Un núvol blanc

 


Aquesta versió em deixa sense paraules.

TOT ÉS MENTIDA

CRÒNIQUES DEL CONFINAMENT, ANY 2032

Quan la vida que coneixíem es va veure paralitzada per la crisi provocada pel virus COVID-19, ningú es podia imaginar que allò que anava a ser un confinament d'un parell de setmanes, com a molt un mes, es prolongaria durant anys. 

Després d'aquesta pandèmia sorgiren altres com la del SIFCON-32, el VATOM-6 i, més endavant, el mortal KUPOFF-46, que van provocar un augment de la por al contagi en la població.

L'establiment de l'Estat d'Alarma indefinit va ser la primera de les dures mesures que es van imposar. Més tard, la presència de militars als carrers es va normalitzar. Estava totalment prohibit sortir a l'exterior sense cap motiu imprescindible com assistir a aquells treballs necessaris, consultes mèdiques d'urgència o treure a passejar de manera restringida els animals.

Els bars es van tancar o es van haver d'adaptar les seves instal·lacions per a que el contacte físic es fes pràcticament impossible. Una paret de vidre desinfectada separava ambdues parts d'una taula que només permetia el contacte visual entre les parelles. Estaven prohibides les reunions de més de dues persones. Les cites on line van crèixer un 89% i les relacions mitjançant la tecnologia es van convertir en el principal mètode de comunicació social.

Tot allò va portar conseqüències: un descens notable de la natalitat, un increment de la mortalitat de gent major de 50 anys i, sobre tot, es van multiplicar les separacions entre parelles i els suïcidis de persones solitàries i amb depressió.

La gent ha canviat. El fet d'estar tant de temps tancats a les seves cases ha provocat que cadascú es cree el seu propi món virtual. El consum de videojocs i apostes on line s'ha disparat. Els adolescents han deixat de ser aquells estrepitosos rebels per transformar-se en autòmats pegats a una cadira ergonòmica.

El món de la moda ha caigut al forat negre de l'oblit perquè a ningú l'importa com vestir per estar per casa. La preocupació per l'aspecte exterior i la higiene corporal ha perdut importància.

Així mateix hi ha sempre una desconfiança extrema cap als altres. Ningú sap qui pot estar infectat o qui no, encara que a les portes de tot arreu s'ha instal·lat una alarma detectora d'infeccions. Els símptomes poden aparèixer quinze dies després del contagi. Tanmateix, poques són les persones que deixen passar a algú a les seves cases. Esdevé tan complicat iniciar una relació que gran part de la gent decideix quedar-se sola o tenir parelles en la ficció amb qualsevol dispositiu electrònic.

Ens hem tornat solitaris i egocèntrics. Acostumats tant a no tenir contacte físic amb ningú que ni tan sols ho trobem a faltar. Sembla que vivim a un món on només existeix la teva persona. I no necessitem a ningú més. Fins que arribes a la maduresa i te'n adones de que no has conegut mai a ningú en realitat. No saps el què és sentir. Tot és mentida.

Diada de Sant Jordi 2020

«Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària.»

Una Història de dues ciutats, Charles Dickens

Zorba

No sé exactament de què va aquest film però porte veient aquests minuts durant anys i sempre he pensat que amb un final així ha de ser interessant. Quan tinga oportunitat de veure-la ho faré encara que sembla molt antiga i difícil de trobar. També va sorgir d'una novel.la que es diu "Vida i Aventures d'Alexis Zorbas", de Nikos Kazantzakis que tinc a l'infinit llistat de llibres per llegir.
Els dos personatges principals, Zorba (Anthony Quinn) i Basil (Alan Bates), representen el conflicte humà entre la passió i la raó. Qui guanya a qui? Sembla que aquests dos han passat moltes desventures però, quan ja no hi ha solució i ja està tot fet, una bona opció és... ballar.

Recepta boja de coca de carabassa

Ara que està tothom cuinant a casa i que el rent i la farina s'esgoten dels supermercats, jo també vaig a cuinar!! ("Ueeeee" el públic del fons em fa una ona i tot!). Ma mare em va ensenyar aquesta recepta de coca de carabasseta que està boníssima (el gat no pot resistir-se i això és un bon indicatiu). 

Està pensada per a 4 o 6 persones, però si hi han només dues persones a casa amb molta fam, també arriba. I si no tens molts veïns, també per a tota la finca.

INGREDIENTS:
202 gr. de carabassa (però ha d'estar ja feta al forn, almenys durant 6 o 7 hores)
203 gr. de farina
204 gr. de sucre (o molt més)
153 gr. d'oli de gira-sol (mai posar d'oliva perquè si no la coca explotaria)
3 ous (no cal comentar-ho tot)
1 sobre i mig de rent en pols
1 poquet de sal (aquest últim ingredient és tan inexplicable com imprescindible)

*AVÍS IMPORTANT: Aquestes mesures no són aleatòries, han de ser respectades en la seva màxima exactitud perquè si no el continu espai-temporal es podria veure alterat i el resultat seria una seqüència temporal que donaria lloc a una realitat alternativa poc aconsellable.

PREPARACIÓ:

S'han de batre bé tots els ingredients. Però mai per separat. És a dir, en un bol o un test de qualsevol tipus es posa la carabassa, molt de sucre, els ous (millor sense closca) i l'oli. Aquest bol pot ser també un tupper dels de tota la vida, però després del seu ús no s'ha de llençar mai, mai. Encara que la tapa estiga perduda o el plàstic semble ranci i podrit. El tupper sempre s'ha de guardar al lloc on estan els altres mil cinc-cents companys seus. 

Es bat. 

Després s'afegeix la farina, el rent i la sal i es torna a batre fins a la extenuació. Quan la batedora esta ben recalentada s'aconsella desconnectar i rentar. Mai del revés. Mecaguen! El forn deuria estar encès i precalentat a 180º abans de tot el procés de preparació. (No passa res, tornar a l'inici de la recepta).

Es posa tot el resultat en un motle de la forma que siga. Mecaguen la figuereta! Aquest motle deuria d'haver estat prèviament engrassat amb mantega i amb un poquet de farina... Tornar a l'inici!

Per fi es posa el motle al forn i es deixa mitja hora mentre se fuma un cigarret. Millor light. I si vostè no fuma, millor. Però MAI de la vida es deu d'apartar la mirada del forn. (Encara que sí està permès parpellejar un poquet). A partir d'aquest moment no es podrà obrir el forn per cap motiu fins que no passen 30 minuts. És molt important aquesta frase. Torne a llegir-la per favor. Mecaguen l'hòstia! El motle deuria d'estar tapat amb paper de cuina per a que la superfície no es creme. Si no ho ha tapat... TAPE-HO! Però no si no han passat els 30 minuts. Si és així, ja pot llençar-ho al fem.

Quan ja jan passat aquests 30 minuts fatals, es punxa amb ganes mitjançant un escuradents o una forqueta per tal de comprovar que la massa està feta. (Però si ho punxa molt deixarà de ser una coca i es convertirà en un colador). En deu o quinze minuts més (o vint), estarà llesta per a servir.

* Hi ha una opció light que consisteix en posar farina integral i sucre morè, però llavors s'han de posar dos sobres de rent per a que la massa puge fins al cinquè pis.

* Hi ha una altra opció més light encara que consisteix en no fer res. Aquesta és també l'opció més sana i ecològica.

Com es pot comprovar, he perfeccionat la tècnica i he afegit pipetes de xocolata.

 Bon profit!

* Com a prova de realitat existencial, a Mar i Cel teniu el meravellós resultat d'aquest experiment. Qui més s'animarà a continuar la cadena de la carabassa?!

Cinc afirmacions

Seguint la proposta de Xexu d'un joc de twitter, vaig a fer cinc afirmacions sobre coses de mi mateixa, però d'aquestes cinc, una no serà veritat... Heu d'endevinar quina és la falsa: 

1. Em vaig quedar tancada al Liceu amb la meva germana, ens vam fumar un cigarret al vàter i quasi passem allí la nit. 

2. La meva germana i jo ens vam perdre a una ruta per Tremp, per culpa d'un escalador que ens va assenyalar mal el camí. I vam ser perseguides per un porc senglar!

3. Una vegada em va tocar una bici a un sorteig per passar per un laberint d'espills.

4. Mai faig trampes als jocs de taula. Em sembla una actitud irrespectuosa i infantil.

5. No m'agraden les panderoles. Sobretot les marronetes que volen.

Pollice Verso

Jean-León Gérôme, 1872, Pollice Verso

- Això no és art!

- Clar, tu no ho pots apreciar perquè no has estudiat les normes, els rituals, la indumentària i tot allò que envolta a aquesta celebració. Però hi ha tot un món, amb llenguatge propi i significats que moltes persones consideren art...

- Per a mi, una representació  on l'entreteniment del públic consisteix en el patiment de la víctima, no pot ser considerada art. És més, es deuria de suprimir.

- Però no pots llevar de cop tot una tradició que ve més enllà de l'any 509 a.C. i que afecta a molts oficis, personatges, que porta tant de consum i que atreu a molta gent... 

- Ja, val, doncs, tornem als circs romans, als espectacles de gladiadors i als jocs feréstecs!
- Mira, no hem vingut al Phoenix Art a discutir sobre els jocs als circs romans!
- Circs romans? Què dius dels circs romans? Jo estava parlant de bous...




Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts

Succesos misteriosos durant el confinament

Dia 4 de confinament a casa per l'Estat d'Alarma decretat pel President del Govern a causa de l'epidèmia del COVID-19. Mai havia viscut una situació com aquesta. No podia imaginar com seria la meva vida sense les rutines a les què he estat acostumada fins ara: treball - casa - treball... 

Després de passar uns dies fent sessions intensives de neteja i ordre al pur estil Marie Kondo, la idea d'haver d'estar tancada a casa esdevenia un somni: per fi trobava temps per llegir, enganxar-me a sèries, escriure al blog, re-ubicar tots els mobles del pis... Malgrat tot, no estava resultant ser tot tan meravellós com m'esperava i la vista dels buits carrers des de la finestra del menjador em començava a torbar l'ànim.

Davant de la finca on visc hi ha un passeig prou ample. Em van dir que mai edificarien enfront a grans altures, que sempre veuria un ditet de platja des de la finestra... fins que van començar a construir un gran bloc de pisos a l'altra part del passeig que em va deixar definitivament sense mar.

De matí es poden veure a alguns treballadors en petits grups però, quan arriba la nit, esdevé una finca fantasma, silenta i tètrica. Només deixen una llum suau en allò que en un futur serà l'escala.

Aquesta nit un so molt fort m'ha despertat fent-me botar del llit. Semblava que alguna cosa s'hagués trencat de la finca fantasma. Corrent he anat a mirar per la finestra del menjador, però no hi havia res estrany. Allà seguia la llum de les encara-no-escales... però, durant solament un segon vaig poder veure com alguna cosa es movia ràpidament a una finestra de l'edifici. 

Podria ser una figura humana? M'ha semblat veure algú que portava casc?
Aquests dies sense sortir començaven a fer-me perdre el seny...
Més tard he tornat al llit i m'he dormit profundament.

Dia 5 de confinament. Altre cop aquell soroll durant la nit m'ha despertat. He mirat el rellotge i eren les tres. No m'ho puc creue, tan de bo siga només un malson. Tot i això no puc evitar anar al menjador i guaitar per la finestra la finca fantasma. Aquesta vegada tinc preparats uns prismàtics. Primer només es distingia la foscor de l'interior, de finestra a finestra, fins que s'ha aguaitat una figura humana, amb casc. Semblava que mirés cap a la meva direcció!

Dia 6. Aquesta vegada l'esclat m'ha trobat desperta i preparada a la finestra. Amb roba fosca i els llums totalment apagats, telèfon a la mà i una provisió important de xocolata... L'explosió sona en una mena de subsòl que sembla el futur garatge. Torne a veure la figura a una finestra! Definitivament és un home, i carrega un embalum enorme que deu de pesar prou. On anirà? El segueixo amb els prismàtics fins que puja un parell de pisos. Llavors he pensat que podria ser un vigilant que porta material de l'obra... però, a les tres de la matinada? Mentre intentava enllaçar els meus pensaments, s'ha girat cap a mi. M'he amagat de seguida, crec que no m'ha vist... Prenc la decisió de deixar aquesta història pel dia següent, i la idea de cridar a la policia se'm fa innecessària. Donat el cas, segur que tenen assumptes més importants que atendre la paranoia d'una dona solitària.

Dia7. Les tres. L'esclat. Veig llums a l'escala de la finca fantasma i la figura de l'home amb casc carregat amb quisapquè. Ara s'atura a una finestra i esguarda els carrers d'enfront. És a dir, el meu carrer. Jo mire també ambdós costats i me'n adone que aquesta nit veig menys llums que de costum. Pot ser que no hi hagi tants sorolls durant el dia? On estava avui aquell veí que toca la guitarra? I els nens hiperactius del pis de baix? Cada vegada tinc la sensació que la gent està més ensopida per aquesta circumstància. La por els consumeix i han niat al sofà veient Netflix sense pausa. És per això que hi ha més silenci durant aquests últims dies. Avui encara quedava paper de vàter als supermercats...

Dia 8. Durant el dia no deixe de pensar que la meva pròpia finca s'està convertint en una finca fantasma. Ja no escolte els veïns cridar, ni tan sols parlar! No se sent el soroll de les canonades de l'aigua que baixa i molt menys la música. Arriben les tres del matí i no necessite el despertador per estar preparada. Allí està: l'home del casc. Allò que carrega definitivament és un sac gegantí, potser siga de ciment i per això li pesa tant. De sobte el deixa caure a terra i torna a mirar per la finestra. Aquest cop s'apropa i mira directament cap el meu menjador. Crida alguna cosa: "Tu seràs la següent!"

Ara sí que truque a la policia i demane ajuda amb tota la integritat que sóc capaç de mostrar. 

Com m'esperava, al cap d'uns intents de connexió m'atenen fredament i em diuen que el meu cas no és una emergència, que no he de tenir por si tanque en clau la porta de casa. Horror! És en aquest moment quan entre en pànic, em posseeix la histèria i em veig incapaç d'actuar. Definitivament m'he tornat boja. Decideixo asseure, respirar i comptar fins a deu. Torne a mirar per la finestra i sembla la finca de sempre. Cap llum diferent a l'habitual i no hi ha ni rastre de l'home del casc. Hauran estat imaginacions meves? Me'n vaig al llit. Aquests dies he descansat menys que quan tot era "normal" i podíem sortir de casa. Potser que fins i tot trobe a faltar el meu treball i tot açò m'estiga passant factura.

Dia 9. He decidit afrontar les meves pors i desfer-me d'aquesta incertesa que em desperta cada nit a les tres. Avui a les dotze del migdia em vestiré amb alguna cosa diferent a l'uniforme de roba d'anar per casa, i em colaré a la finca fantasma. És l'única manera de descobrir si l'home que he vist durant aquests dies és real o no. I m'enfrontaré a ell. Cara per cara. I, si no escric un nou dia en aquest diari... Potser el meu cos quede soterrat a un futur garatge? Tant és! Seguiré pujant diàriament les meves experiències a aquest humil blog personal. Gràcies pels vostres comentaris!

Truquen a la porta.

Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?

I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.

El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.

Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?

Les filadores

Diego Velázquez, 1658, la fábula de Aracne

La remor del parlar de les filadores m'adorm mentre prepare el fil. Parlen de les dames que observen el tapis del fons, aquell que vaig fer quan el meu estimat va marxar per primera vegada a un dels seus viatges d'aventures. Mai no sabran el temps que vaig dedicar a perfeccionar els dibuixos, els colors... és per això que és el més polit de totes les filadores i atreu a la vista.

Ara torne a estar filant, estire primer el fil i el deixe preparat per a que rode suau, i  poc a poc es va desfent per crear un nou tapís. Treballe mecànicament i, sense aturar-me, vaig pensant el meu pla per a que no torne a marxar. Sé com fer que es quede al meu costat i no torne a fugir. Sense adonar-se'n es veurà atrapat en els meus braços. Ho tinc tot calculat com calcule els fils de colors. Serà com el nou tapís, serà hipnòtic, com una teranyina, que l'atreurà inevitablement cap a mi, i quan se n'adone haurà quedat ja atrapat.

(Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts)