Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



diumenge, 27 de juny del 2010

Mel Torme

Des que el vaig escoltar la primera vegada em va enamorar la seva veu, i quan vull moments de tranquil.litat i pau, escolte l'únic disc que tinc d'ell, i que està ja quasi ratllat...
Diuen que abans de cantant va ser ballarí, i que ho feia prou bé, no sé si serà cert o no, però crec que va prendre el millor camí en decidir-se finalment per cantar...

diumenge, 20 de juny del 2010

Llum

Ella és bruna i atractiva. De mirada intensa, fosca, profunda i amb molta força... Et parla i et fa mirar-li fixament els ulls, que t'hipnotitzen i no et deixen apartar la mirada... T'atrapen.
La seva energia no li cap al cos, la desborda, no sap com canalitzar-la i moltes vegades no la utilitza amb saviesa, i es desequilibra. És jove, viva, més viva que cap altra persona que pugues conèixer, i molt intel.ligent, tant que de vegades no se'n adona de les seves possibilitats i dubta (com els savis), i no es creu a ella mateixa, que té tanta llum de vida.
Tot just ara comença a fer-se dona, a comprovar que la vida és dura, i és injusta, però no l'entèn, ella és rebel i té foc a la sang,  a les paraules, als gestos...
Vol moltes coses, però en el fons no sap què és allò que vol, a part de viure i ser lliure.
Té l'ànima forta, però encara no ho sap, i té por.
M'estima, m'estima moltíssim, i jo a ella més encara, perquè és part de mi, i no estic parlant de la sang; aquesta unió és més forta que l'ànima, és de pur sentiment, és indestructible i no coneix ni la distància de l'espai ni del temps, ni la més dura, la dels sentiments, perquè des que va nèixer, em vaig sentir unida a ella per sempre... Ella, tan petita, tan innocent, tan pura, tan bonica... Saps què?      
El teu nom et defineix.

dijous, 10 de juny del 2010

Carme: A la teva ciutat...

el cel és diferent.
Els núvols, vermells
suren en un cel violeta
que lluita per deixar-se pas.
Necessita més lloc,
més res,
més espai,
més a prop...
les ombres
 pinten el reflex
del meu cel blau.

dilluns, 7 de juny del 2010

Comptar

Company,
tu saps
que pots comptar amb mi,
no fins a 2
o fins a 10
sino comptar amb mi.

Si alguna vegada veus
que et mire als ulls
i un raig de llum
apareix als meus,
no t'espantes
ni penses que delire,
malgrat la vida
o pot ser perquè existeixes
tu saps
que pots comptar amb mi.

Si altres vegades
em trobes estranya
sense motiu
no penses que és penediment
igualment
pots comptar amb mi.

Però fem un pacte,
jo vullguera comptar amb tu.
És tan bonic
saber que existeixes,
una se sent viva;
i quan dic això
vull dir comptar,
encara que siga fins a 2
encara que siga fins a 5
no ja per a que vingues a ajudar-me,
sinó per a saber amb certesa,
que tu saps
que pots comptar amb mi.

(M. Benedetti)

dissabte, 5 de juny del 2010

Canviar de veu

M'encantaria. Una veu profunda, forta, intensa, greu, de dona sexy, voluptuosa, dels anys 50... Una com la de Gianna Nanini, amb caràcter, una mica rasposa, però sobre tot amb sentiment. En canvi la meva veu sembla la d'una adolescent... però he estat fent càlculs, i si continue fumant-me dues cigarretes al dia, de tant en tant un "carajillo" o si menys no, alguna coseta que porte alcohol i que no siga aigua de València, que està molt bona, però senta fatal, i sobre tot de nit... Si continue sortint alguna nit i parlant fins les tantes del matí en garitos amb fum i molta calor... durant els matins puc aconseguir aquesta veu!!!
I és que, no em direu que no és preciosa aquesta cançó... Els italians són genials per a trobar la paraula justa, sobre tot quan es tracta d'amor: ells diuen un "colpo di fulmine" quan és amor a primera vista, com un raig que t'atrapa... o també "occhi di sole, bruciano in mezzo al cuore", et cremen el cor... Paraules que en la traducció de qualsevol atre idioma perden valor... Però això és un altre possible tema per un altre post. Avui només pretenia fer-vos escoltar aquesta preciosa cançó que només podria interpretar una veu com la seua, o un violoncel.

dimecres, 2 de juny del 2010

Psicofonies

Era una vesprada qualsevol, una d'aquelles d'estiu en les que no hi havia res a fer i les hores se'ns passaven lentament mentre féiem passetjades pels voltants. Portàvem temps maquinant una aventura de les nostres, una d'aquelles que només es poden realitzar si tens la sort de comptar amb un grup de gent que et segueix i que creu en les teves bogeries. Aleshores vam decidir que aquell seria el moment perfecte pel nostre pla. Un amic del grup vivia a una casa molt antiga, i la gent deia que allà havien viscut dues senyores que havien mort de velles, mentre es gronxaven a una "mecedora"... Després havia llogat la casa la família del nostre amic. Així que vam decidir portar un ràdio-cassette amb gravadora per comprovar si hi havia alguna mena de psicofonies per la casa. Una part del grup vam possar el "rec" a l'aparell i férem temps esperant a un bar que hi havia en front de la casa. Però de sobte, una que va arribar tard es va dirigir a la casa pensant-se que estàvem allí encara i va fer sonar el timbre. Nosaltres vam sortir corrents del bar amb el pensament de que se'ns havia espatllat l'experiment. Però quina va ser la nostra sorpresa quan vam escoltar la gravació... El timbre de la casa ni tan sols es va sentir! Escoltarem gemecs de dues dones majors, plorant, que dèien: "Ahhh, ahhh..." i sospiraven dolorosament, mentre el so d'una cadira que es mou i es balanceja les acompanyava. Una semblant a aquesta: