
dimarts, 29 de desembre de 2009
diumenge, 27 de desembre de 2009
Once
Una bona recepta per passar una bona estona a casa, tranquil·lament, amb companyia o sense, i si fa fred, millor.
No penseu que és un pastelón més del tipus: "xic coneix a xica-xic perd a xica- xic recupera a xica." No nonono no , qué va. Aquesta és una història que podria haver passar perfectament, de fet, crec que a mi m'ha passat alguna vegada! (o dues).
Bé, el cas és que ens trobem a un músic de carrer, que interpreta les seves pròpies cançons, fins que una noia se li acosta cercant conversa. M'encanten les imatges i l'escenari de cada moment, sobre tot quan van pel carrer: ell amb la guitarra de forats, ella amb l'aspiradora trencada.
Ell li demana que l'acompanye al piano amb algunes cançons que ha compost, i així formen un grup que sona molt bé.
Aquesta és una pel.lícula que recomane per molts motius. Conté una sutil.lesa inesperada, té música, sentiments, realitat i tendresa. El director és l'irlandès John Carney, i els intèrprets són cantants al mateix temps i ténen unes veus precioses: Glen Hansard i Markéta Irglová.
M'encanta ella, el seu personatge: una dona realista, responsable, conscient del seu paper al món, de les seves obligacions, amb els peus a terra... però que amaga grans sentiments que ningú sap, només s'intueixen. una pianista sense piano.
Ell: sommiador, melancòlic, que viu al passat i es lamenta de la seva sort. Un artista de carrer amb molt de talent.
La peli: Va ser guanyadora d'un òscar a la millor cançó, encara que no és coneguda i va passar completament desapercebuda per a la gran crítica. Es va donar a conèixer en el festival de "Sundance" al 2007.
Un paisatge: quan ell es recorda tocant en un camp ple de margarides groges silvestres.
Objecte: la guitarra de forats.
Moment: quan ell li pregunta com es diu en txec "¿Le quieres?" i després ella li respon: ''miluhu tebe''.