Una parella a un restaurant, un entorn acollidor i música tranquil.la de fons... Tot sembla perfecte excepte que ells no estan allí. Cadascú té a les mans un mòbil i els seus dits es mouen frenèticament sobre una pantalla tàctil que intueix la paraula escollida, de vegades. No es miren als ulls, tenen els caps ajupits i l'esquena encollida. Alguna cosa falla.
 |
| (imatge d'internet) |
Un grup de jóvens a una cafeteria, alguns riuen i bromegen de forma escandalosa, es toquen i s'empenten amb aquesta confiança que només ells saben donar. Però hi ha una persona que no participa, la mateixa postura ajupida, les mans ocupades, dits frenètics, aliena al que està passant. De sobte aixeca el cap i vol saber quina era la broma, de qui estaven parlant. "Què? de qui?"... No s'entera.
Un xic a una parada de bus espera. Però no espera! Està sempre ocupat, escrivint, enviant. No perd ni un segon del seu temps en observar el paisatge, saludar, mirar, pensar.
Una amiga contant un problema greu i personal a una altra. Feia temps que no es veien.
De sobte postura ajupida, dits movent-se... i l'amiga es pregunta, "m'estarà escotant? he de callar? Per a què hem quedat?"...
Cada vegada ens trobem més situacions com aquestes. És una llàstima, no ens adonem de que estem perdent part de vida, que el mòbil ha de ser un instrument útil, no un substitutiu de les relacions. Estar és més que enviar un missatge. Mirar és més que respondre un ok. Escoltar no és possible si no estàs atent... i parlar, no val la pena si no t'escolten. Abaixar el cap al mòbil mentre t'estan parlant, no és educat i molesta, perquè sembla que no t'atenen, que no interesse el que dius i se't lleven les ganes de seguir parlant. Si només deixes el mòbil quan parles tu, és que només t' interessa el que tu dius! Si envies una foto de cada segon que consideres interessant de la teva vida, no estàs disfrutant completament perquè perds uns moments valuosos, i trenques el moment.
Estar és la millor prova de demostrar que t'importa algú.
Viu el moment, no t'alienes.
Deixa el mòbil, estigues amb mi.
12 comentaris:
Estiques amb mi...
Així ha de ser...
Després et comento, ara no puc perquè ... estic rebent i contestant uns WhatsApps.
Bona nit Ada :)
és veritat, he vist parelles en tot un sopar que apenes han parlat entre ells, cadascú per la seva banda.....
per estar així no et gastis els diners en un sopar i si no t'interessa amb qui estàs val més que ho deixin estar.
Malalts....
És molt trist i molt cert tot això que descrius, Ada. Crec que tenim un problema greu perquè el mòbil ha aparegut i, abans que puguéssim reflexionar sobre el seu ús, ja s'ha imposat en tots els àmbits… No sé si hi serem a temps o serà ell el que ens farà canviar la manera de relacionar-nos (o sigui, no relacionar-nos).
Bé, aquest plural és retòric perquè jo -i molts altres de la "vella escola" suposo que ho tenim molt clar.
Sí, hauria de dir que és veritat. Però sempre és veritat? De vegades és molt més interessant el que hi ha rere la pantalleta que la vida que ens envolta. Però suposem que hem quedat amb algú, cosa que vol dir que teníem la voluntat. Una cosa és passar de l'altra persona per estar mirant les xarxes i tafanejant. Però i si has d'estar disponible per comunicar-te amb gent? I si en qualsevol moment et poden demanar alguna cosa i l'has de fer? I no parlo de feina, parlo de les feines no remunerades que fem. Algunes converses poden esperar, però altres no.
Naturalment, en contra de passar de l'altre per ximpleries. També en contra de desconnectar-se totalment només perquè estàs amb altres persones.
És penós. I estic una mica avergonyida perquè a vegades estic massa pendent d'aquest aparell menut i possessiu.
A vegades les coses dites pel whattsapp es poden malinterpretar o confondre. El millor per comunicar-se és fer-ho verbalment i, si pot ser, mirant-se als ulls.
No tinc mòbil encara que el tindria si, segons els meus criteris, el necessités. Penso que el mòbil ha fet canviar situacions relacionals com les que tu descrius. Crec que sovint se'n fa un mal ús. Reivindico que és molt profitós contemplar, observar, badar, encuriosir-se... per allò que passa al teu voltant.
Quan érem petits, si trucava algú al telèfon (amb cable) mentre dinàvem, el pare ens deia que no ens aixequéssim a agafar-lo, que dinéssim tranquils junts i que si era una trucada important ja ens tornaria a trucar. Suposo que es pot dubtar de si era o no encertada l'opció però en tot cas formava part de la nostra educació. Però la incorporació de les noves tecnologies es fa a grans velocitats sense l'encaix amb l'educació. Vull dir, que ens expliquen la seva mecànica per poder-les utilitzar però no ens eduquen en quins contexts (com i quan) fer-ho. Els resultats són aquestes tristes imatges que ens has narrat... Ens cal fer una desintoxicació...
Avui dia de situacions com aquestes se'n donen moltes i és una pena...Cada vegada ens comuniquem amb més gent i més llunyana, però les relacions humanes ca dia són més pobres, em guanyat amb quantitat però em perdut amb qualitat...
Tan bonic que és parlar amb algú cara a cara mirant-se els ulls o donar un copet a l'espatlla en senyal d'amistat, o per animar algú que està trist...
I jo tampoc tinc mòbil ,ni cap aparell d'aquests de comunicació tan moderns, perquè tampoc els necessito...
Bon vespre.
Gràcies Carme!
Pere! He picat!! hahah m'he quedat esperant amb cara de boba i pensant... jolin si tarda! ... després ja he caigut que era una broma... disculpa, de vegades sóc molt literal!
Si, joan, no havia pensat en els diners, però també tens tota la raó diners i temps malgastat...
August, jo ho veig un tema complicat i que no ens adonem del que ens està passant i de com influeixen en el dia a dia...
Xexu, el que jo pense no té per què ser veritat, només és la meva opinió i tu pots tindre la teva. Si la vida real és més interessant que la pantalleta del mòbil... estem llestos! Tenim un problema.
Pel que fa a si hem quedat amb algú i hem d'estar disponibles per qüestions de feina o de gran importància, el més addient seria avisar a l'altra persona i dir-li: "mira, disculpa que pose el mòbil damunt la taula, però he d'estar pendent de si m'avisen per a una urgència." I estic segura, que no et posaran cap problema. Però per educació jo crec que s'ha de dir, si no, queda un poquet lleig. (Per a mi). Si ho penses bé, moltes converses poden esperar. Abans no teníem mòbil (recorde quan era jove, mooolt jove, molt molt jove), i ens anava bé, no teníem que estar les 24h del dia disponibles per a tots...
Glo.bos... a mi em passa igual de vegades, i també em fa ràbia perquè no ens adonem i ens enganxem!! Si, per a mi sempre és millor la comunicació cara a cara...
Consol, ets la primera persona de més de 12 anys que no té mòbil! Enhorabona! Qué tranquil.la deus de viure!
ignasi, jo també tinc aquest record, i de vegades ho faig (no agafar el telèfon), perquè si estic estudiant o fent alguna cosa important, em trenca el rotllo i ja no puc seguir igual... i quan he dit, va, l'agafe, era de publicitat...
M. Roser! Ets la SEGONA persona que conec que no té mòbil!!!! S'hauria d'analitzar això que dius que hem perdut en qualitat a les relacions... no sé, jo crec que la gent amb qui més contacte "real", "físic" tenim, són sempre els més propers.
Gràcies per comentar-ho amb mi!
El problema dels smartphones és que sovint són més smart que els seus propietaris.
Recordo quan començaven els mòbils, una colla d'adolescents asseguts a un sofà i s'anaven enviant sms:
-Tonto.
-Capullo.
-Inútil.
I així. I la gràcia del tema era imaginar com els mòbils enviaven aquells missatges estúpids cap al repetidor, després cap al satèl·lit i de nou cap al repetidor i fins al mòbil de l'altre. Com s'havien posat uns satèl·lits en òrbita per poder transmetre uns missatges tan útils entre gent que estava a la mateixa habitació.
Per cert, aquestes escenes les vaig veure fa uns mesos i també vaig fer unes reflexions al meu blog, més en positiu, de com evolucionaria aquest tema quan els mòbils encara siguin més intel·ligents i si es pot fer un bon ús d'aquesta tecnologia. Et faig una mica d'spam, per si de cas t'interessés:
http://atomsilletres.blogspot.com.es/2014/10/realitat-augmentada.html
ens estem invadits i a sobre ni ens adonem de quan arribar a interceptar les relacions el fet d'estar pendent tot els dia del mòbil...jo en tinc però gairebé no el miro mai i menys quan estic parlant amb algú
Publica un comentari a l'entrada