Sobre la puntualitat, el lladre del temps

Fa molts anys que porte discutint amb la gent sobre les meves teories que, sovint, no són molt lògiques, però per això fidelment les segueixo. Una d'aquelles és sobre la impuntualitat, un defecte més dels que acumule en la meva existència i causa de moltes discussions. Si, almenys ho reconec i admet: sóc impuntual, i amb tota l'alegria i honor de ser-ho. I a més a més, confessaré que en realitat no trobe que siga un defecte, sinó un signe de consideració cap a la intimitat dels altres.

Abans de que comenceu a posar carases estranyes i tanqueu la finestreta o inclús la pantalla pensant que sóc una impresentable (cosa que, probablement, és certa), faré una senzilla aclaració.

Al treball sempre s'ha de ser puntual, clar, però si us fixeu no ho sóm, perquè sempre arribem abans d'hora! (partim del supost de que tots sóm responsables). Però ha de ser així. I per què? Doncs com diu una companya meva "perquè per a això et paguen".

Una vegada ha quedat clar aquest punt, seguiré amb la meva teoria.

La impuntualitat és un signe de relaxació de la vida, que pense que s'ha de mantenir. Perquè ja vivim a un món estressat des del moment mateix que sona el maleït despertador. Per a què amargar-se més la vida?

Per exemple: Ens trobem en un dia de festa i quedes amb amics per a passar una bona estona sopant a casa i després parlar, riure, i el que siga que puga passar després. Si quedem a ma casa, per favor, no sigueu puntuals perquè segur que no ho tinc tot preparat. Sempre falta alguna cosa: o la sal o una llima o el vi que se m'ha oblidat comprar. (Una vegada vaig convidar unes amigues, les millors, a sopar truita de creïlles i quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que no tenia creïlles! ni ous!!) I, amics, si arribeu tard no passa res! Jo no m'enfade, perquè jo també arribe tard i sé que sempre a l'últim moment abans d'eixir de casa te'n recordes de que no has tret la roba estesa, o estaves escoltant una cançó preciosa i has d'esperar a que finalitze. I en aquests deu, quinze minuts que arribeu tard, jo puc aprofitar per a planxar el muntó de roba que sempre està ahi, com una presència eterna, o llegir l'entrada d'algun bloc amic, posar un comentari, jo qué sé... Hi ha tantes coses per fer! Per a què anem a deixar de fer-les si arribant mitja hora abans molestem!

Ara bé, una altra cosa ben diferent és quan quedes amb algú enmig del carrer o a un lloc incòmode (per exemple: baix d'un pont, a unes vies del tren o a un creuament de carreteres perilloses) i el retard és prou gran. Aleshores si, entenc que s'enfadi l'altra persona. Encara que, si ho pensem bé, sempre hi ha alguna cosa bona que et pot passar mentrestant i d'aquesta manera la persona impuntual et faria un favor! Imagina que just en aquell moment, algú passa per davant teu, et somriu, i ... descobreixes els meravellosos avantatges de la impuntualitat.

Per totes aquestes raons, i moltes més que encara no comprenc, m'afegeixo a la teoria de Lord Henry quan diu que "la puntualitat és el lladre del temps".

I espere que, si alguna vegada quedem i arribe tard, no s'emprenyeu amb mi, perquè serà inútil, després haureu de treure-vos l'emprenyamenta i jo continuaré essent  impuntual.