Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz.
Diuen... que primer tenies algun romanç
i que el teu cor es va cremar amb una flama
però va ser només un parpelleig
que prompte es va esvair.
Més tard, amb la desilusió
marcada al més profund dels teus ulls,
aprens que els ximples en l'amor
creixen prompte i es fan savis.
Els anys t'han canviat,
d'alguna manera,
i et puc veure ara:
fumant, bevent, mai pensant en el futur,
indiferent...
Diamants brillant, ballant i quedant amb desconeguts
a un restaurant.
Realment era això tot el que volies?
No, Sophisticated Lady,
ho sé:
Tu trobes a faltar
l'amor que vas perdre fa temps;
i de nit,
quan ningú et veu,
plores.
8 comentaris:
Diria que no l'havia sentida mai aquesta, però la lletra explica la història d'una i mil vides. Quants no ens haurem sentit així alguna vegada, fins que tornes a trobar aquella estabilitat...
aquestes coses es troben a faltar sempre.......sempre, mentre arriba algú a tapar les mancances
Les hores silencioses de la nit, amaguen molts plors d'amors perduts i somnis trencats...
Petonets.
"El millor és el millor, hauria d'haver estat més llest", deia Flotats en un poema seu de fa molts anys.
ningú com ella per fer-nos somiar
Genial la Fitzgerald, boníssima la cançó.
Feia temps que trobava a faltar que ens regalessis una cançó. Avui t'has superat!
Moltes gràcies per passar pel meu raconet i escoltar les meves cançons, és un plaer compartir-les!
Publica un comentari a l'entrada