Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dissabte, 30 de gener de 2010

Un dia de principis de Juny, any 1998

Acabe de veure’l!
Acabe de veure’l i tinc ganes de cridar i contar-ho a tot el món.
Havia de pensar alguna cosa, si no actuava, i prompte, s’acabaria el curs de l’últim any de carrera i ja no el tornaria a veure. Ja no tindria excuses per quedar-me bocabadada mirant-lo simulant que reflexione sobre la literatura catalana, sobre les seves explicacions, els seus exemples, Colometa i el seu marit, i no sobre els seus ulls.
Per això vaig pensar en un plà. Fer d’alumna-pelota. Si, ho faria. Vaig cercar un poema addient per a presentar com a treball optatiu: un comentari de text. Així que estudiant l’obra completa de Joan Salvat-Papasseit vaig trobar una poesia perfecta per als meus propòsits: suggerent, però no directa, intel•ligible però no sospitosa, ni massa eròtica ni massa sentimental. Era aquesta:
“i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
Aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així
baix baixet
a l’orella:
Sota els teus ulls, és un bes el que em plau.”

Aquesta era perfecta perquè explicava tot el que volia. No més. I tant.
Una vegada acabat el meu comentari de text que, per cert, pense que està prou bé, vaig assistir a la classe d’ahir i li vaig dir que li ho volia entregar, però ell de seguida, com si tingués presses (en plural), em va contestar que no, que millor que el portara al seu despatx al dia següent a les 9’30 a. m. “que estaríem sols”.
Clar, les meves joves hormones van començar a fer un repartiment de confeti, globus i serpentines per allà dins. No m’ho podía creure! Vol que estiguem sols?! Molt bé, ara veuràs, he pensat tota valenta. Et vas a enterar.
Així que avui he hagut de rebuscar pel fons del meu armari i pels llocs que queden buits dels caixons (meravellosos amagatalls), per treure una super-mini-falda que m’he posat expressament per a l’ocasió. Insinuant, com la poesia.
Només entrar al seu despatx se m’ha quedat mirant les cames des de l'altra part de la taula. (Si! No es pot negar, em mirava les cames!). I quan me n’he adonat dels poders de la mini, m’he posat nerviosa, molt, i se m’han caigut tots els llibres i carpetes que portava. Com a patosa que sóc se m’ha caigut tot: la carpeta, l’agenda, el llibre... la moral, el cervell, el cor... I ell m’ho ha recollit tot acompanyant-se del seu somriure i sense deixar de mirar-me les cames, ara de més a prop.
En aquest moment jo estava tan nerviosa que no podia pensar en res, se m’havia oblidat com s’envien les ordres des del cervell per a parlar, com funciona el mecanisme dels passos al caminar i com s’activa el reflex de prensió que adquireixen els nadons durant el primer mes de vida.
El cas és que, amb molta presa li he deixat el comentari a sobre la taula i, com que ja tenia prou, me’n he anat i no recorde què paraules sense sentit he dit. Jo ja tenia prou, m’havia mirat les cames! Suficient per a somiar durant un parell de setmanes.
I estic histèrica perquè avui és l’últim dia de classe i estic desesperada perquè aquesta vesprada... el veuré potser per última vegada! I aquesta vesprada en classe... (espere que em torne a mirar les cames!) Perquè en vint anys de somnis no he tingut prou de vida.
Mai havia actuat d’aquesta manera, però m’he vist en una situació límit, havia d’anar així si volia aconseguir alguna cosa, almenys ho he intentat. Almenys li he donat pistes. A més a més, estic a final de curs, de carrera, de classes, dels millors moments de la meva vida!!!

I tinc ganes de cridar!!!!

I potser (només potser?) m’estic fent il•lusions inútils, potser tot és mentida, potser ell no m’estima... (Segur!) Però m’assegure a mi mateixa que no deixaré de ser feliç per res del món, que passe el que passe!

Signat: una que tenia vint anys.

(imatges d'internet)

4 comentaris:

Bertha ha dit...

El relat m'a encantat, ho has viscut o és fictici?

Ada ha dit...

Hola Bertha, gràcies! És fictici: qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència. jejej...

zel ha dit...

Aix.....a mi no em sóna tan fictici, segur que viscut per molts/es...

Anònim ha dit...

molt intiresno, gracies