Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dissabte, 27 de febrer del 2010

"Cada Matí"




“Cada matí la veía pasar. Sempre a la mateixa hora, cada matí. Amb un caminar distant passejava el seu esguard despistadament sobre les coses més insignificants que es trobava al seu pas: una fulla en caure de l’arbre, un bouquet de violetes, una poma madura, el somriure d’un infant, la façana d’un vell edifici, el vent...
Ell, cansat de la vida, de viure tant, l’observava, cada matí. Intentava deduir el seu caràcter pel seu caminar. I d’aquesta manera, mirant, cada matí, descobria una característica més de la seva essència. L’anava coneixent, cada matí.
Ella, passava amb la mirada perduda, qui sap on, i cap vegada el veia. No es fixava en res, però ho mirava tot. Les seves passes eren suaus, lliscaven per l’asfalt com patins de gel, i seguien un ritme lent i tranquil, al compàs de la melodia que taral•lejava fent “m m m”. Ell l’escoltava sense identificar-la, i l’anava estimant, en secret, cada matí. Cansat de la vida, de dibuixar rostres apagats, caricatures de persones sense cap sentit de l’ humor, fent un falç somriure, semblants desconeguts. Atuït de fer el mateix, va decidir compondre un d’especial. I així feia, cada matí, un poquet de traç d’ ella, del seu tarannà distant.
Una setmana li va costar fer l’esbós de les línies facials. Així eren, de senzilles i difícils de fer, com muntanyes i valls. Suaus, discretes i belles. Cada matí, la mirava amb atenció i intentava captar altre detall. El nas: allargat, recte, fi. De segur que ningú va apercebre’s en unes línies que, com camins paral•lels, portaven als llavis. A aquests els va descobrir en només dos matins de llum de sol, doncs eren lascius però fins, i d’un to rosat que no existia a la seva paleta i va haver de reinventar barrejant vermells i blancs. Pintava els seus cabells embolicats com feia amb les branques d’un arbre nu.


A poc a poc l’anava coneixent, cada matí, i així anava perfilant el seu retrat, pintant-la i refent-la al seu tapís.
Un matí, les seves mirades es van creuar, durant tres segons, i ella li va somriure. Ell, la va conèixer encara més.


Però sobtadament, ella va deixar de passar. Com si no hagués existit mai, ningú se’n va adonar del canvi, de la seva absència, de la fulla que cau de l’arbre, d’una violeta ni d’una poma, ni somriures petits, ni del vent... Només el retrat va quedar com a testimoni de que ell, cada matí, l’havia estimat.


La va buscar constantment, en cada parc, en cada exposició on el seu retrat feia de portada principal. Quan escoltava un pas, es girava esperant trobar-la. La cercava en els rostres desconeguts que seguia pintant i en els somriures que de tant en tant algú li regalava. Però a ella se l’havia emportant el vent, que és la vida, per un altre camí, ben diferent al seu.
Molts havien intentat comprar el quadre del pintor, que va aconseguir amb el temps, un cert prestigi entre la professió. Però ell no va voler, no això, que era l’únic record que tenia d’un matí que va estimar.


- Em pot dir qui és aquesta noia del quadre? – Li va preguntar un matí una vella amb molta curiositat.
- Una desconeguda, amb qui vaig creuar un somriure.
Cansat de la vida, va ser sincer amb la dona, que tenia brillants els ulls. Ella, es va quedar encara una estona mirant, sense dir res.


Al matí següent, la dona va tornar, i no deixava de mirar-se el retrat com si s’hagués aturat el temps.


Li va somriure.


Però ell, encara més cansat de la vida, no ho va entendre i va mirar cap a altre lloc.”

divendres, 19 de febrer del 2010

Relats Conjunts. La nit estelada.


Sempre havia pensat que el destí ens tornava allò que mereixem, però l’experiència m’ha mostrat que no és així. El destí és atzar, o no és res. Pensem que hem aterrat en aquest món per alguna raó especial, que tots tenim un propòsit a la vida i que, a més a més, hi ha algú rodant per enlloc esperant a trobar-nos. Aquest algú esdevé la part que li manca a la nostra ànima, algú que està creat especialment per a tu i tu ets el que completa l’essència d’aquest algú. No penseu que seria massa coincidència? I si fos així... quina probabilitat hi hauria només de creuar-nos alguna vegada durant tota la nostra existència amb el nostre“algú”?

Hi ha una part, i és gran aquesta part, que depèn de nosaltres: dels nostres ànims, de la nostra actitud, treball, esforç, de les ganes que tenim de viure. Però hi ha una altra part, que també és gran, amb la qual no podem contar perquè ni tan sols tenim una mínima idea de com pot afectar-nos. Aquesta part és l’atzar, la casualitat, l’oportunitat que passa tan ràpida com un tren després de l’avís de partida. O l’agafes ara, o les portes es tanquen. Quantes vegades deixem passar tranquil•lament el tren sense parar-nos a pensar on podríem haver arribat si haguérem entrat?
I l’èxit a la vida, a una professió... de què depèn? Per què hi ha artistes que moren sense adonar-se’n del poder del seu talent? Què fa que una novel•la tinga èxit? Moltes vegades la fama comporta fama, el poder atreu poder, diners criden diners.

Només trobe una cosa que no és atzar, es guanya amb el temps i es pot mantenir durant tota la vida. Ja pots fer o desfer, crear o trencar, no has de mesurar les teves paraules ni el teu gest, no cal parlar ni quasi pensar. És l’amistat. Complicitat. És un clic d’ull d’un amic el que ens pot donar el sentit de compartir un món. I un moment.

… Tots aquests pensaments omplin el meu cap com estels la nit en aquest moment. Mire el rellotge i són les tres. No hi ha cap soroll. Asseguda al terrat de la casa puc observar, d’amagades, aquest paisatge com si hagués estat pintat per mi: traç i traç de cel i llums sense trellat que formen un conjunt. Fa fred i un gat silent passa pel meu costat. Ja és hora de tornar al llit. La nit ja ha estat pintada.
Proposta per a Relats Conjunts.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Élégie, Massenet

Aquesta és una melodia que fa temps se m'ha quedat clavada al cap. Una d'aquelles que en moments de soletat em torna a sonar, però allà dins, dins de tot, i en silenci.

Ô, doux printemps d'autre fois, vertes saisons,
Vous avez fui pour toujours!
Je ne vois plus le ciel bleu;
Je n'entends plus les chants joyeux des oiseaux!
En emportant mon bonheur, mon bonheur...
Ô bien-amé, tu t'en es allé!
Et c'est en vain que [le printemps revient!]
Oui, sans retour,
avec toi, le gai soleil,
Les jours riants sont partis!
Comme en mon coeur tout est sombre et glacé!
Tout est flétri
pour toujours!

Marian Anderson (1897-1993) va ser tot un símbol de la lluita racial americana mitjançant la resistència pacífica. En 1939 li van impedir fer un recital al "Constitution Hall" de Washington, reservat només per a artistes "blancs", però en canvi es fa organitzar un macro-concert històric a la plaça del monument a Lincoln. El seu debut en 1955 al Metropolitan Opera va ser la primera representació d'una cantant afroamericana al Metropolitan Opera House. També va ser nomenada en 1958 delegada dels Estats Units a Nacions Unides, i en 1972 va rebre el Premi per la Pau.

dissabte, 30 de gener del 2010

Un dia de principis de Juny, any 1998

Acabe de veure’l!
Acabe de veure’l i tinc ganes de cridar i contar-ho a tot el món.
Havia de pensar alguna cosa, si no actuava, i prompte, s’acabaria el curs de l’últim any de carrera i ja no el tornaria a veure. Ja no tindria excuses per quedar-me bocabadada mirant-lo simulant que reflexione sobre la literatura catalana, sobre les seves explicacions, els seus exemples, Colometa i el seu marit, i no sobre els seus ulls.
Per això vaig pensar en un plà. Fer d’alumna-pelota. Si, ho faria. Vaig cercar un poema addient per a presentar com a treball optatiu: un comentari de text. Així que estudiant l’obra completa de Joan Salvat-Papasseit vaig trobar una poesia perfecta per als meus propòsits: suggerent, però no directa, intel•ligible però no sospitosa, ni massa eròtica ni massa sentimental. Era aquesta:
“i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
Aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així
baix baixet
a l’orella:
Sota els teus ulls, és un bes el que em plau.”

Aquesta era perfecta perquè explicava tot el que volia. No més. I tant.
Una vegada acabat el meu comentari de text que, per cert, pense que està prou bé, vaig assistir a la classe d’ahir i li vaig dir que li ho volia entregar, però ell de seguida, com si tingués presses (en plural), em va contestar que no, que millor que el portara al seu despatx al dia següent a les 9’30 a. m. “que estaríem sols”.
Clar, les meves joves hormones van començar a fer un repartiment de confeti, globus i serpentines per allà dins. No m’ho podía creure! Vol que estiguem sols?! Molt bé, ara veuràs, he pensat tota valenta. Et vas a enterar.
Així que avui he hagut de rebuscar pel fons del meu armari i pels llocs que queden buits dels caixons (meravellosos amagatalls), per treure una super-mini-falda que m’he posat expressament per a l’ocasió. Insinuant, com la poesia.
Només entrar al seu despatx se m’ha quedat mirant les cames des de l'altra part de la taula. (Si! No es pot negar, em mirava les cames!). I quan me n’he adonat dels poders de la mini, m’he posat nerviosa, molt, i se m’han caigut tots els llibres i carpetes que portava. Com a patosa que sóc se m’ha caigut tot: la carpeta, l’agenda, el llibre... la moral, el cervell, el cor... I ell m’ho ha recollit tot acompanyant-se del seu somriure i sense deixar de mirar-me les cames, ara de més a prop.
En aquest moment jo estava tan nerviosa que no podia pensar en res, se m’havia oblidat com s’envien les ordres des del cervell per a parlar, com funciona el mecanisme dels passos al caminar i com s’activa el reflex de prensió que adquireixen els nadons durant el primer mes de vida.
El cas és que, amb molta presa li he deixat el comentari a sobre la taula i, com que ja tenia prou, me’n he anat i no recorde què paraules sense sentit he dit. Jo ja tenia prou, m’havia mirat les cames! Suficient per a somiar durant un parell de setmanes.
I estic histèrica perquè avui és l’últim dia de classe i estic desesperada perquè aquesta vesprada... el veuré potser per última vegada! I aquesta vesprada en classe... (espere que em torne a mirar les cames!) Perquè en vint anys de somnis no he tingut prou de vida.
Mai havia actuat d’aquesta manera, però m’he vist en una situació límit, havia d’anar així si volia aconseguir alguna cosa, almenys ho he intentat. Almenys li he donat pistes. A més a més, estic a final de curs, de carrera, de classes, dels millors moments de la meva vida!!!

I tinc ganes de cridar!!!!

I potser (només potser?) m’estic fent il•lusions inútils, potser tot és mentida, potser ell no m’estima... (Segur!) Però m’assegure a mi mateixa que no deixaré de ser feliç per res del món, que passe el que passe!

Signat: una que tenia vint anys.

(imatges d'internet)

divendres, 15 de gener del 2010

Ajuda a Haití



No canviem de canal,
no mirem cap altre lloc,
no quan moren nens.
No tanquem els ulls davant una tragèdia com aquesta.
Actuem com ens agradaria que feren amb nosaltres.
Plorem amb ells.

dimarts, 5 de gener del 2010

"Raça", cultura i lambrusco


Desprès d'una vesprada de música a casa d'una amiga, li direm Raquel, vam decidir anar a sopar amb les nostres parelles, i allí, en un restaurant d'un simpàtic italià amb simpàtica barba i envoltats de menjars deliciosos i lambrusco tint, de sobte ens vam veure immersos en d'una discussió-conversa d'allò més acalorada. Aquestes són les millors, aquelles converses que aconsegueixen treure les opinions més apassionades que amaguem, les que ens fan pujar una mica el to de veu i les que provoquen que les taules del costat es giren per cotillejar.

No se sap com, vam començar a parlar de les glaciacions, la història de la humanitat, l'home de Neanderthal, l'aparició del llenguatge i altres temes sense resoldre. Segurament la culpa era meva, perquè sense adonar-nos sempre dirigim la conversa cap a temes que ens interesen i, si trobe a algú que em segueixca el rotllo pot derivar la conversa fins a temes insospitats.

El cas és que va sortir el tema del concepte de "raça" i jo vaig treure la part més vehement de mi mateixa defenent la meva postura. Eren tres contra una i no vaig baixar del carro. Però tampoc els vaig convèncer.

No se sap com, i influenciada pels meus estudis d'antropologia encara sense acabar (com es pot comprovar), vaig començar a dir que no era correcte, actualment, la utilització del concepte de "raça", que en el seu lloc hauríem de dir cultura. Bé, més que cultura seria més correcte parlar d' ètnia. Perquè aquest falç concepte es refereix a classificacions d'aspectes o característiques físiques de les persones que no ténen sentit en l'actualitat a causa de la gran variació, mobilitat, migracions, etc. amb que ens trobem. Les meves paraules no van ser exactament aquestes, cal afegir la influència del lambrusco que va aportar algunes variacions a la meva versió, així com falta de vocalització, to de veu inadequat, i no recorde què més.

Així que, tal i com vaig prometre a l'home de la meva amiga, li direm Joan, he buscat l'article que et deia que defenia i demostrava la meva opinió i el meu rebuig cap al concepte i l'existència de "races humanes". Es diu "raza e historia" i és de Claude Lévi- Strauss, antropòleg belga que va faltar fa pocs mesos. En ell explica molt millor que jo la relació entre aquests dos conceptes.

Però també hi ha altres motius per a la meva postura, i d'una part de científics i antropolegs actuals, que intentaré resumir:

- En primer lloc, la diferència genètica que hi ha entre els sers humans actuals és mínima, tan petita que molts biòlegs es neguen a afirmar la existència de races en les persones (no passa com en els gossos, Joan). Es basa en descripcions físiques aparents, sense fundament biològic.

- Em negue a utilitzar la paraula "raça" per la concepció racista de l'ús d'aquest terme que sempre ha tingut. I no vull dir que qui utilitze el terme siga racista, no, ja sé que no, però, per a mi, és més correcte parlar "d'ètnia".

- No es poden classificar les "races" per la falta de rigor i validesa taxonòmica. Les característiques que defineixen les "races" que ningú sap contabilitzar, són imprecises i arbitraries.
- Hi ha moltes més cultures (millars) que "races" humanes (unitats) i, sovint dintre d'una mateixa cultura podem trobar vàries "races".

- En 1950, la unesco va recomanar substituir la noció de "raça humana", considerada no ciéntífica i confusa, per la d'ètnia, basada més en les diferències culturals (llengua, religió, costums, etc.)

- Experiments desenvolupats sobre el cos congelat d'Otzi (la momia natural més antigua que es coneix) indiquen que és gairebé impossible determinar la "raça" d'un individu a travès de la genètica, per tant el concepte de raça és un concepte buit.
- L'intent de definir races implica d'alguna manera la existència d'una puresa racial, exemplificada per individus "tipus" dels quals trobem pocs models. Un blanc hauria de tindre: pell clara, ulls clars, cabell clar i llis, faccions estretes... però jo sóc de cabell castany (les metxes no conten?), arrissat, pell molt morena en estiu, ulls marrons... massa barreja: no encaixe. I tu ets: ulls clars, pell clara, cabell moreno (te pillé!) tampoc encaixes. Aleshores què som nosaltres? Per on tallem? Va, vinga, aquestes són característiques massa superficials com per a tenir-les en compte!

- Els avanços de la genètica indiquen que les diferències genètiques entre grups son biològicament insignificants; existeixen variacions genètiques més clares a l'interior de grups anomenats de la mateixa"raça" que entre altres. No hi ha un sol gen que diferencie clarament una "raça" d'altra. a més a més tota la quantitat de variació genètica present en la espècie humana, es troba en qualsevol població humana i en qualsevol part del món. Això ho he llegit a un article molt interessant que he trobat ací, i també en aquesta notícia.

I crec que ja he explicat totes les meves raons, senyors, espere haver-me explicat millor que l'altra nit i ja que estic, aprofite per demanar disculpes per tots aquells moments en els que em pose insistent en algún tema o que em pose a discutir amb David... encara que ja sabeu que seguiré fent-ho, sempre que hi haja lambrusco, amics i conversa.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Escrit a mà


diumenge, 27 de desembre del 2009

Once




Una bona recepta per passar una bona estona a casa, tranquil·lament, amb companyia o sense, i si fa fred, millor.
No penseu que és un pastelón més del tipus: "xic coneix a xica-xic perd a xica- xic recupera a xica." No nonono no , qué va. Aquesta és una història que podria haver passar perfectament, de fet, crec que a mi m'ha passat alguna vegada! (o dues).

Bé, el cas és que ens trobem a un músic de carrer, que interpreta les seves pròpies cançons, fins que una noia se li acosta cercant conversa. M'encanten les imatges i l'escenari de cada moment, sobre tot quan van pel carrer: ell amb la guitarra de forats, ella amb l'aspiradora trencada.
Ell li demana que l'acompanye al piano amb algunes cançons que ha compost, i així formen un grup que sona molt bé.


Aquesta és una pel.lícula que recomane per molts motius. Conté una sutil.lesa inesperada, té música, sentiments, realitat i tendresa. El director és l'irlandès John Carney, i els intèrprets són cantants al mateix temps i ténen unes veus precioses: Glen Hansard i Markéta Irglová.

M'encanta ella, el seu personatge: una dona realista, responsable, conscient del seu paper al món, de les seves obligacions, amb els peus a terra... però que amaga grans sentiments que ningú sap, només s'intueixen. una pianista sense piano.

Ell: sommiador, melancòlic, que viu al passat i es lamenta de la seva sort. Un artista de carrer amb molt de talent.

La peli: Va ser guanyadora d'un òscar a la millor cançó, encara que no és coneguda i va passar completament desapercebuda per a la gran crítica. Es va donar a conèixer en el festival de "Sundance" al 2007.


Un paisatge: quan ell es recorda tocant en un camp ple de margarides groges silvestres.

Objecte: la guitarra de forats.

Moment: quan ell li pregunta com es diu en txec "¿Le quieres?" i després ella li respon: ''miluhu tebe''.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Òpera al mercat

Un dia qualsevol, de bon matí, vas a comprar el pà, passes pel mercat i enmig de l'olor a carn i verdures, et trobes amb açò:

Així sí que aniria tots els dissabtes a comprar!
No sé de qui va ser la idea, però em sembla genial, és una forma d'acostar la música a tothom, divertida i senzilla. M'hagués agradat estar allí per poder afegir el meu aplaudiment.
Qui sap on ens pot sorprendre la música la propera vegada!?

diumenge, 22 de novembre del 2009

L'encenedor de paper

Vaig caminant pel carrer, un carrer molt transitat i amb una gran vorera, ampla i plena de gent que va carregada de bosses, totes iguals, del mateix color que les bosses que fan publicitat d’un conegut magatzem.
De sobte, un olor a cafè acabat de fer m’atura i em fa tancar els ulls. No pot ser que siga el mateix olor que setmanes abans sentia mentre Didier em deia que era bonica. Estàvem a una cafeteria de potser tres metres quadrats, allargada i asfixiant, sense finestres ni sortides d’aire, però amb olor a cafè i a cigarreta mal apagada.

Quasi no me’n adone que estic fent embossament de peatons, fins que algú m’espenta i diu “perdone”. Deuria de continuar caminant, doncs sé que estic a punt d’arribar tard a la meva cita, però a l’últim moment canvie d’opinió. “Són només cinc minuts”, pense. Demane un cafè sol al cambrer, sense sucre. Aquest em mira amb ulls negres i misteriosos i em somriu amablement.

De sobte veig que sobre la barra hi ha uns paperets cridaners amb imatges d’un concert de jazz. Els agafe, semblen útils com a senyals de lectura. “Aquesta és la programació que tenim de música en directe dels dijous per a aquest mes i el següent”, m’informa “Ulls-negres”. He de tornar a aquest bar, precís, pense mentre amague amb cura les senyals de lectura al bolso. Només una pregunta em dóna voltes al cap: “Com s’ho faràn per fer entrar tota una big band en tres metres quadrats?!”. Però als dos segons aparte els dubtes, segur que ténen alguna porta camuflada a una paret, amagada darrere de qualsevol pòster que fa que aparega tot un escenari invisible i ple de llums violetes.


Una camioneta amb una inscripció en color fosforescent s’atura al semàfor que hi ha enfront de la porta del bar. Més bosses del mateix color passen ràpidament i desapareixen.
Apure el cafè i observe el “poso” que queda intentant revelar el meu futur... Crec que és ben clar: “arribaràs tard!”. Val, si vaig a arribar tard, almenys deuria portar-li un regal a mode de disculpa. Això és! Què gran idea! Pague i marxe ràpidament, sense acomiadar-me d’Ulls-negres. Quina bona sort he tingut al trobar-me just al costat d’un gran magatzem molt prestigiós. De segur que ací trobe un regal que em disculpe i aconsegueixc robar-li un somriure a la meva cita, sempre tan puntual...
Entre, “uff quanta gent! He de ser ràpida!”.

Una mica marejada per la multitud de gent, colors i llums, passe directament a la secció de llibres. Si, aquest és, el que està a l’estant més visible, aquest de segur que li agrada. Compre. Marxe. Aquesta vegada no hi havia cap Ulls-amables, només uns Ulls amb aquest dibuix: “$”.

Ràpidament esquive a la gent que passa pel voltant, la vorera sembla un camp de batalla per veure qui adelanta més, però jo sóc ràpida i no deixe que ningú em passe.
Metro. Parada. Surto a l’exterior i... La cara llarga de la meva cita m’espera impacient, i sense rastre de somriure. Abans de deixar-me explicar em diu “Se pot saber on cony estaves?!”. De sobte me’n adone, mire al meu voltant i comprove que continuen passant les bosses i les persones, totes són del mateix color, mire avall, jo també en porte una del mateix color! Al mateix temps passa una camioneta amb una inscripció fosforescent que diu: “Compra el millor regal: L’encenedor de paper”, just el mateix llibre que jo he comprat i que ara li done a la meva cita. “Per què em compres aquest llibre? Ja l’he llegit fa setmanes! Per què arribes tard? Porte tres quarts d’hora esperant!”. “Ha estat la suggestió”, conteste, “Vols que anem a un concert de jazz dijous per la nit?”