Allà on el cel és reflex
i la terra aigua.
Els estels s'ofeguen
amb la neu fosa.
L'horitzó fuig
rera la serralada
i l'agua esdevé fang,
llac de confusió.
No se sap on s'acaba
ans si on comença:
AQUÍ i ARA,
és d'aquest moment.
De lluny s'entèn millor
i només ell et dóna Pau.
Llac de designi,
petit univers...
(El meu llac...
ets tu.)
6 comentaris:
preciós el llac i la poesia
La música, el llac, el poema... tot conflueix per a evocar els nostres amors.
Petit univers... m'agrada com ho dius.
Preciós el poema, el llac i el sentiment que transmet.
Estic d'acord que és una foto fantàstica,
on el blau del cel i el del llac, és confonen... I m'encanta que comparis la seva bellesa amb la de la persona estimada, amb aquest poema on cada paraula ha sortit d'un estel que si reflecteix...
Petonets.
Comença aquí i ara... com no podria ser d'altra manera. Pau que entra per tots els sentits... Un bon regal. Gràcies!
M'alegre que us agrade, moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada