Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimecres, 20 de juliol del 2016

Quina és la pregunta?

De vegades per a descobrir un enigma només cal fer la pregunta justa i d'aquesta manera es rep la resposta que porta la solució. Però què és més important, saber respondre o fer bé la pregunta?
Bé, avui ens poden sortir molts interrogants i sincerament, no crec que ningú estigui disposat a contestar-los... Encara així, ací els tenim. 

Fer-se preguntes, de tota la vida s'ha dit que és de savis, tanmateix són incòmodes i molta gent no està disposada a intentar respondre... només cal escoltar als polítics, que saben molt bé com evitar-les. (Per cert, per què Ciudadanos s'ha aliat amb el PP si va dir que no volia que governara Rajoy?).
Qui fa preguntes sovint es troba a sí mateix estúpid i amb por de que altres pensen que ets estúpid. 
El "que sais-je?" que dèia Michel de Montaigne, "qué sé jo?" per a parlar dels filòsofs escèptics serveix com a pregunta i resposta al mateix temps.

Si Darwin estigués llegint el meu blog diria que fer-se preguntes i imaginar-se respostes és un instrument de supervivència, que ens serviria per a aprendre coses sobre el món i per estar més preparats davant els seus perills. Curiosament he trobat que la imaginació es desenvolupa amb la pràctica però no mitjançant els èxits, que són finals i, per tant, carrerons sense sortida, sinó pels fracassos que demanen nous intents i que, si tot va bé, ens portaran a nous fracassos. "Fracassa. Intenta-ho de nou. Fracassa millor"(Beckett) 
(Imatge d'internet)
Així, la gran pregunta de la imaginació podríem dir que seria "Per què?", malgrat que a la societat actual la pregunta guanyadora és més bé "Quant costa?", o "Quant es triga?" en lloc de "per què?". Quan preguntes "per què?" tothom et mira com diguent: "en sèrio no ho saps?", quan en realitat és el "per què?" com a pregunta que ens fa oblidar prejudicis i situa el nostre objectiu més enllà de l'horitzó. 

El primer interrogant que va aparèixer (segle IX a un text de Ciceró) tenia forma com d'escala que puja cap a la part superior dreta fent una línia de serp: preguntar ens eleva!

Per l'any 2010, The Guardian va convidar a uns cièntifics i filòsofs a formular un llistat de deu preguntes que la ciència deuria respondre. Les preguntes guanyadores van ser:
"Què és la consciència?", "Què va passar abans del Big Bang?", "La ciència i la inteligència ens tornaran la nostra individualitat?", "Com podem afrontar el creixement de la població mundial?", "Hi ha un patró als nombres primers?", "podem crear una manera científica de pensar que s'aplique a tots els àmbits?", "Com podem assegurar-nos de que la humanitat sobrevisca i prospere?", "És possible explicar adequadament el significat de l'espai infinit?", "podré gravar al meu cervell com si fos un programa de televisió?", "podrà la humanitat arribar als estels?".
Si ens deixem portar pel determinisme romàntic, ens quedaríem amb aquella que es fa a una flor: "m'estima? no m'estima?"
O també aquella famosa de la pel.lícula del laberint, on havies de fer la pregunta justa per descobrir la porta de la salvació:



Aquest post, m'estic adonant que podria ser interminable, però no puc finalitzar-lo sense preguntar-te  quina és la teva pregunta, aquella que més curiositat et provoca? i quina és la pregunta que més escoltes? i... quina és la que et fa més gràcia?