Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dilluns, 29 de març del 2010

Un regalet del Gran Joan!

Arribe a casa quasi a les deu de la nit, cansada de treballar i de totes les activitats en les que estic ficada, quasi sense veu ja i em trobe amb un regalet de Joan, que m'ha alegrat el dia. Moltes gràcies!

(Ja m'agradaria semblar-me un poquet a l'heroïna de l'espasa... )
I ara, com tot premi virtual,  he de respondre a unes preguntes. (Ho faré el millor que puga, ejem...)
1. Heroïna preferida: la meva iaia, amb 93 anys i una vida de novel.la.
2. Tres coses per les que no et resistiries:
- Un gelat a la fontana di Trevi. (De maduixa).
- Una nit amb el matalàs al terrat. (quan tenia terrasa, clar. Ara és impossible al meu balcó de mig metre quadrat... A no ser que siga a un hotel o a casa d'algú... però clar, després d'escriure les meves intencions ja ningú em convidarà...)
- Una reunió nocturna "amb les del casc".
3. Dir alguna cosa d'un valor incalculable: la música.
4. Quines són les coses que més valores o t'agraden d'un blog: Tenir l'oportunitat de conèixer a la persona que l'escriu en cada paraula que combina, cada imatge, cada so. Llegir un poc més enllà de les paraules i entendre les seues preferències, aficions, opinions. M'agraden els blogs que et fan pensar després de llegir. Els que t'ensenyen coses noves i els que són agradables a la vista.

I ara el que he de fer, supose, és passar-lo a tres blogs més... Els escollits serannnnnn:

1. Bertha, per "Mis recuerdos de ayer y de hoy"
2. Goyo per "Goyadas"
3. Irianesh, com no!

Però espereu espereu, que ací no acaba la història.... (jejeje... ara bé la venjança de l'espasa màgica!!!)
Com, per casualitat, tenia un regalet més esperant a que el passara, ací va!!!!

Les normes d'aquest premi són:
1. Publicar les regles. (Val, val, ja ho estic fent, ai quin stress)
2. Posar en dubte les regles i acabar fent el que es desitge.
3.  Entregar-lo a les persones que ho mereixquen segons el vostre criteri.
Joan! ho sento, és per a tu, t'ho mereixes!
4. Informar amb un comentari, correu o bengala, o allò que us semble més efectiu. (Ara vaig al teu super-blog).
5. Escriure al vostre blog 5 coses que us agraden.
(Però... amparada segons la regla número 2 i, tenint en compte que ja he contestat prou preguntes al premi anterior, posaré només una cosa de les que m'agrada i que vaig a fer ara mateix: descansar!)

divendres, 26 de març del 2010

Una nit al Liceu

Era ja prou tard quan il dotore Dulcamara va accedir a fer un bis de la seva alegre melodia. Tot el públic de la platea estava de peu, aplaudint amb sonoritat, sobre tot després de veure com el baríton anava regalant petites ampolles d'elisir d'amore a la gent.
La meva germana i jo aplaudirem tant que les mans ens feien mal. Era la primera vegada que assistíem a una òpera en directe i estàvem emocionades. Les notes de l'òpera de Donizetti se'ns havien quedat clavades al cap i encerclaven tots els nostres pensaments. Cantant la cançoneta de la Nina Gondoliera e il senator Tredenti, ens dirigirem cap als serveis, només per fer temps, ja que no teníem ganes d'abandonar la màgia que es va quedar surant a l'aire en acabar l'espectacle. El públic, poc a poc, anava abandonant la sala.
Jo era el senator Tredenti:
«Io son ricco, e tu sei bella,
io ducati, e vezzi hai tu:
perché a me sarai rubella?
Nina mia! Che vuoi di più?»
I la meva germana contestava:
«Quale onore! un senatore
me d'amore supplicar!
Ma, modesta gondoliera,
un par mio mi vuò sposar.»
I després les dues:
«Idol mio, non più rigor.
Fa felice un senator.»
«Eccellenza! Troppo onor;
io non merto un senator.»
Emocionades ens vam tancar als banys i vam  aprofitar per posar-nos al dia dels nostres amors i desamors de la vida, fumant d'amagades. Així va anar passant el temps, volant, com en els millors moments, fins que vam decidir sortir.
Però alguna cosa estranya havia passat, perquè de sobte al passadís no hi havia llums.
«Adorata barcaruola,
prendi l'oro e lascia amor.
Lieto è questo, e lieve vola;
pesa quello, e resta ognor.»
Vam baixar a l'entrada, i tampoc hi havia ningú. Els llums estaven apagats i no se sentia cap soroll, a part de les nostres veus. Perfecte, vam pensar, aprofitarem per fer fotos de la sala d'actes i l'escenari. I, intentant passar desapercebudes ens vam anar amagant del personal que encara quedava revissant l'edifici.
Arribat un moment, ja no es va sentir res. Cap veu. Silenci.
Durant una estona tot el teatre va ser per a nosaltres, ens vam vestir amb disfresses i vam tocar tot el que ens vam trobar, encantades de la sort que havíem tingut, doncs ja no podríem sortir fins el dia següent.
A l'escenari, vam representar de nou l'òpera però en una versió còmica que ens vam inventar. El públic erem nosaltres dues, i ens teníem guanyades.
Quan ens vam cansar de fer tontades i de posar-nos en la pell dels artistes, vam seure als seients que abans havíem ocupat per descansar una estona.
Assegudes i recuperant el compàs normal de la respiració, de sobte vam sentir que no estàvem soles. Enmig de la foscor de la sala, es podia sentir la respiració d'algú. Lentament vam girar l'esguard al nostre costat. No estàvem soles! Al nostre costat van aparéixer persones ocupant tots els seients de la sala. No hi havia cap butaca lliure. Aforo complet d'espectres d'ulls grisos i pell transparent.
La por ens va paralitzar durant uns minuts. Ens vam agafar de la mà intentant dominar les ganes d'eixir corrents d'aquell lloc que en un no res esdevingué aterrador. El públic em va recordar als ballarins de Thriller. Tots ens miraven com si aquella situació no fos totalment surrealista. De sobte el telò de l'escenari es va alçar i una veu en off ens va informar de que a continuació es representaria la primera opera que estrenaria el Liceu: Norma de Bellini, i amb artistes catalans. Va dir la data: 3 de febrer de 1838.
Ens vam fixar en el vestuari dels espectadors que ocultava gran part del cos dels espectres que ens envoltaven. No vam gosar moure un dit durant tota l'actuació, amb la por tatuada a les nostres venes i els sentits paralitzats per la situació.
Quan va finalitzar, tot el públic es va posar de peu, com abans, i nosaltres els vam imitar, aplaudint més fort encara. Només fer la reverència els artistes tot va tornar a quedar en silenci. Els espectres es quedaren paral·litzats mirant-nos fixament. Era estranaya aquella sensació: 2.286 parells d'ulls grisos es dirigien cap a nosaltres. La veu en  off tornà a parlar:
- Ara actuareu vosaltres, és el vostre torn.
Era una veu sobrenatural, amb molts armònics, d'home, però com si parlaren a la vegada cinc persones amb el mateix timbre de veu. Aquelles cinc veus clonades ens posaven la pell de gallina i  vaig sentir unes pesigolles a la nuca que no em van fer gens de gràcia.
Li vaig estrènyer la mà a la meva germana i ella em va mirar. Com sempre, ens vam entendre sense dir res. Ens vam posar dretes i començarem a caminar cap a l'escenari. A l'últim moment, vam fer un crit juntes i vam començar a córrer com mai ho havíem fet.
Encara no sé com vam trobar l'eixida d'incendis, però de sobte ahí estava. Efectivament va ser ben fàcil obrir-la espentant la palanca vermella.
Per fi ens vam veure lliures d'aquell ambient fantasmagoric i vam poder respirar l'aire pur de la nit.

dijous, 25 de març del 2010

A l´últim graó

Un objecte feia llum
a l'últim graó,
mentre la lluna i jo et seguíem
almenys per dir-te adéu.

Ni tan sols vas mirar enrere
quan vaig caure,
trencant aquella cosa de cristall
que algú havia deixat
com per oblit
- a l'últim graó-

Per demostrar-te amor etern
va ser condemnada a mort
l'ama d'aquella cursi sabata,
que a mitja nit
ens va separar...

diumenge, 14 de març del 2010

Zahir-ud-Din Mohammad Babur (1483-1530)

Al primer raig de sol de la matinada vam acompanyar al gran Padshah Ghazi, gran senyor de les nostres terres, al lloc acordat. Els nostres enemics no podien haver escollit escenari millor per una treva. Enmig d'un clar al bosc, podia escoltar-se el so de l'aigua d'un rierol que, estret com era, passava entre dos arbres. Engal·lanats amb les nostres vestimentes més suntuoses i carregats d'ofrenes i regals, esperavem amb temor l'aparició dels nostres adversaris. Tot estava preparat, segons el meu amo Zahir-ud-Din Mohammed Babur, l'emperador amb cor de tigre, tal i com indicava el seu nom; No hi havia cap perill, el plà era senzill: "Compraríem la Pau", va sentenciar mentre cercavem una solució a les contínues invasions que patíem feia mesos de part del temeròs Muhammad Shajbani, jan i els seus seguidors. Potser si oferiem poder i riqueses, objectes de gran valor, com el joc d'escacs de cristall daurat, fabricat amb les pròpies mans de l'alama de Samarcanda, del qual es diu que otorga sort a qui el poseeix, potser així oblidaria aquesta obsessió seva per posseir els nostres territoris que no és altra cosa més que afany de conquesta. Per tothom era coneguda la gran ambició que cegava a aquest cap de lladres i bandolers de falsa fé. La seva crueltat amb els seus i, més encara, amb els presoners de guerra, era la seva carta de presentació allà on anava.
Els lladrucs d'un gos escanyolit que s'acostava ens va alertar a tots. Ja havien arribat. Col·locats a les nostres posicions i alerta, Babur es va acomodar a una catifa a sobre d'una gran roca que descansava al rierol. Anava armat amb el seu sable de l'honor, heretat del seu avantpassat Tamerlán.
- Salam Alaykum- Va saludar amb veu règia a l'home que va aparéixer darrera del gos.
- Alykum salam, excel·lència. - Aquest era Muhammad Shajbani, vestit amb túnica vermella i un estrany somriure als llavis, celats per una espesa barba negra que cobria part del seu rostre.
Nosaltres observavem l'escena ajupits des de l'altra vorera, amb les mans posades a l'empunyadura de les nostres armes i la sospita de que aquestes converses no tindrien un bon acabament.
En un moment donat de la conversa, Muhammad va fer un gest imperceptible amb la mà, i una mirada cap a un punt al darrera nostre em va fer comprendre. Amagat com estava darrere d'un arbre proper al meu senyor, li vaig fer un senyal a Humayun que, muntat a sobre del seu cavall gris va reaccionar de seguida. Amb unes paraules envià en un soptat vol el seu falcó cap al Palau reial, demanant ajuda front a la trampa en què havíem estat presos. Però va ser massa tard. No havíem vist als homes de Muhammad, que aparegueren al darrera nostre armats i amb crits de lluita. Només jo em vaig poder salvar d'aquella barbàrie que es va produir; Com un rèptil em vaig amagar sota la terra, amb l'ànima plena d'humiliació i impotència mentre assassinaven a aquell que tenia cor de tigre. Com tornar a casa després del que vaig fer abandonant als meus? He sobreviscut com un covard quan deuria haver mort com un virtuós. I així, amb la meva angoixa, vagaré pel món, com un miserable, sense consol ni rumb, amb el darrer desig de venjar qui va tindre per a un bandit paraules de pau.

divendres, 12 de març del 2010

Agorafobia

Tinc por a sortir de casa. Només la idea d'obrir la porta del portal i que em rebente un petard en la cara ja em fa pànic. Justament al davant hi ha una placeta, on tots els xiquets es dediquen a tirar bombetes, borratxos i fins i tot masclets, per tot arreu. Els encanta posar-los a la porta d'eixida del meu pis. I si els pares estan amb ells és pitjor, perquè els riuen les gràcies. Si surto al carrer en aquests dies, és per necessitat, i sembla que estiga seguint a algú, perquè sempre m'espere als cantons, no siga cosa que algú haja deixat "oblidat" un regalet i vaja a explotar just en el moment que passe. (És que tinc molt mala sort). El sentit de l'oïda el trobe més desenvolupat durant aquests dies, però només em serveix per a posar-me més nerviosa.  Perquè ho escolte tot. Pum a l'esquerra, pum a dreta, al mateix temps pum per darrera i dos carrers més enllà pums i pums. Més que agorafobia deuria haver posat "petardofobia", però he començat així i ja no pense tornar enrera. Bé tot això és perquè, en falles, no es pot passetjar amb mi, "pille-rollos" que diu la meva germana, i sóc capaç de deixar al meu (o a la meva, a qui siga, em dóna igual) acompanyat més plantat que un pi i de sobte desaparéixer. Perquè els meus sentits, com ja he dit, s'accentuen, i la meva agilitat i velocitat també. Faix com en el tetris i em clave, per aquest carrer no, per l'altre, i encara que faig més voltes i canvis de direcció aparentment sense sentit, per a mi són la salvació.
(Sobre aquest tema no sóc la única que opina així).
En falles faig sempre una de dues coses: o em tanque a casa durant una setmana, o me'n vaig de viatge. Tot i això no m'opose a aquesta festa, clar que no, la respecte i m'agrada veure que ve tanta gent a visitar la nostra terreta.
Només em molesten dues coses: la primera ja ho sabeu i la segona són les faltes d'ortografia als cartells dels ninots. En serio, per favor, escriviu en castellà, si vosaltres parleu en castellà! Quina necessitat hi ha d'inventar-se una nova gramàtica que fa por??! Esteu confonent als turistes! Per què no utilitzeu les normes d'ortografia de Castelló, del 1932, i deixeu a banda aquesta anarquia ortogràfica que pregoneu per tot arreu. Que nooooo, que no et cregues que ets més valencià perquè dius "tortilla", o "fresa", que tenim paraules que no es volen utilitzar per no identificar-nos amb els catalans. Això a la fi, repercutirà contra la salut de l'idioma.
Però ja està bé de queixar-me, que és divendres i no em vull emprenyar i començar malament el cap de setmana. Que disfruteu de les festes!

dilluns, 8 de març del 2010

Les mans del director

Sempre m'ha encantat mirar les mans, i és que hi ha persones que les mouen amb una gracilitat natural que no es pot explicar ni tampoc imitar. A vegades algú diu una cosa i el gest que realitza amb les mans fa una traducció contrària al sentit que es volia donar. Quan passa això, no sé vosaltres què fareu, però jo em refie del que diuen les mans.

Hi ha oficis que treballen directament amb l'expressivitat de les mans, la pensen, l'estudien i la revisen. Creen un tauler imaginari del qual no es pot passar i que indica la part forta de cada compàs. És aquesta la tasca dels directors d'orquestra. M'apassiona espiar-los des de darrera i seguir el moviment ondulant que inventen les seves mans. Quan l'obra no m'enganxa, les mans m'hipnotitzen i em fam romandre en un estat d'absència que finalitza només quan talla la música. No la talla, la tanca, clou el seu puny i això vol dir que es guarda totes les notes, que feia uns segons volaven lliures com el vent, a la butxaca del vestit de pingüí.

Hi ha alguns que són capaços de practicar postures tan belles que sorprenen, mouen dits i mans a tempo i fan dibuixos invisibles. I no es podrà trobar cap posició anti-natural o forçada. Sembla que fils que pengen del cel les mouen mentre elles es deixen fer, relaxades. Són carícies al vent suaus, que només ells saben fer i que ningú les sent.
Els seus moviments em recorden a les ones de la mar quan acarícien l'arena, que van i tornen però no són sempre iguals. Ningú sap com serà la següent ni cap on anirà.

divendres, 5 de març del 2010

Crisi d'identitat?

He estat donant-li voltes i, donat que el nom inicial d'aquest humil i solitari espai era provisional, perquè el vaig posar en un curset, ràpidament, i no vaig pensar molt, doncs he decidit canviar-lo per un altre que no sone tant a "ada". Què vos sembla "A joc de daus"? He pensat en el poema d'Ausiàs March, "Veles e Vents" que sempre m'ha agradat molt, i també en la música de Raimon quan el diu.
Així que, demane disculpes si els meus canvis d'humor i d'identitat maregen un poquet, però també pense que de vegades és bo canviar.
M'han dit que, de vegades, cal fer una parada en la teva vida i pensar, decidir si el camí que estem fent és congruent amb les nostres idees, si estem feliços amb la forma en que ens hem plantejat el viure. I sempre que ho faig, acabe canviant alguna cosa que no m'agrada.
Actualment tinc la sensació de que alguna cosa està a punt de passar. Com els minuts abans de la tempesta bufa un vent tranquil que calla però diu molt. Potser necessite canviar de lloc, de treball, de casa (si poguera buscaria un pis més gran, o almenys un "trastero"!!), de mobles (ja he canviat els mobles de lloc i m'he quedat tranquil·la, és un exercici que faig aproximadament una vegada al mes), de paisatge i inclús de parella... (encara que això si que no ho canvie per res del món!!!).
Queda inaugurat doncs, el nou espai!