Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimarts, 31 de març de 2020

Cinc afirmacions

Seguint la proposta de Xexu d'un joc de twitter, vaig a fer cinc afirmacions sobre coses de mi mateixa, però d'aquestes cinc, una no serà veritat... Heu d'endevinar quina és la falsa: 

1. Em vaig quedar tancada al Liceu amb la meva germana, ens vam fumar un cigarret al vàter i quasi passem allí la nit. 

2. La meva germana i jo ens vam perdre a una ruta per Tremp, per culpa d'un escalador que ens va assenyalar mal el camí. I vam ser perseguides per un porc senglar!

3. Una vegada em va tocar una bici a un sorteig per passar per un laberint d'espills.

4. Mai faig trampes als jocs de taula. Em sembla una actitud irrespectuosa i infantil.

5. No m'agraden les panderoles. Sobretot les marronetes que volen.


divendres, 27 de març de 2020

Pollice Verso

Jean-León Gérôme, 1872, Pollice Verso
- Això no és art!
- Clar, tu no ho pots apreciar perquè no has estudiat les normes, els rituals, la indumentària i tot allò que envolta a aquesta celebració. Però hi ha tot un món, amb llenguatge propi i significats que moltes persones consideren art...
- Per a mi, una representació  on l'entreteniment del públic consisteix en el patiment de la víctima, no pot ser considerada art. És més, es deuria de suprimir.
- Però no pots llevar de cop tot una tradició que ve més enllà de l'any 509 a.C. i que afecta a molts oficis, personatges, que porta tant de consum i que atreu a molta gent... 
- Ja, val, doncs, tornem als circs romans, als espectacles de gladiadors i als jocs feréstecs!
- Mira, no hem vingut al Phoenix Art a discutir sobre els jocs als circs romans!
- Circs romans? Què dius dels circs romans? Jo estava parlant de bous...




Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts

dijous, 19 de març de 2020

Succesos misteriosos durant el confinament


Dia 4 de confinament a casa per l'Estat d'Alarma decretat pel President del Govern a causa de l'epidèmia del COVID-19. Mai havia viscut una situació com aquesta. No podia imaginar com seria la meva vida sense les rutines a les què he estat acostumada fins ara: treball - casa - treball... 
Després de passar uns dies fent sessions intensives de neteja i ordre al pur estil Marie Kondo, la idea d'haver d'estar tancada a casa esdevenia un somni: per fi trobava temps per llegir, enganxar-me a sèries, escriure al blog, re-ubicar tots els mobles del pis... Malgrat tot, no estava resultant ser tot tan meravellós com m'esperava i la vista dels buits carrers des de la finestra del menjador em començava a torbar l'ànim.
Davant de la finca on visc hi ha un passeig prou ample. Em van dir que mai edificarien enfront a grans altures, que sempre veuria un ditet de platja des de la finestra... fins que van començar a construir un gran bloc de pisos a l'altra part del passeig que em va deixar definitivament sense mar.
De matí es poden veure a alguns treballadors en petits grups però, quan arriba la nit, esdevé una finca fantasma, silenta i tètrica. Només deixen una llum suau en allò que en un futur serà l'escala.
Aquesta nit un so molt fort m'ha despertat fent-me botar del llit. Semblava que alguna cosa s'hagués trencat de la finca fantasma. Corrent he anat a mirar per la finestra del menjador, però no hi havia res estrany. Allà seguia la llum de les encara-no-escales... però, durant solament un segon vaig poder veure com alguna cosa es movia ràpidament a una finestra de l'edifici. 
Podria ser una figura humana? M'ha semblat veure algú que portava casc?
Aquests dies sense sortir començaven a fer-me perdre el seny...
Més tard he tornat al llit i m'he dormit profundament.

Dia 5 de confinament. Altre cop aquell soroll durant la nit m'ha despertat. He mirat el rellotge i eren les tres. No m'ho puc creue, tan de bo siga només un malson. Tot i això no puc evitar anar al menjador i guaitar per la finestra la finca fantasma. Aquesta vegada tinc preparats uns prismàtics. Primer només es distingia la foscor de l'interior, de finestra a finestra, fins que s'ha aguaitat una figura humana, amb casc. Semblava que mirés cap a la meva direcció!

Dia 6. Aquesta vegada l'esclat m'ha trobat desperta i preparada a la finestra. Amb roba fosca i els llums totalment apagats, telèfon a la mà i una provisió important de xocolata... L'explosió sona en una mena de subsòl que sembla el futur garatge. Torne a veure la figura a una finestra! Definitivament és un home, i carrega un embalum enorme que deu de pesar prou. On anirà? El segueixo amb els prismàtics fins que puja un parell de pisos. Llavors he pensat que podria ser un vigilant que porta material de l'obra... però, a les tres de la matinada? Mentre intentava enllaçar els meus pensaments, s'ha girat cap a mi. M'he amagat de seguida, crec que no m'ha vist... Prenc la decisió de deixar aquesta història pel dia següent, i la idea de cridar a la policia se'm fa innecessària. Donat el cas, segur que tenen assumptes més importants que atendre la paranoia d'una dona solitària.

Dia7. Les tres. L'esclat. Veig llums a l'escala de la finca fantasma i la figura de l'home amb casc carregat amb quisapquè. Ara s'atura a una finestra i esguarda els carrers d'enfront. És a dir, el meu carrer. Jo mire també ambdós costats i me'n adone que aquesta nit veig menys llums que de costum. Pot ser que no hi hagi tants sorolls durant el dia? On estava avui aquell veí que toca la guitarra? I els nens hiperactius del pis de baix? Cada vegada tinc la sensació que la gent està més ensopida per aquesta circumstància. La por els consumeix i han niat al sofà veient Netflix sense pausa. És per això que hi ha més silenci durant aquests últims dies. Avui encara quedava paper de vàter als supermercats...

Dia 8. Durant el dia no deixe de pensar que la meva pròpia finca s'està convertint en una finca fantasma. Ja no escolte els veïns cridar, ni tan sols parlar! No se sent el soroll de les canonades de l'aigua que baixa i molt menys la música. Arriben les tres del matí i no necessite el despertador per estar preparada. Allí està: l'home del casc. Allò que carrega definitivament és un sac gegantí, potser siga de ciment i per això li pesa tant. De sobte el deixa caure a terra i torna a mirar per la finestra. Aquest cop s'apropa i mira directament cap el meu menjador. Crida alguna cosa: "Tu seràs la següent!"
Ara sí que truque a la policia i demane ajuda amb tota la integritat que sóc capaç de mostrar. 
Com m'esperava, al cap d'uns intents de connexió m'atenen fredament i em diuen que el meu cas no és una emergència, que no he de tenir por si tanque en clau la porta de casa. Horror! És en aquest moment quan entre en pànic, em posseeix la histèria i em veig incapaç d'actuar. Definitivament m'he tornat boja. Decideixo asseure, respirar i comptar fins a deu. Torne a mirar per la finestra i sembla la finca de sempre. Cap llum diferent a l'habitual i no hi ha ni rastre de l'home del casc. Hauran estat imaginacions meves? Me'n vaig al llit. Aquests dies he descansat menys que quan tot era "normal" i podíem sortir de casa. Potser que fins i tot trobe a faltar el meu treball i tot açò m'estiga passant factura.

Dia 9. He decidit afrontar les meves pors i desfer-me d'aquesta incertesa que em desperta cada nit a les tres. Avui a les dotze del migdia em vestiré amb alguna cosa diferent a l'uniforme de roba d'anar per casa, i em colaré a la finca fantasma. És l'única manera de descobrir si l'home que he vist durant aquests dies és real o no. I m'enfrontaré a ell. Cara per cara. I, si no escric un nou dia en aquest diari... Potser el meu cos quede soterrat a un futur garatge? Tant és! Seguiré pujant diàriament les meves experiències a aquest humil blog personal. Gràcies pels vostres comentaris!
Truquen a la porta.

dilluns, 16 de març de 2020

Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?
I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.
El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Les filadores

Diego Velázquez, 1658, la fábula de Aracne
La remor del parlar de les filadores m'adorm mentre prepare el fil. Parlen de les dames que observen el tapis del fons, aquell que vaig fer quan el meu estimat va marxar per primera vegada a un dels seus viatges d'aventures. Mai no sabran el temps que vaig dedicar a perfeccionar els dibuixos, els colors... és per això que és el més polit de totes les filadores i atreu a la vista.
Ara torne a estar filant, estire primer el fil i el deixe preparat per a que rode suau, i  poc a poc es va desfent per crear un nou tapís. Treballe mecànicament i, sense aturar-me, vaig pensant el meu pla per a que no torne a marxar. Sé com fer que es quede al meu costat i no torne a fugir. Sense adonar-se'n es veurà atrapat en els meus braços. Ho tinc tot calculat com calcule els fils de colors. Serà com el nou tapís, serà hipnòtic, com una teranyina, que l'atreurà inevitablement cap a mi, i quan se n'adone haurà quedat ja atrapat.



(Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts)

dijous, 26 de setembre de 2019

En memòria de la bici vella


La història d'aquesta bicicleta és una llarga història. Tot va començar quan, per primera vegada i última en la meva vida vaig tindre sort i em va tocar alguna cosa. El meu pare ens va portar al meu germà i a mi de petits a l'Expojove, i de totes les atraccions que hi havien, el què més ens va agradar va ser un laberint que hi havia amb espills i no recorde què més (perquè crec que no tenia res més, només anàvem nosaltres). Cada vegada que entraves et donaven una papereta per un sorteig d'alguna cosa que ni tan sols ens havíem molestat en saber què era. Com érem molt pesats, vam estar quasi tot el dia al laberint, sortíem i tornàvem a entrar corrents sense donar-li temps al meu pare a obligar-nos a canviar d'activitat. Les paperetes grogues anaven acumulant-se a la butxaca fins que el senyor de l'entrada ens va dir que anaven a tancar ja.
Quan va ser l'hora de marxar, es va sentir per l'altaveu d'aquell lloc com una veu pronunciava alguna cosa intel·ligible i el meu nom seguit. Els tres ens vam quedar estàtues per uns moments, fins que el meu pare es va girar cap a mi i em va dir que havia guanyat el soretig de la bici!
Crec que aquest va ser un dels moments més feliços de la meva infantesa, perquè mai m'havia tocat res i ara tenia una bici, i era una bici gegant! 
De fet, era tan gran que no ens venia bé ni a mi ni al meu germà, i el pare, parlant amb algun amic seu que tenia una tenda de bicis, la va canviar per una més "adequada" per a mi... Encara que no la vaig poder utilitzar fins a uns anys després, perquè continuava sent massa gran.



 Per fi, ja en la universitat i vivint a València, la vaig utilitzar molt. Amb ella anava i venia de classe, sortia per les nits a buscar el vent, i passava per tots els carrers que els cotxes no podien travessar. 

Anava com un llamp. Era lleugera, fàcil de portar i de pujar per les escales del cinquè pis sense ascensor on vivíem el meu germà i jo.





 Com es pot deduïr, aquest no era el seu color original. Era una Torrot d'un color entre el blanc perla i el verd difícil de concretar. Anys després la vaig deixar mig oblidada, fins que vaig decidir canviar-li algunes peces, netejar-la bé i pintar-la perquè estava rovellada i tot. 

   
Era molt feliç amb aquesta bici!  

















Malauradament, la sort no m'ha tornat a trobar (pel que fa a loteries i sorteigs), i un dia, van robar la bici de muntanya de la meva parella, i trencant la cadena, van doblegar el quadre de la Torrot, que ja no va tornar a anar recta mai més. Així que la pobreta va acabar a l'ecoparc...

DEP bici
Recorde haver-me queixat de la bici: que si no l'havia escollit jo, que m'havia tocat, que el color era lleig, que si no tenia marxes, que el meu pare havia decidit quina bici era per a mi, i que si mil tonteries més! El cas és que després em vaig comprar una bici de passeig, molt bonica però que pesa una tonellada, i que té tres marxes que no serveixen per a res, perquè has de fer molta força i no va ni cara al vent! 
En fi, de tota aquesta història he après què la loteria només et toca una vegada, si s'escau, i que d'allò que ens queixem tant, després ens adonem que no pot ser reemplaçat.

dijous, 29 d’agost de 2019

Persistència

Imatge d'aquest article
Encara no ha començat el nou "any" per a mi, però falta poquet... i és que cada setembre a la meva ment comença un altre cicle ple d'intencions i de ganes de fer, d'apuntar-se a noves experiències i il·lusions. No puc evitar ser perillosament optimista, va amb el meu caràcter de sèrie, i així com menge amb els ulls, també pense en fer moltes coses i després... després em tope amb la realitat en forma de mur i pense mentre accelere: "com no l'havia vist abans?".

Fa temps que em vaig decidir a reservar-me temps per mi, per pensar, per reflexionar i no anar tan agobiada amb les obligacions de la vida. Jo li dic: temps per l'ordre. I em va bé.

Però també tinc algunes tasques pendents, com la de reprendre aquest blog. Ahihhjrrrffg*. Sempre em fa por tornar al blog perquè és com si començara altra vegada. I començar el què? No ho tinc molt clar. Seria començar a escriure pensaments i xorrades meues que no interessen a ningú, només a mi? Segurament. Però també trobe a faltar a la gent que llegia d'altres blogs, el joc dels comentaris i de sentir els pensaments d'altres, d'intentar endevinar la personalitat de qui hi ha al darrera.

En realitat em fan por tots els començaments. Però escriure ací és ahihhjrrrffg* ... és intentar dir sense dir massa, ser tu sense posar massa intimitats, dir opinions sense voler ofendre... és difícil, però vaig a intentar reprendre-ho!!! (optimisme).

Definitivament els començaments em fan més por que els finals... però crec que el més difícil és la persistència, la continuitat en els teus objectius. No heu començat a escriure un llibre que mai passa del primer capítol? Jo sí, i és una llàstima perquè seria un best seller...

I a tu: Què et fa més por? un començament o un final?
Què et resulta més difícil de continuar?


dijous, 1 de març de 2018

Doble retrat


Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic
- Mira a l'espill i estigues quiet! T'ho he dit mil vegades: si vols un retrat has de saber mantenir una postura, i la mirada endavant, fixa, buscant un espill dins de l'espill... 

Jo em faré de més lluny, en segon plà, perquè ja saps que mai m'ha agradat autoretratar-me. No és que no m'agrade la meva imatge, sinó que no trobe cap plaer observant-la, ni em ve de gust analitzar cada detall de la meva fisonomia, dels meus vestits durant hores... 

Tamnateix amb tu em passa tot el contrari. Vull veure't més, vull trobar-te i fixar-me en cada detall i imperfecció de la teva pell. Vull fer l'anàlisi de cada plec de la teva camisa, esculpir els dits de les teves mans i captar la vida a la teva mirada... Per fer això m'he de fixar més a les ombres que als colors, he de veure el buit al dibuix, no pensar en la imatge que tinc de tu, veure només les formes a l'espill, buscant sempre l'espill dins l'espill...



Participació per a Relats Conjunts de febrer

dissabte, 10 de febrer de 2018

Dirigint les ones

Dibuix fet per a David

La màgia d'una batuta que dirigeix una orquestra no és difícil de veure... fa un temps ja vaig escriure sobre com fascinen els moviments de les mans d'un director d'orquestra, i aquest és un pensament que em va sorgir, que els moviments són com les ones, darrere un ve un altre, i no sabem bé cap on...

dimecres, 7 de febrer de 2018

Quan ja no res ens emocione


És molt important treure bones notes a l'escola, tothom ho sap. T'ho diuen des de ben petita: estudia, atén a classe, memoritza... Si l'assignatura de mates et va bé, tot t'anirà bé sempre. Què llesta que és aquesta nena, què bé calcula, i es sap les taules de multiplicar! Aneu bé, famílies, estigueu tranquil.les que estan aprenent moltes coses. Ara bé, què passa amb el misteri del número pi? i  la sèrie de fibonacci? Què sentim quan mirem la Gioconda? Sabem escoltar música? o més encara... podem trobar alguna cosa que ens emocione?

Què passarà quan deixem de sentir alguna cosa més que intentar ser millors que els altres?
Per què és més important saber de ciències que conéixer les arts? Qui ho diu?

Tanmateix, si pensem en com vivim, tot gira al voltant de la música: els nostres records, la banda sonora d'una pel.lícula, els anuncis, quan fem una festa... com faríem sense posar música?
Qué bonic és aquest quadre, però... estem disposats a pagar per l'art?

M'agrada molt tornar a escoltar aquesta conversa de la pel.lícula l'Indomable Will Hunting, parla un poquet de tot allò i més: