Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?

I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.

El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.

Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?

Les filadores

Diego Velázquez, 1658, la fábula de Aracne

La remor del parlar de les filadores m'adorm mentre prepare el fil. Parlen de les dames que observen el tapis del fons, aquell que vaig fer quan el meu estimat va marxar per primera vegada a un dels seus viatges d'aventures. Mai no sabran el temps que vaig dedicar a perfeccionar els dibuixos, els colors... és per això que és el més polit de totes les filadores i atreu a la vista.

Ara torne a estar filant, estire primer el fil i el deixe preparat per a que rode suau, i  poc a poc es va desfent per crear un nou tapís. Treballe mecànicament i, sense aturar-me, vaig pensant el meu pla per a que no torne a marxar. Sé com fer que es quede al meu costat i no torne a fugir. Sense adonar-se'n es veurà atrapat en els meus braços. Ho tinc tot calculat com calcule els fils de colors. Serà com el nou tapís, serà hipnòtic, com una teranyina, que l'atreurà inevitablement cap a mi, i quan se n'adone haurà quedat ja atrapat.

(Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts)

En memòria de la bici vella

 

La història d'aquesta bicicleta és una llarga història. Tot va començar quan, per primera vegada i última en la meva vida vaig tindre sort i em va tocar alguna cosa. El meu pare ens va portar al meu germà i a mi de petits a l'Expojove, i de totes les atraccions que hi havien, el què més ens va agradar va ser un laberint que hi havia amb espills i no recorde què més (perquè crec que no tenia res més, només anàvem nosaltres). Cada vegada que entraves et donaven una papereta per un sorteig d'alguna cosa que ni tan sols ens havíem molestat en saber què era. Com érem molt pesats, vam estar quasi tot el dia al laberint, sortíem i tornàvem a entrar corrents sense donar-li temps al meu pare a obligar-nos a canviar d'activitat. Les paperetes grogues anaven acumulant-se a la butxaca fins que el senyor de l'entrada ens va dir que anaven a tancar ja.

Quan va ser l'hora de marxar, es va sentir per l'altaveu d'aquell lloc com una veu pronunciava alguna cosa intel·ligible i el meu nom seguit. Els tres ens vam quedar estàtues per uns moments, fins que el meu pare es va girar cap a mi i em va dir que havia guanyat el soretig de la bici!

Crec que aquest va ser un dels moments més feliços de la meva infantesa, perquè mai m'havia tocat res i ara tenia una bici, i era una bici gegant! 

De fet, era tan gran que no ens venia bé ni a mi ni al meu germà, i el pare, parlant amb algun amic seu que tenia una tenda de bicis, la va canviar per una més "adequada" per a mi... Encara que no la vaig poder utilitzar fins a uns anys després, perquè continuava sent massa gran.

 Per fi, ja en la universitat i vivint a València, la vaig utilitzar molt. Amb ella anava i venia de classe, sortia per les nits a buscar el vent, i passava per tots els carrers que els cotxes no podien travessar. 

Anava com un llamp. Era lleugera, fàcil de portar i de pujar per les escales del cinquè pis sense ascensor on vivíem el meu germà i jo.

 Com es pot deduïr, aquest no era el seu color original. Era una Torrot d'un color entre el blanc perla i el verd difícil de concretar. Anys després la vaig deixar mig oblidada, fins que vaig decidir canviar-li algunes peces, netejar-la bé i pintar-la perquè estava rovellada i tot. 

 

 

 

Era molt feliç amb aquesta bici!

 

 

Malauradament, la sort no m'ha tornat a trobar (pel que fa a loteries i sorteigs), i un dia, van robar la bici de muntanya de la meva parella, i trencant la cadena, van doblegar el quadre de la Torrot, que ja no va tornar a anar recta mai més. Així que la pobreta va acabar a l'ecoparc...

DEP bici

Recorde haver-me queixat de la bici: que si no l'havia escollit jo, que m'havia tocat, que el color era lleig, que si no tenia marxes, que el meu pare havia decidit quina bici era per a mi, i que si mil tonteries més! El cas és que després em vaig comprar una bici de passeig, molt bonica però que pesa una tonellada, i que té tres marxes que no serveixen per a res, perquè has de fer molta força i no va ni cara al vent! 

En fi, de tota aquesta història he après què la loteria només et toca una vegada, si s'escau, i que d'allò que ens queixem tant, després ens adonem que no pot ser reemplaçat.

Persistència

Imatge d'aquest article

Encara no ha començat el nou "any" per a mi, però falta poquet... i és que cada setembre a la meva ment comença un altre cicle ple d'intencions i de ganes de fer, d'apuntar-se a noves experiències i il·lusions. No puc evitar ser perillosament optimista, va amb el meu caràcter de sèrie, i així com menge amb els ulls, també pense en fer moltes coses i després... després em tope amb la realitat en forma de mur i pense mentre accelere: "com no l'havia vist abans?".

Fa temps que em vaig decidir a reservar-me temps per mi, per pensar, per reflexionar i no anar tan agobiada amb les obligacions de la vida. Jo li dic: temps per l'ordre. I em va bé.

Però també tinc algunes tasques pendents, com la de reprendre aquest blog. Ahihhjrrrffg*. Sempre em fa por tornar al blog perquè és com si començara altra vegada. I començar el què? No ho tinc molt clar. Seria començar a escriure pensaments i xorrades meues que no interessen a ningú, només a mi? Segurament. Però també trobe a faltar a la gent que llegia d'altres blogs, el joc dels comentaris i de sentir els pensaments d'altres, d'intentar endevinar la personalitat de qui hi ha al darrera.

En realitat em fan por tots els començaments. Però escriure ací és ahihhjrrrffg* ... és intentar dir sense dir massa, ser tu sense posar massa intimitats, dir opinions sense voler ofendre... és difícil, però vaig a intentar reprendre-ho!!! (optimisme).

Definitivament els començaments em fan més por que els finals... però crec que el més difícil és la persistència, la continuitat en els teus objectius. No heu començat a escriure un llibre que mai passa del primer capítol? Jo sí, i és una llàstima perquè seria un best seller...

I a tu: Què et fa més por? un començament o un final?
Què et resulta més difícil de continuar?

Doble retrat

Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic

- Mira a l'espill i estigues quiet! T'ho he dit mil vegades: si vols un retrat has de saber mantenir una postura, i la mirada endavant, fixa, buscant un espill dins de l'espill... 

Jo em faré de més lluny, en segon plà, perquè ja saps que mai m'ha agradat autoretratar-me. No és que no m'agrade la meva imatge, sinó que no trobe cap plaer observant-la, ni em ve de gust analitzar cada detall de la meva fisonomia, dels meus vestits durant hores... 

Tamnateix amb tu em passa tot el contrari. Vull veure't més, vull trobar-te i fixar-me en cada detall i imperfecció de la teva pell. Vull fer l'anàlisi de cada plec de la teva camisa, esculpir els dits de les teves mans i captar la vida a la teva mirada... Per fer això m'he de fixar més a les ombres que als colors, he de veure el buit al dibuix, no pensar en la imatge que tinc de tu, veure només les formes a l'espill, buscant sempre l'espill dins l'espill...

Participació per a Relats Conjunts de febrer

Dirigint les ones

Dibuix fet per a David

La màgia d'una batuta que dirigeix una orquestra no és difícil de veure... fa un temps ja vaig escriure sobre com fascinen els moviments de les mans d'un director d'orquestra, i aquest és un pensament que em va sorgir, que els moviments són com les ones, darrere un ve un altre, i no sabem bé cap on...

Quan ja no res ens emocione

És molt important treure bones notes a l'escola, tothom ho sap. T'ho diuen des de ben petita: estudia, atén a classe, memoritza... Si l'assignatura de mates et va bé, tot t'anirà bé sempre. Què llesta que és aquesta nena, què bé calcula, i es sap les taules de multiplicar! Aneu bé, famílies, estigueu tranquil.les que estan aprenent moltes coses. Ara bé, què passa amb el misteri del número pi? i  la sèrie de fibonacci? Què sentim quan mirem la Gioconda? Sabem escoltar música? o més encara... podem trobar alguna cosa que ens emocione?

Què passarà quan deixem de sentir alguna cosa més que intentar ser millors que els altres?
Per què és més important saber de ciències que conéixer les arts? Qui ho diu?

Tanmateix, si pensem en com vivim, tot gira al voltant de la música: els nostres records, la banda sonora d'una pel.lícula, els anuncis, quan fem una festa... com faríem sense posar música?
Qué bonic és aquest quadre, però... estem disposats a pagar per l'art?

M'agrada molt tornar a escoltar aquesta conversa de la pel.lícula l'Indomable Will Hunting, parla un poquet de tot allò i més:

8 minuts

Emperadriu Suiko (Imatge d'internet)

Un eclipsi total de Sol existeix només per una extraordinària coincidència. (Si, ho diu la Viquipèdia)

La Lluna (durant la fase de lluna nova) passa entre el Sol i la Terra i cobreix total o parcialment el Sol en una posició concreta de la Terra. Aquest fet ocorre mínim dues vegades a l'any, però només els caçadors d'eclipsis tenen el privilegi de desplaçar-se cap al lloc en concret de la Terra des d'on es poden observar, dins la zona de l'ombra.

 D'aquesta manera, per uns determinats moments, el Sol i la Lluna, vistos des de la Terra, semblen quasi iguals: estant el Sol 400 vegades més lluny que la Lluna, és 400 vegades més gran! I només durant una facció de l'òrbita lunar, la Lluna té prou grandària per causar aquest efecte.

Em pregunte quantes coses a la vida ocorren d'aquesta manera, quantes vegades hem pensat que hi havia poques probabilitats de que passara alguna cosa i tanmateix ocorre, o no... quina mena de sizígia  fa que tots els estels s'alineen i dónen lloc a un fet? Així des del minut ú de la nostra vida, tot allò que ens passa - val, tot no, però gran part-  és producte de la casualitat. 

Per altra part, la paraula eclipsi ve del grec, del concepte "deixar d'existir", ésser absent, és un moment en què el Sol desapareix, la llum i la vida, deixa d'estar, és com aturar el temps o morir. És per això que antigament els eclipsis sempre es relacionaven amb catàstrofes o causes de mort de reis. Aquest fou el cas de l'Emperadriu Suiko, primera dona emperadriu del Japó, a l'any 628.

També he llegit que els eclipsis de sol són una brillant confirmació de la Teoria de la Relativitat (Einstein entre els anys 1905-1916) que diu, resumint, que les lleis de la física són les mateixes per a tots els observadors. Que, per tant, no hi ha observadors privilegiats, que no hi ha persones amb possessió de la raó absoluta, si no és fent cas a les lleis de la Ciència. No sóm ningú! Moltes idees i conceptes són relatius, el temps i l'espai... Em ve la imatge de Superman donant voltes a la Terra molt ràpid per viatjar al passat i així evitar la mort de la seva estimada... es podrà fer això?

Em plantege moltes coses a la vida, i pense molt en tot plegat, en la mort, les casualitats, (no m'estranya que em coste tant dormir!) i finalment arribe a la conclusió de que el millor que podem fer és ser caçadors d'eclipsis: aprofitar cada instant, moure's i canviar de punts de vista, descobrir allò bonic de la vida,  viure el moment, perquè que potser el millor només té una durada aproximada de 8 minuts.

Barcelona

Some Of These Days

Ei baby,
un dia d'aquests te'n adonaràs:
et sentiràs trist i sol,
et mancarà algú que t'escolte.
Enyoraràs els meus braços,
els meus besos...
Em trobaràs a faltar
quan ja no estiga.

Et preguntaràs
per què em vas deixar,
però  saps què?
ja vas tindre la teva!

I quan em deixes
serà massa tard
Però malgrat tot tu trobaràs a faltar
la teua ma-mammama...
...

Oh si! m'encanta aquesta cançó, no ho puc evitar, em trastoca! A més l'Ella era genial, poc a poc va animant-se i el que semblava un lament perquè algú se suposa que t'ha deixat, acaba siguent una festa! I és que hi han cançons que existeixen només per a animar-te i ténen aquest poder d'alegrar-te la vida... Com a traductora d'anglés no tinc molt de futur, ho sé, però jo faig la meva pròpia interpretació de la cançó, que pot ser qualsevol cosa... Aquesta per mi és la cançó d'aquells amors fallits, d'aquelles històries que acaben mal o que ni tan sols han començat, de l'alegria d'haver fracassat sense que passe res, i de treure de tot allò, almenys, una bona cançó.