Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dijous, 26 de setembre de 2019

En memòria de la bici vella


La història d'aquesta bicicleta és una llarga història. Tot va començar quan, per primera vegada i última en la meva vida vaig tindre sort i em va tocar alguna cosa. El meu pare ens va portar al meu germà i a mi de petits a l'Expojove, i de totes les atraccions que hi havien, el què més ens va agradar va ser un laberint que hi havia amb espills i no recorde què més (perquè crec que no tenia res més, només anàvem nosaltres). Cada vegada que entraves et donaven una papereta per un sorteig d'alguna cosa que ni tan sols ens havíem molestat en saber què era. Com érem molt pesats, vam estar quasi tot el dia al laberint, sortíem i tornàvem a entrar corrents sense donar-li temps al meu pare a obligar-nos a canviar d'activitat. Les paperetes grogues anaven acumulant-se a la butxaca fins que el senyor de l'entrada ens va dir que anaven a tancar ja.
Quan va ser l'hora de marxar, es va sentir per l'altaveu d'aquell lloc com una veu pronunciava alguna cosa intel·ligible i el meu nom seguit. Els tres ens vam quedar estàtues per uns moments, fins que el meu pare es va girar cap a mi i em va dir que havia guanyat el soretig de la bici!
Crec que aquest va ser un dels moments més feliços de la meva infantesa, perquè mai m'havia tocat res i ara tenia una bici, i era una bici gegant! 
De fet, era tan gran que no ens venia bé ni a mi ni al meu germà, i el pare, parlant amb algun amic seu que tenia una tenda de bicis, la va canviar per una més "adequada" per a mi... Encara que no la vaig poder utilitzar fins a uns anys després, perquè continuava sent massa gran.



 Per fi, ja en la universitat i vivint a València, la vaig utilitzar molt. Amb ella anava i venia de classe, sortia per les nits a buscar el vent, i passava per tots els carrers que els cotxes no podien travessar. 

Anava com un llamp. Era lleugera, fàcil de portar i de pujar per les escales del cinquè pis sense ascensor on vivíem el meu germà i jo.





 Com es pot deduïr, aquest no era el seu color original. Era una Torrot d'un color entre el blanc perla i el verd difícil de concretar. Anys després la vaig deixar mig oblidada, fins que vaig decidir canviar-li algunes peces, netejar-la bé i pintar-la perquè estava rovellada i tot. 

   
Era molt feliç amb aquesta bici!  

















Malauradament, la sort no m'ha tornat a trobar (pel que fa a loteries i sorteigs), i un dia, van robar la bici de muntanya de la meva parella, i trencant la cadena, van doblegar el quadre de la Torrot, que ja no va tornar a anar recta mai més. Així que la pobreta va acabar a l'ecoparc...

DEP bici
Recorde haver-me queixat de la bici: que si no l'havia escollit jo, que m'havia tocat, que el color era lleig, que si no tenia marxes, que el meu pare havia decidit quina bici era per a mi, i que si mil tonteries més! El cas és que després em vaig comprar una bici de passeig, molt bonica però que pesa una tonellada, i que té tres marxes que no serveixen per a res, perquè has de fer molta força i no va ni cara al vent! 
En fi, de tota aquesta història he après què la loteria només et toca una vegada, si s'escau, i que d'allò que ens queixem tant, després ens adonem que no pot ser reemplaçat.

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

De tot s'aprèn, en aquesta vida. A vegades triar pot ser un avantage, però no triar també. És estrany, però és així. L'important és que vas ser molt feliç amb aquesta bici i el temps gaudit ja no te'l pren ningú. Els lladregots ens prenen els objectes i sap greu, això sí. Fa molta ràbia que ja no puguis tenir el que era teu. Una abraçAda!

XeXu ha dit...

Uau, et va tocar una bici! Això és un regalàs per una criatura petita, com si t'hagués tocat un milió d'euros. Però és clar, no valorem mai les coses que tenim, sempre ens n'hem de queixar... fins que les perdem. És maco aquest post, de records molt feliços generats, ja veus tu, per un objecte inanimat. Però no em costa d'entendre que s'agafi estimació als objectes que ens han acompanyat, també formen part de les nostres vides!

artur ha dit...

Quina sort vas tenir !....ara que , hi tenies MOLTS números, eh ! ;D
Jo, tampoc tinc sort en sortejos i rifes ... però amb constància i unes quantes vegades demanant...me la van deixar el Reis Mags un any a casa..al principi m'era una mica gran també...i amb el temps vam ser bons amics, fins que un mal dia, algú se'n va enamorar d'ella i me la van "pispar"....i adéu bici ;(

Glo.Bos.blog ha dit...

M'ha fet molta gràcia saber que la Torrot et va deixar tan bon record. El meu home treballava per aquesta marca com a representant i, lògicament, les bicis de la família eren Torrot també.
A vegades no valorem les coses que tenim fins que les hem perdudes.

Laura T. Marcel ha dit...

Carai, una bicicleta era un gran qué! No era fàcil tenir-ne una. A mi em va passar com a l'Artur, que després d'uns anys d'insistir, els Reis Mags me la van portar però era per a compartir amb el meu germà. Encara me'n recordo d'aquella bici i de les pelades que em vaig fer, també! Ara tenir una bici no costa gens (de diners si que costa, pq són molt més "sofisticades"). Els temps canvien i el concepte de les coses també. Però segur que no deixen petjades tant agradables com aquestes que expliques. I una altra cosa que tampoc ha canviat és l'existència de "xoriços"!!!

Ada ha dit...

Gràcies Carme, sí que vaig ser molt feliç si!

Es veritat Xexu, ja veus tu que és un objecte, però amb el què passes molt de temps i aventures... va ser bonic tenir-la.

artur, hi han més lladres de bicis del què em pensava! quina ràbia!

Glo.Bos.Blog, quina casualitat! El teu home treballava per aquesta marca? Doncs són bicis molt bones i xules!

heheh, si Laura T. jo també em vaig fer algunes raspades!

Un saludet a totes, i gràcies per passar!

M. Roser ha dit...

Oh, m'ha fet una gran il·lusió aquesta història de la bicicleta...Jo de petita com que vivia en pobles petits, allà tota la mainada tenia bici, menys els fills del mestre que erem pobrets i alegrets...Jo hi tenia una autèntica obsessió i sempre anava al darrera de qui en tingués una encara que fos gran; no se pas com no vaig tenir cap accident, perquè anava a tot drap per les baixades i era la nena més feliç de món...Em fa gràcia quan dius que sorties a les nits a buscar el vent!
Saps com en vaig aprendre? A l'estiu anava a casa els avis a una masia prop del Miracle( al Solsonès) i és clar la mainada dels estiuejants tots en tenien de bicis, doncs mentre dinaven, jo les agafava i si que recordo que un dia em vaig empotrar contra un bocoi de vi, però ni la bici ni jo ens vam fer malt, em sembla que tenia 7 o 8 anys. DE gran me'n vaig comprar una, però aleshores els voltants de casa no eren massa adients, fins que vaig anar on visc ara i me'n vaig comprar una altra ; aquí si que feia unes bons passejades, després la vaig regalar a un veí perquè ja no mi veia gaire segura...
Ai, les bicis!!!