“Cada matí la veía pasar. Sempre a la mateixa hora, cada matí. Amb un caminar distant passejava el seu esguard despistadament sobre les coses més insignificants que es trobava al seu pas: una fulla en caure de l’arbre, un bouquet de violetes, una poma madura, el somriure d’un infant, la façana d’un vell edifici, el vent...
Ell, cansat de la vida, de viure tant, l’observava, cada matí. Intentava deduir el seu caràcter pel seu caminar. I d’aquesta manera, mirant, cada matí, descobria una característica més de la seva essència. L’anava coneixent, cada matí.
Ella, passava amb la mirada perduda, qui sap on, i cap vegada el veia. No es fixava en res, però ho mirava tot. Les seves passes eren suaus, lliscaven per l’asfalt com patins de gel, i seguien un ritme lent i tranquil, al compàs de la melodia que taral•lejava fent “m m m”. Ell l’escoltava sense identificar-la, i l’anava estimant, en secret, cada matí. Cansat de la vida, de dibuixar rostres apagats, caricatures de persones sense cap sentit de l’ humor, fent un falç somriure, semblants desconeguts. Atuït de fer el mateix, va decidir compondre un d’especial. I així feia, cada matí, un poquet de traç d’ ella, del seu tarannà distant. 
Una setmana li va costar fer l’esbós de les línies facials. Així eren, de senzilles i difícils de fer, com muntanyes i valls. Suaus, discretes i belles. Cada matí, la mirava amb atenció i intentava captar altre detall. El nas: allargat, recte, fi. De segur que ningú va apercebre’s en unes línies que, com camins paral•lels, portaven als llavis. A aquests els va descobrir en només dos matins de llum de sol, doncs eren lascius però fins, i d’un to rosat que no existia a la seva paleta i va haver de reinventar barrejant vermells i blancs. Pintava els seus cabells embolicats com feia amb les branques d’un arbre nu.
A poc a poc l’anava coneixent, cada matí, i així anava perfilant el seu retrat, pintant-la i refent-la al seu tapís.
Un matí, les seves mirades es van creuar, durant tres segons, i ella li va somriure. Ell, la va conèixer encara més.
Però sobtadament, ella va deixar de passar. Com si no hagués existit mai, ningú se’n va adonar del canvi, de la seva absència, de la fulla que cau de l’arbre, d’una violeta ni d’una poma, ni somriures petits, ni del vent... Només el retrat va quedar com a testimoni de que ell, cada matí, l’havia estimat.
La va buscar constantment, en cada parc, en cada exposició on el seu retrat feia de portada principal. Quan escoltava un pas, es girava esperant trobar-la. La cercava en els rostres desconeguts que seguia pintant i en els somriures que de tant en tant algú li regalava. Però a ella se l’havia emportant el vent, que és la vida, per un altre camí, ben diferent al seu.
Molts havien intentat comprar el quadre del pintor, que va aconseguir amb el temps, un cert prestigi entre la professió. Però ell no va voler, no això, que era l’únic record que tenia d’un matí que va estimar.
- Em pot dir qui és aquesta noia del quadre? – Li va preguntar un matí una vella amb molta curiositat.
- Una desconeguda, amb qui vaig creuar un somriure.
Cansat de la vida, va ser sincer amb la dona, que tenia brillants els ulls. Ella, es va quedar encara una estona mirant, sense dir res.
Al matí següent, la dona va tornar, i no deixava de mirar-se el retrat com si s’hagués aturat el temps.
Li va somriure.
Però ell, encara més cansat de la vida, no ho va entendre i va mirar cap a altre lloc.”
