A l´últim graó

Un objecte feia llum

a l'últim graó,

mentre la lluna i jo et seguíem

almenys per dir-te adéu.

Ni tan sols vas mirar enrere

quan vaig caure,

trencant aquella cosa de cristall

que algú havia deixat

com per oblit

- a l'últim graó-

Per demostrar-te amor etern

va ser condemnada a mort

l'ama d'aquella cursi sabata,

que a mitja nit

ens va separar...

Zahir-ud-Din Mohammad Babur (1483-1530)

Al primer raig de sol de la matinada vam acompanyar al gran Padshah Ghazi, gran senyor de les nostres terres, al lloc acordat. Els nostres enemics no podien haver escollit escenari millor per una treva. Enmig d'un clar al bosc, podia escoltar-se el so de l'aigua d'un rierol que, estret com era, passava entre dos arbres. Engal·lanats amb les nostres vestimentes més suntuoses i carregats d'ofrenes i regals, esperavem amb temor l'aparició dels nostres adversaris. Tot estava preparat, segons el meu amo Zahir-ud-Din Mohammed Babur, l'emperador amb cor de tigre, tal i com indicava el seu nom; No hi havia cap perill, el plà era senzill: "Compraríem la Pau", va sentenciar mentre cercavem una solució a les contínues invasions que patíem feia mesos de part del temeròs Muhammad Shajbani, jan i els seus seguidors. Potser si oferiem poder i riqueses, objectes de gran valor, com el joc d'escacs de cristall daurat, fabricat amb les pròpies mans de l'alama de Samarcanda, del qual es diu que otorga sort a qui el poseeix, potser així oblidaria aquesta obsessió seva per posseir els nostres territoris que no és altra cosa més que afany de conquesta. Per tothom era coneguda la gran ambició que cegava a aquest cap de lladres i bandolers de falsa fé. La seva crueltat amb els seus i, més encara, amb els presoners de guerra, era la seva carta de presentació allà on anava.

Els lladrucs d'un gos escanyolit que s'acostava ens va alertar a tots. Ja havien arribat. Col·locats a les nostres posicions i alerta, Babur es va acomodar a una catifa a sobre d'una gran roca que descansava al rierol. Anava armat amb el seu sable de l'honor, heretat del seu avantpassat Tamerlán.

- Salam Alaykum- Va saludar amb veu règia a l'home que va aparéixer darrera del gos.

- Alykum salam, excel·lència. - Aquest era Muhammad Shajbani, vestit amb túnica vermella i un estrany somriure als llavis, celats per una espesa barba negra que cobria part del seu rostre.

Nosaltres observavem l'escena ajupits des de l'altra vorera, amb les mans posades a l'empunyadura de les nostres armes i la sospita de que aquestes converses no tindrien un bon acabament.

En un moment donat de la conversa, Muhammad va fer un gest imperceptible amb la mà, i una mirada cap a un punt al darrera nostre em va fer comprendre. Amagat com estava darrere d'un arbre proper al meu senyor, li vaig fer un senyal a Humayun que, muntat a sobre del seu cavall gris va reaccionar de seguida. Amb unes paraules envià en un soptat vol el seu falcó cap al Palau reial, demanant ajuda front a la trampa en què havíem estat presos. Però va ser massa tard. No havíem vist als homes de Muhammad, que aparegueren al darrera nostre armats i amb crits de lluita. Només jo em vaig poder salvar d'aquella barbàrie que es va produir; Com un rèptil em vaig amagar sota la terra, amb l'ànima plena d'humiliació i impotència mentre assassinaven a aquell que tenia cor de tigre. Com tornar a casa després del que vaig fer abandonant als meus? He sobreviscut com un covard quan deuria haver mort com un virtuós. I així, amb la meva angoixa, vagaré pel món, com un miserable, sense consol ni rumb, amb el darrer desig de venjar qui va tindre per a un bandit paraules de pau.

Agorafobia

Tinc por a sortir de casa. Només la idea d'obrir la porta del portal i que em rebente un petard en la cara ja em fa pànic. Justament al davant hi ha una placeta, on tots els xiquets es dediquen a tirar bombetes, borratxos i fins i tot masclets, per tot arreu. Els encanta posar-los a la porta d'eixida del meu pis. I si els pares estan amb ells és pitjor, perquè els riuen les gràcies. Si surto al carrer en aquests dies, és per necessitat, i sembla que estiga seguint a algú, perquè sempre m'espere als cantons, no siga cosa que algú haja deixat "oblidat" un regalet i vaja a explotar just en el moment que passe. (És que tinc molt mala sort). El sentit de l'oïda el trobe més desenvolupat durant aquests dies, però només em serveix per a posar-me més nerviosa.  Perquè ho escolte tot. Pum a l'esquerra, pum a dreta, al mateix temps pum per darrera i dos carrers més enllà pums i pums. Més que agorafobia deuria haver posat "petardofobia", però he començat així i ja no pense tornar enrera. Bé tot això és perquè, en falles, no es pot passetjar amb mi, "pille-rollos" que diu la meva germana, i sóc capaç de deixar al meu (o a la meva, a qui siga, em dóna igual) acompanyat més plantat que un pi i de sobte desaparéixer. Perquè els meus sentits, com ja he dit, s'accentuen, i la meva agilitat i velocitat també. Faix com en el tetris i em clave, per aquest carrer no, per l'altre, i encara que faig més voltes i canvis de direcció aparentment sense sentit, per a mi són la salvació.

(Sobre aquest tema no sóc la única que opina així).

En falles faig sempre una de dues coses: o em tanque a casa durant una setmana, o me'n vaig de viatge. Tot i això no m'opose a aquesta festa, clar que no, la respecte i m'agrada veure que ve tanta gent a visitar la nostra terreta.

Només em molesten dues coses: la primera ja ho sabeu i la segona són les faltes d'ortografia als cartells dels ninots. En serio, per favor, escriviu en castellà, si vosaltres parleu en castellà! Quina necessitat hi ha d'inventar-se una nova gramàtica que fa por??! Esteu confonent als turistes! Per què no utilitzeu les normes d'ortografia de Castelló, del 1932, i deixeu a banda aquesta anarquia ortogràfica que pregoneu per tot arreu. Que nooooo, que no et cregues que ets més valencià perquè dius "tortilla", o "fresa", que tenim paraules que no es volen utilitzar per no identificar-nos amb els catalans. Això a la fi, repercutirà contra la salut de l'idioma.

Però ja està bé de queixar-me, que és divendres i no em vull emprenyar i començar malament el cap de setmana. Que disfruteu de les festes!

Les mans del director

Sempre m'ha encantat mirar les mans, i és que hi ha persones que les mouen amb una gracilitat natural que no es pot explicar ni tampoc imitar. A vegades algú diu una cosa i el gest que realitza amb les mans fa una traducció contrària al sentit que es volia donar. Quan passa això, no sé vosaltres què fareu, però jo em refie del que diuen les mans.

Hi ha oficis que treballen directament amb l'expressivitat de les mans, la pensen, l'estudien i la revisen. Creen un tauler imaginari del qual no es pot passar i que indica la part forta de cada compàs. És aquesta la tasca dels directors d'orquestra. M'apassiona espiar-los des de darrera i seguir el moviment ondulant que inventen les seves mans. Quan l'obra no m'enganxa, les mans m'hipnotitzen i em fam romandre en un estat d'absència que finalitza només quan talla la música. No la talla, la tanca, clou el seu puny i això vol dir que es guarda totes les notes, que feia uns segons volaven lliures com el vent, a la butxaca del vestit de pingüí.

Hi ha alguns que són capaços de practicar postures tan belles que sorprenen, mouen dits i mans a tempo i fan dibuixos invisibles. I no es podrà trobar cap posició anti-natural o forçada. Sembla que fils que pengen del cel les mouen mentre elles es deixen fer, relaxades. Són carícies al vent suaus, que només ells saben fer i que ningú les sent.

Els seus moviments em recorden a les ones de la mar quan acarícien l'arena, que van i tornen però no són sempre iguals. Ningú sap com serà la següent ni cap on anirà.

Crisi d'identitat?

He estat donant-li voltes i, donat que el nom inicial d'aquest humil i solitari espai era provisional, perquè el vaig posar en un curset, ràpidament, i no vaig pensar molt, doncs he decidit canviar-lo per un altre que no sone tant a "ada". Què vos sembla "A joc de daus"? He pensat en el poema d'Ausiàs March, "Veles e Vents" que sempre m'ha agradat molt, i també en la música de Raimon quan el diu.

Així que, demane disculpes si els meus canvis d'humor i d'identitat maregen un poquet, però també pense que de vegades és bo canviar.

M'han dit que, de vegades, cal fer una parada en la teva vida i pensar, decidir si el camí que estem fent és congruent amb les nostres idees, si estem feliços amb la forma en que ens hem plantejat el viure. I sempre que ho faig, acabe canviant alguna cosa que no m'agrada.

Actualment tinc la sensació de que alguna cosa està a punt de passar. Com els minuts abans de la tempesta bufa un vent tranquil que calla però diu molt. Potser necessite canviar de lloc, de treball, de casa (si poguera buscaria un pis més gran, o almenys un "trastero"!!), de mobles (ja he canviat els mobles de lloc i m'he quedat tranquil·la, és un exercici que faig aproximadament una vegada al mes), de paisatge i inclús de parella... (encara que això si que no ho canvie per res del món!!!).

Queda inaugurat doncs, el nou espai!

"Cada Matí"

“Cada matí la veía pasar. Sempre a la mateixa hora, cada matí. Amb un caminar distant passejava el seu esguard despistadament sobre les coses més insignificants que es trobava al seu pas: una fulla en caure de l’arbre, un bouquet de violetes, una poma madura, el somriure d’un infant, la façana d’un vell edifici, el vent...
Ell, cansat de la vida, de viure tant, l’observava, cada matí. Intentava deduir el seu caràcter pel seu caminar. I d’aquesta manera, mirant, cada matí, descobria una característica més de la seva essència. L’anava coneixent, cada matí.
Ella, passava amb la mirada perduda, qui sap on, i cap vegada el veia. No es fixava en res, però ho mirava tot. Les seves passes eren suaus, lliscaven per l’asfalt com patins de gel, i seguien un ritme lent i tranquil, al compàs de la melodia que taral•lejava fent “m m m”. Ell l’escoltava sense identificar-la, i l’anava estimant, en secret, cada matí. Cansat de la vida, de dibuixar rostres apagats, caricatures de persones sense cap sentit de l’ humor, fent un falç somriure, semblants desconeguts. Atuït de fer el mateix, va decidir compondre un d’especial. I així feia, cada matí, un poquet de traç d’ ella, del seu tarannà distant.
Una setmana li va costar fer l’esbós de les línies facials. Així eren, de senzilles i difícils de fer, com muntanyes i valls. Suaus, discretes i belles. Cada matí, la mirava amb atenció i intentava captar altre detall. El nas: allargat, recte, fi. De segur que ningú va apercebre’s en unes línies que, com camins paral•lels, portaven als llavis. A aquests els va descobrir en només dos matins de llum de sol, doncs eren lascius però fins, i d’un to rosat que no existia a la seva paleta i va haver de reinventar barrejant vermells i blancs. Pintava els seus cabells embolicats com feia amb les branques d’un arbre nu.

A poc a poc l’anava coneixent, cada matí, i així anava perfilant el seu retrat, pintant-la i refent-la al seu tapís.
Un matí, les seves mirades es van creuar, durant tres segons, i ella li va somriure. Ell, la va conèixer encara més.

Però sobtadament, ella va deixar de passar. Com si no hagués existit mai, ningú se’n va adonar del canvi, de la seva absència, de la fulla que cau de l’arbre, d’una violeta ni d’una poma, ni somriures petits, ni del vent... Només el retrat va quedar com a testimoni de que ell, cada matí, l’havia estimat.

La va buscar constantment, en cada parc, en cada exposició on el seu retrat feia de portada principal. Quan escoltava un pas, es girava esperant trobar-la. La cercava en els rostres desconeguts que seguia pintant i en els somriures que de tant en tant algú li regalava. Però a ella se l’havia emportant el vent, que és la vida, per un altre camí, ben diferent al seu.
Molts havien intentat comprar el quadre del pintor, que va aconseguir amb el temps, un cert prestigi entre la professió. Però ell no va voler, no això, que era l’únic record que tenia d’un matí que va estimar.

- Em pot dir qui és aquesta noia del quadre? – Li va preguntar un matí una vella amb molta curiositat.
- Una desconeguda, amb qui vaig creuar un somriure.
Cansat de la vida, va ser sincer amb la dona, que tenia brillants els ulls. Ella, es va quedar encara una estona mirant, sense dir res.

Al matí següent, la dona va tornar, i no deixava de mirar-se el retrat com si s’hagués aturat el temps.

Li va somriure.

Però ell, encara més cansat de la vida, no ho va entendre i va mirar cap a altre lloc.”

Relats Conjunts. La nit estelada.

Sempre havia pensat que el destí ens tornava allò que mereixem, però l’experiència m’ha mostrat que no és així. El destí és atzar, o no és res. Pensem que hem aterrat en aquest món per alguna raó especial, que tots tenim un propòsit a la vida i que, a més a més, hi ha algú rodant per enlloc esperant a trobar-nos. Aquest algú esdevé la part que li manca a la nostra ànima, algú que està creat especialment per a tu i tu ets el que completa l’essència d’aquest algú. No penseu que seria massa coincidència? I si fos així... quina probabilitat hi hauria només de creuar-nos alguna vegada durant tota la nostra existència amb el nostre“algú”?

Hi ha una part, i és gran aquesta part, que depèn de nosaltres: dels nostres ànims, de la nostra actitud, treball, esforç, de les ganes que tenim de viure. Però hi ha una altra part, que també és gran, amb la qual no podem contar perquè ni tan sols tenim una mínima idea de com pot afectar-nos. Aquesta part és l’atzar, la casualitat, l’oportunitat que passa tan ràpida com un tren després de l’avís de partida. O l’agafes ara, o les portes es tanquen. Quantes vegades deixem passar tranquil•lament el tren sense parar-nos a pensar on podríem haver arribat si haguérem entrat?
I l’èxit a la vida, a una professió... de què depèn? Per què hi ha artistes que moren sense adonar-se’n del poder del seu talent? Què fa que una novel•la tinga èxit? Moltes vegades la fama comporta fama, el poder atreu poder, diners criden diners.

Només trobe una cosa que no és atzar, es guanya amb el temps i es pot mantenir durant tota la vida. Ja pots fer o desfer, crear o trencar, no has de mesurar les teves paraules ni el teu gest, no cal parlar ni quasi pensar. És l’amistat. Complicitat. És un clic d’ull d’un amic el que ens pot donar el sentit de compartir un món. I un moment.

… Tots aquests pensaments omplin el meu cap com estels la nit en aquest moment. Mire el rellotge i són les tres. No hi ha cap soroll. Asseguda al terrat de la casa puc observar, d’amagades, aquest paisatge com si hagués estat pintat per mi: traç i traç de cel i llums sense trellat que formen un conjunt. Fa fred i un gat silent passa pel meu costat. Ja és hora de tornar al llit. La nit ja ha estat pintada.

Proposta per a Relats Conjunts.

Élégie, Massenet

Aquesta és una melodia que fa temps se m'ha quedat clavada al cap. Una d'aquelles que en moments de soletat em torna a sonar, però allà dins, dins de tot, i en silenci.

Ô, doux printemps d'autre fois, vertes saisons,
Vous avez fui pour toujours!
Je ne vois plus le ciel bleu;
Je n'entends plus les chants joyeux des oiseaux!
En emportant mon bonheur, mon bonheur...
Ô bien-amé, tu t'en es allé!
Et c'est en vain que [le printemps revient!]
Oui, sans retour,
avec toi, le gai soleil,
Les jours riants sont partis!
Comme en mon coeur tout est sombre et glacé!
Tout est flétri
pour toujours!

Marian Anderson (1897-1993) va ser tot un símbol de la lluita racial americana mitjançant la resistència pacífica. En 1939 li van impedir fer un recital al "Constitution Hall" de Washington, reservat només per a artistes "blancs", però en canvi es fa organitzar un macro-concert històric a la plaça del monument a Lincoln. El seu debut en 1955 al Metropolitan Opera va ser la primera representació d'una cantant afroamericana al Metropolitan Opera House. També va ser nomenada en 1958 delegada dels Estats Units a Nacions Unides, i en 1972 va rebre el Premi per la Pau.

Un dia de principis de Juny, any 1998

Acabe de veure’l!
Acabe de veure’l i tinc ganes de cridar i contar-ho a tot el món.
Havia de pensar alguna cosa, si no actuava, i prompte, s’acabaria el curs de l’últim any de carrera i ja no el tornaria a veure. Ja no tindria excuses per quedar-me bocabadada mirant-lo simulant que reflexione sobre la literatura catalana, sobre les seves explicacions, els seus exemples, Colometa i el seu marit, i no sobre els seus ulls.
Per això vaig pensar en un plà. Fer d’alumna-pelota. Si, ho faria. Vaig cercar un poema addient per a presentar com a treball optatiu: un comentari de text. Així que estudiant l’obra completa de Joan Salvat-Papasseit vaig trobar una poesia perfecta per als meus propòsits: suggerent, però no directa, intel•ligible però no sospitosa, ni massa eròtica ni massa sentimental. Era aquesta:

“i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
Aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així
baix baixet
a l’orella:
Sota els teus ulls, és un bes el que em plau.”

Aquesta era perfecta perquè explicava tot el que volia. No més. I tant.
Una vegada acabat el meu comentari de text que, per cert, pense que està prou bé, vaig assistir a la classe d’ahir i li vaig dir que li ho volia entregar, però ell de seguida, com si tingués presses (en plural), em va contestar que no, que millor que el portara al seu despatx al dia següent a les 9’30 a. m. “que estaríem sols”.
Clar, les meves joves hormones van començar a fer un repartiment de confeti, globus i serpentines per allà dins. No m’ho podía creure! Vol que estiguem sols?! Molt bé, ara veuràs, he pensat tota valenta. Et vas a enterar.
Així que avui he hagut de rebuscar pel fons del meu armari i pels llocs que queden buits dels caixons (meravellosos amagatalls), per treure una super-mini-falda que m’he posat expressament per a l’ocasió. Insinuant, com la poesia.

Només entrar al seu despatx se m’ha quedat mirant les cames des de l'altra part de la taula. (Si! No es pot negar, em mirava les cames!). I quan me n’he adonat dels poders de la mini, m’he posat nerviosa, molt, i se m’han caigut tots els llibres i carpetes que portava. Com a patosa que sóc se m’ha caigut tot: la carpeta, l’agenda, el llibre... la moral, el cervell, el cor... I ell m’ho ha recollit tot acompanyant-se del seu somriure i sense deixar de mirar-me les cames, ara de més a prop.
En aquest moment jo estava tan nerviosa que no podia pensar en res, se m’havia oblidat com s’envien les ordres des del cervell per a parlar, com funciona el mecanisme dels passos al caminar i com s’activa el reflex de prensió que adquireixen els nadons durant el primer mes de vida.
El cas és que, amb molta presa li he deixat el comentari a sobre la taula i, com que ja tenia prou, me’n he anat i no recorde què paraules sense sentit he dit. Jo ja tenia prou, m’havia mirat les cames! Suficient per a somiar durant un parell de setmanes.
I estic histèrica perquè avui és l’últim dia de classe i estic desesperada perquè aquesta vesprada... el veuré potser per última vegada! I aquesta vesprada en classe... (espere que em torne a mirar les cames!) Perquè en vint anys de somnis no he tingut prou de vida.

Mai havia actuat d’aquesta manera, però m’he vist en una situació límit, havia d’anar així si volia aconseguir alguna cosa, almenys ho he intentat. Almenys li he donat pistes. A més a més, estic a final de curs, de carrera, de classes, dels millors moments de la meva vida!!!

I tinc ganes de cridar!!!!

I potser (només potser?) m’estic fent il•lusions inútils, potser tot és mentida, potser ell no m’estima... (Segur!) Però m’assegure a mi mateixa que no deixaré de ser feliç per res del món, que passe el que passe!

Signat: una que tenia vint anys.

(imatges d'internet)

Ajuda a Haití

No canviem de canal,

no mirem cap altre lloc,

no quan moren nens.

No tanquem els ulls davant una tragèdia com aquesta.

Actuem com ens agradaria que feren amb nosaltres.

Plorem amb ells.