Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dissabte, 27 de febrer del 2010

"Cada Matí"




“Cada matí la veía pasar. Sempre a la mateixa hora, cada matí. Amb un caminar distant passejava el seu esguard despistadament sobre les coses més insignificants que es trobava al seu pas: una fulla en caure de l’arbre, un bouquet de violetes, una poma madura, el somriure d’un infant, la façana d’un vell edifici, el vent...
Ell, cansat de la vida, de viure tant, l’observava, cada matí. Intentava deduir el seu caràcter pel seu caminar. I d’aquesta manera, mirant, cada matí, descobria una característica més de la seva essència. L’anava coneixent, cada matí.
Ella, passava amb la mirada perduda, qui sap on, i cap vegada el veia. No es fixava en res, però ho mirava tot. Les seves passes eren suaus, lliscaven per l’asfalt com patins de gel, i seguien un ritme lent i tranquil, al compàs de la melodia que taral•lejava fent “m m m”. Ell l’escoltava sense identificar-la, i l’anava estimant, en secret, cada matí. Cansat de la vida, de dibuixar rostres apagats, caricatures de persones sense cap sentit de l’ humor, fent un falç somriure, semblants desconeguts. Atuït de fer el mateix, va decidir compondre un d’especial. I així feia, cada matí, un poquet de traç d’ ella, del seu tarannà distant.
Una setmana li va costar fer l’esbós de les línies facials. Així eren, de senzilles i difícils de fer, com muntanyes i valls. Suaus, discretes i belles. Cada matí, la mirava amb atenció i intentava captar altre detall. El nas: allargat, recte, fi. De segur que ningú va apercebre’s en unes línies que, com camins paral•lels, portaven als llavis. A aquests els va descobrir en només dos matins de llum de sol, doncs eren lascius però fins, i d’un to rosat que no existia a la seva paleta i va haver de reinventar barrejant vermells i blancs. Pintava els seus cabells embolicats com feia amb les branques d’un arbre nu.


A poc a poc l’anava coneixent, cada matí, i així anava perfilant el seu retrat, pintant-la i refent-la al seu tapís.
Un matí, les seves mirades es van creuar, durant tres segons, i ella li va somriure. Ell, la va conèixer encara més.


Però sobtadament, ella va deixar de passar. Com si no hagués existit mai, ningú se’n va adonar del canvi, de la seva absència, de la fulla que cau de l’arbre, d’una violeta ni d’una poma, ni somriures petits, ni del vent... Només el retrat va quedar com a testimoni de que ell, cada matí, l’havia estimat.


La va buscar constantment, en cada parc, en cada exposició on el seu retrat feia de portada principal. Quan escoltava un pas, es girava esperant trobar-la. La cercava en els rostres desconeguts que seguia pintant i en els somriures que de tant en tant algú li regalava. Però a ella se l’havia emportant el vent, que és la vida, per un altre camí, ben diferent al seu.
Molts havien intentat comprar el quadre del pintor, que va aconseguir amb el temps, un cert prestigi entre la professió. Però ell no va voler, no això, que era l’únic record que tenia d’un matí que va estimar.


- Em pot dir qui és aquesta noia del quadre? – Li va preguntar un matí una vella amb molta curiositat.
- Una desconeguda, amb qui vaig creuar un somriure.
Cansat de la vida, va ser sincer amb la dona, que tenia brillants els ulls. Ella, es va quedar encara una estona mirant, sense dir res.


Al matí següent, la dona va tornar, i no deixava de mirar-se el retrat com si s’hagués aturat el temps.


Li va somriure.


Però ell, encara més cansat de la vida, no ho va entendre i va mirar cap a altre lloc.”

divendres, 19 de febrer del 2010

Relats Conjunts. La nit estelada.


Sempre havia pensat que el destí ens tornava allò que mereixem, però l’experiència m’ha mostrat que no és així. El destí és atzar, o no és res. Pensem que hem aterrat en aquest món per alguna raó especial, que tots tenim un propòsit a la vida i que, a més a més, hi ha algú rodant per enlloc esperant a trobar-nos. Aquest algú esdevé la part que li manca a la nostra ànima, algú que està creat especialment per a tu i tu ets el que completa l’essència d’aquest algú. No penseu que seria massa coincidència? I si fos així... quina probabilitat hi hauria només de creuar-nos alguna vegada durant tota la nostra existència amb el nostre“algú”?

Hi ha una part, i és gran aquesta part, que depèn de nosaltres: dels nostres ànims, de la nostra actitud, treball, esforç, de les ganes que tenim de viure. Però hi ha una altra part, que també és gran, amb la qual no podem contar perquè ni tan sols tenim una mínima idea de com pot afectar-nos. Aquesta part és l’atzar, la casualitat, l’oportunitat que passa tan ràpida com un tren després de l’avís de partida. O l’agafes ara, o les portes es tanquen. Quantes vegades deixem passar tranquil•lament el tren sense parar-nos a pensar on podríem haver arribat si haguérem entrat?
I l’èxit a la vida, a una professió... de què depèn? Per què hi ha artistes que moren sense adonar-se’n del poder del seu talent? Què fa que una novel•la tinga èxit? Moltes vegades la fama comporta fama, el poder atreu poder, diners criden diners.

Només trobe una cosa que no és atzar, es guanya amb el temps i es pot mantenir durant tota la vida. Ja pots fer o desfer, crear o trencar, no has de mesurar les teves paraules ni el teu gest, no cal parlar ni quasi pensar. És l’amistat. Complicitat. És un clic d’ull d’un amic el que ens pot donar el sentit de compartir un món. I un moment.

… Tots aquests pensaments omplin el meu cap com estels la nit en aquest moment. Mire el rellotge i són les tres. No hi ha cap soroll. Asseguda al terrat de la casa puc observar, d’amagades, aquest paisatge com si hagués estat pintat per mi: traç i traç de cel i llums sense trellat que formen un conjunt. Fa fred i un gat silent passa pel meu costat. Ja és hora de tornar al llit. La nit ja ha estat pintada.
Proposta per a Relats Conjunts.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Élégie, Massenet

Aquesta és una melodia que fa temps se m'ha quedat clavada al cap. Una d'aquelles que en moments de soletat em torna a sonar, però allà dins, dins de tot, i en silenci.

Ô, doux printemps d'autre fois, vertes saisons,
Vous avez fui pour toujours!
Je ne vois plus le ciel bleu;
Je n'entends plus les chants joyeux des oiseaux!
En emportant mon bonheur, mon bonheur...
Ô bien-amé, tu t'en es allé!
Et c'est en vain que [le printemps revient!]
Oui, sans retour,
avec toi, le gai soleil,
Les jours riants sont partis!
Comme en mon coeur tout est sombre et glacé!
Tout est flétri
pour toujours!

Marian Anderson (1897-1993) va ser tot un símbol de la lluita racial americana mitjançant la resistència pacífica. En 1939 li van impedir fer un recital al "Constitution Hall" de Washington, reservat només per a artistes "blancs", però en canvi es fa organitzar un macro-concert històric a la plaça del monument a Lincoln. El seu debut en 1955 al Metropolitan Opera va ser la primera representació d'una cantant afroamericana al Metropolitan Opera House. També va ser nomenada en 1958 delegada dels Estats Units a Nacions Unides, i en 1972 va rebre el Premi per la Pau.