Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimarts, 23 de desembre del 2008

Nadala de protesta

Sempre he recordat aquestes festes amb molta alegria, i no em fa vergonya reconéixer-ho ni quedar com a una "horterada". Pense que els Nadals poden ser horteres si ens empenyem, però que no necessàriament suposen l'exaltació del consumisme desmesurat, dels tòpics missatges de Pau i felicitat... Recorde la meva infància amb un somriure, perquè he segut molt feliç, i no precissament per tindre massa recursos econòmics. No hi havia diners, ni molts regals, però si que hi havia màgia, música. Ens reuniem tots a casa i mon pare agafava la guitarra per cantar a dues veus (al nostre estil) i deixàvem volar la imaginació i la alegria ballant i cantant.

Això és per mi el Nadal.

Particularment hi havia una cançó que repetiem fins l'esgotament, era una nadala de protesta de la qual no sé el títol ni he pogut aconseguir cap gravació, però és preciosa.
Cal situar-la pels volts del 1938, quan el militarisme d'Ibáñez permet, a Xile, un govern de Front Popular, la divisa del mateix era: "Pa, sostre i camisa".
Només em queda la partitura escrita a màquina d'escriure antiga, per mon pare:

Diu així:
-Ay si, ay no, al niño lo quiero yo. (bis)
1- Despierta, niñito Dios,
a los ojos de este mundo.
Sufriras viendo violencia
y la injusticia del mundo.
- Ay si...
2- Despierta, niñito Dios,
muchos niños han nacido
toditos igual que tú:
sin techo, sin pan ni abrigo.
- Ay si...
3- Despierta, niñito Dios,
que la Pascua navideña
se la tomaron los ricos
pa comerciarla y venderla
-Ay si...
4- Despierta, niñito Dios,
yo nada te puedo dar:
solo te vengo a decir
de este mundo la verdad.
-Ay si, ay no...
5- Señora Doña María,
cogollito de romero,
defienda el pan de su niño
como las madres del pueblo!
- Ay si...
6- Y sepa señor José,
viejo obrero carpintero,
que la educación le niegan
para el hijo del obrero.

dilluns, 22 de desembre del 2008

El poder de la música

Per a tots aquells que pensen que la música té un poder més fort encara que el de les paraules, que uneix a la gent sense importar la diferència d'idees, d'opinions, del físic, del lloc o moment on es trobe... per a tots aquells que pensen que la diversitat enriqueix, espere que vos agraden aquests videos, que em serviran a mode de felicitació de Nadal perquè pense que inspiren energia positiva i espere que també a vosaltres us inspiren un somriure!



Playing For Change: Song Around the World Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

Aquest és tot un clàssic per internet, diuen que Matt un dia va decidir deixar el seu treball i fer un viatge per Asia, on un amic el va gravar ballant i internet l'ha fet famós... Ara una empresa de xicles li paga per viatjar pel món ballant... és com un conte de fades! on s'ha de signar per unir-se?


dissabte, 13 de desembre del 2008

M'esperes?

Ignorant del meu patir

romans quiet i tranquil,

doncs no és un món

el que ens distancia

sinó un instant que no arriba.


I així, inutilment m'esperes

- m'esperes? -

amb la fosca confiança

de qui resta eternament

un amor sense destí

que,

- potser -

no existeix.



dilluns, 8 de desembre del 2008

La próxima persona...

Os propongo un juego que he encontrado en una página de idiomas, parece divertido. Se trata de escribir una frase y que la persona que la lea responda "verdadero" o "falso" y a su vez proponga otra del tipo:


"La próxima persona adora la música"

Verdadero


"La próxima persona no sale los días de lluvia"


(Y ahora te toca a ti dejar un comentario, contestar verdadero o falso y proponer una frase más!)


Que lo pases bien!

diumenge, 9 de novembre del 2008

Joan Salvat-Papasseit, "i el seu esguard"

(Del Poema de la Rosa als Llavis)



I EL SEU ESGUARD


i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau:


diumenge, 19 d’octubre del 2008

Neoromanticisme cibernètic

Llegit avui mateix al magazine fa una estoneta, durant el café, diu: "Y entonces me agregó a su lista de amigos del Myspace. Ahí empezó todo."
Jordi Labanda, en una de les seves habituals mostres d'humor intel.ligent, ens fa pensar com canvia el món... Ara ningú imagina com era abans l'amor a distància, tan diferent, sense missatges al mòbil, sense emails, messenger, facebook, etc. Possiblement més d'una parella actual s'hagués trencat en aquell temps sense els recursos que disposem ara, o seria al revés?
Allò de què "dicen que la distancia es el olvido", no serà que la distància el fa més romàntic i intens? Què fàcil és ara tot, què fàcil trobar nous amors, mantenir-los... mentre que abans, abans es notava de seguida quin tipus d'afecte era vertader: el que seguia. Mentre que ara tot sembla vàlid, tot és fàcil. Què senzill resulta dir "tkm"!
Digueu-me clàssica, antiquada, tradicional (mmm no, això no! jejeje), però... romàntica.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Efectos secundarios

Esta película mejicana me encantó, me resultó muy original, divertida, tierna y romántica al mismo tiempo, pero sin ser "pastelera", la recomiendo.


Termina con estas instrucciones para cumplir 30 años que creo son muy útiles:



Guión y Dirección: Issa López
Música: Jermaine Stegall
Fotografía: Carlos Aguilera
Reparto: Marina de Tavira, Alejandra Gollás, Arturo Barba, Pedro Izquierdo
Productora: Warner Bros. Pictures

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Onades

Aquestes paraules, que no tinc l'atreviment de dir poesia, les vaig escriure fa molt de temps, pensant en una persona llunyana que vaig conéixer quan estava intentant oblidar a una altra persona encara més llunyana... però no contaré la meva història, no encara, a més avorriria a tot l'espai virtual i no volem que això passe.
Són una mica infantils, les veig ara i pense, però en aquell moment tenien molt de sentit perquè van començar com un dibuix d'ones de mar amb un vaixell navegant fins que les ones es van convertir en paraules:

Onades De Mar
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: poesia poemas)

diumenge, 21 de setembre del 2008

Ella Fitzgerald (25 d'abril 1917-15 de juny 1996)

Si Billy Holiday és el Sentiment, Lady Ella esdevé la Veu, la perfecció de la tècnica vocal unida a un timbre incomparable, dolç, harmoniós... quasi celestial.
A més de ser considerada una de les grans cantants de jazz, va practicar també l'anomenat scat, que és un tipus d'improvisació vocal que utilitza sílabes i paraules sense sentit per a fer que la veu semble un instrument més. Diuen les males llengües que un dels seus creadors va ser el genial Luis Armstrong, a qui constantment se li oblidaven les lletres de les cançons i havia d'improvisar (mai millor dit) alguna cosa per a no deixar un silenci a la cançó. Encara que el primer cantant que va popularitzar aquesta tècnica va ser Cab Calloway. Sona més o menys així: skoobie-doobie, bee-bop-a-lula, boop-boop-a-doop, ...
D'Ella podriem recomanar qualsevol disc, encara que destaquen els anomenats "song books" de Duke Ellington, Cole Porter, Johnny Mercer, i alguns més.

You do something to me

Something that simply mystifies me

Tell me, why should it be,

You have the power to hypnotize me?

Let me live 'neath your spell

Do do that voodoo that you do so well

For you do something to me

That nobody else could do.


Let's do it!

diumenge, 14 de setembre del 2008

Frases Cèlebres de cine

Quan es recorda un film tothom guarda sempre al fons de la seva memòria algun fragment de diàleg que ens deixa en blanc. És aquella capacitat que tenen les paraules ben dites (i també ben llegides) de deixar-nos sense saber què dir, pensant en l’eco d’allò que s’ha escoltat.
Tan si són frases dites en un context humorístic com dramàtic, moltes vegades el diàleg és el que provoca que ens agrade l’acció o que la pel.lícula ens resulte lenta i mortificant.
Actualment podem trobar moltes obres on el diàleg esdevé la part fonamental, i resulta molt original perquè està treballat, és un diàleg pensat. És clar que aquí tot és relatiu i el que més influeix alhora de promocionar a la gran pantalla un film, és el gust del consumidor .
Però no es pot negar la força de les paraules dels grans clàssics… Qui no pensa de seguida en la intensitat del moment de “…y juro que jamás volveré a pasar hambre!”, o de les frases finals, tals com “Louis, éste es el comienzo de una gran amistad” o la famosa “nadie es perfecto”.
I no tan coneguts: "Tiene usted un maravilloso sentido del humor. Desearía tener sentido del humor, pero nunca puedo pensar en algo divertido que decir hasta que todo el mundo se ha ido a casa". (Carole Lombard en “Al servicio de las damas”).
Ja no és simplement la frase, sinó el context en el qual apareix, que la converteix en genialitat. Pensant en frases que m’agraden molt, podria citar una (de tantes) de Hitchcock , quan la protagonista (Grace Kelly) descobreix que la seva confident i “ama de llaves” estava envenenant-la per arrebatar-li el marit i li explica: “qué clase de amor éste que es capaz de hacer tanto daño? Nosotros siempre hemos rechazado ese tipo de amor, eso no es amor!...” (Aquesta l’escric de memòria, no trobe la cita exacta).
O una altra que m’encanta encara que resulta frívola, però encantadora: “Los hombres como tú me han convertido en lo que soy, Si me amaras de verdad, comprenderías las dificultades por las que he tenido que pasar en vez de utilizarlas contra mí,... no, no. No digas nada más.” De Marilyn Monroe en Los Caballeros las Prefieren Rubias. A més del context, és clar, també és l’actor o l’actriu del moment qui les fa especials, qui ompli la pantalla amb imatges i paraules.
Hi ha frases molt tendres, per exemple una de Benigni en La vida es bella: "Me olvidaba decirte que, que tengo unas ganas de hacerte el amor que no te puedes imaginar, pero esto no se lo diré a nadie, sobre todo a ti. Deberían torturarme para obligarme a decirlo. Que quiero hacer el amor contigo, no una vez sólo, sino cientos de veces, pero a ti no te lo diré nunca, solo si me volviera loco te diría que haría el amor contigo aquí, delante de tu casa, toda la vida".
En trovem d’altres on a vegades veiem reflexats pensaments nostres i en escoltar-los ens commouen: "La mayoría de personas cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen, la olvidan, pasan a otra cosa y la olvidan como si nada hubiera pasado. Yo jamás olvido a alguien con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus cualidades propias, no se puede reemplazar a nadie, lo que se pierde, se pierde. Cada vez que acabo una relación me afecta muchísimo, jamás me recupero del todo, por eso pongo mucho cuidado en las relaciones porque me duelen demasiado, aunque sea el royo de una noche...no suelo tenerlos porque echaría de menos las cualidades propias de esa persona, me fijo en los pequeños detalles". Julie Delpy (Antes del atardecer)
N’hi ha que ens fan gràcia: "Tenía mujer, pero me plantó, aunque no puedas creerlo. Dijo que yo era infantil y que nunca maduraría. Y yo tenía un buen argumento, podía haberla machacado, pero levanté la mano y no me dio la palabra". Woody Allen (Scoop)
O també que dónen por! ("Abogado?... abogadooo!!, ¿estás allí? abogadoo!!. Sal ratita quiero verte la colita!". Robert de Niro en El Cabo del miedo)
Però… les profundes i idealistes són les que més m’agraden:
"Fui a los bosques porque quería vivir a conciencia, quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida, y dejar a un lado todo lo que no fuese vida, para no descubrir en el momento de mi muerte, que no había vivido". Robin Williams en El Club de los Poetas Muertos.
Frases De Cine3
View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: cine clásicosdelcine)

"Empieza el juego, quien no haya llegado ya no juega. Se precisan 1000 puntos. El primer clasificado ganará un carro blindado nuevo. Menuda suerte. Cada día leeremos la clasificación por ese altavoz de allí, al último clasificado le colgaremos un cartel que dirá: Asno. Aquí en la espalda. Nosotros estamos en el equipo de los súper malos que gritan sin cesar, quien tenga miedo pierde puntos. En tres casos se pierden todos los puntos: los pierden, uno, los que empiezan a llorar, dos, los que quieren ver a su mamá, tres, los que tienen hambre y piden la merienda. ¡Nada de eso! Es muy fácil perder puntos, porque hay hambre. Yo mismo ayer perdí 40 puntos porque no pude aguantar y pedí un panecillo de mermelada. De albaricoque. Y el de fresa. Y nada de chucherías porque nosotros nos os vamos a dar, nos las comemos todas nosotros. Yo ayer me comí 20. Me duele la barriga. Pero estaban buenas. Os lo aseguro. Perdonad que me vaya enseguida pero estamos jugando al escondite y si no me tocara parar".Roberto Benigni

http://www.frasesdecine.com/

divendres, 22 d’agost del 2008

Un joc de paraules

Esto es un juego para quien tenga tiempo y ganas: consiste en inventar el significado o la definición de una de las palabras de la lista que sigue a continuación. Se admite la participación de mentes imaginativas. Deja tu definición en un comentario!

Fa temps, vaig passar per un museu on hi havia una exposició temporal de dibuixos de Roy Lichtenstein i altres com Warhool sobre el pop art. Em vaig adonar de que hi havia moltes paraules, o més bé eren una espècie d’ onomatopeies, que els autors utilitzaven per a escenificar diferents sons o situcacions. Aquest és un recurs molt utilitzat al món del còmic, com tots sabeu, però vaig trobar una gran varietat. Així que, agafant el quadern i llàpis que sempre porte a mà, em vaig posar a fer un recull d’aquelles paraules que em semblaven curioses.
L’objectiu no estava clar, però ara he pensat en proposar un joc.
En acabar de llegir aquestes paraules, podeu escollir la que més us agrade, i acte seguit deixar un comentari amb el seu possible significat o bé descriure un context on podria haver aparegut aquesta paraula. Per suposat que pot ser inventat, s’admeteixen mentides. Després podriem fer un sorteig de la paraula amb aquell significat més original.
PD- Si no ho feu, tindreu 5 anys de mala sort!!!
(Que noooo, que és broma! ara enteneu la meva negativa a re-re-reenviar missatges plastes pel correu, veritat?).

Ací va el llistat de paraulades:

THWACK
THUNG
RATAT
VAROOM
PLING
BEEOW
BUDDA
POW
BWEE
VIIP
BRRRP
SPLANNG
WHAAAM
SRREE
THWING
KPOW
WHOOMP
WHUMP
BLAMBAM
TZING
VROOJH
POR POR

dimecres, 13 d’agost del 2008

Als llenguatges perduts

Sempre he pensat que quan un llenguatge es perd, mor una cultura. Per altra part, quan creem un llenguatge amb una persona, per senzill i simple que siga, compartim alguna cosa més que petites confidències. No només esdevé una original forma de complicitat, sino que fa que ens uneixca alguna cosa més amb l'altre. El llenguatge que utilizem amb amics, amants o familiars, és un llenguatge secret, només compartit per un grup amb el qual tenim una confiança especial i singular. Moltes vegades aquest llenguatge es compon en la seva major part de gestos, mirades, senyes amb les mans, o "paraulades" que ningú coneix i que no s'entenen en un context de comunicació "normal". Per tant, el llenguatge particular, ens fa especials, i també lliures, perquè ens permet expressar els nostres sentiments més íntims sense gairebé utilitzar paraules. És un llenguatge resumit, intel.ligent, perquè sintetitza idees.


És una llàstima comprovar com hi ha molts tipus de llenguatges que s'estan perdent, ja no parle de llenguatges íntims i únics, sino d'aquells que s'utilitzaven tradicionalment i que ja quasi no coneix ningú.



Un d'aquests que em ve ara a la ment és el llenguatge dels ventalls. A hores d'ara no conec a cap persona que els faça servir amb la utilitat de comunicar a algú un missatge secret. Però pense, que en ocasions ens seria prou útil... i si no almenys divertit.

No sóc una experta en la matèria, ni molt menys, però llegint per ací i per allà he trobat algunes coses interesants i que ténen la seva part de lògica, respecte a aquest curiós llenguatge de gestos.

Així, per exemple, abanicar-se ràpidament significaba "t'estime amb intensitat", la qual cosa em sembla pou congruent, perquè quan estimem intensament és normal que tingam molta calor, per tant necessitem més aire, aire, aire!


Abanicar-se, per contra, d'una manera lenta i pausada, significa "sóc una senyora casada i passe de tu" (ho he traduït a un llenguatge més o menys actual, perquè originàriament s'utilitzaven paraules més sutils i diferents, però alhora més boniques, pense). També el mateix significat té si el ventall s'obri i es tanca lentament... Supose que, si a més a més, s'acompanya d'un gest amb les celles estil Vivien Leigh, la cosa queda ja ben clara...


Si s'obri i es tanca ràpidament (el ventall), l'assumpte resulta molt interessant, perquè literalment significa: "Compte! sóc una dona promesa", o millor dit: "Vigila! que tinc "churri" i és celós!". Però... podriem considerar-lo com a una negativa? no! Atenció amics, si alguna dona vos envia aquesta senyal, pot ser que estiga plantejar-se tindre alguna aventura.


Si la senyora en qüestió es dedica a tancar-lo ràpid i d'una manera irada, amics, sent dir-vos que no teniu res a fer, millor busqueu un altra. (La traducció literal a un llenguatge actual vindria a ser, resumidament "NO". S'entén prou el significat?)


Però, si la senyoreta objecte de les vostres atencions, deixa caure el seu ventall a terra, prop de vosaltres, i ho fa acompanyant-se d'un graciós moviment de pestanyes amunt-avall-amunt-avall mentre us mira... Això vol dir "os pertenezco", "sóc teua". Qué bonic, no? No obstant, també pot passar que la senyoreta siga un poquet de l'estil patós, com la que escriu, i realment la caiguda haja estat accidental, aleshores pot haver-hi molts malentesos... Especialment si l'aparell cau al dit d'algun incaut que portava sandàlies!


Un altre significat té si quan la dama està utilitzant el ventall, els seus cabells s'alcen i es mouen. En aquest cas, us diu: "pense en tu, no t'oblide". La qual cosa és molt bonica també però... dic jo, com es farà per fer-se aire sense que es moguen els cabells? difícil xiques, deuriem començar a practicar ja!


Quan una dona compta les varilles del seu ventall... prepareu-vos que vol parlar amb vosaltres, segurament per contar-vos les quaranta!


Un que em fa molta gràcia és que quan utilitzem el ventall per cobrir-nos del sol, exactament estem diguent: "no m'agrades, ets lleig!". Per tant, hem d'anar amb compte, si ens molesta el sol ens apanyem com pugam, no siga cosa que algú puga sentir-se aludit i s'ofenga.


Si el ventall es recolza en la galta dreta significa "SI", i si es fa sobre l'esquerra "NO", i si ho fa primer en una i després en l'altra... "la donna è mobile!", és indecisa o simplement vos està prenent el pel!


La veritat és que hi ha tot un codi d'allò més extens per dir moltíssimes coses, que seria interessant d'estudiar, si més no, curiós. Així que finalitzaré amb el gest que més m'agrada, que es reprodueix quan es cobreixen parcialment els ulls amb el ventall i et miren fixament. Si per casualitat et faig això, amic, t'estic diguent t'estime...

divendres, 8 d’agost del 2008

PALE italià




Durant aquest estiu, he tingut la sort de poder participar en un curset per a mestres, el PALE, el qual consisteix, en línies generals, en l'aprofondiment de l'aprenentatge d'una llengua.

Com no podia ser altra, l'italià per a mi esdevé una de les llengües més belles del món, i a més a més, el seu estudi a la ciutat de l'amor per excel.lència resulta, com no, d'allò més interessant.

A més hem tingut l'oportunitat de conéixer molta gent d'altres països, que sempre t'aporten, a més de noves amistats, noves visions del món. Baci per te, Kyong Mee!!! Mi manchi!!! jajaja. Espere que tingues sort, encara que no entengues el que pose, i que tingues molt d'èxit, segur que arribes a ser molt bona cantant!! (Hai una voce bellissima!!!)

Hem aprofitat també, per a assistir a molts events musicals, sobre tot operes, de les quals destaque personalment Madama Butterfly. La intensitat de les melodies que Puccini va pensar per a aquesta òpera, em commouen d'una manera molt especial.



I la pàgina 34, la que ens agrada a nosaltres, Bea ;-)

dijous, 7 d’agost del 2008

Viatge a Viena

Posted by Picasa

dimecres, 16 de juliol del 2008

"Todos tenemos una visión"

Llegint un llibre de psicologia, d'aquells que sempre he pensat que et calfen el cap i no serveixen per a res, he trobat un conte molt bonic que m'agradaria compartir, o simplement guardar en aquest raconet meu:


Un cargador de agua de la India tenía dos grandes vasijas que colgaba a los extremos de un palo y que llevaba encima de los hombros.

Una de las vasijas tenía varias grietas, mientras que la otra era perfecta y conservaba todo el agua al final del largo camino a pie, desde el arroyo hasta la casa de su patrón. Pero cuando llegaba, la vasija rota sólo tenía la mitad del agua.

Durante años esto fue así diariamente. Desde luego, la vasija perfecta estaba muy orgullosa de sus logros, pues se sabía perfecta para lo que fue creada.

Pero la vasija agrietada estaba muy avergonzada de su propia imperfección y se sentía miserable porque sólo podía hacer la mitad de todo lo que se suponía que era su obligación.

Después de dos años, la tinaja quebrada le habló al aguador, diciéndole así:

“Estoy avergonzada y me quiero disculpar contigo, porque debido a mis grietas sólo puedes entregar la mitad de mi carga y sólo obtienes la mitad del valor que deberías recibir.”

El aguador dijo compasivamente: “Cuando regresemos a la casa quiero que te fijes en las bellísimas flores que crecen a lo largo del camino.”

Así lo hizo la tinaja. Y, en efecto, vio muchísimas flores hermosas a lo largo del camino, pero de todos modos se sentía apenada porque al final sólo quedaba dentro de sí la mitad del agua que debía llevar.

El aguador le dijo entonces: “¿Te diste cuenta de que las flores sólo crecen en tu lado del camino? Sembré semillas de flores a lo largo del camino por donde vas, y todos los días las has regado y durante dos años yo he podido recoger esas flores para decorar el altar de Dios. Si no fueras exactamente como eres, con todo y tus defectos, no hubiera sido posible crear esta belleza.”

dissabte, 5 de juliol del 2008

Israel II: més fotos

Aquestes són les últimes fotos que pose de la sel.lecció d'Israel, ja que en tenim unes 3000, jaja...
Meravelloses vistes de Jerusalem i de la cúpula daurada:

No van faltar els passetjos pel mercadillo...
I vam passar mooolta calor, però val la pena.






Una altra cosa que em va impactar molt va ser el museu de l'Holocaust a Jerusalem, on es guarda tot tipus de material sobre aquell horror causat pels nazis. Pense que deuria ser obligatòria l'assistència a aquest lloc per a tot el món, per tal d'evitar que alguna cosa semblant puga tornar a passar. Durant tot el dia, ininterrumpidament, hi ha càmeres per totes les sales on van apareixent relats de les vivències de víctimes que van sobreviure... i no s'acaben. Molt trist. Però per això mateix, no es pot obviar aquest fet. Tenim l'obligació moral de recordar.












El mur que pretén aillar a la població palestina de Jerusalem... Personalment, estic en contra, moltes persones han de passar per una espècie d'aduana almenys quatre vegades al dia per tal de poder acudir al seu treball. No obstant, veiem a molts (també xiquets), que saltaven pels costats del mur, per acurtar el trajecte.

I ací va un video que he trobat molt interessant, per si voleu saber més:

divendres, 4 de juliol del 2008

Pagliacci, de Leoncavallo

Acabe d'escoltar, en aquest precís moment, l'òpera "Pagliacci". Ufff, sospir, encara no he reaccionat i em trobe en aquest estat d'ensomni que s'apodera dels teus pensaments quan alguna cosa t'ha emocionat. Qué bonica! Excés de sensibilitat no pot ser sà... però val la pena sentir-lo.

Quan pense en Giuseppe di Stefano com cantava, amb tant de sentiment i una meravellosa tècnica vocal, i recorde fets de la seva vida, com que va estar enamorat de Maria Callas i aquesta no li corresponia... Imagine com seria cantant sentint vertaderament el que està passant a escena, és el verisme, el teatre dintre del teatre, com només ell ha sabut transmetre. És, en definitiva, el teatre de la vida.



Per posar-vos en situació, Canio és il pagliacci, el "payaso" d'una companyia de teatre de la Commedia dell'Arte, i acaba de descobrir que la seva dona l'enganya amb altre, tal i com representen a escena. Però the show must go on, i ha de començar la representació en la qual ell fa el paper còmic...

Vesti la giubba e la faccia infarina.
La gente paga e rider vuole qua,
e se Arlecchin t'invola Colombina,
ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto;
in una smorfia il singhiozzo e il dolore...
Ridi, Pagliaccio, sul taro amore infranto!
Ridi del duol
che t'avvelena il cor!

Vistes la casaca y te enharinas la cara.
La gente paga y quiere reírse aquí
y, si Arlequín te levanta a Colombina,
¡ríe, Payaso, y todos aplaudirán!
Cambias en chanzas el dolor y llanto;
en burlas los sollozos...
¡Ríe, Payaso, de tu amor destrozado!
¡Ríe del dolor
que envenena tu corazón !


Ufff! sospir

dimecres, 2 de juliol del 2008

Viatge a Israel, any 2005

L'estiu de 2005 va ser molt especial per a mi, entre altres coses, per tindre l'oportunitat de visitar aquest país que inspira tants sentiments de respecte cap a les cultures. Tant si creus com si no, aquesta és una terra amb un aire místic que et fa dubtar de tots els pensaments existencials... una terra que es trepitja amb molta cura, per no molestar a cap dels seus habitants.


Una de les coses que més em va agradar d'Israel és passetjar per ciutats mixtes, on jueus, àrabs i cristians conviuen en pau i respecte.


Vistes de la platja de Tel Aviv










Cesárea: Ciutat romana a la vorera del Mediterrani, entre Haifa i Tel Aviv. Complexe d'edificacions romanes que han descovert les excavacions dels últims vint anys. Es pot passejar en mig de totes aquestes impressionants restes de la ciutat romana: piscina decorada amb pòrtic, palau, teatre amb vistes al mar, anfiteatre, hipòdrom, aqueducte i no-sé-quantes-coses-més!






















Es poden visitar fortaleses templàries, en molt bon estat:




Memorial de San Pere a Galilea. Ací es trobava la casa de San Pere:




Una prova de l'existència del "Arca de la Alianza":



La Basílica de la Nativitat, a Betlem.

Acre o Akka (pronunciat a l'hebreu Akko), a la vora del Mar Mediterrani, és una de les ciutats més antigues del món, alguns diuen que des del 1500 a.C.

















Vistes des de Massada:





Massada. En hebreu significa "fortalesa". Ciutat situada a 450m sobre el nivell del Mar Mort, al desert de Judea, i que poseeix una gran c0nstrucció hidràulica per tal de recollir i emmagatzemar fins a 4000m3 d'aigua, en un total de 12 cisternes, mitjançant una complexa xarxa d'aqueductes.

La història d'aquesta ciutat és impressionant. Allà per l'any 70 d.C. va arribar a Massada un grup de jueus expulsats de Jerusalem per Tito, cercant protecció. Dos anys més tard, Luci Flavio Silva, el governador romà de Judea, acudiria a la fortalesa amb un exércit de 15000 soldats. Fa construir una rampa gegant i set mesos després es fa evident la futura victòria dels romans. Davant aquest fet i, abans de ser presos com a prisioners o esclaus pels romans, els habitants de Massada decideixen donar-se mort. Però, com que el suicidi era prohibit per les lleis del Judaisme, s'organitzen de la següent manera: els homens mataren a les seves famílies i després nomenaren a deu d'ells per a assassinar a la resta de guerrers. Finalment, entre aquestos deu, escolleixen per sorteig a un nou, que va acabar amb la vida dels altres i després inciendià el poblat. Encara es conserven les plantilles de les pedres que van ser utilitzades com a papeletes per fer el sorteig, amb els noms dels deu guerrers.


Quan els romans arribaren a Massada, només van trobar amb vida a dues dones i cinc xiquets, que els van relatar tota la història.





El Mar Muerto, impossible nadar en ell perquè és deu vegades més salat que qualsevol altre mar, està situat a 416 m per baix del nivell del mar, és el lloc més baix de la terra!








Les vesprades a la platga de Tel Aviv, quan el sol cau.