Els perills de fer senderisme

Després de dubtar entre un matí de compres a Lleida o anar a fer una passejada tranquil•la pels voltants i disfrutar de la pau que dóna sempre el contacte amb la natura... (Encara que anar de compres també dóna molta pau... però no a la targeta de crèdit, aquesta que és màgica i pots gastar i  no t’avisa fins a dos o tres mesos després)... M’he perdut! Ah si: La meva germaneta i jo, vam decidir fer una ruta de senderisme que, teòricament, només tenia 4 km de camí. Aleshores vaig pensar: “val, no tenim ni idea de fer senderisme, però hem caminat molt per ciutat, i si vaig aguantar un dia 22 km, 4 no és res!!”. I finalment, vam decidir aquesta opció que ens va dir l’escalador, company de pis de Llum... (No és per res, però aquell dia vaig comprendre que els escaladors estan bojos!! I m’encanten eh, que conste, que els trobe molt atractius, però... no em deixaré aconsellar mai més per un!) Centrem-nos en la història, que tampoc es tracta de llençar les culpes a tothom.

Resulta que l’escalador i la seva parella, ens indiquen la ruta que havíem de seguir. Semblava prou senzill: seguir les marques de color groc o vermell. Com en aquell conte, però sense ser miquetes de pa que després es mengen els pardalets. Total, que xino-xano se’n anem Llumeta i jo pel camí, ji ji, ja ja, fes-me una foto aquí, ara allà, mira quin arbre més bonic... ui! un bitxo! Jajaj!

De sobte les marques vermelles ens vam portar a un barranc (les grogues havien desaparegut), i baixarem totes decidides, encara que ens va semblar un barranc molt... xungo! El que hi ha al costat del meu poble té les pedres més petites, en ma vida havia vist roques tan grans i difícils de travessar... Poquet a poquet vam començar a tindre dubtes de si era aquest el camí o no, doncs se suposava que en hora i mitja o dues hores haguérem arribat on l’escalador ens havia deixat el cotxe... Perquè de sobte, hi havia llacs de tolls d’aigua bruta i fastigosa, plena de fang, zapateros (però no polítics, sinó bitxos que neden a les piscines), bavoses, cucs que podrien ser sangoneres, arenes movedisses... Cada vegada era més difícil passar i havíem de pensar com collons escalar les roques per no mullar-nos amb tots els bitxos (lo boniques que eren les sabatilles de Llum de color rosa! Joer!). Jo em vaig preguntar si el senderisme era tan complicat, i la veritat, no recorde haver passat mai per llocs tan adustos, ni tan ... solitaris!

La por ens va envair quan vam comprendre en un moment del camí, o del barranc, que havíem d’escollir entre escalar una roca per no se sabia on, o mullar-nos al bassal d’aigua fangosa i fastigosa... Jo vaig escalar la roca, gràcies a que Llum em va espitjar el cul, que no sabia que pessara tant! però va ser difícil! Joer, ja podria tindre més llocs on agafar-se! I la meva germaneta, després de tres quarts d’hora, es va decidir per mullar-se les sabatilles roses... però van de deixar de ser roses, clar! I amb tots els bitxets allà fugint i dient “socorro monstres gegants!”... En aquest punt ja començàvem a no divertir-nos i a tindre ganes de plorar. On estaven les marques vermelles??!! Ni una! Llavors començarem a tindre visions, i a cada pas ens semblava veure un camí per allà dalt de la muntanya. Així que vam decidir arriscar-nos (tot per no tornar enrere!) i pujar una muntanya. Així, cap amunt. Literalment. Però era molt complicat, perquè els arbres i matolls no et deixaven passar, i hi havia punxes i cosa d’aquesta verda de la humitat que té pels! Però vam aconseguir pujar la muntanya en línia recta! I aquí ens vam portar una gran decepció, perquè no es veia res! Tot era vegetació en estat salvatge per on no passaven ni els rajos de sol. Acollonades de por, fam i set perquè no havíem dinat i eren les quatre ja de la vesprada, de sobte va vindre el que faltava... Vaig sentir el crit d’un porc senglar que ens estava perseguint! I vaig pensar: “merda, a sobre avui m’he posat la colònia que fa tan bona oloreta i segur que li agrada!” I em va sortir una frase terrorífica: “Llum! Corre i baixa la muntanya tot lo ràpid que pugues!!” i les dues corrents, enganxant-nos en totes les rames, tocant ja bitxos i sense fer ascos a res... vam baixar la muntanya, i fins i tot vam haver de fer “relliscada” per una pendent llisa que tenia la muntanya i com si fos un tobogan xiuuuuu, vam baixar fins quasi mullar-nos a les arenes movedisses dels zapateros i vam desfer el camí de roques collonudes fins tornar al principi del barranc xungo dels Pirineus, i plorant vam parar un cotxe que passava per la carretera a les sis de la vesprada per a que ens portara on teníem el cotxe!!

Ah, i en una de les “escalades” que vam fer, em vaig esvarar i em vaig donar una hòstia contra una roca que va fer un soroll impressionant!! Quasi perd el sentit! I això que jo anava avisant a la meva germaneta, que quan et caus, que poses les mans primer... però no havia comptat amb que les mans també rellisquen!

Així que ara estic al llit, dos dies després, amb febra, un ull a la virulé i un morató que va canviant de color segons el temps que fa... Crec que vaig a posar-me un parxe de pirata i dedicar-me a escriure tonteries al blog que és més segur. Directament.

Temps perduts

Sona el despertador i pense:

5 minuts més.

(Però en perd 10)

Espere a que es gele el cafè amb llet:

9 minuts.

Una dutxa:

15 minuts.

Agafe el cotxe,

escolte la mateixa cançó 3 vegades seguides:

6 minuts.

Després passe el dia esperant:

A que s’engegue un aparell,

a que arribe l’hora,

s’esgote una pila,

que vinga un silenci,

es faja la carn,

arribem a un acord,

que acabe la nit.

I així perd temps:

Són aquests temps perduts,

aquests minuts

que sumats fan tot el dia

i que es perden

quan pense amb tu.

Relats Conjunts: Moai

Sóc l’ariki actual del poblat nui-kap dels rapanui, ascendent directe de Make-Make, Deu que va crear el món des dels primers temps de la vida. Aquesta terra pertany als deus antics, així com la nostra sort, que depèn de les gràcies dels nostres avantpassats. He tingut un somni revelador aquesta nit. Un au se m’ha aparegut en somnis, era el Tangata Manu, i m’ha parlat amb les veus dels antics. Necessiten mostres, senyals de devoció per part nostra, perquè ens amenaça un gran perill. Aquest perill té forma humana i arribarà per mar, sobre uns monstres màgics i gegants que s’acostaran a les platges que tant estimem. Els nostres avantpassats estan disposats a oferir-nos la seva protecció a canvi d’aquesta ofrena. Germans, hem de començar a treballar, construirem les seves imatges amb rostres gegants, tan grans que es veuran des de lluny de la mar, i miraran cap a nosaltres, cap a les terres on tenim els poblats, així ens protegiran... Podem utilitzar les pedres de l’interior del Rano Kau, la muntanya de foc, i seran tallades pels millors artesans de cada tribu. Aquestes representacions de pedra posseiran el manà que pertany ara a aquesta terra, a aquest mar. Aquells que gosen ignorar el seu manà, seran maleïts eternament i posseïts pel sentiment odiós de la cobdícia i la destrucció.

Escollir entre males opcions

Llegint un article, es comparava la representativitat de la democràcia actual d'aquesta manera:

És com si algú anara a un negoci de menjars, i a les vitrines on s'exposen, només hi hagués dos o tres plats per escollir, i resulta que tots els plats són un fàstic, però no hi ha altra cosa i un acaba emportant-se allò que és menys repugnant per no morir-se de fam. Ens deixen escollir entre allò que s'exhibeix a la vitrina, però abans algú ja ha triat per nosaltres les opcions que devia contenir la vitrina.

Aquesta és una trampa formidable de la democràcia formal: escollir entre falces opcions.

I, com pot el famolenc aconseguir que les vitrines ofereixquen el millor i no el pitjor si ell no està on es cuinen els menjars?
Una de les principals crisis de l'actual sistema democràtic representatiu, consisteix en que l'opció per escollir està restringida per factors que el poble no maneja.
És cert que el poder econòmic sempre ha estat pròxim al poder polític, cercant influir , però mai com ara el poder econòmic va estar tan concentrat ni amb tanta força de pressió i xantatge. Mai com ara el poder econòmic va travessar les fronteres globalitzant al món al seu parer i imposant les seves condicions de sang i foc.
És cert que sempre han existit corruptes, però mai com ara va ser tan evident el diner com a valor central de les societats, descartant qualsevol altra escala de valors i ideologies. Vendre's per diner ja ha passat a ser quasi una actitud de "sentit comú", i el pragmatisme s'exhibeix com una virtud, subestimant l'idealisme com a allò obsolet. La societat del "sálvese quien pueda" i l'individualisme a extrem va destruir el teixit social i la solidaritat, i els pitjors es van establir al poder.
Si els vells valors ja no mobilitzen a ningú, aleshores l'únic factor dinàmic és l'avarícia i tot s'organitza en funció a ella.

"Introducció a la democràcia real"
Guillermo Sullings

Trio de Brahms, op.87 en Do M, Andante con moto

Qui som

Seguint la proposta de Xexu, inspirat per l'Anna Tarambana, es tracta d'opinar sobre qui som tots aquells que un dia vam decidir escriure un blog, i també recuperar un post dels que hem pensat alguna vegada però que no han arribat a publicar-se, bé per ser descartats o qui sap per quines raons més... El cas és que m'ha recordat, que fa temps vaig escoltar per la ràdio (o era llegint una revista?) que el món blogaire s'estava convertint en un grapat de gent amb aires d'escriptors o periodistes, que escriuen sense contingut i sense coneixença de les coses, fent mal d'aquesta manera al llenguatge i al sentit comú. Bé, doncs, no sé què serem, però jo he trobat en aquest món un espai on poder expressar-me i trobar idees diferents a les meves, però que també trobe interessants, i que m'ha aportat bones estones, rialles i també he après dels altres. Serem frikis? i què? qui no és friki en aquest món boig!

El post que recupere és una cançó que vaig apuntar a la meva llibreteta que porte al bolso sempre, que se'm va pegar un dia, i vaig pensar en posar-la al blog, però que després vaig descartar posar-la perquè el vídeo té una estètica... estranya, i la cançoneta ja m'ha deixat d'agradar per repetitiva! Però com que és molt estiuenca, allà va!

(Si se vos apega, la culpa de Xexu! ;-)

Fer trampes

La majoria de la gent, supose, tenim records emotius on les partides familiars, de jocs de cartes i altres, omplien les vesprades sense escola d’entreteniment compartit. També a la facultat, amb els amics, sovint les classes esdevenen vesprades perdudes (o aprofitades) al bar en qüestió, i els riures substitueixen als silencis i als pensaments que volen sense prestar atenció a les lliçons de vida que ens perdem... Sempre he fet trampes, ara ho puc dir. El meu avi també feia trampes fins i tot al parxís i, crec fermament, que hi ha jocs que exigeixen que algú faja trampes per a que es tornen entretinguts. Perquè si no la partida seria un complet avorriment. I dic “fer trampes” no amb la finalitat d’intentar guanyar, sinó per la simple diversió de fer-les, per l’aventura. Sovint les meves trampes són previsibles, els atacs de riure incontrolats em delaten, però fins i tot quan et pillen és un moment tan... divertit! No sé si els qui pateixen aquests comportaments que podríem dir infantils, meus, s’ho passaran tan bé... de fet, conec a molts que s’enfaden; però s’enfaden de veritat com si el fet de fer trampes fora motiu de pecat capital! Però... no veieu que els tramposos només estem per divertir? Ho fem per vosaltres, pel joc! Si no es poguera fer trampes no seria un joc, seria la vida mateixa, en estat pur. I als jocs, tot està permès.

Bous i balcons

Les festes dels pobles poden ser molt divertides... per a alguns. Les del meu ja estan acabant i deixen un repertori d'anècdotes i "cotilleos" prou extens.

Un dels primers dies de bous, va succeïr "un petit incident sense importància", si, perquè ningú va sortir greument ferit... exceptuant tres senyores que no es van enterar que el bou anava solt pels carrers quan elles passejaven tranquil.lament per l'altre costat de les barrenes i, de sobte, se'l van trobar de front.

Hi ha vàries versions que viatgen més ràpides que la llum per les converses de tot el poble. Uns diuen que un bou va agafar a tres dones, versió oficial també dels periòdics. Però altres afirmen amb gran convicció que van ser les tres senyores que van pillar al bou... i el pobret va quedar en estat de "shock" i no el van poder treure per la nit per embolar-lo... La diversió als parlars està assegurada treguent aquest tema de conversa i les bromes que es poden relacionar amb el tema... perquè quan es tracta de fer burla, la gent és molt prolífica, i els dobles sentits no tenen fi...

Després de passar una vesprada de bous per casa de la família, em fa què pensar. L'ambient de bous és... particular. La gent sol estar assomada als balcons o a les finestres per veure els dos segons de passada de l'animal... Bé, d'animals hi ha molts, perquè fins fa poc no m'havia adonat que el fet de "tallar la corda" del bou després d'embolar-lo, és tot un acte de demostració de valentia i que la gent aplaudeix.

Aquella vesprada, el bou anava tan marejat que no sabia per on tirar... Els "valents" el provocaven amb crits per a que es moguera cap a un costat o altre, i l'asfalt del carrer li cremava les potes i el feia sagnar deixant unes senyals de patiment ben clares. A part del rossetó que portava clavat al llom, que alguns diuen que no fa mal, però... heu provat a posar-vos un vosaltres?

Com que aquest bou, estava ja prou marejat i no es movia de davant de casa dels meus pares, la gent va començar a protestar, perquè clar, és totalment injust i motiu de ràbia que l'animalet estiga més temps en un carrer que en altres, perquè tots el volen veure des del seu balcó particular... Com anava diguent, aquest bou ja no sabia ni què era ni on estava, i van tindre que entrar un camió amb un cadafal per a tancar-lo dins, tot estirant-li de la cua, de les banyes, i això si, quan estava ben immobilitzat, tots donant-li cops.

Després van treure una "vaquilla"...  no en tenien prou! I la van embolar ni més ni menys que a la casa del costat! Com?¿ no ho sé, però estirant-li de totes les parts, la van nyugar als barrots del garaig d'algú i li van prendre foc a les banyes, perquè si, perquè fa més bonic. I després encara quedava embolar a l'altre bou, el que estava marejat, per a rematar-lo al final de la nit i menjar-se la seva carn.

Aquesta és la meva visió d'aquest aspecte de les festes, encara que cadascú supose que tindrà la seva pròpia... Això si, una de les coses que m'agraden d'aquests dies és l'aspecte dels balcons:

Eppur si muove

"Jo, Galileu Galilei, catedràtic de Matemàtiques en la Universitat de Florència, públicament abjure de la meva doctrina que diu que el sol és el centre de l'univers i que no es mou, i que la terra no és el centre de l'univers i sí que es mou. De cor sincer i no fingida fe, abjure, maleïsc i deteste els errors i heregies abans mencionats, i qualsevol altre error, heregia o secta contrària a la Santa Església."

(Text de l'abjuració arrencada a Galileu, sota amenaça de tortura, el 22 de juny de 1633 pel Tribunal de la Inquisició.)



       (Imatge d'internet)

Pensaments negatius

“Ves amb compte amb el que penses que pot fer-se realitat”.

Aquesta frase pertany a alguna pel•lícula o algun llibre, on s’experimenta amb el poder de la ment, i possiblement també forma part de moltes teràpies que utilitzen psicòlegs a les seves consultes.

Tots sabem que la potencialitat de la nostra ment és encara desconeguda i sempre estem preguntant-nos fins on podrà arribar aquest poder que sembla tenir, en què esdevindrà o com desenvolupar-lo.

Sovint escoltem dir que els pensaments negatius condueixen a accions negatives. I el mateix passa amb els pensaments positius, que et fan estar de millor humor i orientar-te cap a certa assertivitat. Però... fins on és veritat tot allò? Quin és aquest límit invisible que separa un pensament de la realitat que existeix? O és que... cada vegada que pensem en algú o en un fet, o en qualsevol cosa, només pel fet de pensar-lo i imaginar-lo, fem que existeixca?

Estic recordant ara aquell film basat en la novel•la de Michael Crichton, “Esfera” on, ja cap al final, els personatges descobreixen que tots els pensaments que tenen, tot allò que imaginen, es pot fer realitat... Interessant situació la que es produeix quan se’n adonen que no poden controlar-los, és inevitable que, de tant en tant, la idea d’un monstre terrorífic o un acte cruel se’ls passe pel cap... Deu ser similar el que sofreixen els psicòpates o malalts mentals... simplement pensen en un acte i el realitzen, sense tindre en compte la moral o les conseqüències. I el més curiós de tot, és que és més fàcil, en general, tenir pensament negatius, que no condueixen a res i que no aporten res... i de vegades no ho podem evitar o inexplicablement no volem.