Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dimecres, 20 de juliol del 2016

Quina és la pregunta?

De vegades per a descobrir un enigma només cal fer la pregunta justa i d'aquesta manera es rep la resposta que porta la solució. Però què és més important, saber respondre o fer bé la pregunta?
Bé, avui ens poden sortir molts interrogants i sincerament, no crec que ningú estigui disposat a contestar-los... Encara així, ací els tenim. 

Fer-se preguntes, de tota la vida s'ha dit que és de savis, tanmateix són incòmodes i molta gent no està disposada a intentar respondre... només cal escoltar als polítics, que saben molt bé com evitar-les. (Per cert, per què Ciudadanos s'ha aliat amb el PP si va dir que no volia que governara Rajoy?).
Qui fa preguntes sovint es troba a sí mateix estúpid i amb por de que altres pensen que ets estúpid. 
El "que sais-je?" que dèia Michel de Montaigne, "qué sé jo?" per a parlar dels filòsofs escèptics serveix com a pregunta i resposta al mateix temps.

Si Darwin estigués llegint el meu blog diria que fer-se preguntes i imaginar-se respostes és un instrument de supervivència, que ens serviria per a aprendre coses sobre el món i per estar més preparats davant els seus perills. Curiosament he trobat que la imaginació es desenvolupa amb la pràctica però no mitjançant els èxits, que són finals i, per tant, carrerons sense sortida, sinó pels fracassos que demanen nous intents i que, si tot va bé, ens portaran a nous fracassos. "Fracassa. Intenta-ho de nou. Fracassa millor"(Beckett) 
(Imatge d'internet)
Així, la gran pregunta de la imaginació podríem dir que seria "Per què?", malgrat que a la societat actual la pregunta guanyadora és més bé "Quant costa?", o "Quant es triga?" en lloc de "per què?". Quan preguntes "per què?" tothom et mira com diguent: "en sèrio no ho saps?", quan en realitat és el "per què?" com a pregunta que ens fa oblidar prejudicis i situa el nostre objectiu més enllà de l'horitzó. 

El primer interrogant que va aparèixer (segle IX a un text de Ciceró) tenia forma com d'escala que puja cap a la part superior dreta fent una línia de serp: preguntar ens eleva!

Per l'any 2010, The Guardian va convidar a uns cièntifics i filòsofs a formular un llistat de deu preguntes que la ciència deuria respondre. Les preguntes guanyadores van ser:
"Què és la consciència?", "Què va passar abans del Big Bang?", "La ciència i la inteligència ens tornaran la nostra individualitat?", "Com podem afrontar el creixement de la població mundial?", "Hi ha un patró als nombres primers?", "podem crear una manera científica de pensar que s'aplique a tots els àmbits?", "Com podem assegurar-nos de que la humanitat sobrevisca i prospere?", "És possible explicar adequadament el significat de l'espai infinit?", "podré gravar al meu cervell com si fos un programa de televisió?", "podrà la humanitat arribar als estels?".
Si ens deixem portar pel determinisme romàntic, ens quedaríem amb aquella que es fa a una flor: "m'estima? no m'estima?"
O també aquella famosa de la pel.lícula del laberint, on havies de fer la pregunta justa per descobrir la porta de la salvació:



Aquest post, m'estic adonant que podria ser interminable, però no puc finalitzar-lo sense preguntar-te  quina és la teva pregunta, aquella que més curiositat et provoca? i quina és la pregunta que més escoltes? i... quina és la que et fa més gràcia?

diumenge, 24 d’abril del 2016

Jove decadent

Jove decadent. Ramon Casas, 1899
"- Tu vas posar potes en l'aire el meu món!"- Aqui he de posar els ulls en blanc i amb expressió de dolor - "el meu món era ordenat, calmat i controlat, i de sobte tu vas arribar a la meva vida amb els teus comentaris intel.ligents, la teva innocència, la teva bellesa i la teva tranquil.la temeritat i tot el què hi havia abans de tu va començar a semblar avorrit, buit, mediocre... ja no era res... i em vaig enamorar."
Ah... i aleshores suspire, em deixe caure i ... però serà possible?! qui m'haurà manat a mi posar-me en aquest embolic! Amb les coses que tinc per fer! I tot per voler fer-me la interessant davant del Tomeu, que només tenia ullets per la Paula que fa un paper secundari. Havia pensat que si aconseguia fer d' Elizabeth Bennet potser ell es fixaria un poquet amb mi. Jo faria una interpretació memorable, i així captaria la intensitat dels meus sentiments a l'escenari... però no! La funció de l'insti l'interessa menys que parlar del temps!
Demà tinc un exàmen i no he estudiat res per estar assajant, i les meves amigues de festa tot el dia, i jo sense poder sortir... quin rotllo! Ara que ja em sé de memòria la lletra completa del Joey Montana... i el moviment del picky picky... 

dimarts, 8 de març del 2016

8 de Març, dia de la Dona!


Com és ben sabut, a l'obra d'Aristòfanes anomenada "Lisístrata", una dona atenesa cansada de tantes guerres, organitza una vaga sexual per a aconseguir la Pau. D'aquesta manera, uneix a les dones de les dues parts implicades, per a aconseguir aturar els enfrontaments.
Vertadera o no, bonica és la història, i bonic seria que encara avui ens poguérem unir front a aquesta lluita que encara no ha acabat.
Mentre es continuen escoltant comentaris ofensius que inclús nosatres llencem contra les pròpies dones, mentre no alcem la veu protestant contra micromasclismes que encara sonen, i mentre continuem entrant al joc de la competitivitat superficial... la cosa no funciona!
Aquest curtmetratge em va agradar molt, el pose ací per a recordar-lo i perquè pense que mostra com ens sentim les dones en moltes ocasions.

dimecres, 2 de març del 2016

El bes del congrés

Un bell gest que escandalitza a alguns... Aquest ha segut un dels moments més interessants del debat d'investidura de Pedro Sánchez que no ha anat a cap lloc, com era d'esperar... Què pretenien amb un pacte que no convenç a ningú? No entenc quina "por" hi ha als partits d'esquerra... Almenys són els únics que són sincers, que diuen el que volen i que actuen amb congruència. Quina por hi ha a canviar tot allò que queda obsolet i que no s'ajusta a l'opinió general de la societat? I a fer un referèndum per la independència? què pot passar? que la gent opine sobre què vol ser?? 
Hi ha moltes coses que no entenc, i potser el color del meu cristall amb que mire les coses, un color d'esquerra, m'impedeix entendre algunes coses... 


Ah, però aquest moment sí l'he entès i m'ha encantat!

dijous, 11 de febrer del 2016

La Fada del Llac


(La fada que va desaparèixer... aqui estava!)

dimecres, 3 de febrer del 2016

Love is Real


Una vegada vaig veure una pel.lícula, tot un clàssic en blanc i negre, d'aquelles en les quals els diàlegs són genials i et fan pensar... Ni recorde el director ni els actors, només recorde una mica l'argument i una frase que se'm va quedar gravada. Tracta d'un matrimoni que viu a una casa gran amb una dona que fa de mestressa. Aquesta dona, es passa la pel.lícula tractant de "seduïr" al marit mitjançant enganys i malifetes que intenten fer creure a tothom que la seva muller està boja perduda. Però en realitat no ho està! Aquesta només fa que veure fantasmes i coses fora de lloc i ningú la creu. Bé, el cas és que (si algú sap a quina m'estic referint, que em digui el títol per favor!) finalment la dona i el seu home se'n adonen de la jugada i descobreixen que la mestressa o majordoma ha estat enamorada de tota la vida d'aquest home i estava intentant desfer-se de la muller per quedar-se'l per a ella soleta... I ahi va, hi ha un moment en què el marit i la muller (no recorde ni els noms dels personatges, he comentat alguna vegada que tinc mala memòria?) estan reflexionant sobre tot el què els ha passat i es pregunten que quin tipus d'amor és aquest que fa mal altres, que utilitza als altres per aconseguir allò què vol, que manipula, que fereix. "Nosaltres sempre hem estat en contra d'aquest tipus d'amor" es diu la parella, aquest amor no és sà i l'amor que nosaltres volem no busca ferir a la persona sinó desitjar-li que siga feliç. 
Així és com entenc aquest concepte, com diu la cançó de Lennon, l'amor és lliure, és estar junts, compartir, però també -si no és correspost- és desitjar sort i deixar en pau...

dimarts, 19 de gener del 2016

Cançó azteca


"Vivim aquí en aquesta terra,
tots som fruits d'aquesta terra,
la terra ens alimenta:
en ella creixem, tija i flor,
i quan morim
ens marcim en la terra.
Tots som fruits de la terra:
Mengem de la terra 
i després
la terra ens menja."

(Cançó azteca)

Aquesta cançó - poema, explica la visió de reciprocitat que tenien entre els humans - la natura - els deus. La Terra per ells no només era un jardí que els alimentava, sino també una boca amb fam,  expressant així la gana còsmica dels deus, que exigien ser alimentats amb humans. Sovint recordem d'altres cultures, només aquelles coses que ens semblen més inexplicables, i així ens perdem altres visions, altres colors, altres mons...


dijous, 14 de gener del 2016

Allò que és millor no dir

Diuen, que una persona li va preguntar a un savi:
- Saps el què m'ha dit el teu amic de tu?
-Espera, - va interrompre el savi- passa primer allò que m'has de dir per tres filtres.
- Tres filtres?
- Si: avans de dir qualsevol cosa és necessari passar-ho per tres filtres. El primer és el filtre de la veritat. Estàs segur de que això és veritat?
- No, només ho vaig escoltar.
- És a dir, que no saps si és veritat o no. Passem el segon filtre; el filtre de la bondat. Em vols dir alguna cosa bona del meu amic?
- No, tot el contrari...
- Aleshores, - va continuar el savi- em vols dir alguna cosa dolenta que ni tan sols estàs segur de si és veritat o no. Provem el tercer filtre, el de la utilitat. És necessari per a mi escoltar allò que m'has de dir? -  Serà precís? -...
- No, la veritat és que no tens necessitat de fer-ho.
- Bo, - va concloure el savi- si en allò que em vols contar no hi ha veritat, ni bondat, ni utilitat... Per a què dir-ho, doncs?


diumenge, 3 de gener del 2016

La festa de Cap d'Any


El vaig conèixer en una festa de Cap d'Any, a un pis destarotat d'uns amics d'uns amics que tenia al facebook i a la que no tenia moltes ganes d'acudir i menys encara d'ennuegar-me amb el raïm, com em passa sempre. La situació afavoria l'apropament si, només al moment oportú. Aquest era, sens dubte, després de les dotze però no molt més tard de les dotze i cinc minuts.
El pla el vaig tindre preparat al instant:
De la campanada 1 a la 3, havia d'anar apropant-se al subjecte més atraient de la festa, poc a poc, sempre dissimulant.
De la 4 a la 6, era precís establir un primer contacte visual i prendre el control de la situació.
(Aquest pas era decissiu, perquè si el contacte visual no feia l'efecte esperat s'havia d'avortar l'operació ràpidament)
7 i 8, mirar cap a qualsevol altre lloc, pot ser la Tv, per treure-li importància al primer contacte visual i no mostrar signes de desesperació.
9, ràpid!!!- Tornada al contacte visual!!! No fer veure que s'ha perdut interés...
10, somriure murri amb mirada de promeses de passar una bona estona.
11, ja havia d'estar pegada al seu costat i, si s'escau, espentar a possibles rivals dels voltants. I...
12, era el bes.
Fins al punt 12 em va sortir perfecte, però després d'una estona vaig notar com el seu interès va disminuir o digam que es va... diversificar, i a la fi vam quedar en un poc fiable "et busque pel facebook i parlem"...
En sèrio? Parlarem?