacions per sms o whatsApp, i menys encara les imatges xorres que s'envien pels grups! Ho sent però aquests Nadals no he contestat a cap missatge perquè ho veig una bobada i em cansen. A part, si et passes la nit de Nadal o de cap d'any responent a aquests missatges, no disfrutes el teu moment!! Em sembla de molt mal gust estar amb la teva gent, que és amb qui passes aquests dies, i pendent del mòbil a cada segon.

Ah però aquesta felicitació que em va arribar em va fer molta alegría, i la pose ací per tindre-la sempre, Gràcies Carme!!!

Escorpí

Això era i no era, dos monjos que estaven llavant unes tasses al riu quan van veure que hi havia un escorpí ofegant-se a l'aigua. Un dels dos monjos el va treure inmediatament i el va posar delicadament a la riba del riu. Just abans de deixar-lo a terra, l'escorpí va moure ràpidament la cua per a picar al monge.

- Ai! quin mal! M'ha picat al dit! - va cridar l'home tot adolorit. Quan el dolor va anar marxant, amb el dit unflat, el monge va tornar a la riba per acabar de llavar la seva tassa. Mentre estava enfeinat, va veure que l'escorpí s'havia tornat a caure a l'aigua. De seguida, va posar la seva ferida mà al riu per tornar a treure l'animal. En deixar l'escorpí a terra, aquest li va tornar a picar. L'altre monjo doncs, li va preguntar:

- Amic, per què continues salvant a l'escorpí quan saps que la seva natura és picar?
- perquè- va respondre el monge- salvar-lo és la meva natura.

La Paella de la iaia

Així és com m'han ensenyat a fer la paella, a l'estil familiar i, després de provar unes quantes vegades, he pogut comprovar que... està boníssima! No vull oblidar aquesta recepta ni tampoc els bons moments que he passat fent-la i el que he compartit mentre la fèiem amb amics i familia... Sens dubte, ha estat una de les millors coses de l'estiu!

Ingredients:

- Arròs (1 tassa per persona mes mitja més per la paella)

- Bajoqueta i garrofó

- Carxofa

- Pollastre, conill, costelles.

- 1 tomaca natural ratllada

- pimentó roig (pimentó roget en pols)

- safrà

- sal

- oli d'oliva

Preparació: 

Es posa la sal al voltant de la paella de forma equilibrada. (Una vegada està el foc fet ja al paeller, clar). Després es posa l'oli, també de manera equilibrada pel fons de la paella (sobre tot per a que es comprove bé que la paella està recta i que el fons es quede tot igual) i es cobreix fins on queda la sal.

Al principi ha de tindre poc de foc, però per tot el cul de la paella... (Això és fàcil d'aconseguir posant molta llenya o coses a cremar... "más madera"!)

L'oli ha d'estar ben equilibrat, que es quede al centre de la paella, molt important.

Quan està ben calent, es posa la carn, a tope, tota la carn que hi haja.

Es posa més sal per damunt la carn (és a dir, se sala) i s'ha de dorar la carn. 

Quan ja està ben sofregida la carn, es tira la tomaca al centre i es dóna una volteta. 

De seguida, s'afegeix el pebre roig i es mou tot.

Ara la verdura (que havia d'estar ja preparada, tallada i rentada!).

Es posa aigua (la mesura és fins on es veuen els dos "tornillos" (cargols), o un poquet més) i es fa el foc més fort per a que bullisca tot. A tope de foc, s'acaba el món!!

Fumar un cigarret. Però no deixar mai sola la paella!! No s'ha de deixar de vigilar per si cau algun bitxet o fardatxo, que no seria la primera vegada que a algú li passa!

Quan està quasi evaporant-se l'aigua, s'afegeix més aigua (fins a dalt dels tornillos). Si , si , en serio, més aigua! (Hi ha pobles en els què no ho fan aquest pas i no els queda tan bona la paella, almenys per a mi!)

Ara es posa el safrà, un o dos sobres. Millor dos.

Quan baixa l'aigua fins als claus (la segona vegada que hem posat aigua), es tira l'arròs. Es posa l'arròs en forma de cavalló, nosaltres ho diguem així, fent una muntanyeta que ocuparia tot el diàmetre de la paella. A continuació es reparteix l'arròs per tota la paella i es prova de sal.

Es posa més sal.

En vint minuts ja se suposa que estarà fet l'arròs, però aquest temps pot variar segons la intensitat del foc i de com ha estat repartit... Més o menys se sap quan està fet perquè ja no queda aigua i es veu amb bona pinta. Quan ja està quasi feta, s'ha d'anar apartant la llenya amb el pal.

Una vegada està fet, es deixa que repose uns cinc minuts, amb el foc apagat o fora del foc. Si hi han brases es pot deixar un o dos minuts la paella sobre aquestes per a que es faja més "socarraet".

Olora... 

          Finalment, es posa romer al centre, que queda molt bé i fa bon gust!

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)

 La vida és un matí de cada dia

 quan et passava a recollir

 una caputxa negra, texans amples

 un mural descolorit.

 La vida és una classe a Filologia

 on agitàvem el demà,

 un sol roig colant-se a l'assemblea

 apunts bruts, cabells daurats.

 La vida és un dijous que acabaria

 al teu pis d'estudiants,

 quatre espelmes grogues a la cuina

 ombres nues, plats trencats.

 La vida és un cel blau cap al migdia

 quan pujàvem al terrat

 una cançó d'Extremo, roba estesa

 València entre llençols blancs.

 La vida és tancar els ulls, tornar a riure

 cridar al vent, sentir-nos lliures

 la vida és desitjar tornar a nàixer

 córrer tot sol, sentir-te créixer

 la vida és el fred tallant les cares

 i una llàgrima incendiant les galtes

 la vida és entendre que he d'aprendre

 aprendre a viure

 la vida sense tu

 La vida és mossegar la fruita dolça

 a les escales de Mercat Central

 pujar per Cavallers fins la Valldigna

 fumar oblits, cantar a crits

 La vida és una casa enderrocada

 creuant les Torres de Serrans

 'Amor, humor, respecte' a la façana

 foc i metralla a les nostres mans

 La vida és agafar el primer tramvia

 del Pont de Fusta al Cabanyal

 una ciutat taronja a les finestres

 un món en guerra als ulls cansats

 La vida és una barca abandonada

 que vam trobar davant del mar

 sentir-nos com dos nàufrags a la platja

 l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

                                         Cant de Vicent. Vicent Andrés Estellés

Joc de Daus

Si busques "joc de daus" a la wikipedia, trobaràs que són jocs d'atzar en els quals s'utilitzen un o més daus, i que deriven dels jocs d'ossets. També llegiràs alguna cosa sobre l'antiguitat, curiositats com que, en un abans molt passat, es consideraven jocs controlats pels déus, sobre tot per la deessa Fortuna, filla de Júpiter; i que el fet de llençar daus era un mètode de predicció del futur. Ens trobem amb la famosa frase que s'atribueix a Juli Cèsar: alea iacta est, literalment "s'ha tirat el dau", moments que precedien a la batalla...

Però també et pots trobar, com m'ha passat a mi, amb un llibre d'un escriptor valencià molt conegut, Josep Piera, que destaca, segons el meu parer, per les descripcions dels paisatges, la natura, el menjar, les costums. És una mena de diari de sensacions i de sentiments que es troben identificats amb una terra, i que, segons ell, escrits marcats per l'atzar, una mena de joc o una partida, que es juga amb els mots.

També pots trobar, al llibre, reflexions sobre els valencians, que molts ens fem de segur. Ell diu que quan algú li pregunta si els valencians són catalans, li respon amb un somriure irònic, "i un punt d'amargor prudent en la veu: Si i no. Els valencians antics molts són d'origens catalans, però els hereus dels hereus dels seus descendents, per molt que els cognoms diguen Camps, Fabra, Barberà, Rus, Torró, Pons, Ripoll, es volen regionalment espanyols. Els valencians, per tant són uns catalans de barreja que fan el que poden -fins i tot el ridícul- per ser espanyols; amb excepcions, per descomptat. Però les excepcions confirmen la regla, ja se sap. per quins motius? Per conveniència i obediència, més que per convicció."

Però el què més m'atreu del seu llibre, com em passa amb tots els llibres, no és allò que es conta, no tant el què es diu, com ho és el com se diu. Què important és saber jugar amb les paraules i aconseguir un joc bonic, una partida que valga la pena seguir, unes frases que et provoquen la temptació de rellegir!

"Per somiar que no quede. I si per somiar entenem la imaginació d'un voler -que val més que un desig-, ens caldrà somiar molt, tot i que els somnis, somnis siguen, que deia el clàssic. Costa tan poc, de somiar!"

Paraules boniques també trobes en aquest poema seu, que canta Miguel Poveda...

I tu, com parles?

Sempre m'ha agradat escoltar diferents accents i per què no, imitar-los, és divertit. Comprovar paraules i expressions que són diferents en altres llocs, és una bona tasca de recopilació i ampliació de vocabulari. I a la nostra llengua hi tenim moltes varietats, fet que molts utilitzen per a recolzar les tesis anticatalanistes. Però pense que aquesta varietat i formes de dir les coses deu de ser entesa com a riquesa i hem d'estar orgullosos... Mireu quin test he trobat que, a partir d'unes preguntes, et diu de quina zona ets. A mi m'ho ha encenrtat completament!

Si teniu temps i ganes, feu un clic a aquest enllaç:

http://interactius.ara.cat/testdialectal/

"Relats de la Carme"

Anàvem de pas però se'ns va fer de nit, com qui es troba a un lloc per casualitat i voldria no deixar-lo mai. La llum del vespre ens acariciava els cavells i la pell del rostre quan vam decidir entrar en aquella casona abandonada. Al jardí vam improvisar un racó chill out col.locant els fullars que portàvem i les tovalloles de platja. Vam acordar sense dir-ho passar  dels mòbils. Algú va treure el vi i tres copes. Al principi la conversa era molt ximple, d'aquell tipus de conversa que només interessa a qui parla. Les altres fan com que escolten però probablement estan cansades del tema. A la segona copa, una amiga va començar a contar un problema que li preocupava, més bé íntim, d'aquells que no contaries per no fer sentir incòmodes a les altres. Un secret. A la tercera copa ja no importava, ja ho havia dit tot, amb detalls, i les altres escoltaven atentament. Durant la quarta van començar a pujar el to per fer saber les diferents opinions sobre el problema, consells que, tammateix no serveixen, perquè una té dret a equivocar-se. I és més, quan una vol equivocar-se, no hi ha consell que l'ature...

Per a Carme, en Col.lecció de moments.