Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dijous, 31 de desembre del 2015

La Fada que va desaparèixer

Theodor Kitelssen, 1900

La vaig veure aquí mateix. Segur. Estava dins de l'aigua i va sortir amb els cabells mullats, d'un color violeta intens, que mai havia vist. Anava nua i tenia els ulls verds, com les fulles dels pins. La vaig veure aquí, em va veure, ens vam mirar durant una estona sense dir res, i després va desaparèixer.
Mai havia vist una noia com aquella, era jove i prima, lleugera i de moviments harmònics. Crec que estava cantant, però no estic segur, s'escoltava un so estrany, molt suau semblant al moviment de  fulles al vent... 
Però era aquí, segur! Torne tots els matins al llac, des de fa setmanes, per veure si apareix, però encara no l'he tornat a veure... No sé, potser era tot imaginació, potser no hi era... Era un matí d'hivern amb molta boira, ... i si va ser una il.lusió? i si va ser només un animal? De vegades veiem coses que realment no existeixen.
Si, la boira seria, segurament... o això o estic boig. Millor la boira, deu ser la boira i el fred. Millor torne a casa, al foc de la llar, i no vindré més per aquí. Ni un dia més.




dilluns, 16 de novembre del 2015

Seguretat

Fa temps que tenia aquest conte guardat i volia fer una traducció, però crec que no cal, i pense que de vegades es perd alguna cosa, així que la vaig a deixar com està. Si teniu paciència i ganes de llegir-la, tracta de la seguretat i de com construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixa, que sovint depèn del què pensen els altres. A veure si us agrada!



Sabia parábola acerca de la seguridad en sí mismo.

Un día un sabio maestro recibió la visita de un joven que se dirigió a él para pedirle consejo:
— Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto. ¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?
El maestro sin mirarlo, le dijo:
— Cuánto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después... y haciendo una pausa agregó: — si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este problema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.
— E... encantado, maestro— titubeó el joven, pero sintió que otra vez era desvalorizado y sus necesidades postergadas.
—Bien— asintió el maestro. Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño y al dárselo al muchacho, agregó:
— Toma el caballo que está allá afuera y cabalga hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda. Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Ve y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas. El joven tomó el anillo y partió. Apenas llegó, empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes, quienes lo miraban con algún interés.
Pero les bastaba el escuchar el precio del anillo; cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y solo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo. Alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro y rechazó la oferta.
¡Cuánto hubiera deseado el joven tener esa moneda de oro! Podría entonces habérsela entregado él mismo al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda. Triste, subió a su caballo y volvió a donde el maestro se encontraba:
— Maestro -dijo- lo siento, no se puede conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera obtener dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.
— Qué importante lo que has dicho, joven amigo —contestó sonriente el maestro—. Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregúntale cuanto te da por él. Pero no importa lo que ofrezca, no se lo vendas. Vuelve aquí con mi anillo. El joven volvió a cabalgar.
El joyero examinó el anillo a la luz del candil con su lupa, lo pesó y luego le dijo:
— Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.
— ¡58 MONEDAS! — exclamó el joven.
— Sí, -replicó el joyero— yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé... si la venta es urgente...
El joven corrió emocionado a la casa del maestro a contarle lo sucedido.
— Siéntate —dijo el maestro después de escucharlo— Tú eres como este anillo: Una joya, valiosa y única. Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto. ¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Chi mi frena in tal momento?...

La situació és aquesta:

Lucia di Lammermoor acaba de signar, pressionada pel seu germà, el contracte matrimonial amb Arturo, amic d'aquest  i aliat de tota la vida. Ella no volia, però per raons polítiques i per no decebre al germà, al final accedeix. I quina casualitat, que en aquest precís moment, quan acaben de signar els papers, apareix Edgardo, amb qui Lucia s'havia promés en secret i a qui realment estima de tota la vida. També és el gran enemic mortal d'Enrico, el germà de Lucia. Tot un moment carregat d'emocions on els personatges canten els seus pensaments, tan diversos, i que es van juntant poc a poc, creant una harmonia contrastadament preciosa. Em fascina aquesta part, perquè parlen tots a l'hora, criden, canten! i tanmateix sona preciós. Un passatge que et fa comprendre l'intensitat del moment de la millor manera possible, amb música...



EDGARDO
Chi mi frena in tal momento? (Qui em frena en aquest moment?)
Chi troncò dell'ire il corso? (Qui va canviar el rumb de les ires?)
il suo duolo, il suo spavento (el seu dolor, el seu espant)
son la prova d'un rimorso! (són la prova d'un remordiment)
Ma, qual rosa inaridita, (però, com rosa marcida,)
ella sta fra morte e vita! (es troba entre mort i vida)
io son vinto... son commosso... (estic vençut, commogut...)
t'amo, ingrata, t'amo ancor! (t'ame, ingrata, t'ame encara!)

ENRICO
Chi trattiene il mio furore,  (Qui detén el meu furor,)
e la man che al brano corse?  (i la mà que corre cap l'espasa?)
Della misera in favore   (en favor de la miserable...)
Nel mio petto un grido sorse!  (al meu pit sona un crit)
È il mio sangue! io l'ho tradita!  (És la meva sang i l'he traït!)
Ella sta fra morte e vita!...
Ah! che spegnere non posso  (Ah! que no puc esborrar...)
un rimorso nel mio cor!  (els remordiments del meu cor!)

LUCIA
Io sperai che a me la vita  (Esperava que la vida)
tronca avesse il mio spavento...  (hagués estat trencada pel meu terror)
ma la morte non m'aita... (Però la mort no m'ajuda,)
vivo ancor per mio tormento! (encara visc, pel meu turment!)
Da'miei lumi cadde il velo... (cau el vel dels meus ulls)
Mi tradì la terra e il cielo!...  (m'han traït la terra i el cel)
Vorrei pianger, ma non posso... (voldria plorar i no puc,)
ah, mi manca il pianto ancor! (fins i tot el plor m'abandona!)

RAIMONDO
Qual terribile momento!...  (Quin moment més terrible!)
Più formar non so parole!...  (ni tan sols puc dir paraula!)
Densa nube di spavento  (un dens núvol de temor...)
Par che copra i rai del sole!  (sembla que cobreix els raigs de sol)
Come rosa inaridita  (com rosa marcida,)
ella sta fra morte e vita!... (es troba entre mort i vida)
Chi per lei non è commosso  (qui no es compadeix d'ella)
ha di tigre in petto il cor.  (és que té al pit un cor de tigre.)

dimecres, 21 d’octubre del 2015

Viatge al futur


Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.
Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.
El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.

dimarts, 29 de setembre del 2015

Recordem els petons


Sovint passem per davant de coses belles que se'ns escapen... i ni tan sols parem la mirada un moment per observar-les... o de vegades potser si? 




diumenge, 20 de setembre del 2015

69


69
Tot anava bé fins que arribarem a la caixa forta del Banc del Carrer Kamasutra. La contrasenya semblava més senzilla del què havíem calculat. Sabíem que el director del banc era aficionat a l’astrologia, de signe Cranc i contradictori. El codi estava apuntat al fons d’un llenç: 3 vegades 3 i un 9 voltat al davant. En d’obrir-la ens vam tobar una ampolla de whisky Vat 69.



Aquesta és la meva participació al concurs de 69s de garbi24.(L'imatge és d'internet)

dimarts, 8 de setembre del 2015

"Podries" llegir aquest poema

P
PODRIES
Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
JOANA RASPALL

dimecres, 2 de setembre del 2015

The Fountainhead, Ayn Rand



Després d'haver escoltat opinions de tot tipus, m'he trobat amb gent que estima aquest llibre i gent que l'odia fins al punt de deixar-lo a mitges... A mi em costa molt deixar un llibre a mitges, necessite saber què passa, si conta una història, i sempre pense que finalment millorarà, si no m'agrada el principi. Però amb aquest llibre, "El Manantial" com el vaig llegir jo, em va passar tot el contrari. Enganxada fins el final, sense poder parar de llegir, i assaborint cada paraula i reflexió que l'autora em regalava. Pots estar d'acord o no amb algunes idees generals, però el que sí és cert, és que em va fer pensar i el que més em va cridar l'atenció va ser l'originalitat dels personatges. 

El protagonista, l'arquitecte Howard Roark, és una persona amb uns ideals i una coherència de vida que no deixa mai de defensar, passe el que passe. Va en contra de tot el món, però ell es manté fidel a la seva idea de crear i de ser diferent, malgrat no aconseguir cap contracte. M'encanta. Sincerament, a quantes persones coneixem així? Es troba a faltar aquesta integritat sobre tot als polítics!



Al temps d'haver-lo llegit, uns amics em van dir que també hi havia una pel.ícula, i vam fer una bona sessió de cinema que va estar genial i ens va donar peu a xarrades i reflexions sobre els personatges.

Així trobem el típic company de Roark que, sent prou mediocre, obté més èxit perquè s'adapta al que la societat li demana. Hi ha d'altres que no ténen cap problema en defensar coses en les que no creuen per tal d'aconseguir el poder. Ens trobem també amb bona gent que, malgrat el seu comportament bo, pateix i no obté cap recompensa... Alguns podran pensar que ella, Dominique, està una mica boja... Però també té les seves raons per actuar d'aquesta manera, i m'encanta perquè és original i viu amb passió. (L'escena de l'escultura que llença per la finestra perquè és massa bonica, no deixaria indiferent a ningú...)

En el seu moment va tindre moltes crítiques perquè les idees que l'escriptora i filòsofa tenia, eren pura dinamita en aquells dies... 




No es pot negar, que l'alegat final de Roark quan està al judici, és digne de reflexió i, quan l'acabes de llegir per primera vegada, et quedes uns minuts en la ment pausada, assimilant tot el que ell vol expressar, en silenci, i penses que l'orgull, la valentia també és signe de respecte cap a tu mateixa.

Sense endinsar-se en la filosofia objectivista que diuen que seguia Ayn Rand, i sense profunditzar més enllà i voler trobar més significats que els que s'escauen de gaudir d'una obra literària; pense que aquest seria un bon llibre per portar a una illa deserta, i si no pregunteu-li a Sawyer, de Lost!

(imatges d'internet)




dimarts, 25 d’agost del 2015

Sophisticated Lady


Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz. 

Diuen...   que primer tenies  algun romanç
i que el teu cor es va cremar amb una flama
però va  ser només un  parpelleig
que prompte es va esvair.

Més tard, amb la desilusió 
marcada al més profund dels teus ulls,
aprens que els ximples en l'amor
 creixen prompte i es fan savis.

Els anys t'han canviat,
d'alguna manera,
i et puc veure ara:
fumant, bevent, mai pensant en el  futur,
indiferent...
Diamants brillant,  ballant  i quedant amb desconeguts 
a un restaurant.

Realment era això tot el que volies?
No, Sophisticated Lady,
ho sé:

Tu trobes a faltar 
l'amor que vas perdre fa temps;
i de nit, 
quan ningú et veu,
plores.

dijous, 20 d’agost del 2015

La cagada del manso

El mes d'Agost és temps de festes a molts pobles i algunes de les activitats que es realitzen són realment curioses. Per causes explicables, no vaig poder assistir a una en concret que em va cridar l'atenció, però afortunadament, vaig enviar a un informant per a que m'expliqués com havia anat l'event i fotografiara alguna curiositat. Aquest és l'informe que em va enviar:

El diumenge 16 d'agost, a les 21:00, segons el programa de Festes d'agost 2015, estava anunciat l’acte festiu: Cagà del manso al cantó del forn Pa i dolços.
Vaig anar amb la càmera sobre les 21:30 pensant que seria massa tard. Però no hi havia ningú (ja sabeu, puntualitat festera). Me’n vaig tornar a casa pensant tornar més tard, no ho vaig fer.
Al dia següent vaig passar per allí i no quedava vestigi de res.
L’any anterior, davant de la llar dels jubilats si que estava la pintura en l’asfalt de les quadricules, però com han re-asfaltat,...
Al no poder enviar-vos un reportatge gràfic he tirat ma d’Internet i ací ho teniu:





En definitiva, "la cagà del manso" (que és com realment es diu), consisteix en dividir un recint acotat amb casselles, on s'espera a que aquest animalet cague. Els festers venen paperetes corresponents a cada cassella, a un preu aproximat de 5 euros. A qui li toque la cagada a la seva cassella guanya un premi, que sol ser econòmic o un regal tipus cistella de menjar. És una rifa on la sort és la pura sort natural! Podríem dir que hem trobat la millor explicació de l'atzar per l'atzar. On caiga, ha caigut.
Clar, la finalitat d'aquesta pràctica, que sobre tot es suposa que és la de divertir-se, queda un poc relegada a les ganes que tinga el manso o no. I la gent es queda observant i esperant, desitjant que la cagada, "la cagà", caiga en la seva cassella... Potser la cagà del manso és inmediata o potser s'ha d'esperar hores. Qui sap? Així és la vida, ningú sap on anirà a parar la següent cagà de manso...

dissabte, 11 de juliol del 2015

Així es respon!

Olé! He dit només llegir aquest article. Em sembla genial que hi haja persones que contesten així i que reaccionen correctament diguent les paraules justes. Problablement perquè moltes vegades al moment mateix una es paralitza i no li surten les respostes bones, directament et quedes sense paraules, i després et ve tota la ràbia... i això no deu de ser bo per la salut.

Estic parlant de la tennista bielorrusa Victoria Azarenka que, després d'un partit espectacular amb Serena Williams, a una roda de premsa li van preguntar alguna cosa sobre els seus crits al joc i ella va respondre així:

"Estic tan cansada de que em fagen aquestes preguntes sempre... És realment molest perquè els homes també criden. Vaig estar entrenant l'altre dia amb Rafa Nadal i cridava molt més que jo! Però ningú no se'n va adonar. Per què? No entenc per què és un problema quan dues dones criden mentre ho donen tot a la pista. Passa el mateix a tots els esports, així que crec que aquest és el moment de deixar aquest tema perquè això no és el més important quan hi ha dues jugadores a la pista. Podríeu fixar-vos amb detalls com que Serena va fer 24 serveis directes. Fa alguns dels homes coses així? Mireu les coses positives i deixeu de fixar-vos en coses ridícules. Deixeu d'analitzar com vestim o quins sorolls fem i analitzeu el joc."

Té tota la raó, quan juguen dones sempre es fixen més en si són guapes, ténen bon tipet o no, si criden  i si aquest crit té connotacions sexuals o no. Però no veus que estàn jugant a tennis, com va a tenir connotacions sexuals? les té per als que miren buscant-les! 
Són detalls i molts pensaran que no ténen importància, però per a mi sí la ténen, perquè m'ofenen. Per a mi és una forma de menyspreu cap a la feina que fan elles, el fet de nofixar-se en la feina sinó en els detalls. És com no admetre que també nosaltres podem fer un joc de qualitat i fer espectacle (fóra de la connotació sexual). Mireu si no aquest joc i digueu-me que no és impressionant:




diumenge, 17 de maig del 2015

Els nostres cotxes

Quan pensem en el què hem recorregut al llarg de la nostra vida, deixem sempre a part objectes que, per raons d'utilitat ens han acompanyat una temporada. I de vegades, ens ve el record.
Quan era petita teníem aquest Dyane 6, que pel meu germà i per mi era el millor cotxe del món, perquè era descapotable!! i quan fèia bon temps, anàvem a la platja amb la capota replegada, i ens deixaven treure els braços per dalt, i cridar al vent... 


Si, era com aquest, però no sé per què, estava més descolorit. Potser l'havia heretat mon pare del iaio, i ja era vellet en aquells temps, però el disseny trobe que és preciós!
Després, quan vaig començar a fer pràctiques de conduir, em van deixar que utilitzara el cotxe nou del iaio, que ja no estava i el vaig heretar jo. Era aquest:


Un Citroen Visa d'aquest color que no sé per què va sortir al mercat, perquè és un color horrorosament... entranyable. Era nou i ja semblava vell. El meu avi se l'estimava com si fora un Porche. Sempre el tenia molt nèt i no passava mai dels 40 km per hora. Només treure'm el carnet de conduir, vaig agafar la primera curva i vaig topar-me amb una furgona... Però després ja em van deixar que li donara tots els cops com foren necessaris per a aprendre a conduir sense ser un perill per a la humanitat. 


L'interior d'aquest cotxe  em semblava prou futurista.

Després de la universitat, comence a treballar i ja vaig poder comprar-me un cotxe més o menys nou, i supose que cada vegada necessitarem cotxes més grans, on càpiguen els instruments, els trastos... i qui sap! 
Però al meu cor, si és que existeix un cor d'estima als vehicles que hem utilitzat al llarg de la nostra vida, sempre estaran aquests dos per excel.lència. Aquests formen part dels primers records de la meva vida, i dels primers somriures que recorde.
I vosaltres? quin cotxe teníeu? Potser seria bonic també, però... De segur que no era descapotable!



diumenge, 26 d’abril del 2015

Jeroglífics

Temple de Kom Ombo, dinastia ptolemàica, segle II a. c.

Diari de Camp del dia 26 d'Abril de l'any 1983

Després de mesos de treball en Pa-Sobek, a la casa d'aquest Deu amb cap de cocodril, creador del Nil, de la fertilitat i de la vida, semblava que no anàvem a trobar res més que mort, set i desolació. Estàvem a punt d'abandonar, ja no teníem forces, no quedava esperança. Els fons se'ns acabaven i els promotors estaven cansats d'apostar pel nostre equip, liderat per Jacques de Morgan, que encara no havia presentat cap indici que aportés valor al museu pendent d'inaguració.
Estava començant a oblidar quina era la meva feina en aquella regió desèrtica perquè abans de poder començar amb la interpretació d'un jeroglífic, havia d'esperar a que l'equip posara a punt les troballes i restaurara totes les pedres que havien estat erosionades. Aquest procés podia trigar mesos. I fins ara, només havíem trobat un fragment de mur amb inscripcions tan erosionades que es feien indescifrables.
Al final de la vesprada va arribar la gran sorpresa... Per fi! Després de mesos d'espera, em va arribar a les mans aquest fragment de jeroglífic on podia començar a buscar significats, històries o algun descobriment sobre la cultura egipcia.
Vaig passar tota la nit sense dormir, tancada a la meva tenda, revisant els meus apunts i ordenant les peces d'aquest galimaties que semblava formar part d'un joc de mots encreuats. 
En primer lloc, havia de descobrir quin era el sentit de la inscripció, perquè segons les meves anotacions, havia de començar a "llegir" en el sentit cap on miraven els dibuixos. Pel que semblava a simple vista, d'esquerra a dreta. Però no només havia de llegir, aquestes línies verticals em senyalaven que em trobava davant d'un enigma que havia de resoldre si volia conèixer el seu missatge.
Una altra evidència era la representació dels dos Deus, Sobek i el seu germà Horus, amb forma de falcó. Aquesta troballa suposava per sí mateixa una gran novetat: aquest podría ser l'únic temple doble trobat a l'Antic Egipte! Totes les excavacions deixaven entreveure que tot en aquest lloc era doble: dos pilons, dues entrades, dos patis, dues sales hipòstiles, dos santuaris... dos Deus! Aquesta era la raó de tot plegat, a un lloc adoraven al Deu Horus, i a l'altre a Sobek. Enmig havíem trobat nombroses parets buides per dintre, que podrien haver-se utilitzat com a amagatalls dels sacerdots que es feien passar per veus dels Deus...

http://egipto.com/museo/alphabet/name.html


dimecres, 8 d’abril del 2015

Homo Antecessor

Diuen que les ciències són exactes, però constantment trobem teories que, segons les proves que es van afegint, canvien. Així, al llarg de la història de la humanitat, sovint hem canviat d'opinió d'una teoria que semblava certa a altra que en aquell moment ens ha semblat més vertadera. Com sabem si ens quedarem així o seguirem canviant d'opinió? Aleshores no podem afirmar que siguen tan exactes...
Classificació actual dels nostres avantpassats

El què si està considerat com a veritat (per ara), és que fa d'uns 2'5 a 4 milions d'anys (la diferència és gran però es parla d'aquest marge, no s'especifica més, però és que són molts anys!), vivia a l'Àfrica un antepassat nostre que es deia Australopitec, i això ho sabem perquè es van trobar els restes de Lucy, així la van anomenar. - És un dels avantatges que tenen els descobridors, que poden posar el nom de cada troballa al seu gust, bé siga una cançó, un cantant o el nom de la seva mascota... - . Després d'aparèixer algunes espècies més, fa 1'8 milions d'anys ens trobem amb l'Homo ergaster (com podeu veure, estic resumint de milions a milions com si passaren ràpid) que ja és considerada la primera espècie del gènere Homo, és a dir que poden elaborar ferramentes de pedra, però aquest es va trobar per l'Àfrica, mentre que l'Homo erectus (que va viure fa entre 1'7 milions d'anys i 300.000 anys) es troba a l'est d'Asia. Resumint més, poden haver passat vàries coses: o bé l'homo ergaster va viatjar a Asia i allí va anar evolucionant cap a l'erectus, o bé són dues espècies diferents amb un avantpassat comú. I a partir d'aquí tot són teories confrontades i diverses opinions que poden ser vertaderes o no. Finalment, hi ha una mena d'acord generalitzat que diu que H. ergaster és l'avantpassat de l'home actual via Homo Antecessor, l'home d'Atapuerca, que és a qui he anat a visitar aquestes pasqües, el "Miguelón", i que va ser descobert l'any 1994, fa quatre dies! Aquest seria l'avantpassat comú de l'Home de Neanderthal (que no sé si sabeu que en la nostra genètica portem entre un 1 i un 4% d'home de Neanderthal) i l'home actual (Homo Sapiens), que no sé si sabeu que comparteix un 96% dels gens del ximpanzé! 


Em fascina veure com van canviant les teories segons les noves troballes, com teníem primer una idea simplista de la evolució que després hem anat desenvolupant i com cada vegada que apareix una espècie nova, es torna a canviar l'esquema... 

Abans el nostre peu s'assemblava molt a la nostra mà.




dimarts, 24 de març del 2015

La petita obrera

Joan Planella i Rodríguez, 1885, la petita obrera.



Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... tinc ganes de menjar els bunyols i la xocolata de la iaia, espere que quan torne a casa els tinga preparats per a mi, tinc gana... ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... El pare m'ha ensenyat com fer servir els tel.lars per fer una gran estora... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... M'agradaria posar altres colors, però no em deixen, ai quin rotllo... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Semble Penèlope, teixint un telar que mai s'acaba... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... El iaio diu que Ulisses va tornar a casa al cap de vint anys, i durant aquest temps ella teixia durant el dia i desfeia la tela per les nits... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Quina paciència! ...Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Jo crec que no la tindria, fer i desfer? quina pèrdua de temps!... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava... Faig una més i me'n vaig... Ratlla verda, ratlla vermella, ratlla blava...

dimarts, 17 de març del 2015

Samba






Recentment he tingut l'ocasió de veure al cinema aquesta pel.lícula i m'ha encantat. Els actors principals, Omar Sy i Charlotte Gainsbourg ja m'agradaven pels seus anteriors treballs, però en aquesta estan genials. 
És comedia i drama a la vegada, perquè tracta temes tristos, però de manera molt graciosa i agradable. M'ha semblat molt tendra i per això la recomane. 
Mitjançant la pell dels personatges, pots arribar a entendre el seu patiment, com viuen. Ell, immigrant, sempre fugint de la llei i en una situació que et fa sentir com si fóres invisible a la societat, sempre amb por, buscant la feina que els sobra als altres, vivint en la misèria i sense saber on anar. Ella, ho té tot, però també és esclava del seu món, de l'stress, i sofreix les conseqüències... resumint, està com una cabra! Com a "teràpia" passa un temps treballant a una ONG per ajudar a aquestes persones i d'aquesta manera troba una mica de sentit a la seva vida, ofegada pel treball i com diu ella, en la què no passava res mai...
Una bona excusa per anar al cinema i passar una bona estona. Ja em direu què us ha semblat a vosaltres si l'heu vista!






dimarts, 10 de març del 2015

Deixa el mòbil, estigues amb mi

Una parella a un restaurant, un entorn acollidor i música tranquil.la de fons... Tot sembla perfecte excepte que ells no estan allí. Cadascú té a les mans un mòbil i els seus dits es mouen frenèticament sobre una pantalla tàctil que intueix la paraula escollida, de vegades. No es miren als ulls, tenen els caps ajupits i l'esquena encollida. Alguna cosa falla.
(imatge d'internet)

Un grup de jóvens a una cafeteria, alguns riuen i bromegen de forma escandalosa, es toquen i s'empenten amb aquesta confiança que només ells saben donar. Però hi ha una persona que no participa, la mateixa postura ajupida, les mans ocupades, dits frenètics, aliena al que està passant. De sobte aixeca el cap i vol saber quina era la broma, de qui estaven parlant. "Què? de qui?"... No s'entera.

Un xic a una parada de bus espera. Però no espera! Està sempre ocupat, escrivint, enviant. No perd ni un segon del seu temps en observar el paisatge, saludar, mirar, pensar.                                                                    

Una amiga contant un problema greu i personal a una altra. Feia temps que no es veien.
De sobte postura ajupida, dits movent-se... i l'amiga es pregunta, "m'estarà escotant? he de callar? Per a què hem quedat?"...

Cada vegada ens trobem més situacions com aquestes. És una llàstima, no ens adonem de que estem perdent part de vida, que el mòbil ha de ser un instrument útil, no un substitutiu de les relacions. Estar és més que enviar un missatge. Mirar és més que respondre un ok. Escoltar no és possible si no estàs atent... i parlar, no val la pena si no t'escolten. Abaixar el cap al mòbil mentre t'estan parlant, no és educat i molesta, perquè sembla que no t'atenen, que no interesse el que dius i se't lleven les ganes de seguir parlant. Si només deixes el mòbil quan parles tu, és que només t' interessa el que tu dius! Si envies una foto de cada segon que consideres interessant de la teva vida, no estàs disfrutant completament perquè perds uns moments valuosos, i trenques el moment.
Estar és la millor prova de demostrar que t'importa algú.
Viu el moment, no t'alienes.
Deixa el mòbil, estigues amb mi.

dimarts, 3 de març del 2015

51 raons per no veure les 50 ombres de Gray

1- Perquè és masclista. 2- Perquè no és real ni et va a passar mai. 3- Reflexa un model d'amor que no és amor. 4- Moltes adolescents ho llegeixen i s'ho creuen. 5- Perquè dubte que aquest tipus de relació et faja feliç. 6- Ell és un dominant i vol manar de tu. 7- Ell controla la relació al seu gust. 8- Et demana el menú que has de menjar al restaurant. 8- Té un avió a la seva disposició... i tu t'ho creus! 9- a l'habitació roja no entre ni de conya! 10- Si et trobes un tio semblant fuig! 11- El personatge és massa guapo. 12- Ella és tonta. 13- la seva amiga pèl-roja em cau millor que la protagonista. 14- Els llibres no valen res. 15- he llegit novel.les romàntiques molt millors i més ben escrites. 16- Això no és una novel.la romàntica! 17- Això no és amor ni s'apropa perquè no és sà. 18- Ella és acosada per email. 19- Ella rep acòs per telèfon constantment. 20- Ell t'espia. 21- Està com una cabra. Els dos ho estan. 22- Ella aguanta tot això perquè està bo i té pasta. 23- Ella l'accepta tal com és. 24- tanmateix ell intenta canviar molts aspectes de la seva vida. 25- És super-gelòs. 26- Ella ha d'estar a la seva disposició les 24 hores del dia. 27- Han de fer-ho sempre com ell vol. 28- Això fa mal segur! 29- Ni de conya m'encerta a mi la talla de suggetador! 30- Què? què t'has de posar la roba que ell diga?¿ 31- I tu ho fas?! 32- I tu t'ho creus?? De veres creus que va a canviar per tu? 33- Et fa signar un contracte de la relació. 34- Has d'anar als metges que ell et diga i quan diga. 35- En serio vas a signar que acceptaràs que et deixe marques al cos? 36- Aquestes marques abans han fet mal eh... 37- Encara et sembla "sensual"? 38- Has de signar que no contaràs res del que ell et faja. 39- ni a la policia?! 40- Perquè no has d'aguantar això de ningú. 41- ella no es valora com a persona. 42- Ho vénen com a "història meravellosa i que tan de bo em passara a mi!". 43- A la meitat del segon llibre he hagut de deixar-lo perquè m'estava posant dels nervis. 44- Ell no treballa o què? No té res més a fer en tot el dia? 45- Ella no treballa o què? No té res més a fer en tot el dia? 46- El trailer de la peli és molt dolent. 47- Tampoc és tan explícit ni conta tant. 48- Espere que els homens d'aquest món no pensen que a les dones ens agrada això. Almenys no a totes. 49- No és normal que et fagen regals tan explèndids... algo hauràs de donar a canvi! Desconfia. Fuig! 50- L'amor no necessita regals explèndids, només moments explèndids. 51- Si la teva parella et pega... Fuig perquè ho tornarà a fer. Denuncia. No acceptes. No perdones. 

dijous, 26 de febrer del 2015

Burj Khalifa

Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada, 
Skidmore, Owings and Merrill, 2010

"
... i construiré un edifici que arribarà al cel,
que demostre de qui és el poder,
i que estiga envoltat de luxe i diners.
Constuiré el més alt de tot el país,
ningú podrà veure el seu final.
I serà platejat i
el seu reflex serà insuportable a la vista,
serà com mirar al sol directament.
I no m'importarà quanta gent treballe
ni en quines condicions,
ni miraré al voltant on hi ha misèria...
Perquè jo estaré sempre mirant més amunt...
i serà més alt encara!
I només serà per a MI.
Perquè JO ho vull.
Perquè JO puc.
(i acabarà en punta)."

dissabte, 21 de febrer del 2015

El meu llac



Allà on el cel és reflex
i la terra aigua.
Els estels s'ofeguen
amb la neu fosa.
L'horitzó fuig 
rera la serralada
i l'agua esdevé fang,
llac de confusió.
No se sap on s'acaba
ans si on comença:
AQUÍ i ARA, 
és d'aquest moment.
De lluny s'entèn millor
i només ell et dóna Pau.
Llac de designi,
petit univers...
(El meu llac...
               ets tu.)

diumenge, 15 de febrer del 2015

Premi Pons's!

És tot un honor per mi, que feia temps que havia deixat oblidat el blog, i ara que he tornat, veure que encara hi ha gent que es recorda de mi i més, que em passen premis!!! Estic viva de nou!! Moltíssimes gràcies en primer lloc al creador del premi, (al qual si se'm permet li faré un poc la pilota), que ha tingut una molt bona idea per a reactivar l'activitat en aquest món virtual que no existeix realment, però sí existeix... És a dir, moltes gràcies al senyor Pons's Blog per tindre la meravellosa idea!
Moltes gràcies també al senyor McAbeu per crear el format del premi!
I gràcies a Ignasi per haver pensat en mi!


I al mateix temps, el premi va rodant i recau en dos blogs més que he escollit. Atenció no us lieu, els blogs afortunats que després hauràn de seguir la cadena són:


A Joan fer, perquè m'agraden les seves reflexions i l'energia positiva que desprenen les seves paraules.


I a joan gasull, pel seu humor i el to divertit dels deus posts.

Enhorabona!

dissabte, 24 de gener del 2015

Hip hip, hurra!

Peder Severin Kroyer, 1888, hip, hip, hurra!

Estic a l'extrem més allunyat de la taula, des d'on observe aquest instant en el qual tothom sembla feliç. L'alegria borbotolla dins les copes de cava que el sol crema fent colors de llum. Somric. Faig l'ullet a la meva neboda mentre pense que aquest món no està fet per nosaltres. Vestida com una princeseta, somriu i disfruta del glop d'una copa que només avui, per ser un dia especial, li deixen provar. Realment només ells tenen motius per celebrar qualsevol cosa. Nosaltres, les dones, no hi tenim res a dir. Ni ens conten. "Són temes de política, tu no entens". Estic acostumada a aquests comentaris. Jo no entenc res, per això sempre em toca la part més dura, el sacrifici. 
Mire des de l'altre extrem al meu futur marit i pense que mai estarem tan a prop com avui en aquesta taula. No el conec. No em coneix ni em vol conèixer. El seu esguard seriòs i sense cap signe de complicitat em dóna una pista de com serà la meva vida a partir d'ara. 
Avui fa un dia preciós, la llum que es filtra entre els arbres espitlla reflexos daurats.  La bellesa del moment no es correspon amb la realitat.

diumenge, 11 de gener del 2015

cura'm la monotonia


Què preferim les persones? Tindre una vida tranquil.la, amb horaris clars, ordenada i potser monòtona?  o trobar a algú que et faja perdre la son? Que intensifique el teu  dia a dia sorprenen-te? Que et done problemes! A quin tipus de persones estimem més? 
No res, només eren reflexions que ens anem trobant, camí del dia a dia o del treball, i també de la monotonia...

diumenge, 4 de gener del 2015

 
Demane disculpes a tots aquells puristes que prefereixen llegir només en català, però de vegades quan tradueixes un text, no sé què passa que es perd alguna cosa... Per això pose el text de la mateixa manera com el vaig trobar, per casualitat, i així és com em va impactar. 

"Nunca he sido capaz de averiguar exactamente en qué consiste el feminismo: sólo sé que la gente me llama feminista siempre que expreso sentimientos que me diferencian de un felpudo."
Rebecca West

A alguns els semblaran fortes aquestes paraules, però jo tinc la sensació de que em passa constantment. Encara hem d'estar atentes i atents a coses que passen, coses que es diuen, i que no hem de deixar passar com si no tinguéren importància. Jo pense estar alerta i saltar davant qualsevol injustícia i xorrada masclista que em trobe. I no m'importa que em diguen feminista, no crec que siga cap insult. I vosaltres, què penseu? Encara hem d'estar atents o exagere? No veieu coses? o potser tot és fruit del meu histerisme hormonal i de veure que tinc trenta i iiiii i encara no sóc mare i "se'm va a passar l'arrós"... Atenció, detall: no necessite ser mare per sentir-me realitzada. Estic bé així, i no sóc la única! Potser el problema és que molts que ho tenen tot (segons la societat considera que és el "tot") realment no són feliços perquè no s'aclaren en les seues vides. Jo al menys ho tinc tot clar, i això és un bon començament...