Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dilluns, 16 de març de 2020

Aquelles coses que guardem i no sabem per què

ARA ÉS EL MOMENT!

Si, ara! Ara que hem d'estar a casa uns dies, ja sabeu per què, és el moment de posar ordre a totes aquelles coses que tenim malendreçades i que no ens produeixen més que un molest soroll visual. 

Estic fent un llistat d' objectes que no sé per a què serveixen però tanmateix continue guardant any rere any... i és estrany perquè des que vaig llegir a Maire Kondo, intente desfer-me de tot allò que no s'utilitza, però hi ha coses que són difícils de llençar.

Per exemple:

* Un estoig vell i desfet amb un cartell que diu "PEDRES" (i està ple de pedres que pesen)
* Un anell de Mèxic gran (si jo mai he estat a Mèxic!)  ainshsinhausis!
* Pins i polseres, collars i altres... coses ronyoses que no sé per què no he llençat abans.
* Imants de nevera TRENCATS (??¿)
* Cartes antigues d'amics i amants que no anem a tornar a llegir.
* Diaris personals que guarde any rere any, amagats en una caixa, amagada en un armari, ocupant un lloc que no encerte mai a buidar, i que no aporten gran cosa a la humanitat...
* Apunts sobre coses interessants per buscar o llegir... (en cent llibretetes apuntades)
*
*

La meva intenció és reduïr-los, però...

I si els objectes porten encara l'energia que els van fer arribar fins a tu?
I si et poguessin donar sort? o alguna espècie de vibració de poder positiu... ?

Afortunadament, no em passa amb moltes coses, i aquestes acostumen a ser de petits tamanys perquè també casa meva és petita (mini-pis) i tot és gairebé sempre al seu lloc particular.
El cas és que sé, que hi ha una sèrie de coses que guardem i no sabem per què, i aquestes coses porten fixades algun tipus de màgia que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Potser en un moment donat, ens poden servir de recordatori d'algun fet viscut, de prova a un judici, qui sap... però, per si de cas, millor les guardem.

* I tu, en tens? de què et resulta sempre difícil des-fer-te?

6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Crec que tots en tenim alguna d'aquestes coses. Però jo no gaires. Els quaderns on escrivia poesia abans del blog. Els guardo i no els penso llençar. Llibres que no miraré mai més. I un parell de jaquetes que ja no em poso, però tampoc les llenço.

He de reconèixer que quan em poso a endreçar, soc bastant dràstica llençant. No em fa gens de recança.

artur ha dit...

A mi, també em passa mes o menys això !. Jo guardo cartes antigues (de quan s'escrivien cartes encara ! ),fotografies de família, moltes!, llibres,fins i tot de quan anava al cole, dibuixos, com no ! i també una capsa amb mil punyetes, que com tu, tampoc acabo llençant mai ...
La Maire Kondo , ens donarà per irremeiables col·leccionistes de records !.
Bona setmana i salut ;)

Garbí24 ha dit...

El que són trastos em costa poc, però el que em costa de llençar són les lletres que he escrit jo mateix. T'avoquen a un sentiment que en aquell moment va ser real.

XeXu ha dit...

Prefereixo no fer-me aquest tipus de plantejament fins que no sigui absolutament necessari. Guardo coses inútils des de temps immemorials i no tinc intenció de desfer-me'n, ni busco excuses per no fer-ho, senzillament no vull! Ja sé que algun dia tocarà, però mentre pugui anar dissimulant... I espera't, que a casa els meus pares encara es van quedar algunes coses com les que tu cites, cartes antigues, diaris, i algun dia ho hauré de repatriar...a saber què faré llavors amb tot allò, és material sensible!

Ada ha dit...

Carme, aquests quaderns de poesia no s'han de llençar mai, és com un tresor que hem de guardar sempre perquè són sentiments molt íntims... però llibres que no es tornaran a llegir mai? Et recomanaria deixar-los a la biblioteca municipal... i les jaquetes ocupen molt d'espai, per donar a algú que les necessite! Jo ara em posaré a re-triar roba, que també en tinc massa:)

Artur, és que com que ja ningú escriu cartes, ténen molt de valor... encara que algunes són molt "calfacaps"... les fotos, són records familiars que cal guardar, però els llibres del cole!!!!?? Estàn passats segur... al fem! :D Salut!

Garbí, clar... i si les publiques al teu blog per a que es queden en format digiltal que ocupa menys??


XeXuuuu ets l'anti-Kondo!Siii casa dels pares és la salvació meva també... tot allò que no ens cap acaba al garaig del pares... i està a tope! Però els diaris personals no els deixaria allà... material sensible en perill de ser descovert!

M'alegra llegir-vos!

Laura T. Marcel ha dit...

Jo sóc una malalta de guardar coses. Em costa molt tirar, massa. I sé que ho he de fer però no ho faig. Quan el meu marit "m'obliga" a fer neteja passo una malaltia. No hi puc fer més. I el pitjor de tot és que això és una actitud a la vida i que no només passa amb les coses materials. Espero algun dia aprendre a despendre'm del que no em fa falta.