Chi mi frena in tal momento?...

La situació és aquesta:

Lucia di Lammermoor acaba de signar, pressionada pel seu germà, el contracte matrimonial amb Arturo, amic d'aquest  i aliat de tota la vida. Ella no volia, però per raons polítiques i per no decebre al germà, al final accedeix. I quina casualitat, que en aquest precís moment, quan acaben de signar els papers, apareix Edgardo, amb qui Lucia s'havia promés en secret i a qui realment estima de tota la vida. També és el gran enemic mortal d'Enrico, el germà de Lucia. Tot un moment carregat d'emocions on els personatges canten els seus pensaments, tan diversos, i que es van juntant poc a poc, creant una harmonia contrastadament preciosa. Em fascina aquesta part, perquè parlen tots a l'hora, criden, canten! i tanmateix sona preciós. Un passatge que et fa comprendre l'intensitat del moment de la millor manera possible, amb música...

EDGARDO

Chi mi frena in tal momento? (Qui em frena en aquest moment?)

Chi troncò dell'ire il corso? (Qui va canviar el rumb de les ires?)

il suo duolo, il suo spavento (el seu dolor, el seu espant)

son la prova d'un rimorso! (són la prova d'un remordiment)

Ma, qual rosa inaridita, (però, com rosa marcida,)

ella sta fra morte e vita! (es troba entre mort i vida)

io son vinto... son commosso... (estic vençut, commogut...)

t'amo, ingrata, t'amo ancor! (t'ame, ingrata, t'ame encara!)

ENRICO

Chi trattiene il mio furore,  (Qui detén el meu furor,)

e la man che al brano corse?  (i la mà que corre cap l'espasa?)

Della misera in favore   (en favor de la miserable...)

Nel mio petto un grido sorse!  (al meu pit sona un crit)

È il mio sangue! io l'ho tradita!  (És la meva sang i l'he traït!)

Ella sta fra morte e vita!...

Ah! che spegnere non posso  (Ah! que no puc esborrar...)

un rimorso nel mio cor!  (els remordiments del meu cor!)

LUCIA

Io sperai che a me la vita  (Esperava que la vida)

tronca avesse il mio spavento...  (hagués estat trencada pel meu terror)

ma la morte non m'aita... (Però la mort no m'ajuda,)

vivo ancor per mio tormento! (encara visc, pel meu turment!)

Da'miei lumi cadde il velo... (cau el vel dels meus ulls)

Mi tradì la terra e il cielo!...  (m'han traït la terra i el cel)

Vorrei pianger, ma non posso... (voldria plorar i no puc,)

ah, mi manca il pianto ancor! (fins i tot el plor m'abandona!)

RAIMONDO

Qual terribile momento!...  (Quin moment més terrible!)

Più formar non so parole!...  (ni tan sols puc dir paraula!)

Densa nube di spavento  (un dens núvol de temor...)

Par che copra i rai del sole!  (sembla que cobreix els raigs de sol)

Come rosa inaridita  (com rosa marcida,)

ella sta fra morte e vita!... (es troba entre mort i vida)

Chi per lei non è commosso  (qui no es compadeix d'ella)

ha di tigre in petto il cor.  (és que té al pit un cor de tigre.)

Viatge al futur

Estem al futur! Precisament avui a les 16.30h, (segurament dos quarts de 5(?)), com tots sabreu ja, Marty McFly i Doc Brown pensen en aquesta data per a viatjar a un futur imaginari on els cotxes volen, els patinets també i la roba té aclimatació incorporada.

Recorde com de petita, en veure aquesta pel.lícula, em va encantar imaginar un futur que jo veia tan lluny, i em semblava fascinant la possibilitat de que això passara. Perquè el futur, sempre l'imaginem amb més encant que el present, on les obligacions diàries ens cegen i no arribem a disfrutar del moment. També els temps passats, la ment els recorda amb més encant del què probablement tinguéren mai.

El cas és que, moltes de les coses que ens imàginavem o senzillament no estàn, o si hi són, no s'assemblen gens i no han arribat com ho havíem imaginat ni al moment esperat... Potser acabaran volant els mono-patins (quan estiguen jo en demanaré un per Nadal!), però no serà de la mateixa manera com apareix a la pel.li. La meva teoria és, si, pot ser que passe el què hem imaginat, però mai igual, ni al moment ni amb les persones que pensàvem... pero potser és diferent-millor! Encara ens queda aquesta possibilitat de diferent-millor i no diferent-pitjor... Per tant: no cal imaginar-se res, que vinga el que vinga que ja li farem front com pugam.

Recordem els petons

Sovint passem per davant de coses belles que se'ns escapen... i ni tan sols parem la mirada un moment per observar-les... o de vegades potser si? 

69

69

Tot anava bé fins que arribarem a la caixa forta del Banc del Carrer Kamasutra. La contrasenya semblava més senzilla del què havíem calculat. Sabíem que el director del banc era aficionat a l’astrologia, de signe Cranc i contradictori. El codi estava apuntat al fons d’un llenç: 3 vegades 3 i un 9 voltat al davant. En d’obrir-la ens vam tobar una ampolla de whisky Vat 69.

Aquesta és la meva participació al concurs de 69s de garbi24.(L'imatge és d'internet)

"Podries" llegir aquest poema

P

PODRIES

Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
JOANA RASPALL

The Fountainhead, Ayn Rand

Després d'haver escoltat opinions de tot tipus, m'he trobat amb gent que estima aquest llibre i gent que l'odia fins al punt de deixar-lo a mitges... A mi em costa molt deixar un llibre a mitges, necessite saber què passa, si conta una història, i sempre pense que finalment millorarà, si no m'agrada el principi. Però amb aquest llibre, "El Manantial" com el vaig llegir jo, em va passar tot el contrari. Enganxada fins el final, sense poder parar de llegir, i assaborint cada paraula i reflexió que l'autora em regalava. Pots estar d'acord o no amb algunes idees generals, però el que sí és cert, és que em va fer pensar i el que més em va cridar l'atenció va ser l'originalitat dels personatges. 

El protagonista, l'arquitecte Howard Roark, és una persona amb uns ideals i una coherència de vida que no deixa mai de defensar, passe el que passe. Va en contra de tot el món, però ell es manté fidel a la seva idea de crear i de ser diferent, malgrat no aconseguir cap contracte. M'encanta. Sincerament, a quantes persones coneixem així? Es troba a faltar aquesta integritat sobre tot als polítics!

Al temps d'haver-lo llegit, uns amics em van dir que també hi havia una pel.ícula, i vam fer una bona sessió de cinema que va estar genial i ens va donar peu a xarrades i reflexions sobre els personatges.

Així trobem el típic company de Roark que, sent prou mediocre, obté més èxit perquè s'adapta al que la societat li demana. Hi ha d'altres que no ténen cap problema en defensar coses en les que no creuen per tal d'aconseguir el poder. Ens trobem també amb bona gent que, malgrat el seu comportament bo, pateix i no obté cap recompensa... Alguns podran pensar que ella, Dominique, està una mica boja... Però també té les seves raons per actuar d'aquesta manera, i m'encanta perquè és original i viu amb passió. (L'escena de l'escultura que llença per la finestra perquè és massa bonica, no deixaria indiferent a ningú...)

En el seu moment va tindre moltes crítiques perquè les idees que l'escriptora i filòsofa tenia, eren pura dinamita en aquells dies... 

No es pot negar, que l'alegat final de Roark quan està al judici, és digne de reflexió i, quan l'acabes de llegir per primera vegada, et quedes uns minuts en la ment pausada, assimilant tot el que ell vol expressar, en silenci, i penses que l'orgull, la valentia també és signe de respecte cap a tu mateixa.

Sense endinsar-se en la filosofia objectivista que diuen que seguia Ayn Rand, i sense profunditzar més enllà i voler trobar més significats que els que s'escauen de gaudir d'una obra literària; pense que aquest seria un bon llibre per portar a una illa deserta, i si no pregunteu-li a Sawyer, de Lost!

(imatges d'internet)

Sophisticated Lady

Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz. 

Diuen...   que primer tenies  algun romanç

i que el teu cor es va cremar amb una flama

però va  ser només un  parpelleig

que prompte es va esvair.

Més tard, amb la desilusió 

marcada al més profund dels teus ulls,

aprens que els ximples en l'amor

 creixen prompte i es fan savis.

Els anys t'han canviat,

d'alguna manera,

i et puc veure ara:

fumant, bevent, mai pensant en el  futur,

indiferent...

Diamants brillant,  ballant  i quedant amb desconeguts 

a un restaurant.

Realment era això tot el que volies?

No, Sophisticated Lady,

ho sé:

Tu trobes a faltar 

l'amor que vas perdre fa temps;

i de nit, 

quan ningú et veu,

plores.

La cagada del manso

El mes d'Agost és temps de festes a molts pobles i algunes de les activitats que es realitzen són realment curioses. Per causes explicables, no vaig poder assistir a una en concret que em va cridar l'atenció, però afortunadament, vaig enviar a un informant per a que m'expliqués com havia anat l'event i fotografiara alguna curiositat. Aquest és l'informe que em va enviar:

El diumenge 16 d'agost, a les 21:00, segons el programa de Festes d'agost 2015, estava anunciat l’acte festiu: Cagà del manso al cantó del forn Pa i dolços.

Vaig anar amb la càmera sobre les 21:30 pensant que seria massa tard. Però no hi havia ningú (ja sabeu, puntualitat festera). Me’n vaig tornar a casa pensant tornar més tard, no ho vaig fer.

Al dia següent vaig passar per allí i no quedava vestigi de res.

L’any anterior, davant de la llar dels jubilats si que estava la pintura en l’asfalt de les quadricules, però com han re-asfaltat,...

Al no poder enviar-vos un reportatge gràfic he tirat ma d’Internet i ací ho teniu:

En definitiva, "la cagà del manso" (que és com realment es diu), consisteix en dividir un recint acotat amb casselles, on s'espera a que aquest animalet cague. Els festers venen paperetes corresponents a cada cassella, a un preu aproximat de 5 euros. A qui li toque la cagada a la seva cassella guanya un premi, que sol ser econòmic o un regal tipus cistella de menjar. És una rifa on la sort és la pura sort natural! Podríem dir que hem trobat la millor explicació de l'atzar per l'atzar. On caiga, ha caigut.

Clar, la finalitat d'aquesta pràctica, que sobre tot es suposa que és la de divertir-se, queda un poc relegada a les ganes que tinga el manso o no. I la gent es queda observant i esperant, desitjant que la cagada, "la cagà", caiga en la seva cassella... Potser la cagà del manso és inmediata o potser s'ha d'esperar hores. Qui sap? Així és la vida, ningú sap on anirà a parar la següent cagà de manso...

Així es respon!

Olé! He dit només llegir aquest article. Em sembla genial que hi haja persones que contesten així i que reaccionen correctament diguent les paraules justes. Problablement perquè moltes vegades al moment mateix una es paralitza i no li surten les respostes bones, directament et quedes sense paraules, i després et ve tota la ràbia... i això no deu de ser bo per la salut.

Estic parlant de la tennista bielorrusa Victoria Azarenka que, després d'un partit espectacular amb Serena Williams, a una roda de premsa li van preguntar alguna cosa sobre els seus crits al joc i ella va respondre així:

"Estic tan cansada de que em fagen aquestes preguntes sempre... És realment molest perquè els homes també criden. Vaig estar entrenant l'altre dia amb Rafa Nadal i cridava molt més que jo! Però ningú no se'n va adonar. Per què? No entenc per què és un problema quan dues dones criden mentre ho donen tot a la pista. Passa el mateix a tots els esports, així que crec que aquest és el moment de deixar aquest tema perquè això no és el més important quan hi ha dues jugadores a la pista. Podríeu fixar-vos amb detalls com que Serena va fer 24 serveis directes. Fa alguns dels homes coses així? Mireu les coses positives i deixeu de fixar-vos en coses ridícules. Deixeu d'analitzar com vestim o quins sorolls fem i analitzeu el joc."

Té tota la raó, quan juguen dones sempre es fixen més en si són guapes, ténen bon tipet o no, si criden  i si aquest crit té connotacions sexuals o no. Però no veus que estàn jugant a tennis, com va a tenir connotacions sexuals? les té per als que miren buscant-les! 

Són detalls i molts pensaran que no ténen importància, però per a mi sí la ténen, perquè m'ofenen. Per a mi és una forma de menyspreu cap a la feina que fan elles, el fet de nofixar-se en la feina sinó en els detalls. És com no admetre que també nosaltres podem fer un joc de qualitat i fer espectacle (fóra de la connotació sexual). Mireu si no aquest joc i digueu-me que no és impressionant:

Els nostres cotxes

Quan pensem en el què hem recorregut al llarg de la nostra vida, deixem sempre a part objectes que, per raons d'utilitat ens han acompanyat una temporada. I de vegades, ens ve el record.

Quan era petita teníem aquest Dyane 6, que pel meu germà i per mi era el millor cotxe del món, perquè era descapotable!! i quan fèia bon temps, anàvem a la platja amb la capota replegada, i ens deixaven treure els braços per dalt, i cridar al vent... 

Si, era com aquest, però no sé per què, estava més descolorit. Potser l'havia heretat mon pare del iaio, i ja era vellet en aquells temps, però el disseny trobe que és preciós!

Després, quan vaig començar a fer pràctiques de conduir, em van deixar que utilitzara el cotxe nou del iaio, que ja no estava i el vaig heretar jo. Era aquest:

Un Citroen Visa d'aquest color que no sé per què va sortir al mercat, perquè és un color horrorosament... entranyable. Era nou i ja semblava vell. El meu avi se l'estimava com si fora un Porche. Sempre el tenia molt nèt i no passava mai dels 40 km per hora. Només treure'm el carnet de conduir, vaig agafar la primera curva i vaig topar-me amb una furgona... Però després ja em van deixar que li donara tots els cops com foren necessaris per a aprendre a conduir sense ser un perill per a la humanitat. 

L'interior d'aquest cotxe  em semblava prou futurista.

Després de la universitat, comence a treballar i ja vaig poder comprar-me un cotxe més o menys nou, i supose que cada vegada necessitarem cotxes més grans, on càpiguen els instruments, els trastos... i qui sap! 

Però al meu cor, si és que existeix un cor d'estima als vehicles que hem utilitzat al llarg de la nostra vida, sempre estaran aquests dos per excel.lència. Aquests formen part dels primers records de la meva vida, i dels primers somriures que recorde.

I vosaltres? quin cotxe teníeu? Potser seria bonic també, però... De segur que no era descapotable!